divendres, 16 de març de 2007

Sanchís, Nadal i Busquets tenen por a Barcelona

Les Jornades Blanquerna es van inaugurar dimarts amb la xerrada “Qui té por a Barcelona? El debat sobre l’incivisme i la seguretat” que va reunir a l’aula 201 als tres directors dels diaris més importants de Catalunya: Vicent Sanchís de l’Avui, Rafael Nadal de El Periódico, i Jordi Busquets de part de El Punt. Moderats per Joaquim Roglan, els tres periodistes van donar la seva opinió respecte el tema proposat, i també van respondre a algunes preguntes dels estudiants de la Universitat Ramon Llull.

L’acte, que va començar amb vint-i-cinc minuts de retard amb l’aula bastant plena, es va iniciar amb el torn de paraula de Vicent Sanchís, qui es va preguntar i respondre en veu alta a si mateix “qui té por a Barcelona? Tothom”. A partir d’aquesta frase va desenvolupar una exposició que confirmava la percepció latent d’inseguretat que es viu a la ciutat mitjançant estadístiques de furts i robatoris de carrer, i remarcant el fet que molts ciutadans no denuncien res quan els passa perquè “pensen que no farien res (els policies) si ho denunciessin”. Així mateix, també va dir que aquesta situació era el resultat de la transformació que havia sofert Barcelona d’ençà les Olimpíades del 92, que havien convertit la ciutat en turística, i que d’aquesta manera s’havia tornat carnassa fàcil pels lladres. No obstant, a més de fer un anàlisi, va acabar la seva exposició inicial carregant contra l’Ajuntament esmentant que aquest no havia entès la situació de Barcelona, i que havien retirat massa agents en els últims anys, i que per aquest motiu ara els costava adequar-se a les necessitats actuals.

A continuació, Rafael Nadal va sentenciar que la societat actual és insegura, i va comparar això amb el fet que “sou la segona generació que no participa en una guerra”. D’aquesta manera va donar a entendre que tot i passar per molt menys que els nostres avant-passats, es té molta més por, i va seguir posant molts exemples sense centrar-se en el debat sobre Barcelona. Va xerrar sobre el continent asiàtic, sobre la Guerra Civil Espanyola, les guerres mundials, que a Girona la gent tirava deixalles directament al riu i que la gent no tenia por a les malalties, i tot això amb una actitud passota desqualificant la temàtica del debat però sense aportar arguments realistes de l’estat de la inseguretat i l’incivisme a la capital de Catalunya.

A conseqüència d’un dels exemples que va esmentar el director de El Periódico, Jordi Busquets va presentar-se a si mateix i va recriminar a Rafael Nadal que “cap de nosaltres vivíem al riu”. Amb aquest retret es va referir al fet que ambdós són de Girona, i que tot i parlar d’aquesta problemàtica passada, Nadal no l’havia viscut com havia semblat per les seves paraules. Tot seguit va voler matissar que la violència que va donar per suposat que hi havia a Barcelona, més que por el que creava era ira. A més, segons ell els mitjans tenien por a depèn de quines notícies, i va exemplificar aquest pensament amb l’auge de grups nazis al Vallès o el Baix Llobreat que reben molt poc ressó mediàtic, mentre el seu company de professió de El Periódico feia rodar un bolígraf per sobre la taula a la vegada que badallava.

En acabar aquesta última exposició d’arguments i anècdotes, Joaquim Roglan va obrir el torn de preguntes, i alguns estudiants van aixecar les mans per adreçar-se personalment als convidats del debat. Aquestes preguntes, algunes d’elles no molt afortunades, van dinamitzar l’acte que fins llavors havia resultat linial i feixuc, com es va notar pel fet que la sala s’havia anat buidant a mesura que passava l’estona. En aquest moment, va ser quan el moderador es va despertar i a més a més va incorporar la seva veu al debat, realitzant una crítica sobre les autoritats. En la seva opinió, els cossos policials tendeixen a comunicar que qualsevol delicte “es un caso aislado”, i va donar a entendre que això era una imprudència, perquè la gent ha d’estar avisada, com en el cas del violador de l’Eixample de feia uns anys, en el qual la policia ho havia volgut ocultar dient que eren fets aïllats.

No obstant, la monotonia de l’acte es va trencar quan una noia rossa asseguda a les primeres files va preguntar als directors si el tancament de certs diaris al País Basc no els havia incomodat i els havia generat por respecte les seves publicacions. Sanchís va contestar que a Euskadi era com si estiguessin contínuament en un “estat d’excepció” i que els perills que es corrien allà periodísticament eren diferents. Tanmateix, el fet anecdòtic va sorgir després de la rèplica del director de l’Avui, ja que Joaquim Roglan, passant per alt la seva tasca de moderador, es va dirigir expressament a l’estudiant per dir-li que “i qui defensava als periodistes morts” en aquella zona de l’Estat, i que la seva pregunta era una falta de respecte. A més, a totes aquestes paraules se li van ajuntar un deix maleducat i la ràbia en el seu to, que van resultar desmesurats per una qüestió que en cap moment havia estat tendenciosa, sinó que s’havia basat en unes dades puntuals i existents. Així mateix, per arrodonir el seu paper, Roglan es va adreçar al cap d’uns minuts a un altre preguntador del públic anomenant-lo “vostè-que-no-és-periodista”. Pocs minuts després l’acte va finalitzar a l’hora indicada, després d’un aplaudiment més convencional que entusiàstic.