ENTREVISTA A MERCÈ P. UNA NOIA QUE PATEIX BULÍMIA I ANORÈXIA.
Mercè és el nom de la protagonista d’aquesta entrevista. Té 24 anys i és de Reus. Pateix bulímia i anorèxia des de fa 6 anys. Ha estat ingressada durant 2 anys al centre ITA de Barcelona però en aquests moments ja es troba a casa seva. La seva mare es present en tot moment, ja que no deixa a la Mercè sola ni un minut al dia.
Mercè em pots explicar què és l'anorèxia?
Sé que és una malaltia, que et va matant lentament. És una alteració de l’alimentació, un trastorn nerviós que fa que et vegis grassa quan realment estàs prima, per dir-ho d’alguna manera. És una enfermetat que es va emportant el millor de tu mateixa. Sé que aquesta és la teoria i me l’han repetit moltes vegades, però la gent que l’hem patit, no ho veiem així.
I com ho veieu?
El que veiem és que necessitem aprimar-nos, bé perquè volem que la societat ens accepti perquè estem grasses, perquè tenim un estereotip a la nostra ment que ens obliga a estar primes o simplement per cridar l’atenció.
Quin ha estat el teu motiu?
Jo crec que una mica de tot. No em considerava gorda, de fet no ho era, però les noies de la classe que més triomfaven eren les que estaven com pals. Després, engegaves el televisor i veies que les famoses, les presentadores, les models... estaven súper primes; i per altra banda cada vegada que m’aprimava sense fer sacrifici, em refereixo a la època d’exàmens o d’estrès, que m’aprimava sense voler, la gent em deia que estava més guapa. He intentat agradar tant als demés que he acabat donant fàstic.
Com va començar tot i com vas començar a aprimar-te?
Tot va començar jugant amb una amiga del col·legi. Feia competició per veure qui menjava menys i qui s’aprimava abans. Ens controlàvem mútuament preguntant-nos què havíem menjat a l’hora de dinar o sopar. Per esmorzar, estàvem les dues al pati i, com que ningú ens controlava, no menjàvem, ens quedàvem una davant de l’altra mirant-nos i rient-nos-en. Passats uns anys, vaig seguir amb la “dieta del préssec”, on l’aliment principal, i quasi únic, és aquesta fruita. Començava a aprimar-me i cada kg que perdia era com una victòria per a mi. Em mirava al mirall i em veia més guapa, així que cada vegada reduïa més la dieta, de manera que a partir dels 18 anys vaig començar a caure per un precipici que avui en dia i gràcies a Déu, no veig el final.
Què peses ara mateix? I quan has arribat a pesar?
Ara peso 45 kg i medeixo 1,72 m. He arribat a pesar 26 kg. Sé que és una bogeria, però el pitjor de tot és que no ho veia. Per moltes vegades que em pesés i veiés aquest pes, jo el que volia era aprimar-me, contra més millor.
Et veus grassa?
Ara mateix em veig més o menys bé. Em costa assimilar que he de menjar, perquè el meu cos no està acostumat a obrir la boca, però aquella por i tremolor a les cames que tenia quan veia un plat al davant, o pensar que després no ho podré vomitar, ha marxat. L’únic que veig és que m'he de recuperar sigui com sigui. Ho de fer per mi i per la meva mare.
Ella ha estat el teu màxim suport?
Sí, ella i la Joana, una psicòloga del centre on he estat internada. Les tres hem intentat fer un bon equip. Tant la meva mare com jo anàvem a la consulta. La Joana li donava consells a la meva mare per saber com tractar aquesta malaltia i sobretot l’ajudava a entendre el que jo estava passant. També tenien reunions per explicar-li quina era la meva evolució al centre. Ara la meva mare és “la Joana” de casa, ja que és ella la que em dona les xarles i em diu el que he de fer. Segueixo anant a consulta dos cops per setmana i els papers s’han intercanviat, ja que ara és la meva mare qui li explica la meva evolució a la Joana.
Explica’ns com vas entrar en aquest centre?
Mercè és el nom de la protagonista d’aquesta entrevista. Té 24 anys i és de Reus. Pateix bulímia i anorèxia des de fa 6 anys. Ha estat ingressada durant 2 anys al centre ITA de Barcelona però en aquests moments ja es troba a casa seva. La seva mare es present en tot moment, ja que no deixa a la Mercè sola ni un minut al dia.
Mercè em pots explicar què és l'anorèxia?
Sé que és una malaltia, que et va matant lentament. És una alteració de l’alimentació, un trastorn nerviós que fa que et vegis grassa quan realment estàs prima, per dir-ho d’alguna manera. És una enfermetat que es va emportant el millor de tu mateixa. Sé que aquesta és la teoria i me l’han repetit moltes vegades, però la gent que l’hem patit, no ho veiem així.
I com ho veieu?
El que veiem és que necessitem aprimar-nos, bé perquè volem que la societat ens accepti perquè estem grasses, perquè tenim un estereotip a la nostra ment que ens obliga a estar primes o simplement per cridar l’atenció.
Quin ha estat el teu motiu?
Jo crec que una mica de tot. No em considerava gorda, de fet no ho era, però les noies de la classe que més triomfaven eren les que estaven com pals. Després, engegaves el televisor i veies que les famoses, les presentadores, les models... estaven súper primes; i per altra banda cada vegada que m’aprimava sense fer sacrifici, em refereixo a la època d’exàmens o d’estrès, que m’aprimava sense voler, la gent em deia que estava més guapa. He intentat agradar tant als demés que he acabat donant fàstic.
Com va començar tot i com vas començar a aprimar-te?
Tot va començar jugant amb una amiga del col·legi. Feia competició per veure qui menjava menys i qui s’aprimava abans. Ens controlàvem mútuament preguntant-nos què havíem menjat a l’hora de dinar o sopar. Per esmorzar, estàvem les dues al pati i, com que ningú ens controlava, no menjàvem, ens quedàvem una davant de l’altra mirant-nos i rient-nos-en. Passats uns anys, vaig seguir amb la “dieta del préssec”, on l’aliment principal, i quasi únic, és aquesta fruita. Començava a aprimar-me i cada kg que perdia era com una victòria per a mi. Em mirava al mirall i em veia més guapa, així que cada vegada reduïa més la dieta, de manera que a partir dels 18 anys vaig començar a caure per un precipici que avui en dia i gràcies a Déu, no veig el final.
Què peses ara mateix? I quan has arribat a pesar?
Ara peso 45 kg i medeixo 1,72 m. He arribat a pesar 26 kg. Sé que és una bogeria, però el pitjor de tot és que no ho veia. Per moltes vegades que em pesés i veiés aquest pes, jo el que volia era aprimar-me, contra més millor.
Et veus grassa?
Ara mateix em veig més o menys bé. Em costa assimilar que he de menjar, perquè el meu cos no està acostumat a obrir la boca, però aquella por i tremolor a les cames que tenia quan veia un plat al davant, o pensar que després no ho podré vomitar, ha marxat. L’únic que veig és que m'he de recuperar sigui com sigui. Ho de fer per mi i per la meva mare.
Ella ha estat el teu màxim suport?
Sí, ella i la Joana, una psicòloga del centre on he estat internada. Les tres hem intentat fer un bon equip. Tant la meva mare com jo anàvem a la consulta. La Joana li donava consells a la meva mare per saber com tractar aquesta malaltia i sobretot l’ajudava a entendre el que jo estava passant. També tenien reunions per explicar-li quina era la meva evolució al centre. Ara la meva mare és “la Joana” de casa, ja que és ella la que em dona les xarles i em diu el que he de fer. Segueixo anant a consulta dos cops per setmana i els papers s’han intercanviat, ja que ara és la meva mare qui li explica la meva evolució a la Joana.
Explica’ns com vas entrar en aquest centre?
Un dia la meva mare es va adonar que no em venia la regla. Ja feia temps que sospitava que feia el tonto amb el menjar, però sempre la convencia perque penses que no, que eren coses de l’edat. Fins que va arribar aquest moment que va dir prou de tonteries i em va portar al metge de capçalera. D’allà em van dir que tindria que anar a un psicòleg i que ell em faria un testos i unes proves mèdiques. Després de tots aquest tràmits i passats uns mesos, efectivament em van detectar la malaltia i em van dir que em tindrien que ingressar. A la meva mare no li van explicar, però quan es pren la decisió d’internar al malalt, és perquè té un risc molt alt de morir o la malaltia està molt avançada.
Un dels millors centres és L’ITA de Barcelona, on normalment hi ha llista d’espera perquè som moltes les noies que patim aquest problema de salut, però jo vaig entrar amb un quadre clínic greu i en 2 dies em vaig veure allà instal·lada.
I ara tens la menstruació?
Sí, ara en aquests moments sí. Se’m va tallar quant tenia 19 anys. La meva mare, que estava sempre pendent, va detectar que estava malalta per això, se’m va tallar per una falta d’alimentació adequada. Jo no li vaig donar gens d’importància. He estat 3 anys sense tenir-la però això era el que menys em preocupava. Pensava que era millor, perquè així no em podia quedar embarassada i no tindria que passar aquells terribles 9 mesos engreixant-me compulsivament.
Com era la teva vida a L’ ITA?
Al principi molt dura; de fet no ho va deixar de ser en cap moment, però a la llarga t’hi acostumes. Era conscient de que tenia una malaltia però no ho volia reconèixer. Culpava als meus pares d’haver-me tancat en aquella presó sense adonar-me’n que allò era la meva salvació.
No parlava amb ningú, ni tan sols amb la psicòloga que em tocava, la Joana, fins que un dia em va fer veure, ( no sé com), que tenia una vida per viure i que era meva, que jo decidia si la vivia o no, ja que ningú ho podia fer per mi.
Allà tenia una habitació per mi sola, on no hi havia cap mirall i res que pogués tallar o punxar. A una hora determinada teníem el dinar on ens reuníem totes les noies. Ens coneixíem la cara, els defectes i inclús si alguna tenia alguna cicatriu per petita que fos, perquè era el moment de mirar-nos entre nosaltres per tal de no mirar al plat. Després teníem les teràpies de grup que cadascú feia amb la psicòloga pertinent Sempre estàvem acompanyades per algun responsable i estava prohibit anar al lavabo després de les menjades. Quan hi volies anar, anaves acompanyada per una dona que s’esperava just darrera la porta amb l’orella enganxada.
Durant els 2 anys que he estat al centre, no ens han deixat mirar-nos ni una sola vegada al mirall. Inclús el coberts eren de plàstic perquè no ens veiéssim en el reflex.
Què veus ara quan et mires al mirall?
Veig a una Mercè diferent. A una noia que té ganes de viure. Almenys ara em puc mirar. Abans era el meu pitjor enemic. Només veure'm al mirall em posava a plorar. Cada vegada em veia més i més grassa...
Et sents bé ara amb el teu cos?
No del tot. Sé que he d’engreixar-me perquè tothom m’ho diu i jo també en soc conscient, però no és el que desitjo perquè tinc por de veure'm gorda. És una contradicció entre cor i ment. El cap em diu que mengi perquè és el correcte però el cor em diu que no perquè després si em veig gorda patiré. Per sort ara faig més cas al cap, però em costa molt. Sé que estic recuperada i estic sana però això és un procés molt llarg.
Què és el que més et canvia, a part del físic, quan tens aquesta malaltia?
El caràcter, la personalitat, la manera de fer, de veure les coses...(uff) Jo crec que tot, que ets una persona diferent. Et tornes més agressiu i t’allunyes de la família i dels amics. Jo era una noia molt oberta i divertida em vaig tornar molt introvertida i trista. Em vaig concentrar en els estudis, però amb moltes més dificultats que abans. El que sobretot feia era menjar sola, perquè així ningú podria controlar el que menjava o deixava de menjar.
Només afecta a noies aquesta enfermetat?
Nooooo (he he he). A l’ITA hi havia molts nois. És cert que les noies érem majoria, però em vaig quedar parada de la quantitat de nois que hi havia. No m’ho hagués imaginat mai.
Una última pregunta: Ets feliç?
Si et sóc sincera, penso que no, i que tampoc ho seré fins que no em curi del tot. Sé que això ho decideixo jo i que només he de donar un pas per aconseguir-ho però hi ha algu que m’impedeix donar-lo. No sé exactament el que és, però és un pas molt difícil. El que més em preocupa és la gent que m’estima, la que està al meu voltant, pateixen i tampoc son feliços al veure'm així. Això és l’únic que m’impulsa a tirar endavant. El que la meva mare a patit no té nom, i tot per culpa meva.
Un dels millors centres és L’ITA de Barcelona, on normalment hi ha llista d’espera perquè som moltes les noies que patim aquest problema de salut, però jo vaig entrar amb un quadre clínic greu i en 2 dies em vaig veure allà instal·lada.
I ara tens la menstruació?
Sí, ara en aquests moments sí. Se’m va tallar quant tenia 19 anys. La meva mare, que estava sempre pendent, va detectar que estava malalta per això, se’m va tallar per una falta d’alimentació adequada. Jo no li vaig donar gens d’importància. He estat 3 anys sense tenir-la però això era el que menys em preocupava. Pensava que era millor, perquè així no em podia quedar embarassada i no tindria que passar aquells terribles 9 mesos engreixant-me compulsivament.
Com era la teva vida a L’ ITA?
Al principi molt dura; de fet no ho va deixar de ser en cap moment, però a la llarga t’hi acostumes. Era conscient de que tenia una malaltia però no ho volia reconèixer. Culpava als meus pares d’haver-me tancat en aquella presó sense adonar-me’n que allò era la meva salvació.
No parlava amb ningú, ni tan sols amb la psicòloga que em tocava, la Joana, fins que un dia em va fer veure, ( no sé com), que tenia una vida per viure i que era meva, que jo decidia si la vivia o no, ja que ningú ho podia fer per mi.
Allà tenia una habitació per mi sola, on no hi havia cap mirall i res que pogués tallar o punxar. A una hora determinada teníem el dinar on ens reuníem totes les noies. Ens coneixíem la cara, els defectes i inclús si alguna tenia alguna cicatriu per petita que fos, perquè era el moment de mirar-nos entre nosaltres per tal de no mirar al plat. Després teníem les teràpies de grup que cadascú feia amb la psicòloga pertinent Sempre estàvem acompanyades per algun responsable i estava prohibit anar al lavabo després de les menjades. Quan hi volies anar, anaves acompanyada per una dona que s’esperava just darrera la porta amb l’orella enganxada.
Durant els 2 anys que he estat al centre, no ens han deixat mirar-nos ni una sola vegada al mirall. Inclús el coberts eren de plàstic perquè no ens veiéssim en el reflex.
Què veus ara quan et mires al mirall?
Veig a una Mercè diferent. A una noia que té ganes de viure. Almenys ara em puc mirar. Abans era el meu pitjor enemic. Només veure'm al mirall em posava a plorar. Cada vegada em veia més i més grassa...
Et sents bé ara amb el teu cos?
No del tot. Sé que he d’engreixar-me perquè tothom m’ho diu i jo també en soc conscient, però no és el que desitjo perquè tinc por de veure'm gorda. És una contradicció entre cor i ment. El cap em diu que mengi perquè és el correcte però el cor em diu que no perquè després si em veig gorda patiré. Per sort ara faig més cas al cap, però em costa molt. Sé que estic recuperada i estic sana però això és un procés molt llarg.
Què és el que més et canvia, a part del físic, quan tens aquesta malaltia?
El caràcter, la personalitat, la manera de fer, de veure les coses...(uff) Jo crec que tot, que ets una persona diferent. Et tornes més agressiu i t’allunyes de la família i dels amics. Jo era una noia molt oberta i divertida em vaig tornar molt introvertida i trista. Em vaig concentrar en els estudis, però amb moltes més dificultats que abans. El que sobretot feia era menjar sola, perquè així ningú podria controlar el que menjava o deixava de menjar.
Només afecta a noies aquesta enfermetat?
Nooooo (he he he). A l’ITA hi havia molts nois. És cert que les noies érem majoria, però em vaig quedar parada de la quantitat de nois que hi havia. No m’ho hagués imaginat mai.
Una última pregunta: Ets feliç?
Si et sóc sincera, penso que no, i que tampoc ho seré fins que no em curi del tot. Sé que això ho decideixo jo i que només he de donar un pas per aconseguir-ho però hi ha algu que m’impedeix donar-lo. No sé exactament el que és, però és un pas molt difícil. El que més em preocupa és la gent que m’estima, la que està al meu voltant, pateixen i tampoc son feliços al veure'm així. Això és l’únic que m’impulsa a tirar endavant. El que la meva mare a patit no té nom, i tot per culpa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada