Kind of Blue. L'àlbum que va fer créixer el jazz

La història de l’ésser humà està marcada per efemèrides. Dates i fets inoblidables que han marcat el nostre esdevenir, el que som i el que serem. El mateix li passa al jazz. La seva cronologia està plena de moments, personatges, àlbums i cançons que han asfaltat els camins de les noves generacions. Parlar de jazz comporta impregnar-se de Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Miles Davis, Charlie Parker, Charles Mingus, Ornette Coleman, John Coltrane, Sonny Rollins, Duke Ellington, Art Blakey, etc. I tot i així no s’aconsegueix abraçar la totalitat d’aquesta música.



Doncs el jazz és per essència canviant i efímer, ja que la llibertat, la creativitat i la improvisació que el defineixen molts cops es perden en jam sessions i directes que només recorden, vagament, els músics i els oients. Però enmig d’un art que sempre li mancarà l’enregistrament de les expressions momentànies dels seus artistes, Miles Davis va ser capaç de crear una obra d’art que encara perdura. Un àlbum de 5 cançons que qualsevol jazzmen té a la seva col·lecció. Kind of Blue.

Miles Davis

Miles Davis (1926-1991) fou el clar exemple de músic inquiet. La viva expressió de l’inconformisme. Davis des de petit va flirtejar amb les mels de la música. Els 12 anys va començar a rebre classes de trompeta, l’instrument que poc després el catapultaria a la fama. Escoltant Louis Armstrong i recolzat per Charlie Parker i Dizzy Gillespie, Miles va començar a despuntar com a trompetista. Fins que el 1949 va gravar Birth of the Cool. Un EP (editat com LP per Capitol Record el 1957) que no va causar un gran impacte al moment, tot i que es considera una obra bàsica del jazz modern. A partir d’aquest moment, la bèstia que duia dins no va parar de crear. Acompanyat per Gil Evans, John Coltrane, John McLaughlin, McCoy Tyner, Chick Corea, Bill Evans, Herbie Hancock, etc.

La seva carrera discogràfica mai va tenir una direcció clara: Be bop, hard bop, cool, fusion jazz i acid jazz. Miles Davis era l’exponent del jazzmen abocat a la creació sense límits. Àlbums com el ja esmentat Birth of the Cool, Bitches Brew, Milestones o Relaxin’ with Miles Davis Quintet són un petit tast de la música que era capaç d’idear el geni d’Illinois. Ara bé, el trompetista sempre passarà a la història per ser l’ideòleg de Kind of Blue. La peça definitiva del jazz.

Kind of Blue

El 1959 la història del jazz estava apunt de veure néixer Kind of Blue, l’àlbum per excel·lència. En tan sols deu hores de gravació repartides en dues sessions al 30th Street Studio de Columbia Records Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Julian “Cannonball” Adderley, Paul Chambers, Jimmy Cobb i Wynton Kelly van obsequiar la humanitat amb un àlbum immortal. No obstant, la gràcia de Kind Blue no raïa només en el seu contingut, si no també en el fet que era fruit de la inspiració momentània dels seu intèrprets. Cap dels 7 músics sabia que tocaria abans d’entrar a l’estudi. Ningú sabia que d’aquelles dues sessions sorgirien So What, Freddie Freeloader, Blue in Green, All Blues i Flamenco Sketches.

Però hi havia un problema, Kind of Blue no seguia les pautes del jazz de l’època. Davis i companyia havien creat una perla, però la seva lluentó no quadrava dins els esquemes del free jazz i el be bop. Certament tenia reminiscències de post bop i hard bop, no obstant sonava diferent. No era estrident, no era experimental. L’estructura de l’àlbum era senzilla (no simplista) es sostenia en dos acords tot cercant l’equilibri, la suavitat i la bellesa. Una fórmula innovadora que va rebre el qualificatiu de jazz modal. Ara bé, la hostilitat del context van dificultar-ne la comprensió. Aquesta incomprensió es reflectia en una anècdota que solia explicar Shirly Horn (cantant i pianista de jazz).

“Recordo que estàvem tocant en un bar d’hotel a Nova York, i en un descans em vaig escapar per veure’l i saludar-lo (Miles Davis). Hi havia molta gent. Em vaig trobar amb l’Stan Getz (famós saxofonista tenor). Ens vem abraçar i ens vem quedar drets, escoltant. Li vaig preguntar: “Què et sembla?”. Em va dir: “No sé el que em sembla...”. Li vaig respondre: “A mi tampoc”. Era bonic però confús.”



Tot i no quadra dins les noves formes que prenia el jazz de la mà d’Ornette Coleman i el free jazz. Davis i companyia no es van agenollar. Al principi les vendes de l’àlbum eren més aviat escasses. Fins que la crítica va donar el vistiplau a l’obra i les ràdios van començar a emetre So What i Blue in Green. Al cap de 6 mesos, Kind of Blue havia deixat de ser un vinil marginal per convertir-se una espècia de Bíblia. Així ho recorda un antic punxa discs de Bay Arena.

“Cada diumenge dedicava la última mitja hora a emetre el que considerava el disc de la setmana. Aquella setmana vaig triar Kind of Blue. Recordo una trucada que deia: “Acabo de posar la ràdio, qui és aquest pianista? De qui és aquest tema?”Després, cada diumenge, durant les dues hores del programa, sempre hi havia alguna trucada per assegurar-se de que posaria el disc.”

De les cendres de la misèria, el disc va passar a ser un emblema del jazz. Però només ha esdevingut un disc clau, si no que també s’ha convertit en la porta d’entrada per molts aficionats que desconeixen o ignoraven el jazz. L’estructura senzilla i agradable que va crear Davis, ha permès que l’àlbum sigui de fàcil degustació, gairebé de degustació inconscient. Fet que recalca Gary Burton (reconegut vibrafonista de jazz).

“No era simplement un tema el decisiu, era tot el disc. Quan apareix un nou estil en el jazz, les primeres temptatives solen sonar una mica inestables, sense solidesa. Els primers discs de Charlie Parker, per exemple. Però a Kind of Blue (el sextet) sona madur des de l’inici.”

En definitiva, el so únic i accessible és el que ha convertit a Kind of Blue en un disc insubstituïble i en el més venut de la història del jazz (més de 4 milions de còpies). A més estar considerat el dotzè millor àlbum de la història de la música segons la revista Rolling Stone. Per això, i aprofitant que es compleixen 50 anys del seu llançament, Columbia Records ha elaborat una edició per col·leccionista de 2 CD i 1 DVD. I és que com va dir Jim Cobb (bateria durant la gravació de Kind of Blue)

“És un disc que s’ha fet al cel.”

El llegat

No hi ha mestre sense deixebles. No hi ha obra mestre sense llegat. Kind of Blue més enllà de les bones crítiques, les ventes i els rànquings d’àlbums va tenir (i encara té) un important impacte dins la música. Fet que reconeix Herbie Hancock (reputat pianista de jazz)

“Es gairebé impossible citar una música actual on no es sentin ecos de Kind of Blue. Els sento per tot arreu.”

Per proximitat estilística, Kind of Blue ha exercit una forta influència dins del jazz. Músics com Brad Mehldau, Herbie Hancock, Gary Burton, Milt Jackson, Chet Baker, World Saxophone Quartet, Joe Henderson, John Coltrane (els seu solo a So What és un petit avanç de la seva carrera en solitari), etc. Se n’han considerat deutors.



Seguidament, el disc també ha tingut un fort ressò més enllà de les fronteres del jazz, principalment en el rock però també en altres estils. Personatges de la talla de Ray Manzarek, John Densmore, Andy Sommer, Donald Fagen, James Brown o Duane Allaman entre molts d’altres s’han vist absorbits per l’espiral musical que desprèn l’àlbum.
Però el fet que ha convertit a Kind of Blue en l’àlbum més influent del jazz és la seva concepció. Gràcies a la senzillesa estructural del jazz modal, milers de músics amateurs s’han pogut endinsar en el complicat terreny de la improvisació sense tenir grans coneixements tècnics del seu instrument.

Qui deia que els nord europeus eren nets?

Quan ets petit tendeixes a creure’t les coses que et diuen. Tan li fa si estant comprovades empíricament o són una mentida com una catedral. Com a bon minyó, innocent i ingenu, t’ho empasses com si fos la papilla de la iaia.

Doncs això és el que em passava a mi. Des de petit els meus pares m’havien dit que els nord europeus són les persones més netes i civilitzades del món. De manera que quan vaig complir els divuit em vaig entestar en anar a conèixer aquesta civilització superior. L’agost de l’any passat, acompanyat per un escamot de col·legues (amb interessos distints als meus), vaig desembarcar a Amsterdam. No obstant, quan vaig sortir el carrer vaig topar amb una realitat completament diferent.

Qui deia que els nord europeus eren nets?

*Malgrat les imatges i la brutícia Amsterdam és una ciutat que mereix ser visitada.

Artista total

La cita era a les 9 del vespre al Palau de la Música de Catalana. Un lloc excel·lent per degustar amb tot luxe de detalls els matisos musicals que ofereixen Madeleine Peyroux i el seu quartet instrumental. L’artista nascuda a Athens visitava per segona vegada la ciutat en motiu del Festival de la Guitarra de Barcelona, però no venia sola, sota el braç l’acompanyava un nou CD, Bare and Bones, on dóna els primers passos com a artista total – totes les cançons són de producció pròpia. Uns passos ferms i molt ben encaminats.
Les nou en punt i al Palau no hi cabia una agulla. La gent vestida amb les seves millors gales intentava rivalitzar amb les formes arquitectòniques que va idear Domènech i Muntaner. Però de seguida la música es va imposar a l’ambient chic i glamurós. Entre aplaudiments i xiulets d’aprovació, Madeleine Peyroux – vestida amb un peculiar frac vermell i un barret similar al de Charles Chaplin – i companyia van fer acte de presència. Un piano, un teclat, una bateria, un baix, un contrabaix, una guitarra acústica i una guitarra elèctrica van ser les armes destinades a buscar el delit de l’espectador. Per davant una hora i vint minuts de música folk, soul, country, blues i jazz.
El repertori, monopolitzat per temes del nou àlbum, va ser una carícia fugaç i rica de matisos musicals. Madeleine va demostrar perquè és una de les veus amb més projecció del panorama jazzístic actual. En cap moment hi va haver moment pel dubte, tots els que eren presents estaven convençuts d’haver-la encertat. La sonoritat del Palau sumada a la tendresa i suavitat musical que brollava de l’escenari van convertir el recital en una vetllada perfecte. Cançons com Instead, Bare Bones, River of Tears, Our Lady of Pigalle i I Must Be Saved (en una minimalista i espectacular versió en acústic) en directe van adquirir una dimensió superior a les enregistrades al disc Bare Bones.
Tan sol una hora i vint minuts. Ni un segon més ni un segon menys. Un concert efímer que va deixar a la gent amb ganes de més – alguns sortien de la sala amb el front arronsat, frustrats per no poder repetir. La veritat és que per sobre de l’escenari va passar una diva del jazz, i conscient del que suposa cantar al Palau, es va dosificar per oferir el millor i no deixar indiferent.

Pd: Els impurs que us vulgueu baixar el CD cliqueu aquí

La revolució té una altra oportunitat

El 1956 Cuba vivia sota la dictadura de Fulgencio Batista, un règim oligàrquic alimentat per la corrupció, la vulneració dels drets humans, els assassinats polítics i la penetració de la màfia americana en la indústria i comerç del país. Una situació caòtica que va provocar l’esclavització dels cubans envers el diner i el poder nord-americà. Davant la fractura social i econòmica que vivia l’illa caribenya un grup de 82 guerrillers – Movimento 26 de julio – van decidir prendre cartes en l’assumpte. Embarcats en un iot anomenat Granma van abandonar Tuxpan (Mèxic) per desembarcar el 30 de novembre a Cuba, tot aprofitant una sublevació popular a Santiago de Cuba. No obstant, el mal temps va provocar que el iot s’encallés a la costa oriental de l’illa el 2 de desembre de 1956. Fet que va estar a punt de suposar el final de la revolució cubana, doncs l’exèrcit de Batista va aprofitar la desorientació dels joves dissidents per minvar les seves forces. Poc més de 20 expedicionaris van sobreviure – entre ells Fidel i Raúl Castro, Ernesto Che Guevara i Camilo Cienfuegos – a l’atac de les tropes cubanes abans no es van poder refugiar a Sierra Maestra (el govern va difondre la falsa notícia de la mort de Fidel Castro per apaivagar els ànims de la població). Malgrat això, el Movimiento 26 de julio no va perdre l’esperança ni les ganes de lluitar per canviar la història de Cuba.
Poc a poc, les forces revolucionàries van recuperar la seva activitat – el 16 de gener de 1957 van prendre el destacament militar de La Plata i el 18 de febrer Fidel Castro va concedir una entrevista al New York Times – gràcies al suport popular i la simpatia que despertaven a l’estranger. Fins el punt que l’1 de gener de 1959 els guerrillers van posar punt i final a lluita armada ocupant Santiago de Cuba. La dictadura del general Batista només era un mal record, ara començava una època de canvis amb un govern democràtic, plural, ple d’iniciatives, ideals i amb el suport dels Estats Units. Però l’alegria va durar menys que un caramel a la porta d’un col·legi, les constants friccions entre els membres de l’administració van obligar al president Manuel Urrutia Lleó – preocupat per la influència que exercia el comunisme sobre el govern – a abdicar. Llavors, Fidel Castro va assumir el control d’un executiu (on Che Guevara tenia molta influència) molt més radical i propulsor de la revolució comunista a l’illa. Aquest fet sumat a les expropiacions de la reforma agrària van causar l’exili de la classe alta i mitjana cubana, així com, un deteriorament progressiu de les relacions amb els Estats Units. Les quals van desembocar en l’embargament per part de l’administració Kennedy el 1962, degut a l’apropament de Cuba a la URSS (després de dos cops d’estat fallits per part de la CIA).
En tan sols 4 anys al poder, les forces revolucionaries havien dinamitat el somni que havia sortit navegant de Txupan el 1956. La voluntat de construir una Cuba democràtica, plural i capaç d’aixecar una economia independent dels interessos de les grans potències s’havia erosionat amb el temps. L’illa caribenya es balancejava sobre una dictadura centralista, homogènia (el govern era blanc, ateu i enterament masculí. Enfront una població principalment mulata i religiosa), repressiva, asfixiada econòmicament per l’embargament americà i vassalla del bloc comunista. Una conjectura econòmica i política que va comportar misèria, un increment dels balseros i la renúncia del Che el 1964 – cansat de la ineficiència del govern i obsessionat per portar la revolució a d’altres països.
Han passat els anys i la URSS està morta i enterrada, el bloqueig a fet els seus més i els seus menys (s’ha portat a votació a l’ONU 14 vegades per inhumà) segons el president de torn. Però l’illa no ha canviat gaire. Fidel Castro, greument malalt, ha cedit la presidència al seu germà Raúl. Tot i així, les reformes que ha sofert l’illa des del 2006 han estat més aviat tímides. Ara bé, l’ascensió de Barak Obama fins la presidència de la primera potència mundial ha portat aire fresc a les relacions entre Cuba i els Estats Units. El president nord-americà ha abolit les restriccions que existien sobre les transferències monetàries i els viatges a l’illa. Un gest aclamat per la comunitat internacional (i molt críticat pels sectors conservadors dels Estats Units) i que demostra el nou tarannà de la política exterior americana, així com, el possible final d’un bloqueig que dura 47 anys. No obstant, la defunció de l’embargament no tindrà lloc fins que el règim de l’Havana correspongui el moviment d’Obama. I és en aquest punt que neixen les divergències. Per un costat hi ha les veus crítiques que consideren que el bloqueig s’ha d’acabar ja, hi hagi o no hi hagi un gest conciliador des de l’illa caribenya. Doncs des del seu punt de vista l’embargament americà és una vulneració greu dels drets humans. Encanvi, des de Washington es veu necessària una resposta positiva des de Cuba per tal de posar fi al problema. Sigui quina sigui la resposta des de l’Havana, el que estar clar és que ells tenen la pilota.
Però si volen ser justos amb els principis que defensava el Movimiento 26 de julio és evident que cal correspondre el gest d’Obama. Més que res perquè el fi del bloqueig suposaria l’obertura de Cuba al món i, en conseqüència, desencadenaria els anhelats canvis que permetrien a l’illa esdevenir, per fi, democràtica, plural i econòmicament estable. No obstant, ningú sap com actuarà una bèstia guerrera que porta 50 anys adormida sobre la poltrona del poder.

Buffff, Sant Jordi

El dia de Sant Jordi és la festa del patró de Catalunya. Els homes, en una acte de cortesia, regalem roses a les dones i elles a canvi ens regalen un llibre – i un petó si s’és molt afortunat. Una bella tradició que es gaudeix molt més amb l’arribada del bon temps – o almenys això és el que creu hom.

Un sol radiant i alegre il·lumina la capital durant la diada. La gent, sense pensar en la crisis o si s’ha deixat el gas obert, abandona les seves llars i s’impregna de l’ambient relaxat i festiu. Les voreres, per un dia, deixen de ser terreny exclusiu dels vianants i, en un mural de colors, es van intercalant les parades plenes de llibres amb les que venen roses. No obstant, quan hom arriba a Plaça Catalunya, rere un seguit de turistes vermells com gambes, queda una mica descol·locat. El centre neuràlgic de la ciutat, el punt que uneix el centre històric amb l’eixample està buit de paradetes. L’esplanada que s’estén davant només està poblada per unitats mòbils: TV3, Onda Cero, Catalunya Ràdio... Des d’on els mitjans competeixen per veure qui fa el millor programa especial per Sant Jordi. Uns treuen en Cuní a passejar fora del plató, mentre els altres porten la Fundación Tony Manero per entretenir els transeünts. Una aferrissada i interessant batalla per l’audiència que impulsa a la gent a buscar alternatives al Passeig de Gràcia – Ona fm fa el mateix al carrer Casp –, però mai Rambles avall. D’una banda pels robatoris de carteres i, de l’altra, per la superpoblació de paradetes ideològiques (partits polítics i d’altres fires) en cerca i captura de preses fàcils.

I el que començava sent una passejada suau i animada, poc a poc, es va convertint en una travessia pel desert. El sol converteix el paviment en lava ardent. Els rius de gent, corrent amunt i avall, provoquen ànsia i irritació. El cos comença a suar de manera indiscriminada. Els somriures i bromes del principi es converteixen en comentaris monotemàtics i cansats: “quina calor que fot”, “joder amb el sol”, “hòstia tu quin temps”... Fins que arriba un moment en què hom no pot més. Mira al seu voltant amb la cara desencaixada i ho engega tot a rodar. No importa res, tan li fa si els llibres de Stieg Larsson enganxen molt, si les roses tricolors han crescut a la llera de l’Ebre, si el bestseller de la diada serà Indignació, El que vam perdre, La crisis ninja o un recull de rondalles armènies del segle X. Arribat aquests punt només importa arribar a casa, treure’s les sabates, estirar-se al sofà i descansar.

Els metges recomanen caminar, però el dia de Sant Jordi, com el Sàbat, hauria d’estar prohibit moure’s de casa.

Rock N'Roll Damnation

Una vegada una persona sàvia i erudita va dir “Els vells rockers no moren mai”. I Quanta raó tenia. Només les velles glòries del rock poden fer vibrar el Palau Sant Jordi d’una manera similar. El dia no acompanyava – un dimarts fosc i plujós – i la gent estava ansiosa de rebre volts i més volts de corrent alterna i continua. Però, per davant, encara hi havia una llarga espera i un concert fugaç de The Answer. Lentament el Palau s’anava posant a to per l’ocasió – malgrat el preu de la cervesa, 11€ el litre –. Les jaquetes de pell, els tatuatges i els camioners quarantons predominaven entre el públic. El pas lent del temps permetia fer de tot, explicar anècdotes de gires passades, discutir sobre si Bon Scott era millor cantant que Brian Johnson, fumar cigarrets per rebaixar els nervis, entonar càntics de multitud afamada de rock dur...

Però quan el rellotge marcava dos quarts de deu en punt, la situació va fer un gir de 180 graus. El Sant Jordi a les fosques i 18000 persones bramant pel seus ídols. Instants després la pantalla de l’escenari projectava l’animació d’un tren que descarrilava, seguidament una explosió de focs artificials va inundar el recinte mentre Angus Young (vestit amb el clàssic uniforme de col·legi), Malcolm Young, Brian Johnson, Cliff Williams i Phil Rudd feien acte de presència a ritme de Rock N’Roll Train. Tot just era l’inici d’un deliri que duraria dues hores. El públic completament entregat no parava de cantar els himnes d’AC/DC. El primer clàssic en arribar fou Dirty Deeds Done Dirt Cheap, acte seguit l’acompanyarien You Shook Me All Night Long, Back in Black i The Jack.

L’impacta de decibels era incessant. El públic estava completament entregat en un mar de cossos en moviment. Angus Young no parava de fer de les seves amb la guitarra – menció a part mereix el seu streptease – i Brian Johnson demostrava que els seixanta no són una barrera per mantenir una veu única. I el que quedava encara per veure: Thunderstruck, Hell Bells (amb la típica penjada de la campada de Johnson), Whole Lotta Rosie, TNT, Black Ice... El concert avançava amb força i sense perdre energia cap al seu punt àlgid. Uns minuts musicals que van provocar un orgasme massiu. Angus es va enfrontar, tot solet, a 18000 persones extasiades en un solo de guitarra etern i a l’abast d’uns pocs privilegiats.

Amb el públic a la butxaca, els membres d’AC/DC es van prendre un descans merescut. Per acabar rematant la feina amb Highway To Hell i For Those About to Rock (acompanyada d’un atretzo espectacular). Complertes les dues hores, el grup es va retirar definitivament havent demostrat perquè són història viva del rock.

"El què cal fer és educar"

Gil Sanz Fernández va néixer a Vic ara fa 19 anys i és gai. Actualment estudia ciències polítiques a la UB, estudis que compagina amb les seves labors com a membre del Casal Lambda i Portaveu de les JERC de Vic.

Què és el Casal Lambda?

El Casal Lambda és una associació de LGTB (col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) creada l’any 1976 amb la voluntat de normalitzar i donar a conèixer el fet homosexual. També, dur a terme una tasca molt important com és la d’acollir aquelles persones que encara no han fet el pas d’acceptar la seva sexualitat o tenen problemes amb la seva sexualitat. A part, El casal organitza tot tipus d’activitats per incentivar la sociabilitat d’aquestes persones i, mensualment, publica una revista, no necessàriament destinada al públic homosexual, on es tracten tot tipus de temes (cinema, notícies en general i sobre el casal, viatges...).

El Casal Lambda rep algun tipus de suport públic?

El Casal Lambda, a l’igual que d’altres associacions que vetllen pels drets humans, rep suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona.

Vostè quina tasca desenvolupa dins del Casal Lambda?

La meva tasca principal és sobretot informar sobre què és el casal i quines activitats es fan mensualment. A més, col·laboro amb la part d’acollida, és a dir, m’encarrego de tranquil·litzar i ajudar aquelles persones que passen per un moment difícil o tenen algun dubte relacionat amb la seva sexualitat. A part, realitzo d’altres tasques com petites col·laboracions amb la revista del casal o muntar paradetes el dia de Sant Jordi.

Considera que Barcelona és una ciutat respectuosa amb la comunitat homosexual?

Barcelona, des de que es va aprovar la llei del matrimoni homosexual, s’ha convertit en una ciutat de referència a Europa pel que fa al respecte al col·lectiu homosexual. El què ha permès a la ciutat esdevenir un dels principals focus de turisme homosexual. A més, s’estan creant algunes zones homosexuals tot i que no tan marcades com a Madrid. Però no tan sols la llei ha fet que Barcelona s’hagi convertit en una ciutat de referència, si no també la seva població, ja que històricament els barcelonins han set persones molt obertes.

Al seu parer quina és la ciutat més respectuosa amb el col·lectiu homosexual?

La ciutat més oberta i respectuosa amb la comunitat homosexual és San Francisco, més que res, perquè el moviment homosexual es va iniciar allà. Tot i així, Amsterdam i Barcelona no es queda enrere.

A què és deguda l’homofòbia?

És deguda a moltes coses, però la tradició, les mentides i la ignorància en són l’eix vertebrador. Si hi hagués més educació l’homofòbia desapareixeria sense deixar rastre, malauradament ningú dóna les bases per neutralitzar aquest mal. Perquè l’homofòbia no és res més que por a allò desconegut i no tant a l’homosexual.

Què cal fer per avançar cap a la igualtat?

Sempre hi ha dos nivells d’igualtat, el nivell social i el nivell legal. A nivell legal Espanya no es pot accedir a res més, només hi pot haver alguna petita regulació més per aconseguir la igualtat absoluta en vivenda i treball, principalment. El problema és socialment, la societat encara és molt desigual i pot respectuosa sobretot en certes zones de l’interior. El què cal fer és educar i donar visibilitat a la comunitat homosexual.

Creu que pel·lícules com Mi nombre es Harvey Milk i Brokeback mountain i sèries com Queer as folk ajuden a normalitzar la situació dels homosexuals?

Sí i no. El principal punt a favor d’aquest tipus de sèries i pel·lícules és que donen visibilitat al col·lectiu i mostren que no som quatre pedòfils malalts de SIDA. Però la part negativa és que aquest tipus de pel·lícules i sèries, les persones tancades de mires no les van a veure i, per tant, no els canvien la seva percepció de la realitat. Malgrat això, s’agraeix que a la cartellera hi hagin films que desmenteixin mites i tòpics.

Com explica que des de 1973 la comunitat científica no consideri la homosexualitat com una malaltia i, en canvi, la situació legal i social d’aquestes persones encara sigui objecte de polèmica?

Han set molts segles d’una tradició, sobretot religiosa, molt dura contra els homosexuals i això costa molt d’eliminar. Avui en dia encara hi ha moltes persones i, no tan sols del tercer món on l’homosexualitat està prohibida i vexada, que creuen que l’homosexualitat és una malaltia (l’OMS els anys noranta va descartar l’homosexualitat com a malaltia).

Freud en les seves primeres obres considerava l’homosexualitat com una perversió i una manca de desenvolupament psicològic i sexual. En canvi, cap el final de la seva vida la seva postura en front l’homosexualitat va canviar radicalment, fins el punt d’afirmar que l’homosexualitat no és un vici i tampoc un signe de degeneració, i que perseguir els homosexuals és una gran injustícia i crueltat. Creu que l’església i els sectors més conservadors són capaços de dur a terme un gir ideològic tan brusc?

No conec a fons l’obra de Freud, tot i així, no tinc cap dubte que Freud, home d’estudi com era, hagués estudiat a fons el tema i s’hagués adonat que l’homosexualitat no és cap degeneració. No obstant, El què no farà l’església, i menys amb el papa que hi ha ara, es fer el mateix. Si l’església fos coherent amb els seus valors, si l’església fos tan integradora i tan humana com diuen, el que hauria de fer es acceptar tots els ésser, per diferents que siguin, sota el seu sostre. De fet, no és un pas impossible perquè l’església protestant no té cap problema amb el matrimoni homosexual. Tot i això, el meu desig no és que canviï l’església sinó que la societat maduri el suficient com per deixar de ser religiosa.

Què en pensa de la religió?

La religió, durant molts anys, ha estat un gran fre pel desenvolupament i progrés de la lluita per la igualtat social. Jo no em considero religiós, per bé que existeixen col·lectius homosexuals religiosos i mereixen tot el respecte. Però la meva visió és que és un gran fre per la igualtat.

Què n’opina del Foro Español de la Familia?

És una conseqüència més de la dreta feixista d’aquest país. No sé si es pensen que els homosexuals volem pervertir i destruir les famílies, però la veritat és que nosaltres només volem viure les nostres vides sense exterminar les famílies dels altres.

Que va suposar per la comunitat homosexual Stonewall?

Stonewall va ser el punt culminant del llibertinatge amb el que la policia actuava contra els homosexuals. Un cop la policia va entrar el bar i va començar apallissar sense sentit a les persones que estaven gaudint tranquil·lament d’una copa, la comunitat homosexual es va adonar que sinó s’unia i actuava conjuntament la societat els destruiria. El que va donar lloc al moviment homosexual.

Què representa el dia de l’orgull gai per la comunitat homosexual?

No és una celebració com molta gent es pensa. El dia de l’orgull gai és una reivindicació que neix a partir dels fets de Stonewall, de manera que la comunitat homosexual va agafar aquell dia com un dia de referència per sortir al carrer i fer-se veure. El que busca el dia de l’orgull gai es demostrar que els homosexuals existim i no només som actors de teatre, sinó que també som advocats, metges, camioners, professors...

Què n’opina de la llei en favor del matrimoni homosexual?

Ha estat un gran avenç, no una sorpresa perquè era una promesa de Zapatero (tot i que sabem que no sol complir-les), perquè no tan sol es va avançar legalment si no que també es va obrir un debat social molt fort. Ha set una època molt bona, però també molt dura perquè es quan l’església s’ha tornat a radicalitzar com als vells temps. No obstant, hem d’estar orgullosos perquè hi ha molts països on l’homosexualitat és perseguida i castigada com un crim.

Creu que en una eventual victòria electoral del PP aquesta llei seria derrogada?

Si el PP guanya les eleccions, l’ala dura del partit pressionarà perquè s’elimini la llei del matrimoni homosexual. No obstant, per derrogar una llei com aquesta necessitaria el suport de tot el congrés, cosa que veig poc factible. A més, no crec que s’atrevís a desempallegar-se d’una llei que li podria costar molts votants, ja que no totes les persones de dretes estan en contra del matrimoni homosexual. Tot i així, si per desgràcia aconseguissin eliminar la llei espero que tots els col·lectius homosexuals s’unissin amb persones favorables a la llei, per tal d’actuar en conseqüència, ja que no només derroguen un llei si no que també ens lleven un dret.

Creu que l’homosexualitat pot esdevenir una arma electoral?

Sens dubte i de fet és el que va fer el Partit Socialista quan va prometre el matrimoni homosexual. El problema és que el PSOE després d’això no ha fet res més pel col·lectiu homosexual, com ara una llei contra la discriminació per orientació sexual i que es deixi de considerar la transsexualitat com una disfòria de gènere.

Periodista o polític?

En ocasions la frontera entre política i periodisme és molt confusa, massa i tot pel bon funcionament d’ambdós oficis. Els periodistes necessiten els polítics per satisfer la demanda de notícies sobre política i els polítics depenen dels periodistes per donar-se ressò mediàtic. Un cercle viciós que pot pervertir les informacions i convertir-les en simples teletips dels partits polítics i, a la vegada, deformar el perfil dels personatges polítics per convertir-los en figures de cartró pedra obsessionades amb la façana i les promeses, en comptes de preocupar-se per la realitat i actuar al respecte.

Aprofundint en aquest tema Jordi Barbeta, cap de la secció de política de La Vanguardia, i José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, han dut a terme una interessant conferència denominada Polítics i periodistes. Tot per l’audiència? Aprofitant les Jornades Blanquerna, un espai destinat a la reflexió promogut per la Facultat de Comunicació Blanquerna i, aquest any, dedicat a l’audiència.

Barbeta davant la sorpresa dels assistents ha començat el seu torn de paraula afirmant que els polítics ho fan tot contra l’audiència, afirmació que posteriorment ha matisat “Els polítics utilitzen els periodistes per transmetre els seus missatges. Els mitjans els donen visibilitat i l’aprofiten per aconseguir influència”. Però no tot han estat crítiques al sistema polític, el periodista també ha fet autocrítica dels mitjans, sobretot de la premsa escrita. Barbeta ha explicat que l’atomització dels mitjans no només ha provocat la crisi dels mitjans clàssics – Barack Obama ha estat el primer president en guanyar unes eleccions primàries sense el suport explícit dels grans mitjans –, si no que també ha creat nous líders d’opinió i d’influència política. A part, el cap de secció de política de La Vanguardia, creu que aquesta fragmentació pot complir la utopia més antiga de la política, que guanyi el candidat més preparat per dur a terme canvis i no el més hàbil alhora d’enlluernar mitjans de comunicació i persones.

Per la seva banda, José Zaragoza ha pres la paraula afirmant que la premsa també busca influir en les polítiques dels partits, i fent referència aquest fet, ha declarat que tant polítics com periodistes tenen molt en comú. Seguidament, el polític socialista ha reafirmat la tesi de Barbeta pel que fa a la crisi dels mitjans clàssics. No obstant, Zaragoza considera que els nous models de comunicació, a més de produir nous líders d’opinió i influència política, també creen una segmentació de l’opinió pública que permet adequar els discursos i reflexions polítiques a les diferents situacions i col·lectius humans. En definitiva, el polític es dedica a donar la informació que l’audiència vol rebre segons el polític socialista.

Arribat aquest punt s’ha obert el torn de preguntes que ha durat uns quaranta minuts i, acte seguit, Toni Aira (moderador de la xerrada) ha donat per conclosa la conferència agraint la presència d’ambdós personatges, així com la del públic.

Tots necessiten audiència

L’audiència és el nexe d’unió entre els mitjans de comunicació i el món de la publicitat, ja que els mitjans – excepte els públics – necessiten els diners de la publicitat per sobreviure i els publicitaris requereixen l’audiència dels mèdia per vendre els productes que anuncien. I per explicar millor aquesta interdependència, la Facultat de Comunicació Blanquerna – aprofitant la celebració de les Jornades Blanquerna – ha organitzat una conferència amb el nom de Les audiències ens uneixen. En la que han participat dues persones del món mediàtic (Jaume Roures i Màrius Carol) i una del publicitari (Miquel Mas).

El primer en prendre la paraula ha estat el director de comunicació de La Vanguardia. La seva exposició s’ha focalitzat en la relació entre la premsa i l’audiència. Carol ha explicat que la reflexió que fan els diaris de la realitat és necessària, de manera que la crisi que viu el sector no hauria de suposar la seva desaparició. No obstant, la gran oferta de premsa (més de 12000 diaris de pagament a tot el món) sumat a l’auge dels diaris digitals/gratuïts i la manca de temps per part dels lectors, ha de comportar canvis importants en l’àmbit de la premsa. Segons ell durant la setmana només hi hauria d’haver-hi edicions digitals i el cap de setmana el clàssic diari de paper.

Seguidament, Miquel Mas ha centralitzat el seu discurs en el lligam entre la publicitat i l’audiència. El conseller delegat de Tiempo BBDO ha explicat que la publicitat finança els canals que busquen l’audiència, d’aquesta manera, els publicistes han de ser uns grans entesos dels tres mons de la comunicació (televisió, ràdio i internet). Ja que és molt important conèixer la psicologia dels diferents públics i mantenir la seva atenció. A més, Mas ha destacat la importància que estan guanyant les audiències gràcies a la interacció i la creació de continguts.

I l’últim en parlar ha estat Jaume Roures. El fundador de Mediapro ha posat èmfasis en el vincle entre la televisió i la publicitat. Des del seu punt de vista, la televisió no forma l’espectador sinó que intenta deformar el mínim l’audiència. Una audiència que ve garantida no tan sols per la qualitat si no també per tres punts claus de la graella televisiva: els informatius, les sèries nacionals i els esports en directe. A part, Roures, considera que els productors han de fer tot el possible per fer participar l’audiència i, així, poder fidelitzar i interactuar amb el públic.

Animació + humor = Nikodemo

Nikodemo Animation, la companyia d’animació més reconeguda de l’estat espanyol, representada pels seus fundadors, Raúl Escolano i Niko, ha obert les Jornades Blanquerna amb una conferència denominada: L’èxit de les produccions online. Una gran oportunitat per conèixer de primera mà el complicat món de l’animació. Ara bé, els creadors de Cálico Electrónico, sense oblidar-se de l’humor que caracteritza els seus projectes, s’han permès la llicència de centralitza la xerrada en la seva companyia en comptes de tractar les produccions online en la seva globalitat. La conferència ha anat intercalant, sense problemes, les explicacions dels animadors amb el visionat dels seus treballs.

Al principi, ambdós conferenciants han advertit “Hace tres años que hacemos la misma conferencia, y ahora, nos sale casi bien” i han donat un consell als estudiants “Si está en internet es verdad”, després, enmig dels riures del públic, han explicat com van començar en un petit estudi entre la Rambla de Catalunya i el carrer Diputació. Tant Niko com Escolano han posat èmfasi en la duresa dels inicis, ja que havien de fer petites animacions per webs sense poder explotar completament el seu talent. Fins que un dia, segons Escolano molt calorós i d’humitat relativa, El País els va encarregar una tira d’animació còmica setmanal per la versió online de l’EP3. Gràcies aquest primer gran encàrrec, l’empresa va fer un pas endavant i va crear l’espai ¿Sabías lo qué? Presentat pel Doctor Birufillas – un projecte que esdevindria clau pel posterior desenvolupament de Cálico Electrónico –.

Acte seguit, els conferenciants han explicat com van crear el seu primer llargmetratge. L’any 2008 Nikodemo Animation es va submergir en la complicada producció de La crisis carnívora – “una historia sobre bichos que insultan” segons Niko – amb la participació de Quique San Francisco, Carlos Sobera, Pedro Reyes i José Coronado. La pel·lícula d’animació fou dirigida per Pedro Rivero, i tot i les males crítiques, va ser la primera, exclusivament espanyola, que participava al Festival de Sitges.

Seguidament, els animadors han decidit parlar de la sèrie flash que ha revolucionat Internet (més de 50 milions de seguidors). Tot i que, Niko i Escolano, han constatat que Cálico en un principi era un simple wizard d’una pàgina web, però la bona resposta del públic els va portar, el 2004, a elaborar la primera temporada – l’han seguit dues temporades més – de Cálico Electrónico. La història d’un superheroi d’aptituds qüestionables (del qual n’han estrenat un nou episodi durant la conferència). Els fundadors de Nikodemo no han dubtat en afirmar que si be ja tenien un nom gràcies els projectes anteriors, Cálico Electrónico els ha situat en el més alt de l’animació espanyola i internacional, i segons Niko “A parte de millonarios, nos ha permitido cambiar el antiguo estudio de 45 metros por uno de 65”. Bromes a part, la sèrie flash, tot hi haver canviat de format (capítols més curts on es reforcen les referències audiovisuals i el feedback amb l’espectador) segueix sent un gran reclam. Cálico gaudeix de spin-off, marxandatge, patrocinadors (Red Bull, E Dreams, Adobe, Eastpak...), un espai en el pròxim Saló del Còmic i, properament, farà el salt a la televisió.

Finalitzada la conferència, Niko i Escolano s’han felicitat per haver esgotat el temps i han agraït la presència dels estudiants. Després d’una merescuda ovació, ambdós animadors s’han acomiadat i han posat a la disposició dels espectadors un seguit d’adhesius de Cálico i companyia.

Sense límits

Ha plogut molt des de que l’any 2001 Llibert Fortuny va tornar dels Estats Units amb un suma cum laude sota el braç. Des d’aquell any, el jazzman català no ha parat quiet o inquiet en busca d’un so propi, ja fos amb l’Elèctric Quintet (els primers anys Elèctric Quartet) o les What The Fuck Jam Sessions del Jamboree. I ara, després de 4 àlbums a l’esquena (Un Circ Sense Lleons, Revolts, Llibert Fortuny Elèctric Big Band XXL i Double Step), incomptables concerts arreu del món i destacats premis, el saxofonista català s’embarca a la recerca dels seus límits artístics amb Shaman. Una cataracta musical que afronta acompanyat de Gary Willis (cofundador de Tribal Tech) i David Gómez, sota el nom de Triphasic.

El nou projecte de Fortuny i companyia desprèn creativitat i genialitat de principi a fi. Els 8 temes de debut són tota una declaració d’intencions, fora esquemes (només cal escoltar la improvisada i desafiant Minivan) i llarga vida a la fusió desenfrenada d’estils musicals (abstenir-se puristes/apocalíptics del jazz). El grup defuig qualsevol etiqueta que els privi de llibertat i, en un esforç digne de ser admirat i aplaudit en l’actual mercat discogràfic, aprofiten les possibilitats de l’electrònica i les sonoritats jazzístiques per endinsar-se i explorar entorns musicals desconeguts. Però Triphasic no busca ser el pioner que mor en va o oblidat en el temps, el trio, gràcies a la força del seu directe (dignes de destacar són els concerts a l’Auditori de Barcelona, El Mercat de la Música Viva de Vic i del Festival Interacional de Jazz de Barcelona) no tan sols s’apropia dels espais que descobreix, sinó que el seu afany per innovar ha calat en el panorama musical i ha creat tendència.

De manera que els sons, ritmes i melodies que surten dels instruments de Llibert Fortuny (saxo, EWI i pedals analògics), Gary Willis (baix elèctric) i David Gómez (bateria), els converteixen en els David Livingstone – esperem que no s’equivoquin alhora de trobar la font del Nil – de l’escena jazzística catalana, una escena que cada vegada entén menys de fronteres físiques i musicals.

Els intocables

Aquests no són dies fàcils. L’economia s’enfonsa i no hi ha bots salvavides per tothom, les petites empreses no poden accedir a crèdits, les retallades de plantilla són el pa de cada dia, la gent no arriba a final de mes, la paraula crisi està més suada que els acudits d’en Jaimito, la borsa juga a la muntanya russa, l’atur escala fins a cotes inaudites, els números vermells ens persegueixen a tot arreu, el Banc Central Europeu canvia de previsions cada dos per tres, el ministre Solbes necessita que la secretaria li recordi que volia dir superàvit i els morosos surten de sota les pedres.

Però existeix una raça superior, uns éssers d’ambicions i avarícia desbocada que s’han aplicat la màxima de Darwin “adaptar-se o morir”. Ells ho saben i ho tenen tot i són capaços de qualsevol cosa per sobreviure, a més, la crisi els hi bufa el què no sona. Les males veus els anomenen banquers i la gent més fina els diu pel seu nom: Emilio Botín, Francisco González... Aquesta espècia tan evolucionada va convertir l’economia en el jardinet on treien a fer les necessitats els seus gossets, evidentment cap d’ells es dignava a recollir els excrements (els banquers només recullen beneficis, fins i tot, on no n’hi ha), de manera que les cagadetes van convertir el jardinet en un abocador, i ara, tot el poble n’ha d’aguantar la fortor. I a Botín i companyia tan els hi fa, d’igual manera que agafen el fuet i el vestit de cuir per ofegar els hipotecats, es vesteixen de rodamóns i van a mendicar a les portes del congrés, no fos cas que s’acabessin les mansions, els iots, els havans i les piscines plenes de Moët Chandon.

Potser ja aniria sent hora, i aprofitant que és 23 de febrer, d’entrar a les corts i cridar allò de “Quieto todo el mundo” (Qui vulgui apologia de les dictadures que vagi a pescar a Libertad Digital). No pot ser que visquem en un país de traca i mocador, no pot ser que la gent faci el que li roti i tothom en pagui les conseqüències. Menys xifres incalculables per recuperar bancs de la bancarrota i més ajudes a les famílies. I els bancs? Que s'hi posin fulles. No vivim en un sistema capitalista! Doncs com tota empresa privada, sinó s’aguanta econòmicament, es tanca i se’n venen els actius. Això no és Disneylàndia i la gent no és idiota. Els diners, com amb el menjar, no s'hi juga.