Cinc germans molt americans

Cinco Hermanos ha arribat a la cadena de pagament Fox després d’una contundent estratègia publicitària pels carrers de Barcelona, a més de les promocions realitzades a Cuatro i a Digital +. Aquesta sèrie dramàtica americana, que va néixer amb la intenció de reforçar les nits dominicals de la cadena ABC després de les exitoses Mujeres Desesperadas, està encapçalada per Calista Flockhart, la televisiva Ally McBeal, i mostra la vida dels integrants d’una rica i unida família americana després de la mort del patriarca.

Les línies argumentals de la sèrie, que segueixen tan als personatges en els moments corals com en les seves vides privades, no brillen per la seva originalitat, ja que es basen en la quotidianitat i en la relació entre uns germans ja crescudets. Potser en aquest fet rau un dels inconvenients de la sèrie: la relació entre els cinc germans sembla poc creïble en un principi per culpa de certes actituds més pròpies de la pubertat que de la trentena. No obstant, aquest factor també permet crear moments delirants, que és quan millor funciona la sèrie, gràcies al bon ritme que aconsegueixen donar els guionistes, i a la comicitat que sembla haver entre el repartiment.

En general, les interpretacions són esplèndides, sobretot en el cas de Patricia Wettig (també coneguda com la presidenta de Prison Break), qui otorga d’una gran humanitat i carisma a l’amant perpètua del difunt marit, i de Rachel Griffiths (la Brenda de A dos metros bajo tierra), que aconsegueix fer un canvi de registre brutal respecte al seu anterior paper a la televisió sense sobreactuar ni semblar poc creïble. I és que aquest és un dels problemes als quals es va enfrontar la sèrie: aconseguir fer oblidar els anteriors personatges que van encarnar el repartiment, ja que d’entre els altres familiars de la sèrie consten actors d’Alias (Ron Rifkin, Balthazar Getty, i la mateixa Patricia Wettig), Reunión (Dave Annable), Urgencias (Sally Field) i Everwood (Emily VanCamp), apart de les ja esmentades Ally McBeal, A dos metros bajo tierra i Prison Break. Tot i això, els actors n’han sortit airosos d’aquest repte, realitzant magnífiques interpretacions (incloent la doblement oscaritzada Sally Field), menys en el cas de Calista Flockhart, que tot i estar impecable, no aconsegueix fer oblidar a la brillant advocada, més per un error de casting que de la pròpia actriu, ja que els dos personatges tenen una personalitat massa semblant.

Potser políticament correcte en excés (s’hi tracten temes seriosos com la guerra o la política, però sense posicionar mai del tot a cap personatge), Cinco Hermanos acaba sent un bon producte d’entreteniment per totes les edats, sense ser una de les grans sèries que circulen actualment per la televisió, en el que ja s’està anomenant “l’edat d’or” gràcies a Perdidos, Mujeres Desesperadas, Nip/Tuck, Weeds o Prison Break. Tanmateix, té un greu inconvenient: les temàtiques tractades poden resultar massa distants a l’altra banda de l’atlàntic, ja que la guerra de l’Afganistan, les divergències entre demòcrates i republicans, o el nivell de vida de la família, poden semblar d’un altre món per aquestes contrades. Que tingui una manufactura impecable i un ritme adequat, no significa que sigui exportable. I encara més per l’audiència espanyola, eternament imprevisible.