INT: Lee Sook-Yin, Paul Dawson, Lindsay Beamish, PJ DeBoy, Raphael Barker, Jay Brannan, Peter Stickles
Tot i semblar-ho, Shortbus no es tracta d’ una pel·lícula pornogràfica. El cert és que no cal anar massa lluny per detectar-ne el seu polític i reivindicatiu rerefons. L’acció se situa en una Nova York que encara no ha cicatritzat les ferides de L’11S i que es troba en plena política de George Bush. Aquesta tragicomèdia, neix com a reacció a la política retrògrada del govern vigent als EEUU i és una mena de via escapatòria enfront d’aquesta. El més fascinant, és la manera en que Cameron Mitchell és capaç de criticar aquesta societat, utilitzant el sexe com a metàfora. En la pel·lícula, el sexe és vist com a condicionant de la resta d’aspectes de la vida. I és que, un dels reptes del film és trencar amb el tabú que ha existit durant tant de temps, donant a conèixer a l’espectador la importància d’aquest per a l’assoliment de la felicitat individual o en parella. Mitchell reflecteix alguns dels traumes sexuals amb que es pot trobar la persona, i veu en clubs com Shortbus (lloc on convergeixen art, política i sexe), la pau i l’estabilitat que permetran al individu superar aquests traumes. La utilització del to còmic dins aquesta tragèdia interior que viuen alguns dels personatges és, en certa manera, la clau que s’utilitza per apropar-se al públic.
Aquest enfocament tan liberal és un clar reflex de la personalitat del qui ha elaborat el producte i ens remet a les teories freudianes. La infància de Mitchell es va desenvolupar en un ambient catòlic militar on el sexe era vist negativament i això sumat a la política actual dels Estats Units, han estat els aspectes que l’han motivat a trencar amb aquesta concepció reprimida del món, amb allò que sempre ha estat considerat com a estàndard.
Tot i semblar-ho, Shortbus no es tracta d’ una pel·lícula pornogràfica. El cert és que no cal anar massa lluny per detectar-ne el seu polític i reivindicatiu rerefons. L’acció se situa en una Nova York que encara no ha cicatritzat les ferides de L’11S i que es troba en plena política de George Bush. Aquesta tragicomèdia, neix com a reacció a la política retrògrada del govern vigent als EEUU i és una mena de via escapatòria enfront d’aquesta. El més fascinant, és la manera en que Cameron Mitchell és capaç de criticar aquesta societat, utilitzant el sexe com a metàfora. En la pel·lícula, el sexe és vist com a condicionant de la resta d’aspectes de la vida. I és que, un dels reptes del film és trencar amb el tabú que ha existit durant tant de temps, donant a conèixer a l’espectador la importància d’aquest per a l’assoliment de la felicitat individual o en parella. Mitchell reflecteix alguns dels traumes sexuals amb que es pot trobar la persona, i veu en clubs com Shortbus (lloc on convergeixen art, política i sexe), la pau i l’estabilitat que permetran al individu superar aquests traumes. La utilització del to còmic dins aquesta tragèdia interior que viuen alguns dels personatges és, en certa manera, la clau que s’utilitza per apropar-se al públic.
Aquest enfocament tan liberal és un clar reflex de la personalitat del qui ha elaborat el producte i ens remet a les teories freudianes. La infància de Mitchell es va desenvolupar en un ambient catòlic militar on el sexe era vist negativament i això sumat a la política actual dels Estats Units, han estat els aspectes que l’han motivat a trencar amb aquesta concepció reprimida del món, amb allò que sempre ha estat considerat com a estàndard.
Shortbus és un producte fresc i autèntic. És això el que li dóna tanta força. L’únic motiu que justifica aquesta qualitat és tota la dedicació que hi ha al darrere, ja que el mètode utilitzat és indiscutiblement encertat i trencador. La idea del director era crear un guió basat en les improvisacions de grup inspirant-se en tècniques de John Cassavetes, entre d’altres. I és que, la característica que fa única i innovadora aquesta pel·lícula és que no s’ha elaborat un guió per després interpretar-lo, sinó que després de triar els actors definitius i veure les situacions que s’han anat creant al llarg de les improvisacions durant tres anys de convivència prèvia, s’ha escrit el guió.
FRANCINA: HE VIST EL TRAILER I M'HA SEMBLAT UNA PELI NO CLASSIFICABLE. En la primera linea del text ja em deixes clar que no es porno. d'acord. (jeje)PERÒ TANT COLOR ROSA I NOTETES ESTRIPADES EN FULLS DE LLIBRETA DE QUADRETS EM SONA A AMERICAN PIE AMB ESFORÇ MELODRAMÀTIC.ÉS AIXI?
ResponEliminaFrancina, després de llegir el teu comentari em van entrar unes ganes boges de veure la pel.licula, es increible com un simple comentari ben escrit i argumentat es suficient per influenciar algu i moure'l a mirar un film que personalment no em va acabar d'agradar i vaig trobar un tema poc original tot i que enfocat d'una manera molt innovadora. Et felicito pel teu escrit de debò!
ResponEliminaBLANCA
NURIA: Crec que amb el trailer no en tens prou per jutjar aquesta peli i menys per comparar-la amb American Pie amb esforç melodramàtic, perquè no hi té res a veure. Aquest film no parla de problemes d’adolescents de “a veure amb qui em faig el primer petó” sinó que tracta traumes sexuals que molta gent pot patir i, a més a més com he dit a la crítica, té un rerefons clarament polític. T’aconsello que la vagis a veure i t’adonaràs de que amb el trailer no en tens prou per saber de què tracta.
ResponEliminaFrans