"El dolor no té cap sentit, sempre s'ha d'evitar"

Entrevista a Lluís Vila i Vilanova, sacerdot franciscà

Lluís Vila i Vilanova va néixer l’any 1927 a Serrateix, un poblet de la comarca del Bergadà. Les ganes de conèixer món el van portar fins a Barcelona on viu actualment i des de fa molts anys. Es defineix com a sacerdot franciscà de vocació tardana. Després de treballar durant quatre anys d’administratiu en una gran empresa a la ciutat, als 24 anys la figura de Jesús de Natzaret i el seu missatge el van encisar a formar part d'una comunitat religiosa. Conèixer la vida i personalitat de Francesc d’Assís el va portar a ser franciscà. Sempre s’ha mostrat molt interessat per les obres socials. Ha tractat amb joves, malalts, ancians, pobres, immigrants, drogoaddictes,etc. És molt crític amb l’església institució i molt proper a l’església plural. Està a favor del celibat opcional, del sacerdoci de les dones i del pluralisme religiós. El seu Déu no és el Déu clàssic que li havien ensenyat, sinó el “Déu amor”, tal i com ell l’anomena. Fa cinc anys que pateix una malaltia neuropàtica molt dolorosa, però això no li ha impedit tirar endavant amb optimisme. És una d’aquelles persones que malgrat les dificultats no perd mai el somriure. Lluís Vila desafia el pas dels anys conservant un esperit eternament jove.

Podria parlar-me una mica de la seva malaltia?
La malaltia que pateixo té el nom de neuropatia perifèrica sensitivo-motora d’origen desconegut (idiopàtica). És una malaltia de dolor crònic, de tipus neurològic. Els nervis en comptes de donar les sensacions que troben en la realitat(el fred, la calor, una punxada...) creen una sensació dolorosa. Es pot posar a qualsevol part del cos, principalment a les extremitats, en el meu cas des de la planta dels peus fins als genolls.

Com definiria aquestes sensacions?
És com si portés una mitja de goma que premés a punt de rebentar i que contingués foc a dins, amb corrents i rampes en tot aquest recorregut. És semblant a quan se’t adorm la cama, la mous per despertar-la i fa aquell formigueig tan molest. Doncs és això però elevat a la dècima potència.

...
Jo, com tothom, al principi pensava que seria una cosa passatgera; després de fer una peregrinació de metges i tenir el diagnòstic de la patologia, un no es creu el que li estan dient; després, constatada la realitat, ve la lluita interna, la ràbia, la desesperació i l’ansietat. El pas següent és l’acceptació de la realitat, l’assossec, el negociar amb el mal.

I a quin pacte ha arribat amb el seu dolor?
Doncs mira, l’he agafat com un mal company, però he d’acceptar haver de conviure-hi. He d’utilitzar tots els mitjans possibles per aconseguir pal·liar-lo tot el que sigui possible.

Quines possibilitats es presenten per aconseguir-ho?
Fins al moment no es disposa de cap analgèsic eficaç. Esgotats tots els fàrmacs, cal acudir a les tècniques. Jo estic tractat a la Unitat de Dolor d’un hospital.

Parli’m d’aquestes tècniques.
Es tracta d’estimulació transcutania, massatges, infiltracions de lidocaïna intravenosa, bloqueig del ciàtic poplític més infiltració espinal i l’estimulació magnètica transcranial.

Estimulació magnètica transcranial?
Sí, es tracta d’una tècnica molt recent aquí en el nostre país. Jo vaig ser el primer d'estrenar l’aparell en un hospital de Barcelona. Fins el punt que hi vaig arribar i em van dir que no el sabien engegar, que hi havia de tornar un altra dia.

Quina poca gràcia li deuria fer...
Però al tercer dia va anar bé! Són com uns rajos que van directament al centre del dolor. Això dura aproximadament uns 20 minuts i no fa mal. Si amb cinc sessions millora, aleshores cada mes es fa una sessió d’un sol dia. A mi no em va fer absolutament res...es veu que el meu cos no respon massa bé a tot el que fan.

Em sap greu.
Es van esgotant les possibilitats... Ara mateix estic fent una altra cosa, en la qual no tinc massa fe, mentre n’espero una altra, és acupuntura. M’ho fa un metge xinès. Ell mateix em va dir que possiblement no tindria resultat perquè no ho havia tractat mai. Vam acordar que faríem 5 o 6 sessions i si no anava bé ho deixaríem.

Com es planteja la vida qüotidiana?
Cal acceptar la realitat. Un ha d’aprendre a agafar les posicions que en diem del no dolor i no posar-se de mal humor. És important que puguem seguir treballant. Si una feina no és pot fer, veure que és un límit.

Hi ha d’haver dies de tot...
Queixar-se i lamentar-se és natural i convenient, però sense passar-se, per no fer-se carregós. Sobretot amb persones joves no es convenient parlar de malalties ni de dolors perquè no ho poden entendre i els cansa. El seu organisme és jove i no poden imaginar les limitacions i les xacres dels vells.

Així doncs, amb qui creu que pot ser convenient compartir el dolor?
És important comptar amb un parell o tres de persones amb les quals hi tinguis la suficient confiança per deixar-te anar i parlar del teu patiment, de les teves pors i les teves angoixes. Aquestes persones han de tenir la capacitat d’escoltar i de comprendre el teu malestar.

Verbalitzar les emocions i sentir-se reconfortat té efectes pal·liatius, oi?
Sí, està demostrat. També pot ser terapèutic reunir-se amb persones que es trobin en una situació igual o semblant a la teva. El dolor compartit és mig dolor, com l’alegria compartida és doble alegria.

Sortir de casa és un esforç recompensat, no?
I tant! La manera de no obsessionar-se amb el dolor és fent altres coses que permetin distreure la ment. Un no es pot quedar tancat a casa. És molt important no aïllar-se ni de la gent ni dels esdeveniments del món. Cal llegir la premsa, veure la TV, escoltar debats i tertúlies, llegir libres...viure amb il·lusió els canvis que es donen a la societat, interessar-se per les noves tecnologies que van sortint i treballar-hi, si és possible.

Això requereix una dosi d’optimisme diària!
L’actitud és fonamental. Un ha d’assumir les limitacions que comporta la malaltia i el pas del temps. Per exemple, un s’ha de dir: -He de caminar, si no puc fer-ho sense un bastó, agafo el bastó, quan sigui necessària la cadira de rodes, la faig servir sense complexes-. No pensar que en el passat anava més àgil, hi veia més, hi sentia millor, tenia més força...tot això ja ho he viscut al seu temps, ara em toca viure la vellesa, la tardor de la vida.

Algun altre consell per afrontar el neguit que comporta el dolor? És bo permetre’s petits plaers. Pot ser en el menjar, en el beure, en el sexe, en el dormir... hi tenim un dret.

Diuen que la felicitat es pot trobar en coses molt petites.
És ben cert. Hem d’aprendre a gaudir de les petites coses, aquelles que poden semblar del tot insignificants com ara una posta de sol, una fulla que cau, un núvol que va canviant, uns infants jugant...són plaers que s’han de saber assaborir.

Plaer i religió catòlica sembla que siguin termes contradictoris.
Malauradament. Els de la meva edat, la religió no l’havíem gaudit sinó que l’havíem patit. Tot era por, tot eren amenaces, tot era pecat. Cap tipus de plaer era acceptat, ni en el menjar, ni en el tracte afectuós, per no parlar del sexe… estic convençut que una abraçada, un petó o una carícia uneix a les persones i forma comunitat.

La religió l’ha ajudat d’alguna manera a seguint endavant?
El que no faig és que la religió em serveixi de tranquil·litzant. La religió catòlica creu que el sofriment té un valor redemptor el qual fa créixer la persona. Jo vaig a veure molts malalts que tenen aquesta concepció. Jo mai els diré el contrari perquè sé que per a ells és important. Però una persona que no estigui traumatitzada per la religió li diré que aquesta idea és falsa. Per altra banda, al ser creient, i més jo que sóc gran, veig que serà poc temps que ho hauré de passar més o menys malament i jo crec, amb els meus dubtes, que la vida segueix i segueix feliç. L’ajuda que em dóna és aquesta.

Per què l’església catòlica valora positivament el sofriment de les persones?
El dolor no té cap sentit, ni espiritual ni material, fora d’avisar que alguna cosa li està fallant al teu cos. L’església ha fet una interpretació molt dolenta de la teologia. Jesucrist va morir com va morir perquè no va ser acceptat per la religió jueva a la qual pertanyia.

Per què?
Perquè ell estava entre els pobres, entre els leprosos, entre els malalts (segons diuen els curava), estava també al costat dels pecadors, de les prostitutes i de les adúlteres, és a dir, tota aquella gent que en l’època era marginada per la resta de la societat. Ell els acceptà fins i tot menjà amb ells, cosa que era una blasfèmia molt gran. Jesucrist també treballava els dissabtes i aquest era el pecat més gran que es podia cometre.

Per això el van matar?
Als jueus no els interessava el que Crist predicava. Ell volia justícia contra la corrupció, treure els pobres de la pobresa, una major igualtat en la distribució dels béns. El temple dels jueus no solament era un espai destinat a la pregària, sinó també als grans negocis.

Vaja, que no els sortia a compte tenir algú pel mig amb aquestes idees tan revolucionàries...
Els jueus se’l van voler treure del damunt i per aconseguir-ho feren tota una sèrie d’actes corruptes. Com que ells no podien sentenciar a ningú amb la pena de mort acudiran als romans, que sí que podien fer-ho. Els romans clavaven a la creu a tots aquells que consideraven sublevadors. Crist va patir perquè l’assotaren, el torturaren i finalment el clavaren a la creu. Llavors diuen que Jesucrist ens salva...

De què ens salva?
Segons la religió catòlica, Crist ens salva del pecat original.

I segons la interpretació que fa l’església Jesús ens salva amb el seu dolor, oi?
Sí. Però la meva visió és que Jesucrist tot el que ha fet per “salvar-nos” no ha estat per la mort ni pel sofriment, sinó per l’amor. I és precisament això el que el va portar a ser clavat a la creu, com tants altres. Per tant, la seva mort tampoc serveix per a res. Ell era humà i va morir injustament segons les lleis romanes. Per tant, és amb la seva vida, amb el seu amor, amb el seu missatge que salva la humanitat, i no amb la mort, la creu i el sofriment, com ens ha volgut fer entendre l’església.

De fet, aquesta idea és una mica sàdica, no troba?
És que les religions són molt sàdiques! Els que defensem l’eutanàsia ens diuen que som la cultura de la mort, jo els dic que ells són la cultura de la crueltat i del sadisme. Exaltar el dolor és un dels errors més grans que hi pot haver. El dolor sempre s’ha d’evitar. Recordo quan va sortir l’anestèsia que s’aplicava als parts de les dones, l’església ho va prohibir perquè la Bíblia diu que les dones pariran amb dolor...

Segur que ho va dir algú que no li tocava parir...
(riu) Aquesta concepció ha portat conseqüències terribles també en malalts terminals amb uns dolors insuportables a no aplicar-los la morfina, per exemple, o altres calmants. Es considerava que se’ls havia de deixar patir perquè el dolor era bo per a ells.

Alleugerir el dolor està en contra de la religió?
Sí, però no està en contra de la fe.

La religió ha interpretat com li ha convingut les paraules i actes de Jesús?
Naturalment. Les conseqüències es palpen encara actualment. És curiós com referent a la meva malaltia hi ha gent que em diu: “Si Déu ho vol...Deú sabrà per què”. I jo sempre els dic: “aquest no és el meu Déu, el meu Déu no m’envia mals, ni els vol”. És la meva feblesa, és la naturalesa que em porta això. No cal buscar una causa extranatural ni dir que és un misteri...

Per què va decidir fer-se religiós?
Va ser la figura de Jesucrist i el seu missatge. I llavors l’acció social que en aquell moment feia l’església. En aquella època només hi havia tot allò organitzat pel franquisme i tot allò organitzat per l’església. Jo vaig ficar-me amb l’església per no ficar-me amb l’altre.

Comprensible.
Vaig veure tota l’obra social que l’església feia amb el jovent, amb la gent gran, amb els immigrants que en aquell moment venien d’Andalusia. A través de l’església es podia ajudar a aquesta gent a buscar una llar, una feina, garantir-los unes condicions de vida. Tot això em va engrescar molt. Si hagués estat tal com és ara, que l’acció social la pot fer tothom, potser m’hauria plantejat la vida d’una altra manera.