On són les nenes i nens superdotats?

Selena Soro | Barcelona

L’any 1995, la Universitat del Sud d’Alabama va entregar el diploma de la carrera d’antropologia al graduat més jove de la història: amb només 10 anys, Michael Kearney ja comptava amb el seu primer títol universitari, als 14 anys ja havia acabat el seu màster en bioquímica i amb només 16 ja impartia classes a la universitat.

Elise Tan-Roberts, nascuda l’any 2006 al Regne Unit, era capaç de comptar fins a 10 amb només 16 mesos d’edat. Amb dos anys, ja demostrava coneixements geogràfics superiors als que podria presentar un adult normal, podia resoldre problemes matemàtics i tenia coneixements de trigonometria, d’arqueologia i paleontologia.

Qualsevol pare i mare estarien orgullosos de tenir un fill o filla superdotat. De fet, arrel d’una investigació de 1993 que concloïa que escoltar Mozart durant deu minuts diaris augmentava temporalment la intel·ligència en tests d’habilitat mental, va aparèixer l’anomenat “efecte Mozart”, que sostenia que posar-li música clàssica als nadons augmentava el seu coeficient d’intel·ligència, millorava la seva salut i fins i tot podria produir nens prodigi.

Sembla ser, doncs, que dins l’imaginari popular els nens prodigi, o els nens superdotats, estan molt valorats. Però, realment és així? És a vegades la superdotació un problema més que no pas un prodigi?

El cas de A.F., a qui anomenarem Albert, ens diu que sí. Quan estava cursant 3r de primària, l’Albert destacava clarament per sobre de tota la resta dels seus companys i companyes de classe, i els seus pares van decidir portar-lo a realitzar el test per saber si el seu fill era un nen superdotat. “Simplement volíem saber-ho per entendre’l millor i prendre les mesures que fossin necessàries perquè l’Albert estigués el millor possible amb ell mateix”, explica la seva mare. Les proves van confirmar que, efectivament, l’Albert entrava dins la categoria de superdotat, i quan va acabar el 3r curs el van fer saltar-se 4t i el van passar directament a 5è de primària. L’Albert va continuar mantenint un bon rendiment acadèmic, i quan va acabar la primària el van canviar de centre. A l’institut va començar a tenir alguns problemes amb els seus companys de classe. Els pares de l’Albert expliquen que “el nostre fill es queixava que els altres nois i noies no l’entenien, i l’Albert a ells tampoc. Alguna vegada s’havien ficat amb ell i a l’Albert li afectava més del normal, perquè té una sensibilitat diferent als altres nois”. Quan li quedava poc per acabar la ESO els pares de l’Albert, per raons de feina, van haver de portar-lo a un internat. “Vam pensar que així també tindria més oportunitats de relacionar-se amb els altres nois”, explica el seu pare. Va ser una època difícil per l’Albert, i és que contràriament al que els seus pares creien, la relació amb els altres estudiants va ser el que més difícil se li va fer. “L’Albert només ens deia que no s’hi feia gaire perquè no els interessaven les mateixes coses, i encara que ell no ens ho digués sabem que se sentia perdut; qualsevol persona necessita el contacte amb gent de la seva edat, però nosaltres tampoc sabíem què havíem de fer perquè ell estigués bé”, confessen els seus pares. Al batxillerat, l’Albert va començar a perdre l’interès per tot allò que feia i va deixar els estudis al cap d’uns mesos. Actualment es troba en tractament per depressió, i els seus pares confessen que “la situació ens ha desbordat totalment, i a Espanya els superdotats i les seves famílies no tenen gaire suport ni possibilitats d’anar a escoles especialitzades com als Estats Units. Aquí sembla que es preocupin més pels ‘ni-ni’. Ja no sabem què fer”.

Un cas més que recurrent

El cas de l’Albert no és en absolut excepcional. Les dades mostren un panorama esgarrifador: dels 350.000 nens i nenes superdotats que el Ministeri d’Educació i Ciència reconeixia que hi havia a Espanya l’any 2009, només se n’havien identificat uns 3.000-4.000. És a dir, que dels 350.000 nens superdotats d’Espanya, un 99% estan sense identificar i diagnosticar. I contràriament al que la gent pugui pensar d’una nena o nen superdotat, el 70% d’aquests infants presenten un mal rendiment acadèmic, i entre un 35-50% fracassen totalment en els seus estudis. El que ens diuen les dades, doncs, és que el fet que l’Albert hagi abandonat els seus estudis és més normal que no pas que el sistema educatiu, universitari i professional hagi aprofitat el seu gran potencial.

I és que si els superdotats no reben el tractament educatiu adequat i assessorament necessari, tendeixen a reduir la seva pròpia capacitat i a no desenvolupar el seu enorme potencial intel·lectual. Pot doncs un superdotat no aprofitar mai les seves capacitats, pot un superdotat no saber mai que ho és?

El superdotat neix o es fa?

Segons Javier Tourón, ex president del European Council for High Ability i fundador del Centre per a Joves Talents, totes dues respostes són correctes, i que efectivament hi ha una important càrrega genètica en la superdotació, però que aquesta no sempre es desenvolupa sense un impacte favorable de l’ambient familiar, social i escolar.

Per més hores que algú s’esforci mai no podrà convertir-se en superdotat, explica Tourón, però a la vegada un superdotat mai no desplegarà tota la seva potència si la seva capacitat no va unida a l’esforç. El fet que el superdotat neixi, però alhora es faci, porta irremeiablement a donar importància al gran paper que juga en aquest sentit la família, l’escola i la societat en general per canalitzar el potencial dels nens i nenes que neixen amb altes capacitats.

En general, segons l’Associació de Pares de Nens Superdotats de Barcelona (AGRUPANS) si un superdotat no rep el suport necessari o l’ensenyament adequat són dos els possibles problemes principals que pot patir: la disincronia evolutiva i l’efecte Pygmalión negatiu. La disincronia evolutiva fa referència al fet que per més que un superdotat tingui una capacitat intel·lectual superior als nens i nenes de la seva edat, la seva capacitat per gestionar emocions és exactament la mateixa que la de la resta de companys. La seva conducta intel·lectual, doncs, pot ser superior a la d’un adult, però la seva conducta emocional continua sent la d’un nen o adolescent. Sovint, la disincronia no només posa al superdotat en conflicte amb la gent que l’envolta i li dificulta la plena integració en relació als altres, sinó que l’enfronta amb sí mateix i el fa desenvolupar inseguretat, difusió de la identitat, baixa autoestima, autoconcepte negatiu, baixa motivació escolar, trastorns de la personalitat i fins i tot malalties psíquiques.

La disincronia que es produeix a causa del desequilibri entre l’edat emocional i la intel·lectual, a més, sol ser la principal raó per la qual en el món educatiu la majoria de superdotats no són identificats com a tals i se’ls cataloga sovint com a nens i nenes hiperactius o simples casos perduts. I precisament a això fa referència l’efecte Pygmalión negatiu. L’efecte Pygmalión és com s’anomena la teoria que diu que quan més grans siguin les expectatives dipositades sobre un estudiant millor rendiment obtindrà aquest. El Pygmalión negatiu, doncs, és el resultat de les poques expectatives que recauen sobre nens que són titllats de hiperactius o casos perduts i són en realitat superdotats. Segons Javier Tourón, a vegades en les noies es produeix un major efecte d’emmascarament de les altes capacitats, perquè “els nens són més tirats cap endavant i els importa menys. Les noies tendeixen a evitar l’etiquetat social i prefereixen ser populars abans que ser considerades intel·ligents.

Pel que fa als superdotats que sí han estat diagnosticats, el problema més gran, com en el cas de l’Albert, és que el sistema educatiu actual espanyol està molt lluny de satisfer les necessitats d’un nen o nena amb altes capacitats, i si bé existeixen organitzacions privades que intenten assessorar els nens superdotats i les seves famílies, des del govern aquest col·lectiu està molt més oblidat que en altres països.

La situació dels superdotats a Espanya

La Llei General d’Educació reconeix als alumnes el dret a desenvolupar al màxim el seu potencial i fa una referència específica a l’alta capacitat en un dels seus articles, però falta el corresponent desenvolupament legislatiu.

A més, tal i com comenta Javier Tourón, hi ha a Espanya certa desgana política i falta de conscienciació social. “Ningú es qüestiona ajudar al futbol base o a l’esport escolar perquè és la llavor de futures medalles o èxits esportius, però no obstant apareix certa resistència a l’escola amb els alumnes amb talent. A vegades es pensa que les persones amb altes capacitats han de ser genis i destacar en tot, però és com en el futbol, només hi ha un Leo Messi, però hi ha milers de bons jugadors i tots tenen el seu lloc en la gespa. A més, desaprofitar el talent i el capital humà no és un luxe que ens puguem permetre en temps de crisi”, declara Tourón.

Certament, la situació a Espanya no és gens favorable per als nens i nenes superdotades, que en la majoria de casos no només veuen com el seu talent potencial és desaprofitat sinó que a més pateixen una desorientació emocional molt important i que podria ser evitada si la societat i en especial els governs prestessin més atenció a aquest col·lectiu. Tindria raó Einstein quan va dir que “els grans esperits sempre han trobat una violenta oposició per part de ments mediocres”?