El plaer de dir NO

Dissabte dia 10 de març, Lluís Llach va oferir al recent estrenat teatre Kursaal de Manresa un dels concerts de la seva última gira. Després de quatre dècades sobre els escenaris, el cantautor de Verges s’acomiada del seu públic amb “i.”, un nou disc que defineix com a “pròxim i cru”.
Evitant fer una lectura nostàlgica de la seva trajectòria artística, incorpora només aquells temes més antics que li permeten explicar aspectes importants de la seva vida.
“Geografia” és la cançó amb què obre el recital. No deixa de ser significatiu que sigui així perquè ell mateix l’ha definit com un mapa de carreteres personal d’ètica que des de fa anys intenta seguir. Aquesta primera melodia trasllada l’espectador fins al món de Lluís Llach.
En el programa no podia faltar “Un núvol blanc” que dedica a la dona que li va donar la vida i “Maremar” que uneix dos termes essencials en la seva obra: la mare i la mar. “Tinc un clavell per tu” li canta a la música, el seu refugi i mitjà d’expressió personal que l’ha acompanyat sempre. El seu esperit reivindicatiu no ha desaparegut amb el pas del temps. La crítica al poder polític, econòmic i mediàtic segueix vigent. Amb “Veritat i mentida”, “A poc a poc” i “Tossudament alçats” ens deixa compartir la seva mirada de la realitat actual. En record al poeta i gran amic Miquel Martí i Pol canta “Sabessis bé”, i “Queda sempre un fil” en homenatge a les germanes de Salvador Puig Antich.
L’esperança, la tristesa, l’enamorament, la nostàlgia, la pàtria, la sexualitat,... prenen protagonisme en el conjunt de cançons que formen part del viatge al seu univers personal. Un viatge que de ben segur no seria tan exquisit sense els professionals que l’acompanyen. Crec que és un acte de justícia reconèixer el talent d’aquests músics, tècnics de so i il·luminació. El seu treball en equip mereix tot el meu respecte i admiració.
Lluís Llach va confirmar la seva indiscutible capacitat per connectar amb el públic a través de les seves paraules i la seva música, a més d’aquesta lluita incansable per la democràcia i la llibertat de l’ésser humà que el caracteritza. És clar que després de 40 anys es manté ferm en les seves conviccions.
“El viatge a Ítaca” tancava el repertori. Però el clamor del públic el va treure a l’escenari novament per cantar l’emblema “Que tinguem sort”, una cançó d’esperança nascuda a les acaballes del franquisme. Tenint en compte que es tractava del seu comiat, Lluís Llach hauria d’haver tingut el detall de regalar al seu estimat públic temes tan significatius com "L'estaca", "Si canto trist" o "Amor particular". A qui no li hauria agradat reviure'ls? Potser amb aquest gest, ha volgut demostrar que no és un artisa encallat en el passat i que la seva força creativa s'ha mantingut viva fins el final. Si una cosa té aquest home és caràcter, no hi ha dubte.