dijous, 23 d’abril de 2009

Buffff, Sant Jordi


El dia de Sant Jordi és la festa del patró de Catalunya. Els homes, en una acte de cortesia, regalem roses a les dones i elles a canvi ens regalen un llibre – i un petó si s’és molt afortunat. Una bella tradició que es gaudeix molt més amb l’arribada del bon temps – o almenys això és el que creu hom.

Un sol radiant i alegre il·lumina la capital durant la diada. La gent, sense pensar en la crisis o si s’ha deixat el gas obert, abandona les seves llars i s’impregna de l’ambient relaxat i festiu. Les voreres, per un dia, deixen de ser terreny exclusiu dels vianants i, en un mural de colors, es van intercalant les parades plenes de llibres amb les que venen roses. No obstant, quan hom arriba a Plaça Catalunya, rere un seguit de turistes vermells com gambes, queda una mica descol·locat. El centre neuràlgic de la ciutat, el punt que uneix el centre històric amb l’eixample està buit de paradetes. L’esplanada que s’estén davant només està poblada per unitats mòbils: TV3, Onda Cero, Catalunya Ràdio... Des d’on els mitjans competeixen per veure qui fa el millor programa especial per Sant Jordi. Uns treuen en Cuní a passejar fora del plató, mentre els altres porten la Fundación Tony Manero per entretenir els transeünts. Una aferrissada i interessant batalla per l’audiència que impulsa a la gent a buscar alternatives al Passeig de Gràcia – Ona fm fa el mateix al carrer Casp –, però mai Rambles avall. D’una banda pels robatoris de carteres i, de l’altra, per la superpoblació de paradetes ideològiques (partits polítics i d’altres fires) en cerca i captura de preses fàcils.

I el que començava sent una passejada suau i animada, poc a poc, es va convertint en una travessia pel desert. El sol converteix el paviment en lava ardent. Els rius de gent, corrent amunt i avall, provoquen ànsia i irritació. El cos comença a suar de manera indiscriminada. Els somriures i bromes del principi es converteixen en comentaris monotemàtics i cansats: “quina calor que fot”, “joder amb el sol”, “hòstia tu quin temps”... Fins que arriba un moment en què hom no pot més. Mira al seu voltant amb la cara desencaixada i ho engega tot a rodar. No importa res, tan li fa si els llibres de Stieg Larsson enganxen molt, si les roses tricolors han crescut a la llera de l’Ebre, si el bestseller de la diada serà Indignació, El que vam perdre, La crisis ninja o un recull de rondalles armènies del segle X. Arribat aquests punt només importa arribar a casa, treure’s les sabates, estirar-se al sofà i descansar.

Els metges recomanen caminar, però el dia de Sant Jordi, com el Sàbat, hauria d’estar prohibit moure’s de casa.