"El més dur és que se't suicidi un pacient"

Josep Martí i Bonany, MIR de psiquiatria de primer any

En Josep Martí és un MIR de primer any que s’està especialitzant en psiquiatria en un centre psiquiàtric de Santa Coloma de Gramanet. Segons ell, aquesta branca de la medicina es diferencia molt de les demés ja que és en part humanística i s’hi poden relacionar diferents tipus de pensaments, a part de que encara resulta una part de la medicina molt desconeguda. A més, aquest noi de Girona de vint-i-sis anys reconeix haver acabat sent metge perquè cap altra carrera no el convencia i que quan va entrar a l’Hospital Clínic a estudiar, ni tan sols sabia que volia ser psiquiatre.

Ara ve de fer guàrdia. Com ha anat la nit?
No ha estat la pitjor que he passat, però tampoc la millor. Durant tota la nit m’han estat despertant per fer visites d’urgència perquè hi ha molta gent gran ingressada, i clar, la seva salut sol ser bastant fràgil.

Algun dels casos pel que l’han despertat?
Per exemple, he atès a un pacient que presentava cremades, una altra que tenia una pneumonia i que he enviat a l’Hospital de l’Esperit Sant, i també he hagut d’arreglar els papers d’una senyora de noranta-un anys que ha mort a mitja nit per culpa d’un tumor.

I el de les cremades com s’ho havia fet?
Doncs resulta que a les tres de la matinada un pacient ha decidit agafar uns papers, els hi ha calat foc, i llavors els ha tirat a sobre d’un company seu.

Després de casos com aquest no enveja els pacients dels metges de les altres especialitats?
La veritat és que no perquè la relació que tinc amb els meus pacients és de molta confiança. Clar que reconec que jo estic a la unitat d’aguts, que són els pacients que estan ingressats per un període curt de temps, de dues o tres setmanes.

Així, com es diferencia el tracte amb els pacients d’un centre psiquiàtric, comparat amb els d’un hospital general?
Sobretot pel fet que enlloc d’estar en una habitació en una camilla amb vies i antibiòtics, els pacients que jo veig solen ser una vintena i estan junts en una sala caminant per allà, parlant els uns amb els altres, i si vols parlar amb algun el vas a buscar, els portes al despatx i parles amb ells.

I se’n pot fiar?

Normalment sí. Encara que també s’ha de tenir el criteri suficient per intuir si t’enganyen o no perquè no tenim cap manera de demostrar del cert si els pacients senten veus o no, o si realment pensen les coses estranyes que diuen

Doncs com se'n dóna compte?
Sol ser bastant senzill. Els esquizofrènics solen mostrar símptomes com la perplexitat o conductes al·lucinatòries. Així que si parles amb un pacient que pateix aquesta malaltia i de sobte mira cap a enrera, ja notes que el que passa és que acaba de sentir que algú el cridava o algun soroll estrany.

Ara que esmenta l’esquizofrènia, recentment es va publicar a La Vanguardia que aquesta malaltia s’està disparant entre el jovent per culpa del haixix i la marihuana. Realment hi ha més casos o només sorgeixen abans d’hora?
Es podria dir que no és esquizofrènic qui vol, sinó qui pot, perquè hi ha d’haver una predisposició per poder tenir aquesta malaltia. El problema està en que sol aparèixer després de moments de més estrès, ruptures, canvis, i si es prenen drogues també hi ha més risc. Així que és possible que aquests joves que desenvolupen l’esquizofrènia als 14 o 15 anys, sense haver près aquestes substàncies ho haguessin desenvolupat als 18 anys, o fins i tot als 30 en el cas de les dones.

Tornant al tema dels pacients que sol tractar, fins ara quin ha estat el cas més dur que ha tingut?
Segurament, més que un cas, el fet que es va suicidar un pacient meu durant el seu permís domicilari de cap de setmana.

Quina malaltia tenia?
Patia una depressió molt greu i estava ingressat a la unitat d’aguts, tenia una patologia afectiva de base.

Què havia dut a aquest pacient a la depressió?
No li havia dut res. Tenia una depressió greu i recorrent. És com preguntar què havia dut a un altre pacient a tenir un tumor.

I quina va ser la seva primera impressió quan se'n va enterar que s'havia suicidat? Se’n vas sentir responsable?
No. Al pacient se li va donar el permís de cap de setmana perquè havia presentat millores i el suicidi és un assumpte molt complicat i massa imprevisible. Perquè vegis com n’arriba a ser d’imprevisible, el pacient s’havia quedat sol el dia abans i no havia fet res. Però va ser just quan estava a casa seva amb la dona i els fills despistats, quan va anar al balcó i es va defenestrar. No va ser premeditat, sinó una cosa completament instintiva. És part de la nostra feina.

Com seria per un altre metge operar un pacient?
Suposo. Com a un cirurgià se li quedarà el pacient al quiròfan i a un neuròleg li agafarà un ictus i es morirà, a nosaltres els pacients se’ns poden suicidar.