De Los Soprano a Perdidos: L'edat d'or de la ficció televisiva

A finals de la dècada dels 90, la cadena per cable americana HBO va decidir fer una forta aposta per a la creació de ficció pròpia, lluny de la pressió dels canals generalistes que tenien la necessitat d’aconseguir una gran audiència. D’aquesta iniciativa van sorgir serials dramàtics de gran èxit com Los Soprano, Sexo en Nueva York o A Dos Metros Bajo Tierra. I d’aquesta manera va començar el que més tard s’acabaria anomenant “la nova edat d’or de la televisió”, que avui en dia encara continua amb serials de culte i fenòmens de masses com Perdidos, 24 o Mujeres Desesperadas. Però amb la fi de la gangsteril Los Soprano el proper 10 de juny, l’últim vestigi d’aquells inicis tan prometedors d’aquesta etapa televisiva, juntament amb la devallada d’audiència dels altres daurats productes contemparis, ha sorgit el dubte de si la cloenda del serial de James Gandolfini és també l’inici de la caiguda de la nova era que podria resultar molt més breu del que s’esperava.

Abans de la reformulació de HBO, els canals generalistes americans consideraven la seva graella d’una altra manera, on la publicitat era l’eix fonamental sobre el qual s’havia de posar quelcom entremig. Però des que els crítics de televisió van començar a parar més atenció a la cadena per cable de la que li tocava per audiència, els generalistes com ABC, FOX o CBS van haver de posar més èmfasi en els continguts mitjançant els quals programaven la publicitat. I tot i que aquests canals gaudien d’uns pressupostos molt majors en comparació a una cadena com HBO, van haver de fer front a una gran desventatge: a causa de que la seva programació podia ser vista per tot el conjunt de la població, no tenien la mateixa llibertat a l’hora de tractar el sexe, la violència o d’altres temàtiques. Havien de conciliar audiència amb qualitat, no com les cadenes per cable que ja gaudien d’un target molt definit i per tant no necessitaven captar l’atenció de tanta part de la població.

En realitat, ni Los Soprano, ni Sexo en Nueva York, ni A Dos Metros Bajo Tierra van inventar-se res en el sector audiovisual: senzillament van adoptar aspectes i temàtiques pròpies de les grans pantalles, convertint alguns episodis o capítols en veritables mini-films d’impecable factura. Un clar exemple és la familia italoamericana, gran deutora del Padrino de Coppola o del cinema de Scorsese. I A Dos Metros Bajo Tierra va ser un dels precursors que van promoure l’apropament dels guionistes de cinema a la televisió: Alan Ball, que dos anys abans havia guanyat l’Oscar al millor guió original pel film American Beauty, va ser-ne el creador. De fet, era tan gran la voluntat de la cadena HBO de que el guionista ideés el serial que li van proposar que escollís la temàtica que vulgués. Ball va triar la mort. Però on és dubte la realitat i comença la llegenda és en el rumor que circula que quan el guionista va entregar la bíblia de com havia de ser el serial, els productors en veure que era un producte molt mediàtic i poc personal, li van tornar dient-li: “et vam dir que escrivissis el que tu vulguis”.

No obstant, si en alguna cosa van afegir una novetat en el món de l’audiovisual és que fins llavors no havia estat concebible realitzar un serial dramàtic que extengués el seu fil argumental al llarg de tota una temporada o fins i tot vàries. Aquesta propietat només corresponia a les soap operas i era per un motiu: els serials, en tenir un fil argumental fonamental, tenen el gran inconvenient que poden perdre espectadors com tot producte però tenen la gran dificultat d’aconseguir-ne. El més clar exemple és Perdidos.

Els creadors de Perdidos, Damon Lindelof i Carlton Cuse, van anunciar el passat cinc de maig que el serial dramàtic de la cadena ABC acabaria definitivament el 2010. “Crèiem que per una sèrie com aquesta, l’audiència vol saber quan acabarà la història i començar a descobrir part dels secrets que hem anat sembrant al llarg dels anys” van dir al diari USA Today, dos mesos més tard que es renovés la sèrie per a una quarta temporada, tot i que l’audiència hagués devallat considerablement des de la seva estrena el setembre de 2004. “Segurament Perdidos acabarà amb una audiència molt inferior als tretze milions d’espectadors que té ara perquè ho té impossible per captar-ne de nous després de tants girs de guió i misteris sense resoldre des de la primera temporada” opina Xavier Díaz, llicenciat de Comunicació i Audiovisuals per la Universitat Pompeu Fabra i especialitzat en ficció. Però si per alguna raó aquest serial es pot considerar un dels elements que formen la nova l’edat d’or de la televisió és per la seva intertextualitat. “Quan la ABC va retransmetre Perdidos va trencar la norma de que un drama serial pogués funcionar a la televisió generalista. Va trencar la norma que deia que no es pot tenir 37 personatges” va declarar Michael Wright, executiu de la cadena per cable TNT.

Nip/Tuck, en canvi, és el màxim exponent de com una cadena per cable té la màxima llibertat possible. El seu lloc en l’olimp dels serials ha estat a conseqüència del trencament de ple de tabús que fins que va aparèixer només s’havien pogut veure a la televisió. En ella s’ha vist des d’incestos a escenes de sadomasoquisme on el superficial Christian Troy insultava a una noia i la degradava obligant-la posar-se una bossa al cap. Per no parlar del fill dels protagonistes, obsessionat amb els transexuals i convertit en nazi. A més, tot i que la seva audiència només es trobi pels voltants dels quatre milions (una xifra a tenir en compte en una cadena d’audiència restringida com FX) ha aconseguit que famosos de l’alçada de Madonna o Nicole Kidman hagin demanat a Ryan Murphy, el creador, que les deixin participar en un episodi.

Tot i això, no només els serials han estat de sort en aquesta edat d’or: les sèries també hi han tingut cabuda. I per sèrie s’entén als productes que la seva línia argumental bàsica comença i acaba en el propi capítol. En aquest àmbit, l’exemple más clar és CSI, que va reformular les sèries d’assassins i policies amb la seva estètica que ha creat escola. Des de House a Bones, passant per Numbers, han imitat aquest estil que empra efectes propis de la gran pantalla i considerats videoclipers. En aquest aspecte hi ha tingut molt a veure el productor de la sèrie Jerry Bruckheimer (més conegut per haver produït pel·lícules com la trilogia de Los Piratas del Caribe, Top Gun o Pearl Harbor) sempre espectacular. Tanmateix, a conseqüència de les seves franquícies aquest producte ha perdut la novetat i s’ha estancat dins del seu efectisme, fet que explicaria el seu retrocés d’audiència (en dos anys ha perdut cinc milions d’espectadors tot i ser una sèrie).

Mujeres Desesperadas, 24 i els mateixos Soprano són d'altres víctimes de la graella i han anat perdut audiència gradualment. “Hi ha un factor molt clar que és la novetat” explica Xavier Díaz que també remarca que “hi ha un altre factor a tenir en compte: s’està donant tanta importància a la ficció als Estats Units que ara l’espectador comença a estar saturat i cada cop li dóna menys importància a l’acció de canviar de canal”. Aquesta hipòtesi explicaria la situació de la graella d’Estats Units que ha patit certs canvis en l’últim parell d’anys, on ara reina Anatomía de Grey. Aquest serial mèdic també és un producte de gran qualitat, que estudien els alumnes d’arreu gràcies a la seva capacitat de síntesi i ritme. No obstant, la seva inclusió dins l’etapa d’or no resulta del tot clara per culpa de la seva manca de pretenciositat temàtica i el ritme còmode en el què fa les seves línies argumentals fixes. Més evident resulta que els serials més exitosos d’aquesta recent temporada, Herois o Cinco Hermanos, no formen part de la fornada començada amb el canal HBO encara que en són directes hereus gràcies a la impecable factura. Encara que per clar exemple de producte aspirant al culte hi ha Prison Break, a qui l’audiència li ha girat l’esquena en la seva temporada després dels canvis de guió per tal que tingui una dil·latada carrera.

És per aquesta fina línia que l’edat d’or sembla estar donant els seus últims fruits: cada cop és més difícil distingir l’original de la còpia. A més, la immunitat de l’espectador dóna un futur poc esperançador per la novetat i la reformulació de les sèries i serials. Hi ha la porta oberta a que les cadenes generalistes tornin a la seva visió anterior, on els ratings ho eren tot. Encara que si més no, la qualitat sembla perdurable: el perfeccionament de les tècniques televisives i l’apropament de les estrelles de cinema a la televisió (des de Martin Sheen al seu fill Charlie, passant per Malcolm McDowell o Sally Fields) ho demostren. Només el temps podrà dir si aquesta etapa continua, s’hi ha acabat, o si només va ser una anecdòtica casualitat.

De sèrie de culte a bluff televisiu

Després que Michael Scofield i Lincoln Burrows haguessin escapat de Fox River, el personatge de Veronica hauria d’haver destapat tota la conspiració presidencial amb un episodi. Dos com a màxim. Prison Break hagués estat una sèrie curta d’una sola i única temporada, ben planificada, intel·ligent i exemplarment adrenalínica. Però en lloc d’això, la cadena americana Fox i els creadors van confirmar el rodatge d’una segona tanda d’episodis després de l’èxit de públic i de crítica i van convertir el què amb el temps hagués estat una sèrie de culte en un bluff televisiu, com es pot comprovar a la cadena de pagament Fox que aquestes setmanes està retransmetent els últims episodis.

Encara que en el principi de la present temporada sembli que hi hagi un motiu perquè continuï Prison Break i es pugui creure que hi haurà un altre fil argumental de principi a fi amb el seu pertinent desenvolupament, ben aviat queda clar que tot és un cúmul de despropòsits. Bàsicament perquè la sèrie quasi no avança en tota una temporada. Fins i tot fa la sensació que per més que corrin els seus protagonistes, vagin retrocedint lentament. Només amb el primer episodi, on maten a Veronica d’una manera brusca i innecessària (sobretot tenint en compte tots els problemes dels quals havia aconseguit sortir amb vida), ja s’intueix per on sortiran els trets i quina és la desvergonyida capacitat dels guionistes per evitar el desenllaç definitiu. A més, per acabar de ralentitzar la sèrie, també se segueix la vida dels altres fugitius que van escapar amb Michael i Lincoln, i la dels dolents de la funció que són més en nombre, en intel·ligència i en crueltat. I per no parlar dels tatuatges de Scofield, que també semblen haver-se multiplicat i que un es podria creure que el noi fins i tot porta tauat com fer-se el pla de jubilació.

No obstant, cal remarcar que la primera meitat de temporada es pot mirar sense decebre’s massa, fins que l’espectador se’n dóna compte que tot sempre surt malament. Tot. Tampoc ajuda el fet que Wentworth Miller (que interpreta a Michael Scofield) es passi els 22 episodis arrufant el front. Si abans aquesta expressió es podia considerar com una manera d'ocultar les seves veritables emocions dins d’un ambient tan perillós com Fox River, ara només es pot entendre com una mala interpretació per part de l’actor. Respecte a la resta del repartiment masculí, la majoria cumpleix satisfactòriament amb els seus papers sense lluir-se, exceptuant les brillants interpretacions de Robert Kneeper (T-Bag) i William Fichtner (l’agent Mahone). Per la seva part, Sarah Wayne Callies (la doctora Tancredi que surt a la fotografia) fa el què pot amb un personatge que s’ha mantingut artificialment per ser el contrapunt femení de la sèrie i concentrar els moments més emotius, sent en realitat tan innecessari com tota la temporada en si mateixa.

Royal i la França que aspirava a ser

El Maig del 68 els estudiants francesos van descobrir que una revolució era possible. Van descobrir que ells podien ser la papallona que en batre les ales provoqués una tempesta a l’altra banda del món. Van veure que no calia que la societat estigués partint-se en bocins per tenir una excusa per reformular-la. Van veure injustícies i van intentar imaginar el seu futur en aquella França que no els semblava del tot justa, amb una economia creixent que no lligava amb els sous que tot i també créixer, ho feien més minsament. Van entendre com havien augmentat com a col·lectiu i com els nous llicenciats ja no podien introduir-se al món laboral de la mateixa manera. Però sobretot van entendre com alguna cosa no funcionava en aquella societat que aparentment avançava.

Vuit estudiants de la Universitat de Nanterre havien estat detinguts el 23 de març d’aquell any per haver protestat contra l’arrest de sis membres del Comitè Nacional del Vietnam. Era divendres 3 de maig quan un grup d’estudiants es van començar a reunir a la plaça de la Sorbona esperant les compareixences de Daniel Cohn-Bendit (un dels estudiants) i els seus set companys. La policia els va encerclar i va detenir a varis estudiants. I en aquell moment va ser quan la papallona va alçar les ales. El dilluns següent, el dia 6, els vuit de Nanterre van comparèixer davant del Comitè de Disciplina de la Universitat cantant La Internacional. En sortir, van ser atacats per la policia quan es manifestaven pels carrers de París. Va ser llavors quan la papallona va abaixar les ales amb força i va començar a aletejar. Es van crear barricades amb cotxes volcats i es va destrossar el paviment per tirar-ne pedres: 345 policies van quedar ferits i 422 persones van ser arrestades. I això només en aquest enfrontament. El divendres es van arrestar 460 persones més i oficialment es va dir que 367 persones havien resultat ferides com a conseqüència de l’enfrontament amb la policia, després que aquests haguessin ocupat la Universitat de Nanterre i prop de 30.000 estudiants s’haguessin desplaçat per queixar-se al voltant de la plaça de la Sorbona on es van tornar a fer barricades. Però l’efecte més clar de l’aleteig del 68 va ser que el moviment obrer es va solidaritzar amb les circumstàncies estudiantils i van aprofitar per demanar millores laborals i salarials, convocant multitud de vagues. Convertint aquell fenomen en quelcom multidimensional: cultural, polític i social.

A França, Ségolène Royal va alçar les ales en ser anunciada com a candidata pel Partit Socialista a les eleccions presidencial després d’haver guanyat les primàries el novembre de l’any passat. I ella també va alçar les ales dins el seu propi partit amb les seves propostes reformistes, titllades de populistes i estenent la mà al centrisme. Va apostar per impulsar una nova democràcia a França, més participativa. També va prometre fer una neteja política, no permetent l’acumulació de càrrecs per part dels diputats. La seva intenció era il·lusionar un altre cop al poble francès apropant-li la política.

No obstant, el poble francès necessitava unes pautes més clares: davant d’un problema el poble demana respostes. I les respostes, com més pragmàtiques i entenedores millor. En canvi, el programa de Royal va resultar abstracte i la falta de suport des de dins del seu propi partit va desencadenar que l’electorat dubtés de la fiabilitat del seu projecte. Henri Emmanuelli, demanant un acostament amb els partits situats a l’esquerra del PS, o l’ex-primer ministre Michel Rochard, que va soli·licitar una aliança amb el líder centrista Bayrou abans que ho fes Royal, van contribuir a l’afebliment d’aquesta dona que es va presentar com el símbol del canvi i de la regeneració política. Una regeneració que no va semblar tan atractiva després de veure a la líder socialista desesperada perdent els papers i l’educació en el debat televisat a la cadena pública del passat dia 2.

Dues setmanes abans de la segona ronda de les eleccions presidencials i dos dies abans del debat, Sarkozy va confessar que "en aquestes eleccions es tracta de saber si l’herència del Maig del 68 ha de ser perpetuada o si ha de ser liquidada d’una vegada per totes. Vull passar la pàgina del maig del 68". Però aquesta afirmació és del tot estèril tenint en compte que: què en queda d’aquell primaverenc mes del 68? Ara França demana reafirmar la seva identitat enmig de la globalització, demana empényer l’economia, necessita donar una resposta sobre el seu paper dins la Unió Europea i s’atemoreix davant de la immigració mentre els immigrants es cansen del seu paper marginal en la societat. França ha canviat. L’única cosa que queda d’aquell maig de fa quasi quatre dècades és el malestar imperant en la societat, la sensació que ha de millorar. I Ségolène Royal ha intentat batre les ales per liderar aquest canvi sense donar alternatives fàcilment imaginables. Volia mantenir les 35 hores setmanals i el nombrós funcionariat i alhora aixecar l’economia. En canvi, Sarkozy va fer una apologia del treball per aixecar el país i no en va sortir perjudicat. A més, va donar respostes clares sobre la seva visió de la immigració: no va transmetre una sensació, sinó una realitat possible per més que fos menys atractiva.

I si el líder de la Unió pel Moviment Popular va criticar el Maig del 68, Ségolène Royal el va defensar remarcant la il·lusió d’aquella època i el que se’n va treure: la millora del paper de la dona, l’alliberament sexual i una pujada dels salaris. Però no va tenir en compte que aquell mes de primavera on van convergir tants idealismes darrera dels cotxes volcats mai va acabar sent el que pretenia. I no ho va ser, perquè ni tan sols sabien quin era l’objectiu: purificar la societat es podia entendre des de masses òptiques diferents. El Maig del 68 va alçar el vol esperant canviar el món i abans de dos mesos ja havia caigut estrepitòsament. I l’únic que va aconseguir amb els seus aletejos va ser que els francesos puguessin flairar la utopia sense poder-se imaginar clarament com seria en veure-la. Com ha acabat succeïnt amb Ségolène Royal, la derrota de la qual no resulta amarga perquè un no es pot imaginar com hauria estat la seva França del futur. Si més no, Sarkozy és capaç de transmetre aquesta França terrenal i ordenada, ni que sigui des de la coberta del barco de l’empresari més ric del país.

Un Sant Jordi molt polític

Fa molts segles i un dia, un jove es despertava. Un d’entre els molts de l’Empordà que duien setmanes esperant aquell dia. Va sortir de casa seva al trenc de l’alba i es va dirigir a casa de la mossa que li agradava. Ell, que estava en edat de casar-se, va picar a la porta i va demanar de veure a la noia en qüestió. Ella, profundament adormida, encara estava estirada al llit, mandrosa, ignorant el cant del gall. En veure-la, el noi es va alegrar i li va demanar que li concedís un ball enmig del carrer, sabent quina seria la seva resposta. La noia, avergonyida perquè tan sols anava amb la camisa de dormir, va acceptar aquella proposició tan indecent en qualsevol altre dia de l’any i va sortir al carrer. Aquesta podria ser la història de molts nois i noies avantpassats d’aquestes terres. O la de cap. Perquè si bé Sant Jordi és la diada dels enamorats a Catalunya per antonomàsia, també és veritat que qualsevol cosa que es digui d’aquest dia pot ser tan increïble com ho seria un rei sacrificant la seva filla, l’existència d’un drac o que de la seva sang en surti un roser.

Però ahir cap jove va anar a buscar a cap mossa per endur-se-la a ballar. Enlloc d’això, directament tot Barcelona va sortir al carrer sota el sol espatarrant per comprar una rosa o fullejar algun llibre ideat per arrassar en aquesta diada, com el de Polònia o el nou de Pepe Rubianes. Com cada any la Rambla de Canaletes va convidar als vianants a evitar-la després de veure des de la Plaça Catalunya com la manifestació d’enamorats s’hi conglomerava sense deixar cabuda a cap bri d’aire. A més, les roses inodores que es van vendre arreu de la ciutat van tenir uns preus desorbitats, de tres a set euros, tot i que es podia trobar alguna ganga com les d’una gitana del carrer Pelayo que costaven dos euros i que publicitava cridant “rosa bonita barata” deixant sorda a qualsevol persona que li passava pel costat. Però res d’això és nou.

Tanmateix, tot i que va tenir el mateix transcurs de cada any, la diada d’ahir es va caracteritzar per les seves connotacions polítiques: no perquè fos el dia del patró d’aquesta terra, sinó perquè s’apropen les eleccions municipals. I la gent no només va mostrar el seu amor per la seva parella, sinó que també el va mostrar pel partit socialista, mostrant els seus cors rojos en forma de globus que sobresortien per entre la gentada. En canvi, CiU, sense ser menys originals, repartien pomes a qui passava per la seva parada de la Rambla Catalunya, tot i que aquest detall passés més desaparcebut. Encara que per detalls, els punts de llibre que es repartien de la Comunitat de Madrid publicitant la capital de l’Estat Espanyol el dia de Sant Jordi, Patró de Catalunya.

Així mateix, si els altres anys els noms més sonats i les fotografies més destacades sempre les havien protagonitzat els escriptors dels llibres més venuts, aquest any el ressó mediàtic se l’ha endut Maria Teresa Fernández De La Vega passejant-se per la Plaça Sant Jaume i la Rambla de Canaletes. Acompanyada per Jose Montilla, s’ha afegit al consumisme popular i ha regalat “Viajes por el Scriptorium” de Paul Auster en castellà al President, mentre aquest obsequiava a la vicepresidenta del Gobierno amb “La Pell Freda” de Sánchez Piñol.

"El més dur és que se't suicidi un pacient"

Josep Martí i Bonany, MIR de psiquiatria de primer any

En Josep Martí és un MIR de primer any que s’està especialitzant en psiquiatria en un centre psiquiàtric de Santa Coloma de Gramanet. Segons ell, aquesta branca de la medicina es diferencia molt de les demés ja que és en part humanística i s’hi poden relacionar diferents tipus de pensaments, a part de que encara resulta una part de la medicina molt desconeguda. A més, aquest noi de Girona de vint-i-sis anys reconeix haver acabat sent metge perquè cap altra carrera no el convencia i que quan va entrar a l’Hospital Clínic a estudiar, ni tan sols sabia que volia ser psiquiatre.

Ara ve de fer guàrdia. Com ha anat la nit?
No ha estat la pitjor que he passat, però tampoc la millor. Durant tota la nit m’han estat despertant per fer visites d’urgència perquè hi ha molta gent gran ingressada, i clar, la seva salut sol ser bastant fràgil.

Algun dels casos pel que l’han despertat?
Per exemple, he atès a un pacient que presentava cremades, una altra que tenia una pneumonia i que he enviat a l’Hospital de l’Esperit Sant, i també he hagut d’arreglar els papers d’una senyora de noranta-un anys que ha mort a mitja nit per culpa d’un tumor.

I el de les cremades com s’ho havia fet?
Doncs resulta que a les tres de la matinada un pacient ha decidit agafar uns papers, els hi ha calat foc, i llavors els ha tirat a sobre d’un company seu.

Després de casos com aquest no enveja els pacients dels metges de les altres especialitats?
La veritat és que no perquè la relació que tinc amb els meus pacients és de molta confiança. Clar que reconec que jo estic a la unitat d’aguts, que són els pacients que estan ingressats per un període curt de temps, de dues o tres setmanes.

Així, com es diferencia el tracte amb els pacients d’un centre psiquiàtric, comparat amb els d’un hospital general?
Sobretot pel fet que enlloc d’estar en una habitació en una camilla amb vies i antibiòtics, els pacients que jo veig solen ser una vintena i estan junts en una sala caminant per allà, parlant els uns amb els altres, i si vols parlar amb algun el vas a buscar, els portes al despatx i parles amb ells.

I se’n pot fiar?

Normalment sí. Encara que també s’ha de tenir el criteri suficient per intuir si t’enganyen o no perquè no tenim cap manera de demostrar del cert si els pacients senten veus o no, o si realment pensen les coses estranyes que diuen

Doncs com se'n dóna compte?
Sol ser bastant senzill. Els esquizofrènics solen mostrar símptomes com la perplexitat o conductes al·lucinatòries. Així que si parles amb un pacient que pateix aquesta malaltia i de sobte mira cap a enrera, ja notes que el que passa és que acaba de sentir que algú el cridava o algun soroll estrany.

Ara que esmenta l’esquizofrènia, recentment es va publicar a La Vanguardia que aquesta malaltia s’està disparant entre el jovent per culpa del haixix i la marihuana. Realment hi ha més casos o només sorgeixen abans d’hora?
Es podria dir que no és esquizofrènic qui vol, sinó qui pot, perquè hi ha d’haver una predisposició per poder tenir aquesta malaltia. El problema està en que sol aparèixer després de moments de més estrès, ruptures, canvis, i si es prenen drogues també hi ha més risc. Així que és possible que aquests joves que desenvolupen l’esquizofrènia als 14 o 15 anys, sense haver près aquestes substàncies ho haguessin desenvolupat als 18 anys, o fins i tot als 30 en el cas de les dones.

Tornant al tema dels pacients que sol tractar, fins ara quin ha estat el cas més dur que ha tingut?
Segurament, més que un cas, el fet que es va suicidar un pacient meu durant el seu permís domicilari de cap de setmana.

Quina malaltia tenia?
Patia una depressió molt greu i estava ingressat a la unitat d’aguts, tenia una patologia afectiva de base.

Què havia dut a aquest pacient a la depressió?
No li havia dut res. Tenia una depressió greu i recorrent. És com preguntar què havia dut a un altre pacient a tenir un tumor.

I quina va ser la seva primera impressió quan se'n va enterar que s'havia suicidat? Se’n vas sentir responsable?
No. Al pacient se li va donar el permís de cap de setmana perquè havia presentat millores i el suicidi és un assumpte molt complicat i massa imprevisible. Perquè vegis com n’arriba a ser d’imprevisible, el pacient s’havia quedat sol el dia abans i no havia fet res. Però va ser just quan estava a casa seva amb la dona i els fills despistats, quan va anar al balcó i es va defenestrar. No va ser premeditat, sinó una cosa completament instintiva. És part de la nostra feina.

Com seria per un altre metge operar un pacient?
Suposo. Com a un cirurgià se li quedarà el pacient al quiròfan i a un neuròleg li agafarà un ictus i es morirà, a nosaltres els pacients se’ns poden suicidar.

Sanchís, Nadal i Busquets tenen por a Barcelona

Les Jornades Blanquerna es van inaugurar dimarts amb la xerrada “Qui té por a Barcelona? El debat sobre l’incivisme i la seguretat” que va reunir a l’aula 201 als tres directors dels diaris més importants de Catalunya: Vicent Sanchís de l’Avui, Rafael Nadal de El Periódico, i Jordi Busquets de part de El Punt. Moderats per Joaquim Roglan, els tres periodistes van donar la seva opinió respecte el tema proposat, i també van respondre a algunes preguntes dels estudiants de la Universitat Ramon Llull.

L’acte, que va començar amb vint-i-cinc minuts de retard amb l’aula bastant plena, es va iniciar amb el torn de paraula de Vicent Sanchís, qui es va preguntar i respondre en veu alta a si mateix “qui té por a Barcelona? Tothom”. A partir d’aquesta frase va desenvolupar una exposició que confirmava la percepció latent d’inseguretat que es viu a la ciutat mitjançant estadístiques de furts i robatoris de carrer, i remarcant el fet que molts ciutadans no denuncien res quan els passa perquè “pensen que no farien res (els policies) si ho denunciessin”. Així mateix, també va dir que aquesta situació era el resultat de la transformació que havia sofert Barcelona d’ençà les Olimpíades del 92, que havien convertit la ciutat en turística, i que d’aquesta manera s’havia tornat carnassa fàcil pels lladres. No obstant, a més de fer un anàlisi, va acabar la seva exposició inicial carregant contra l’Ajuntament esmentant que aquest no havia entès la situació de Barcelona, i que havien retirat massa agents en els últims anys, i que per aquest motiu ara els costava adequar-se a les necessitats actuals.

A continuació, Rafael Nadal va sentenciar que la societat actual és insegura, i va comparar això amb el fet que “sou la segona generació que no participa en una guerra”. D’aquesta manera va donar a entendre que tot i passar per molt menys que els nostres avant-passats, es té molta més por, i va seguir posant molts exemples sense centrar-se en el debat sobre Barcelona. Va xerrar sobre el continent asiàtic, sobre la Guerra Civil Espanyola, les guerres mundials, que a Girona la gent tirava deixalles directament al riu i que la gent no tenia por a les malalties, i tot això amb una actitud passota desqualificant la temàtica del debat però sense aportar arguments realistes de l’estat de la inseguretat i l’incivisme a la capital de Catalunya.

A conseqüència d’un dels exemples que va esmentar el director de El Periódico, Jordi Busquets va presentar-se a si mateix i va recriminar a Rafael Nadal que “cap de nosaltres vivíem al riu”. Amb aquest retret es va referir al fet que ambdós són de Girona, i que tot i parlar d’aquesta problemàtica passada, Nadal no l’havia viscut com havia semblat per les seves paraules. Tot seguit va voler matissar que la violència que va donar per suposat que hi havia a Barcelona, més que por el que creava era ira. A més, segons ell els mitjans tenien por a depèn de quines notícies, i va exemplificar aquest pensament amb l’auge de grups nazis al Vallès o el Baix Llobreat que reben molt poc ressó mediàtic, mentre el seu company de professió de El Periódico feia rodar un bolígraf per sobre la taula a la vegada que badallava.

En acabar aquesta última exposició d’arguments i anècdotes, Joaquim Roglan va obrir el torn de preguntes, i alguns estudiants van aixecar les mans per adreçar-se personalment als convidats del debat. Aquestes preguntes, algunes d’elles no molt afortunades, van dinamitzar l’acte que fins llavors havia resultat linial i feixuc, com es va notar pel fet que la sala s’havia anat buidant a mesura que passava l’estona. En aquest moment, va ser quan el moderador es va despertar i a més a més va incorporar la seva veu al debat, realitzant una crítica sobre les autoritats. En la seva opinió, els cossos policials tendeixen a comunicar que qualsevol delicte “es un caso aislado”, i va donar a entendre que això era una imprudència, perquè la gent ha d’estar avisada, com en el cas del violador de l’Eixample de feia uns anys, en el qual la policia ho havia volgut ocultar dient que eren fets aïllats.

No obstant, la monotonia de l’acte es va trencar quan una noia rossa asseguda a les primeres files va preguntar als directors si el tancament de certs diaris al País Basc no els havia incomodat i els havia generat por respecte les seves publicacions. Sanchís va contestar que a Euskadi era com si estiguessin contínuament en un “estat d’excepció” i que els perills que es corrien allà periodísticament eren diferents. Tanmateix, el fet anecdòtic va sorgir després de la rèplica del director de l’Avui, ja que Joaquim Roglan, passant per alt la seva tasca de moderador, es va dirigir expressament a l’estudiant per dir-li que “i qui defensava als periodistes morts” en aquella zona de l’Estat, i que la seva pregunta era una falta de respecte. A més, a totes aquestes paraules se li van ajuntar un deix maleducat i la ràbia en el seu to, que van resultar desmesurats per una qüestió que en cap moment havia estat tendenciosa, sinó que s’havia basat en unes dades puntuals i existents. Així mateix, per arrodonir el seu paper, Roglan es va adreçar al cap d’uns minuts a un altre preguntador del públic anomenant-lo “vostè-que-no-és-periodista”. Pocs minuts després l’acte va finalitzar a l’hora indicada, després d’un aplaudiment més convencional que entusiàstic.

Cinc germans molt americans

Cinco Hermanos ha arribat a la cadena de pagament Fox després d’una contundent estratègia publicitària pels carrers de Barcelona, a més de les promocions realitzades a Cuatro i a Digital +. Aquesta sèrie dramàtica americana, que va néixer amb la intenció de reforçar les nits dominicals de la cadena ABC després de les exitoses Mujeres Desesperadas, està encapçalada per Calista Flockhart, la televisiva Ally McBeal, i mostra la vida dels integrants d’una rica i unida família americana després de la mort del patriarca.

Les línies argumentals de la sèrie, que segueixen tan als personatges en els moments corals com en les seves vides privades, no brillen per la seva originalitat, ja que es basen en la quotidianitat i en la relació entre uns germans ja crescudets. Potser en aquest fet rau un dels inconvenients de la sèrie: la relació entre els cinc germans sembla poc creïble en un principi per culpa de certes actituds més pròpies de la pubertat que de la trentena. No obstant, aquest factor també permet crear moments delirants, que és quan millor funciona la sèrie, gràcies al bon ritme que aconsegueixen donar els guionistes, i a la comicitat que sembla haver entre el repartiment.

En general, les interpretacions són esplèndides, sobretot en el cas de Patricia Wettig (també coneguda com la presidenta de Prison Break), qui otorga d’una gran humanitat i carisma a l’amant perpètua del difunt marit, i de Rachel Griffiths (la Brenda de A dos metros bajo tierra), que aconsegueix fer un canvi de registre brutal respecte al seu anterior paper a la televisió sense sobreactuar ni semblar poc creïble. I és que aquest és un dels problemes als quals es va enfrontar la sèrie: aconseguir fer oblidar els anteriors personatges que van encarnar el repartiment, ja que d’entre els altres familiars de la sèrie consten actors d’Alias (Ron Rifkin, Balthazar Getty, i la mateixa Patricia Wettig), Reunión (Dave Annable), Urgencias (Sally Field) i Everwood (Emily VanCamp), apart de les ja esmentades Ally McBeal, A dos metros bajo tierra i Prison Break. Tot i això, els actors n’han sortit airosos d’aquest repte, realitzant magnífiques interpretacions (incloent la doblement oscaritzada Sally Field), menys en el cas de Calista Flockhart, que tot i estar impecable, no aconsegueix fer oblidar a la brillant advocada, més per un error de casting que de la pròpia actriu, ja que els dos personatges tenen una personalitat massa semblant.

Potser políticament correcte en excés (s’hi tracten temes seriosos com la guerra o la política, però sense posicionar mai del tot a cap personatge), Cinco Hermanos acaba sent un bon producte d’entreteniment per totes les edats, sense ser una de les grans sèries que circulen actualment per la televisió, en el que ja s’està anomenant “l’edat d’or” gràcies a Perdidos, Mujeres Desesperadas, Nip/Tuck, Weeds o Prison Break. Tanmateix, té un greu inconvenient: les temàtiques tractades poden resultar massa distants a l’altra banda de l’atlàntic, ja que la guerra de l’Afganistan, les divergències entre demòcrates i republicans, o el nivell de vida de la família, poden semblar d’un altre món per aquestes contrades. Que tingui una manufactura impecable i un ritme adequat, no significa que sigui exportable. I encara més per l’audiència espanyola, eternament imprevisible.

Envejada Submissió

Envejada Submissió

Pere Solà i Gimferrer

Una dona estirada al terra, amb la cadera aixecada i subjectada pels canells per un home. Submissió forçada. Aquesta és la relació que l’Observatori de la Imatge de l’Institut de la Dona va deduir la setmana passada després d’analitzar un dels anuncis de la nova campanya de Dolce & Gabbana. Segons aquest organisme “incita a la violència contra les dones”, i per aquest motiu, la coneguda marca de roba ha retirat l’anunci del mercat, intentant evitar polèmiques innecessàries.

És impossible no reconèixer que individus d’aquesta societat no saben com tractar a les dones, ni entenen el concepte d’igualtat. Però en un moment on a la televisió es mostra com, amb una trucada, es pot canviar el marit enlloc del rentaplats, sembla que aquesta estratègia estricta de discriminació positiva comença a estar desfassada. De fet, fa poques setmanes en el programa “A tu lado” de Telecinco, la Tammy de La Casa de Tu Vida, va confessar davant del polígraf que cobrava per tenir esclaus i per humillar-los. Tot això en horari infantil. Per culpa d’exemples com aquest, em sobta que l’anunci de Dolce & Gabbana no es pugui comercialitzar.
Si s’hagués de censurar per alguna raó, més aviat hauria de ser per la seva implícita càrrega sexual: quatre voieurs mirant a una parella en una postura de sadisme soft, on la dona, tot i estar a sota agafada pels canells, deixa clara la seva personalitat amb la seva freda i sensual estètica, accentuada pels agressius talons de les sandàlies. I és que si per alguna cosa s’haurien de molestar a l’Institut de la Dona, és perquè la noia sembla que sobri. El model del fons que està assegut observa al que té davant seu sense samarreta, i aquest, juntament amb els altres dos nois, miren més al sotmetedor que a la sotmesa. Més que masclisme, en aquesta imatge hi ha homosexualitat latent. I si alguna conclusió se’n pot extreure, és que s’hi respira enveja per part dels metrosexuals cap a la dona, que està sotmesa per un exemplar de mascle com el que té al damunt.