divendres, 29 d’abril del 2011

Manifestación contra la dictadura y por la libertad en Siria

A les cinco en punto de la tarde empezó la manifestación en Plaza de Cataluña con unos 50 asistentes. Con la cantidad de gente que siempre hay en el centro de la plaza parece que pasasen desapercibidos. Mucha gente árabe y pocos catalanes. Media hora más tarde llegaban algunos medios y algún que otro fotógrafo para cubrir el acto, y poco a poco iba aumentando el numero de manifestantes hasta llegar a unos 100.




Carteles escritos en árabe y en catalán pidiendo paz y libertad, fotografías y dibujos que representaban las revueltas. Pancartas y carteles que decían: Democracias árabes,ya. Siria, S.O.S., Free Siria Now, Prou a la masacre de Siria.
“El pueblo unido jamas sera vencido” decían los manifestantes y comenzaron a levantar las pancartas delante de una manifestante con un megáfono haciendo que repitiesen lo que el decía.
Según los agentes de policía la manifestación que tomo rumo hacia les Rambles donde habían más de 100 manifestantes que pudieron tomar el paso hasta llegar a la calle Ferran sin ningún problema. Dos agentes les acompañaban por delante, apartando a algún que otro turista despistado. Una vez llegada a la calle Ferran, un coche de mossos iba por delante de la manifestación y otra por detrás hasta llegar a la plaza Sant Jaume a las seis y media. Delante de Palacio de Congresos una fila de Policías acorralaba la entrada al Palacio. Al rededor de los manifestantes los turistas contemplaban y hacían fotografías del acto. De repente delante del Palacio de Congresos comenzó a salir gente bien vestida, una boda. Uno de los asistentes pidió al manifestante del megáfono que por favor se aparten para dejar pasar a los novios. Sin ningún inconveniente, los manifestantes se echaron hacia atrás y felicitaron a los novios.
“Visca Catalunya” decían los manifestantes. A las siete dieron un pequeño discurso dirigiéndose a todos los catalanes, sirios, árabes y musulmanes, hombres, mujeres y niños que había allí.
Hablaron de la próxima manifestación que seria el día 6 de marzo para “ver mas sirios y árabes, estas actuaciones nos unen” y sobretodo para ganar la sensibilidad de todos los catalanes y darles las gracias. Para ellos ha sido muy importante esta manifestación para expresar su opinión y dar gracias también a los policías a ayudarles a hacer posible esta manifestación sin ningún imprevisto.

Enlace REPORTAJE FOTOGRÁFICO

Al mal temps, una rosa!

Avui 23 d’abril, a tota Catalunya s’ha celebrat la Diada de Sant Jordi, aquella que commemora la memòria del Sant i que recordem com a repleta de carrers amb flors per vendre i comprar, llibres, famílies i enamorats.

Seguint amb la tradició, podríem dir que aquest any no ha estat del tot “un clàssic”. El mal temps que envoltava Barcelona en forma de pluges i fred, provocava que prop de les set del matí a Plaça Catalunya no haguessin gairebé parades ni amb llibres ni amb flors, ni aquella competència per part de floristes i llibretaires per veure qui s’enduia més clients, ni postos de venda afirmant qui els visitaria aquell matí per a firmar llibres...

En general, he viscut aquest Sant Jordi d’una manera més trista que els altres anys. No sé si pel temps, perquè considero que la tradició s’està perdent i que, actualment, només existeix el desig de lucrar-se i prou o perquè si la rosa tradicional regalada pel meu pare, m’ha començat a saber a poc. La qüestió és que, anessis on anessis, tenies empaitant-te dos xineses o gitanes per a què els hi compressis la rosa, una rosa per un o dos euros que ja feia “pètal de malalta” amb tan sols mirar-la. I la gent aquest any, no s’ha deixat empallegar de la mateixa manera que altres anys. Molts enamorats han considerat que regalar un rosa com a signe d’amor tampoc és tant important que això no es demostra en aquest dia, i amb les poques ganes de sortir i la mala qualitat de les roses, un altre any serà. No obstant, si el temps hagués acompanyat de veritat la gent que hagués sortit a passejar hagués fet augmentar, si més no, un percentatge simbòlic de les vendes i que, malauradament aquest any s’ha vist reduït.

Però per a tots aquells, que no han estat pocs, i que han seguit treballant, vivint i gaudint d’un Sant Jordi més, els he de dir que al mal temps, una rosa!

dimecres, 27 d’abril del 2011

EL TARLÀ I EL DRAC

Normalment quan parlem de la diada de Sant Jordi ens imaginem els carrers de Barcelona plens fins dalt de gent passejant amunt i avall, turistes fent fotos, dones amb roses a les mans i un somriure a la cara, i nens amb els ulls com dos taronjes fullenjant algún llibre. Pero no hem d'oblidar que a altres llocs de Catalunya aquest costum també és molt festejat i alhora es celebren altres tradicions paral·lelament. Es el cas per exemple de la vil·la de Girona, que per a aquest dia 23 d'abril es va vestir de gal·la i va acollir a més persones de les que es pensava, per les previsions del temps que aguraven un dia plujós i per ser en dissabte sant.

Pels carrers principals de la ciutat i sobretot pel barri antic de la ciutat, la gentada s'aplegava a les paradetes que venien roses i llibres, als comerços, bars i restaurants. Des de primera hora del matí ja es començaven a preparar els venedors i la gent començava a arribar. No van faltar però, les típiques paradetes dels diferents partits polítics, tant comuns ja en aquestes dates.

Al carrer de l'Argenteria es troba una de les figures més típiques de Girona, el tarlà, un ninot amb el cap de fusta i el cos de roba, que fa giravoltes i penja d'una barra de fusta col·locada entre dos balcons al bell mig del carrer. Aquesta és una tradició de les festes de la primavera, que aquest any ha coincidit amb la diada de Sant Jordi. El ninot fa referència a un joglar que hi va haver en aquest carrer de Girona durant una epidèmia de pesta, durant la qual es va posar el carrer en quarentena i el Tarlà va tractar d'animar la siuació fent cabrioles i distraient als veïns.

Avui en dia encara se'l recorda i són moltes les tendes que també durant aquests dies decoren els aparadors amb figuretes de paper del ninot. Els turistes que es passejaren per la ciutat en aquest 23 d'abril, encuriosits per les figuretes, preguntaven als comerciants per la història i es mostraren interessats per a aquesta inusual commemoració. En definitiva, aquesta va ser una diada solejada i vivaç on, com sempre, les roses competiren amb els llibres i en aquest cas també els dracs amb els tarlans.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Paquirrín, mon amour

LaDisco és bastant coneguda a la Plana de Vic. Tenint en compte que el centre neuràlgic de la festa està a Barcelona i que per aquelles terres poca diversió nocturna podem trobar, el monopoli de l’esbarjo juvenil en horari “golfo” el té el Grup Vig, que s’encarrega de l’organització de vàries discoteques de la zona.


El passat diumenge, LaDisco va tenir un convidat molt especial que va despertar els crits histèrics de les fans momentànies: Paquirrín. Conegut per ser el fill d’una folklòrica, estafadora en el seu temps lliure, per les festes desfasades de les que gaudeix i pel tumult de noies siliconades que l’envolten, Francisco Rivera va ser rebut amb una càlida acollida per part de la discoteca: un “aplaudimiento” para Paquirrín! Si aquest bon senyor tenia algun dubte d’on es trobava, amb aquell castellanisme ja li va quedar prou clar que era a Osona. A més, li van regalar una barretina de la que es va desprendre a la primera de canvi.


La majoria de nois i noies que en aquell moment estaven a la discoteca segurament no havien sentit mai gaire fascinació per aquest original personatge, de cara aplatada i rodona, ni havien tingut suficient interès per la seva persona, però és curiós com es transforma la gent quan tenen un famós a prop. Instantàniament a la seva arribada es va formar una cua que envoltava tota la sala amb l’única finalitat de fer-se una fotografia amb ell davant d’un photocall. Jo també em vaig unir a la cua, contagiada per l’eufòria del moment, i al cap d’uns vint minuts ja m’estava apropant a ell, juntament amb una de les amigues. Em va donar dos petons acompanyats d’un alegre “hola guapa” i, agafant-me per la cintura, va somriure a la càmera. Cinc segons després la fotografia ja estava feta i només quedava esperar que la pengessin a la web de la discoteca. Quan Paquirrín va acabar de fer-se fotografies amb la gent, es va passejar pel local amb un somriure d’orella a orella i amb un posat de superioritat típic d’aquells que es donen un bany de masses. Observava a les noies com si escollís el filet que més tard es menjaria amb una seguretat esfereïdora, conscient que moltes d’elles estarien disposades a ficar-se al llit amb ell pel sol fet de ser qui és perquè, encara que és obvi i innecessari de recalcar, la seva falta de bellesa i atracció fan difícil que per sí sol pugui menjar-se una rosca.


És trist que les persones es deixin portar d’aquesta manera, que es transformin en una massa que es deixa endur per la histèria. Però encara és més trist que aquesta situació es produeixi a raó de Paquirrín, un trist bufó de la premsa rosa que no té cap encant, per molt que busquis i rebusquis.

Sant Jordi, el dia de l´olivera


El poble de Cadaqués celebra la festivitat de Sant Jordi sense roses a causa
d´un incident desconegut

La tradició del drac, la princesa i el roser continua sent una festivitat vigent i molt estimada a Catalunya. El 23 d´ abril és un dia cultural, nacional i perquè no dir romàntic. Alguns el taxen de comercial, però si els estalvis s´ han d´ invertir en un llibre i una rosa, no representen cap despesa artificial sinó una empenta per a mantenir les nostres costums i promocionar l´ intel.lectualitat.

Com tots el anys, les famílies, escoles i parelles surten al carrer, ja sigui en grup o d´ amagades per a el.laborar una sorpresa. Les paradetes de roses són cada any més abundants i el.laborades amb la fi de desbancar a la seva competència; pastíssos, cançons i fins a paraigües són oferits gratuitamente junta amb la flor d´ espigues. Aquest és el ritual que acostuma a presentar-se cada primavera a la capital barcelonina, però en apropar-nos als pobles de la Costa Brava, la festivitat pren un caire diferent. El matí d´ aquest 23 d´ abril, els cadaquesencs i tot el turisme que ha arreplegat el poble a les vacances de Pasqua s´ ha aixecat sense poder gaudir d´ una sola rosa. Les fonts properes a l´Ajuntament de Cadaqués no han volgut rebel.lar la causa de la seva absència, però entre els vilatans s´han escampat diversos rumors. Entre d´ells s´ ha parlat d´ una avaria en el camió que transportava les roses a l´ útlim poble de l´ Alt Empordà. Per una altra banda, la notícia s´ ha tractat com una cas de delinquència. Es sospita que un grup de joves va realitzar una incursió nocturna al magatzem on estava preparat el material floral per a ser carregat en el camió a la matinada de Sant Jordi.

Davant la mancança de roses i la decepció dels consumidors, l´ Ajuntament i l´ associació de llibreters han lliurat corones d´ olivera i s´ han fet tasts d´ oli i vi, propis la terra. Els vianats han respost de forma positiva a la solució presa per el poble, ja que d´ alguna manera han pogut celebrar la diada de Sant Jordi.

dilluns, 25 d’abril del 2011

EL LOBO ES COMO ES

“El lobo es como es y el cuento se acaba como se acaba”. Esta frase está escrita en una pintura que vi colgada en una calle de Tarragona. Una pintura divertida. Un lobo azul con su boca enorme abierta y unas piernas de niña que salen de ella. Sin embargo el mensaje que lleva escrito es amargo, como un caramelo que huele a fresa pero sabe a pomelo.

Esta pintura representa el desenlace del cuento más famoso y versionado de todos los tiempos: la caperucita roja. Se puede decir que en este caso es el final del cuento porque la frase que la describe así lo indica, pero si no, habría quien añadiría a este cuadro un leñador que saliera al rescate de la niña o una abuelita que finalmente matara al lobo.

Ya en la Edad Media se contaba esta historia cargada de fuertes connotaciones sexuales a las niñas innocentes para prevenirlas de los hombres que tenían “malas intenciones”, pero el final que se trasmitía era el mismo que el de la pintura. Charles Perrault fue el primero que lo convirtió en un cuento escrito, consiguiendo ser bastante fiel a la versión de tradición oral y dejando el final intacto, pero clarificando su significado con una moraleja final. Fueron los Hermanos Grimm los que hicieron el cambio más radical al añadir la figura del leñador, que finalmente salva a la abuela y a la niña y mata al lobo feroz. A lo largo de los años el final de este cuento se ha contiuado modificando, maquillando y edulcorando, hasta que han ido surgiendo miles de finales alternativos, como por ejemplo aquel que explica que la abuelita consigue matar al lobo.

A los niños normalmente se les cuenta la versión del leñador u otra en la que la caperucita y la abuelita salgan ilesas. Y como en el cuento de la caperucita, lo mismo ocurre con el resto de historias que se inventan para niños. Creamos burbujas de fantasía con estas historias, que en cierta forma son necesarias para asegurarles su protección, felicidad, innocencia y para fomentar en ellos valores como la amistad, la no violencia, el optimismo, etc. Pero hay que tener claro donde está el límite. Hasta que punto la burbuja debe ser opaca o transparente, para que puedan o no, descubrir por ellos mismos como funciona el mundo real.

Si no se encuentra el equilibro, los niños crecen sin saber que existe el sufrimiento. Creen en un mundo en que la perfección llega a ser real, donde el malo, el lobo, siempre recibe el castigo y el bueno, la caperucita, consigue lo que quiere. Esto no significa que el niño deba sufrir, si no que hay que enseñarle que no todo siempre serán sonrisas y flores, y no siempre aparecerá un leñandor en su historia, si no que tendrá que esforzarse, y mucho, para conseguir lo que quiera, y que a veces lo conseguirá y otras veces no.

Un caso paradigmático en nuestra sociedad es el de la negación de la muerte. Crecemos sin aceptar este proceso natural de la vida. No sabemos que es, que significa, como aparece... Es un tema tabú que se cubre con un gran manto de miedo. Tememos a la muerte como tememos a todo tipo de sufrimiento. Pensamos que ocultarles cierta parte de la verdad les hará más felices, pero en realidad no nos damos cuenta de que esto les hace más débiles y por tanto propensos a sufrir. Creamos a niños con miedo, que no afrontan sus problemas porque nadie les ha enseñado ha hacerlo, si no que los tapan y los esconden intentando evitarlos, sin saber que tarde o temprano volverán a surgir. De mayores, en su adolescencia o más adelante, puede surgir la frustración y el desamparo. De repente se verán en un mundo lleno de obstáculos, crisis y amenazas que no sabrán como afrontar.

Esto no quiere decir que los niños no puedan crecer felices, manteniendo su innocencia y desarrollando valores como el optimismo o la empatía. Al contrario, deberían fomentarse todos estos valores, a la vez que se les enseña a esforzarse, decepcionarse, desilusionarse, a estar solos, a aburrirse... Deben saber que el lobo es como es. Que come a otros animales porque ha nacido para así hacerlo, y que quizá, alguna vez, pueda haberse llegado a comer a alguna caperucita despistada.

Què bonic seria!

A la ciutat d’Osca (Aragó) ningú no celebra la diada de Sant Jordi. Les roses, llibres i les quantioses paradetes que es veuen a Barcelona no s’aprecien a la capital aragonesa. Després d’una agradable i relaxant Setmana Santa a Aragó, avui, divendres 22, em dirigeixo cap a Catalunya per gaudir de la tradició del drac i la rosa a la que estic acostumada des de ben petita.


Encara es de nit a Barcelona i ja començo a palpar l’ambient de la festa. De bon matí ja no em puc resistir i m’apropo al cor de la ciutat comtal, Les Rambles, on any rere any tot sembla impregnar-se d’enamorats, apassionats de la lectura i visitants (molts estrangers) disposats a passar un dia envoltats d’amor i cultura.


Com a periodista en potencia, no puc evitar observar les diverses cadenes de ràdio (entre elles Catalunya Ràdio i COM Ràdio) que fan el seu programa en directe i narren l’inici i el transcurs de la diada. Alhora, la massa de gent que camina pel conegut passatge barceloní no és indiferent. Centenars de persones trepitgen ansioses a unes altres, venedors ambulants intenten vendre roses com si de trossos de diamants parléssim (a 5 euros, tot i que més barates a mesura que va apropant-se la fi del dia). Altres individus, com jo, simplement caminem sense buscar res, únicament ser partícips i protagonistes del dia d’avui. En definitiva, la gent gaudeix i es veu feliç. Què bonic seria si tots els dies fossin dies de Sant Jordi.


diumenge, 24 d’abril del 2011


Una diada, al cap i a la fi, conformista


Haurà estat un cap de setmana desmoralitzador per al sector turístic però, malgrat això, el gremi de llibreters i botiguers de roses en un sol dia hauran fet l’agost. Un dissabte festiu que tanca una Setmana Santa calorosa no podia aconseguir uns millors resultats. Abans, però, han hagut de resistir el temor a un possible ruixat en diverses zones de Catalunya. Des de la província de Girona, el gremi de llibreters han assegurat que les vendes han igualat les de l’any passat i que, per tant, la predicció meteorològica no ha estat tan influent com s’esperava.

Són les onze del matí quan, per primer cop en la diada, trepitjava la Rambla de Figueres, la capital alt empordanesa. Sempre havia anat a examinar les portades dels llibres que s'oferien a les parades de Castelló d’Empúries i, només per un any, les de Barcelona. Era evident que la fluïdesa de visitants a Figueres seria major a la de la població d’on sóc nativa. Però no era d’esperar la poca mobilització que tenia a l’hora d’intentar com a mínim fer una ullada a la contraportada dels llibres. Em recordava a la ciutat comtal. A causa l’amenaça de la pluja, tothom va voler aprofitar el bon temps que encara s’aguantava aquell matí. A cops de colze m’anava paralitzant en els establiments quan de reüll em cridava l’atenció el títol d’alguna obra. Tot i això, abans de la diada, sempre intento saber mínimament d’on parteixen les històries de les últimes novetats. De tot el grapat d’exemplars, habitualment em decanto per dos o tres. Els d’enguany eren les novetats de Blanca Busquets, Eduard Márquez i d’un dels periodistes més reconeguts, Vicenç Villatoro. Després d’inspeccionar poc més de cinc establiments, em sorprenia el bon gruix de llibres de segona mà que s’oferia. Serà amb motiu de la crisi? Serà una estratègia de venda?

Els gironins, aquesta vegada, no s’havien quedat a casa. Altres indrets com els bars, restaurants i pastisseries també estaven omplerts de gent. Una vegada em vaig adonar que estava dedicant més minuts als habituals en els establiments de la Rambla, simplement pel fatigós i carregat ambient vaig decidir l’opció d’escollir tranquil·lament el llibre en les botigues. Però la decepció continuava. Les botigues estaven tan o més omplertes que la Rambla.

A banda d’això, mai m’havia sentit tan indecisa a l’hora de treure el moneder de la bossa de mà per a pagar un llibre. I així vaig actuar quan tenia l’obra de Blanca Busquets, La nevada del cucut, sota el braç. Vaig fer marxa enrere i vaig tornar a col·locar el llibre en els prestatges. Un cop estava dins la següent llibreria, vaig decantar-me per L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. M’apassionava l’anècdota de l’home sense sostre amb la qual l’autor es va inspirar per iniciar l’obra. Però alguna cosa em deia que aquell no seria el meu llibre de Sant Jordi. Finalment, com és habitual en una jornada tan tradicional i acollidora però aparentment consumista com és la diada de Sant Jordi, em vaig deixar portar pel prestigi de l’autor. L’elecció final se l’enduia, doncs, Vicenç Villatoro. I és que sempre resulta més gratificant recolzar-te en una obra de la qual se n’ha fet un mínim ressò mediàtic, que sigui fruit d’un autor reconegut i, per últim, i no per això menys important, que sigui d’una lleugera lectura assegurada.

Sant Jordi a la tinta i a la rosa

Anna Solé Sans|Tarragona

Sant Jordi és un dia especial i no pas només per tots aquells que es diuen Jordi o Georgina sinó pel fet especial d’una rosa i un llibre que l’allunya de la tradició anglosaxona de Sant Valentí. I Tarragona, en aquest cas, no és pas una excepció. La Rambla Nova va omplir-se des de primera hora del matí amb prop més d’un centenar de parades de llibres, de partits polítics, una Kaima de l’associació d’escriptors del camp de Tarragona i fins i tot la plataforma Tarragona decideix, l’Assamblea de Joves de Guspira i el SEPC van unir-se per tal de muntar un estand amb vermut, manualitats i tocs de gralla. Tampoc faltaven les paradetes de roses, ja fos d’estudiants, floristeries o esplais i amb flors de tots colors, fins i tot vestides de blaugrana –i no pas de grana, el color del Nàstic, l’equip tarragoní que actualment juga a segona A.

Tot i que en un principi el temps semblava que volgués esguerrar la tradicional festa catalana ja prou perjudicada segons els llibreters, va aguantar durant tot el dia fins i tot amb clarianes. Alba Torres, de la parada de Tarragona decideix, l’Assamblea de Joves de Guspira i el SEPC veia amb optimisme la jornada “no crec que la Setmana Santa afecti el dia de Sant Jordi” deia mentre pintava a la cara d’un nen el drac de la llegenda, “als catalans sempre ens ha fet il•lusió la diada”.

Les també tradicionals paradetes dels diferents partits polítics no és quedaven curtes; tríptics propagandístics, llavors, petites plantes i fins i tot manifestos per tal de proclamar el dia de festa nacional catalana la mateixa diada de Sant Jordi, eliminant així l’11 de setembre per part de Ciutadant’s al•legant que l’11-S és quelcom “tràgic” en la memòria dels catalans.

Anna Bertran de la parada de la llibreria Adserà, una de les més importants de la ciutat, explica que els llibres més venuts han estat “Si em dius vine ho deixo tot... però diga’m vine” d’Albert Espinosa, guionista de la sèrie de TV3 Polseres Vermelles, “Riña de gatos” d’Eduardo Mendoza i “L’home de la maleta” de Ramon Solsona que afirma que se’ls va acabar de seguida.

Escriptors destacats com Xulio Ricardo Trigo firmava exemplars del seu darrer llibre per a joves “El tramvia blau” així com també de la seva famosa novel•la històrica “El somni de Tàrraco”. Josep Gironès amb “Viure sense el meu fill” i també la reusenca Coia Valls, amb “La princesa Jade” també dins del marc de la novel•la històrica.

Per acabar la festa, a l’espai Sala Maria Aurèlia Capmany, l’Escola de Lletres de Tarragona, també va voler dir la seva en un tast de lectures que tenien com a fil conductor la diada i amb un “pica pica” per concloure l’acte.

Tradicions que enamoren


La diada de Sant Jordi desperta amb un temps indecís. Amb un to més fosc la ràdio anuncia mals pronòstics de vendes de roses i llibres enguany. "1.000.000 menys de flors", segons el gremi. Sempre m'han sorprès aquests pronòstics. Igual que el que a les dotze del migdia vaticina, amb gran seguretat, el llibre més venut de la jornada. El nou de l'Espinosa, si no he escoltat malament.


Trec el cap per la finestra per veure quin ambient es respira. Em sobren dits d'una mà per comptar les poques banderes que ondegen des dels balcons... No hi ha massa gent voltant. Tot apunta que serà una diada calmada. TV3 té a l'Agnès Marquès a l'aire lliure fent un "directe" especial, ambiental. Tot plegat sembla trencar el blindatge quotidià del plató. Ja entrada la tarda, baixo amb els ferrocarrils plens de gom a gom. Sembla ser que al centre de Barcelona tot barceloní (que no hagi marxat de vacances) hi té una cita gairebé obligada al llarg del dia. A l'estació de Gràcia hi puja un noi. Roman de peu, es mou nerviós amb les galtes vermelles i la rosa armada al braç a conjunt. Al seu costat, una noia recolza el seu cos en un racó del vagó amb la mirada fixe als seus botins. Creua els braços buits a l'alçada de la panxa amb les espatlles cada cop més avall."Dona-li la rosa", penso...


Tothom baixa a l'estació de Plaça Catalunya. Surto per la boca de davant del Triangle... Somriures, roses, llibres i petons. Sembla que s'hagi d'anar en parella i amb una rosa a mode de passaport per poder circular.


M'enfilo camí de la Rambla de Catalunya. Sembla que tothom s'ha concentrat per fer front a les amenaces de pluja. I ja ho diu la dita: "al mal temps, bona cara" i més petons.


Parades de roses i piles de llibres per triar. Àvies remenant llibres. Avis comprant roses amb pressa per marxar de l'aglomeració de gent i d'activitat que s'hi ha concentrat. Tots els carrers (Aragó, Consell de Cent, València...) són afluents constants de gent que desenvoca a la Rambla. Nois que regalen roses. Noies que les reben. D'altres que no en reben, però també en compren... Perquè per sant Jordi un noi amb rosa és un noi enamorat. I una noia sense rosa vol dir que l'ha de rebre aviat. També els polítics aprofiten la diada. S'instal·len en tendes de tela blanca i regalen propaganda. S'apropa el 22 de maig...


Les llibreries també busquen el seu racó a la Rambla. Hi ha gent que es deixa aconsellar i gent que busca un llibre concret entre el batibull de parelles i llibres. "Només en queden dos exemplars!", exclama un botiguer mentre dues dones s'afanyen a agafar-los sense saber encara si el compraran, no fos cas que els hi prenguessin... L'autor del llibre està uns metres més amunt, assegut mentre s'entreté firmant còpies i personalitzant dedicatòries. Una de les dones el compra. 19 euros! Sant Jordi no està en crisi. La lectura tampoc. La senyora corre satisfeta en el mateix sentit que l'exèrcit de parelles que patrulla de la mà. I més cues. L'autor l'espera. Ella el coneix. El crida pel nom i li dóna dos petons. L'ha vist per la televisió. Ell intenta respondre amb la mateixa familiaritat mentre li demana el nom que "sense voler" ha oblidat.


Dia d'aglomeracions, però això sí, gens pesades. Es fan de gust.


I com no podia ser d'una altre manera, jo també he deixat calés en una diada tan especial com la d'avui. Permeteu-me obrir-vos la meva bossa i ensenyar-vos les meves noves pertinences: un llibre (El llegat de la vall), un croissant (per entretenir la gana abans de sopar) i una rosa per donar, perquè el dia encara no ha acabat...



El Camino

Estirada al llit, mentre descanso a l’habitació de l’hostal, avui dormim aquí ja que els albergs municipals estan “completos”, noto que les butllofes s’apoderen dels meus peus. Em calço unes xancletes, els peus em demanen aire després d’haver caminat vuit hores, i em dirigeixo a la farmàcia més propera. Aquí em donen remei per la tendinitis i les butllofes, ja se sap, “sin dolor no hay camino”; Unes tirites especials i una vena fan que pugui seguir caminant, tot i que amb dificultat, fins a la meta: Santiago de Compostela. Mentre sonen les campanes de l’església romànica del poble, em passen per davant una dotzena de pelegrins estrangers, i és que El Camino, no només crida l’atenció a gent de la península, tothom ve en busca de pau, tranquil·litat i sobretot, experiències inoblidables. Que el temps no sigui l’idoni per caminar, no és excusa per abandonar, portem cinc dies caminant sota la pluja, però això no es converteix en cap impediment, sentir com les gotes d’aigua cauen a la cara mentre t’esforces per arribar allà no desitges és sensacional, i més si estàs envoltada de natura.

Ens aixequem molt d’hora per començar la darrera etapa i amb mandra i son emprenem un camí de quaranta quilòmetres, avui, si tot va bé, arribem a la Santiago de Compostela. El camí és dur, les pujades són constants i fan que em plantegi l’abandonament de l’aventura perquè els peus i el bessó dret fa dies que es queixen, però em sembla una llàstima haver fet cent trenta quilòmetres envà. Sembla que ens acostem a la capital gallega, però encara no es pot cantar victòria, els últims quilòmetres són matadors i els dolor del tendó d’Aquiles no és aguantable. Passades dues hores i mitja coixejant, per fi trepitjo la Plaza del Obradoiro, m’emociono i l’únic que se’m acudeix dir és: buen camino.

El premio gordo aún está por caer


Desde este pasado lunes gran parte de la prensa española se encontraba en Valencia para empezar a absorber los ánimos que allí se percibían durante la espera del gran partido de la final de la Copa del Rey. Un Barça-Madrid que, tras un empate a uno en el Bernabéu en su último partido, motivaba a unos y alarmaba a otros. Allí quedaron igualados y asimismo podría decirse que quedó la final de ayer. Dos buenos equipos que mantuvieron a la afición en tensión durante todo el juego con una buena defensa y un buen ataque por ambas partes. Las porterías permanecieron intactas los 90 minutos de partido, los únicos que pisaron su interior fueron Pinto por un lado y Casillas por el otro. Media hora más fue el regalo que le hicieron a los jugadores para seguir luchando. Todo dependía de un golpe de suerte: un gol que podía ser de unos como de otros. Y fue de ellos.

La final de Copa de ayer fue el clásico más visto de la historia. El encuentro tuvo una audiencia media de 12.849.000 espectadores y se incrementó durante la prórroga con más de 14 millones con sus ojos atentos a la pantalla del televisor.

A las 21.30h todas las miradas se dirigían al estadio de Mestalla, unos 50.000 aficionados saltaban, gritaban y animaban en las gradas, mientras entraban los jugadores al campo, se colocaban uno al lado del otro, respiraban profundamente y se concentraban al son del himno español. Todos corrieron a sus posiciones y Puyol dio el golpe de salida con un primer pase.

Durante la primera parte, un inesperado Real Madrid que atacó al Barça con una presión inigualable, hacía que el equipo blaugrana no pudiese acabar sus jugadas, a lo cual su afición no está acostumbrada. El equipo blanco no había dejado huecos entre líneas e intentar traspasarlas se convirtió en un gran obstáculo para el Barça. Guardiola, desde el banquillo, miraba atento y con preocupación. No había manera de resolver los pases con un final feliz e incluso muchos de ellos, para variar en un enfrentamiento de estas características, acababan en faltas de unos o de otros con tarjetas por aquí y tarjetas por allá, insultos y rivalidades. Los abucheos al arbitro eran de esperar y éste se encontraba solo en el campo. Era su palabra contra los de un bando y los del otro. Y entre todo el jaleo, tras 45 minutos dio la pitada que acababa con la primera parte.

El entrenador del Barça aprovechó para corregir posiciones y animar a su equipo lo cual dio buen resultado. En la segunda parte los culés pudieron identificar con más orgullo a su equipo quien actuó con más paciencia, más presión hacia su contrincante, buenos ataques y ocasiones de gol. El Barça comenzó a ver la luz. Sin embargo, no fue tan fácil. Pasaban los minutos y seguían empatando a cero. Llegaron a los 90 minutos sin haber marcado ningún gol. La Copa seguía en zona de nadie. Por ello se alargó el partido media hora más. El partido llegados a este punto, caía en manos de la suerte. Y ésta la obtuvo Cristiano Ronaldo, quien en el minuto 13 de la prórroga remató un pase de Di María y llevó al delirio a todos los madridistas con un chute que Pinto no logró detener.

Así pues, tras 18 años, el Real Madrid ha vuelto a ganar la Copa del Rey y Pep Guardiola pierde su primera final al mando del Fútbol Club Barcelona. El doblete no ha podido ser. Pero el Barça y su afición esperan la Champions con entusiasmo y con esperanza de demostrar quien es el mejor equipo del mundo. El premio gordo aún está por caer.

Sant Jordi: Amor i lectura


Halloween, el dia dels innocents, St. Valentí... la veritat és que on s’hi posi un Sant Jordi que s’apartin els altres! Roses i llibres, amor i lectura. Es pot demanar alguna cosa més? I tradició catalana, escolta!

No em digueu que no és una combinació fantàstica. Realment sembla que aquest any els astres s’han alineat per fer del dia 23 d’abril un Sant Jordi perfecte.

Enmig de la Setmana Santa i en plenes pluges primaverals, St. Jordi s’ha presentat radiant, no només pel sol sinó pels ànims de la gent. Aquest any, a més, l’ambient s’ha pogut palpar no només pels carrers sinó que també per Twitter, on el dia de les roses i els llibres ha estat trending topic. Té gràcia veure que molts dels tuits són d’estrangers que també han tingut el plaer de viure un #SantJordi tan especial, sobretot a Barcelona.

I sí, segurament a la ciutat comtal aquest dia brilla amb tot el seu esplendor, però a tots els pobles de Catalunya la celebració té el seu propi encant. A Sitges per exemple, els voltants del passeig s’han emplenat de paradetes de roses i llibres, i els adolescents han muntat els seus propis espais per pagar-se el viatge de fi de curs. “A ells millor no els hi compris, perquè total, el viatge el pagaran els seus pares i ells es gastaran aquest diners en alcohol”, se sent que diu algú.

Pels carrers et trobes també els paquistanesos que venen roses cada cap de setmana, sigui o no Sant Jordi, i que avui et miren més fixament que mai, com dient-te ‘Avui sí que heu de comprar, avui sí’, i t’ensenyen orgullosos la senyera que han afegit a les roses que carreguen cada setmana.

Realment... fa goig veure que miris on miris veus alguna dona o home amb roses o llibres. I està clar, no falta el senyor que et diu “Quantes roses, nena, estaràs contenta, eh...?” o la senyora que et mira amb ulls dolços i deixa anar un “Què bonic és l’amor”.

Sí, què bonic és l’amor i què bonic és Sant Jordi, senyora!

dissabte, 23 d’abril del 2011

Platja d'Aro no és Barcelona


Tot Barcelona es tenyeix dels colors de la senyera, s’inunda de gent i llibres des de Plaça Catalunya, passant per les Rambles i fins a Drassanes. La diada de Sant Jordi es viu molt a la capital catalana, tothom s’implica en aquest dia. És el dia del llibre i el dia de la rosa, el dia dels enamorats, el dia en que es respira felicitat, literatura, cultura i amor. Un dia molt esperat per molts catalans, i que decidiexen viure’l a la ciutat comtal, on l’ambient de festivitat es respira per tots els racons.

I tota aquesta catalanitat i gran diada que se celebra a Barcelona no es viu de la mateixa manera a Platja d’Aro. Totes les parades de flors i llibres de les Rambles de Barcelona s’han transformat en dues parades d’escassos llibres i venedors ambulants de roses a l’Avinguda de Sant Feliu de Guíxols, que creua el poble. Està clar que a un poble adaptat a turistes, majoritàriament estrangers, no es pot celebrar de la mateixa manera una festa tan catalana, com es fa a Barcelona. Però, tot i així, també s’hi han pogut veure decoracions que unien la festivitat de Sant Jordi amb l’estil dels estrangers: en alguns carrers s’hi podien observar bosses de cartró amb la bandera catalana, i en algun d’aquests hi havia taules per fer papiroflèxia i també un Dj per acabar d’animar la festa adaptada al públic de fora. Sant Jordi se celebra de manera més superficial i decorativa, és a dir que no se centren tant en el valor del llibre i de la rosa. En els bars i terrasses del passeig marítim, les taules estaven decorades amb roses i pètals, i els cocktails i combinats que la gent prenia també s’hi veien roses a les canyes. I, fins i tot, el color de les roses que duien moltes de les dones que passejaven eren de color Blau, i no la típica rosa vermella de Sant Jordi.

En un dia com avui ha quedat més que demostrat que Platja d’Aro és un poble per turistes que vénen a passar l’estiu, i que la gent que avui hi passejava era perquè aquest any Sant Jordi ha coincidit en Setmana Santa; per tant no es pot celebrar igual que a Barcelona, perquè és una festa catalana que els de fora si no s’impliquen no poden sentir.

Un dia de platja especial

















JOAN BOFILL - Platja d'Aro |
Són molts elsque fa anys demanen que Sant Jordi sigui declarat dia festiu a Catalunya, i tot i que encara no s’ha ni plantejat la proposta, la diada d’aquest 2011 ha estat dins d’un dia plenament festiu. Ha estat immersa dins d’un pont on molts aprofiten per anar a la platja per iniciar-se en els dies de sol, o d’altres a la muntanya per esgotar els últims dies de neu. I un dels exemples més clars n’ha estat sens dubte Platja d’Aro. L’avinguda Sant Feliu de Guíxols de la localitat ha estat al llarg de tot el dia plena de parades de llibres iroses, on els que compraven el regal per la seva parella i amics es barrejaven amb els turistes curiosos que molt probablement creien que era un dia com qualsevol altre. Però a banda de les habituals parades que es podien trobar avui a qualsevol localitat de Catalunya, moltes botigues artesanals tambéhan aprofitat per oferir al carrer els seus productes. Melmelada de roses i maduixes venien alguns, mentre d’altres, al costat de la sessió d’un punxa-discs, oferien la nova col·lecció en roba d’estiu. També al mig del carrer, un taller on els més petits o els no tan petits podien fabricar les seves pròpies roses amb paper.

Ara bé, un Sant Jordi a la Costa Bravano es pot viure sense passar pel Passeig Marítim. Allà, molta gent aprofitava els pocs rajos de sol que els núvols no tapaven per estirar-se a la sorra, i alguns fins i tot banyar-se. Just davant de la sorra a més, alguns bars oferien promocions especials de Sant Jordi. En una cocteleria per exemple,s’oferia als clients el ‘Mojito de Sant Jordi’, on es servia el tradicional ‘Mojito’ acompanyat de pètals i una rosa; o en un restaurant, s’acompanyava el pa i l’aigua del principi amb un llibre de poques pàgines.

Un Sant Jordi combinat amb la setmana santa només podia esdevenir un dia de vacances a la platja com qualsevol altra, però sens dubte, amb un toc especial.


dimarts, 19 d’abril del 2011

Decidir part del teu futur als 15

Durant el curs de tercer d'ESO, nois i noies de 14 o 15 anys hauran d'escollir quines de les vuit assignatures optatives estudiaran el any següent a quart. Un decisió que els pot marcar, en part, el seu futur camí professional. Hi ha nois que amb 15 anys només pensen en voler acabar quart d'ESO per incorporar-se dins del món laboral i guanyar diners, però hi ha d'altres que continuaran estudiant, ja sigui un cicle de grau mig o batxillerat.

L'elecció de quines assignatures optatives han d'escollir per quart té una certa importància pel que fa sobretot a nois que no tenen clar que voldran fer a l'acabar la secundària. Està clar que si un noi opta per l'assignatura de llatí i més endavant vol fer el batxillerat de ciències, haurà de fer front a un nivell més alt si agafés una assignatura relacionada amb les ciències.
Ja m'hagués agradat a mi poder escollir fer música/informàtica/llatí a quart i no fer física o química que tant em va costar d'aprovar. És una manera d'orientar als alumnes per veure quines son les assignatures que se'ls hi donen millor o pitjor, per en un futur poder escollir un grau formatiu o batxillerat adequat a les seves capacitats.
Molts casos, exactament un 20% dels nois/es, pren decisions, on davant el dubte, no opten per certes assignaturesperquè no se'ls hi dona gaire bé o perquè han escoltat que el professor té fama de dur i de suspendre a la gent, i això està molt relacionat amb les aptituds de no esforçar-se, on això si que pot condicionar en el seu futur professional.
Els alumnes han d'escollir pensant en el que ells mateixos volen, agafar les assignatures que per capacitat o perinterès treuen millors notes.
També penso que s'ha de considerar l'opció on des de primer d'ESO orientar als estudiants, i així a l'arribar a tercer tinguin el màxim de coneixement possible sobre les seves capacitats, aptituds, motivacions i fins i tot, les seves pròpies limitacions. Ens podem preguntar si és massa aviat o no, però és una manera de fer veure als estudiants que tenen capacitats per fer certes coses i motivar-los a seguir estudiant. Potser aquestes optatives no tindran gaire repercussió pel que fa al futur professional, però s'ha de considerar que l'especialitat del batxillerat que escollin els hi pot marcar alhora de fer una carrera. Ja no parlo d'estudiants d'ESO, sinó d'estudiants de batxillerat que cursant el segon cicle encara no saben que volen fer.
Toca ara parlar sobre els pares, els grans orientadors. Son molts els que des de petits tenen clar el camí que volen que els seus fills segueixin, o bé seguir els passos dels pares o carreres de gran prestigi. No. L'únic que han de fer és orientar i ajudar, poder donar als seus fills diferents punts de vista i sobretot, diferents opcions per tal de fer veure al seu fill que és difícil entrar al món laboral sense estudis. S'ha de saber escoltar als fills i sobretot preguntar què volen fer o que tenen en men que els hi agrada, que no es deixi influenciar per la veu dels pares. Tot i que molts pares pensen que no fan altre cosa que donar la murga als seus fills, ells fan que no senten res i passen del tema, però alhora de la veritat, senten i fan cas de tot el que els hi diuen els pares. Son un grans influents que els poden portar pel bon o pel mal camí. Pares que saben que al seu fill no li agrada les matemàtiques, o simplement no se'l l'hi donen bé i obliguen al fill a fer classes particulars per les tardes per aprofundir en matèria i curar en un futur una carrera que no li agrada pel simple fet de n saber dir que no als pares. No es tracta de dir que no, sinó de fer-se escoltar i que els pares valorin i acceptin el que el seu fill vol estudiar.
Son simplement unes optatives, però aquí serà on molts pares començaran a ser ells qui les escolliran i no els estudiants que son qui les cursaran.


Fraude a la Seguridad Social, fraude a la existencia social

El pasado 11 de abril de 2011, se iniciaba el proceso judicial del llamado “Caso Karlos” en la Audiencia Provincial Cádiz, por un supuesto fraude a la Seguridad Social. Carlos Carretero, ex jefe de la Policía Local de Ubrique era el supuesto cabecilla del proceso y habría podido llegado a defraudar hasta 171.000 euros. María José Campanario, esposa del torero Jesulín de Ubrique, permanece también implicada en el caso por intentar comprar una pensión de minusvalía para su madre Remedios Torres Jiménez. El otro gran implicado es Francisco Casto Pérez, inspector en la Unidad Médica de Valoración de Incapacidades de la Junta, era quién se encargaba de falsificar los informes para lograr las pensiones fraudulentas. El proceso judicial sigue en marcha y cuenta con escuchas telefónicas para juzgar a todos los acusados.

Dicho esto , estamos frente a un caso de fraude social. Son miles las personas que en España solicitan año tras año pensiones de minusvalía puesto que sus enfermedades les impiden trabajar. Y estas pensiones les son denegadas, no hay pensiones para todos y sólo las reciben los más desfavorecidos. ¿Es lógico que una familia con un alto poder adquisitivo cometa un fraude de este calibre?

En mi opinión, no. Remedios Torre, madre de María José Campanario, aspiraba a recibir una pensión de 2000 euros mensuales por su “supuesta minusvalía”, cuando en España existen más de 700 casos de ictus cerebrales y muchos de estos enfermos sólo llegan a cobrar hasta 600 euros mensuales por dicha enfermedad. Si no se les hubiera descubierto, la suegra del torero estaría cobrando un dinero excesivo y, para más inri, otra persona con una enfermedad real no podría llegar a fin de mes.

Como en todo, las irregularidades y los fraudes siguen día a día aumentando en nuestra sociedad. Las enfermedades no dependen de las personas, aparecen un día sin más e impiden que éstas personas hagan su vida con normalidad. El Estado no es el culpable ni está obligado a pagar una fortuna a estas personas pero, como mínimo, tendría que tener más en cuenta las situaciones tan precarias en las que se encuentran la mayoría de los enfermos. Muchos de ellos, al no poder ni trabajar ni valerse por sí mismos, necesitan la ayuda de otro miembro familiar activo que, a su vez, tiene que dejar de trabajar para hacerse cargo del enfermo. Éste, es el pan de cada día de un 17% de la población española. El Estado, en casos muy abrumadores, sólo se limita a pagar una cantidad simbólica al enfermo y en casos muy limitados, a mandar ayuda con personal médico una limitada cantidad de minutos al día. En cambio, los implicados en el “Caso Karlos”, aceptan dos de ellos afirmar ser culpables de la estafa y, pagando la fianza correspondiente, obtienen la libertad con cargos.

No hay que despreocuparse ni de lo uno ni de o otro. Lo cierto es que para que unos tengan unas cosas, otros tienen que estar peor. Lo más lógico hubiera sido hacerles pagar una pena más dura, no hablamos de asesinato pero si de fraude, y de lo que esto implica: que otras muchas familias hayan de malvivir por un dinero que se ha quedado otra señora.

Lamentablemente, la gente cada vez es más codiciosa, egoísta y menos humana. Si todos tuviéramos un poco de humanidad, este tipo de cosas no pasarían o se tendrían más en cuenta en nuestro país. Un delito cómo cualquier otro y con unas repercusiones que a ojos de muchos, ni se ven. Para el próximo año nuevo, pido al Estado que se revaloricen las ayudas a enfermos que no pueden trabajar y que no se gaste el dinero, en por ejemplo, apoyar una guerra que no va hacia ningún camino.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Ciclista no hi ha camí, però cal seguir pedalant




Que per molts anys puguem seguir pedalant! Ja sigui amb Bicing (a Barcelona), Bizi (a Zaragoza), Sevici (a Sevilla) o amb qualsevol bicicleta particular. Però cada cop són més els que s'entossudeixen a posar pals a les rodes i impedir que projectes originals com el "Bicing" tirin endavant. Ara, un dels alcaldables amb més força per sortir elegit a les properes municipals a Barcelona, Xavier Trias, ha anunciat en la seva campanya electoral que deixarà a la ciutat comtal orfe d'aquest servei. Si us plau sr. Trias o sr. Mas (conegut ja amb el pseudònim de Manostijeras), no tornem a caure en precipitades tisorades sense solta ni volta. El Bicing des dels seus inicis l'any 2007 no ha deixat de registrar millores. Tant pel que fa a la quantitat de gent que fa ús d'aquest servei públic (més de 100.000 catalans) com en la qualitat del mateix. El passat dimarts 12 d'abril, el Bicing va registrar un total de 52.528 usos, el valor més alt fins ara registrat en aquests 4 anys de servei. Això sí, a mesura que ha anat creixent ha anat requerint noves aplicacions i prestacions. La darrera de caire informàtic, on s'ha implantat un nou mecanisme que precisa molt més el sistema de devolucions de bicicletes. Altres millores: una aplicació per a iphone: l'iBicing, que permet, entre d'altres coses, conèixer les estacions més properes i la disponibilitat de les bicicletes a tothora.


Cal rectificar algunes males praxis que es veuen a ciutat, potser perquè el servei encara no s'ha entès. Aquí, el servei de bicicletes públiques és un mitjà de transport i un complement als vehicles públics tradicionals de la ciutat. La seva finalitat és, tal i com indica al seu web: "cobrir els petits trajectes diaris que es fan per dins de la ciutat". Per això les estacions de les bicicletes solen estar a prop de les boques d'entrada de trens i metros. : el bicing és un mitjà per petits trajectes. Si per altre banda, la voluntat és passejar, fer un tomb amb la família el cap de setmana o fer una sortida de llarga durada és recomanable llogar una bicicleta de les diferents entitats dedicades a aquest afer. D'aquesta manera, si tothom fa un ús responsable i adequat del Bicing, les bicicletes es malmetran molt menys. I si fos precís, estaria a favor d'obligar a l'usuari a pagar una fiança de 150 euros (tal i com fan a Sevilla amb el Sevici), mesura que com a mínim responsabilitzaria al ciutadà.


Segons xifres oficials que presta l'empresa responsable del servei, cada bicicleta realitza al voltant d'uns 8 viatges de mitjana cada dia. La mitjana de temps pedalant en una jornada és d'uns 16,8 minuts, el que suposa una mitjana de 2 hores/ dia/ bici. És comprensible doncs, que passat un temps les bicicletes precisin d'un manteniment. Quan una bicicleta no funciona correctament es repara sense necessitat de despendre's de tot el producte (contràriament amb el que passa amb la majoria de materials avui per fomentar el consum de productes nous). Ja tenim doncs que el Bicing és ecològic per dues raons: perquè no contamina i perquè se li allarga la vida al màxim a la bicicleta .


Detractors d'aquest sistema defensen que hi ha hagut un encariment del servei en un 14% en aquest darrers mesos. L'increment pot espantar a simple vista, però estem parlant de 35 euros/any respecte als 30,51 euros anuals que es pagaven abans. Aquesta xifre és raonable si tenim en compte l'ús que en podem fer al llarg de 365 dies. Aquesta taxa anual comprèn 2 hores de bicicleta diària dividides en períodes de 30 minuts. Si s'excedeix d'aquest temps es paga una quantitat de diners preestablerta. Val a dir que després de quatre anys ja era hora que l'actualitzessin i no seria rar ni incomprensible que ho seguissin fent. El que passa és que ens empipa que s'apugin els preus de qualsevol cosa. Encara que aquest segueixi estant molt per sota del cost real. Curiosament va ser el partit del Xavier Trias qui va criticar al govern d'Hereu aquesta pujada que li semblava "injusta"...


Una de les possibles solucions per no acabar destruint una alternativa a la contaminació és imprimir publicitat a la bicicleta. El Bizi, el sistema públic de bicicletes a Zaragoza ja ho està duent a terme a través de l'empresa Artyplan. La retolació s'ha fet mitjançant la impressió de la part posterior de les bicicletes en vinils especials anti-grafitti per intentar millorar el seu manteniment. I per aquells qui encara pensin que els anunciants no s'apuntaran a la iniciativa, recordar que publicitar els productes en una bicicleta dóna a la marca una pàtina "d'ecologia" important. És el futur de la publicitat i en concret de la publicitat en geografies urbanes. D'altre banda, és curiós que l'empresa responsable de la penetració de la bici pública a Barcelona hagi estat una multinacional de la publicitat, como ho és Clear Channel i encara no hagi implantat la iniciativa a Barcelona... El bicing és doncs un servei barat, que contrasta amb la resta de serveis públics. Per fer-nos una idea, el bicing surt més de 8 vegades més barat que el viatge més econòmic amb la targeta de menor cost ( uns 0,70 euros). No seria d'estranyar que seguís registrant augments...


Gent contrària a la iniciativa i inclús propis usuaris del servei pensen que Barcelona no és una ciutat feta per aquest sistema de transport urbà, personal i ecològic. Cal una adequació del territori a les bicicletes. Per exemple, des d'invertir en carrils separats de la calçada on van els cotxes fins a impulsar mesures efectives per a minimitzar els robatoris. Perquè els vehicles motoritzats alteren la salut dels ciutadans, la bicicleta, en canvi, els dóna llibertat i salut. Però mentre a Barcelona se segueixi donant més pes al vehicle motoritzat i se segueixi ignorant als ciclistes, aquests seran vistos com a un destorb per vianants i conductors.


Cal posar en marxa sistemes de bicicletes públiques i al mateix temps promocionar infraestructures per fomentar l'ús d'aquesta (carrils bici, pàrquings, vies interurbanes verds, etc.).


Malgrat la mala adequació de la via pública el nombre d'accidents de bicicletes a Barcelona ha caigut gairebé un 20%, fins a situar-se molt a prop de la xifra de sinistralitat que es registrava abans de l'existència del Bicing, el 2007. Això suposa un únic accident de bici al dia a la capital catalana. La dada, recollida pel balanç de sinistralitat que va fer públic l'Ajuntament, és especialment significativa pel fet que, paral·lelament, el nombre d'usuaris d'aquest mitjà de transport no ha parat de créixer.


L'encariment del petroli, la gran contaminació mundial, l'economia del servei... Tot sembla indicar que el futur avançarà amb el vehicle des-motoritzat de dues rodes. Deixem pedalejar cap al futur i no posem més pals a les rodes.

La nueva Prueba de Acceso a la Desigualdad (PAD)

El pasado año el Ministerio de Educación tuvo la brillante idea de ampliar los horizontes de los alumnos de FP, que se encontraban supuestamente en desventaja respecto a los de Bachillerato de cara al acceso universitario. Se decidió así la aplicación de una ley (que, afortunadamente, sólo durará este año) que permite a los técnicos de FP elevar su nota media examinándose voluntariamente en la fase específica de la Selectividad.


La finalidad del Ministerio con la aplicación de esta nueva legislación, supuestamente, fue “flexibilizar el sistema e integrar la FP en la Universidad” y “diluir las diferencias que anteriormente habían entre los alumnos de FP y de Bachillerato”. Así pues, muy a mi acuerdo, el bachillerato dejaba de ser el único camino hacia una formación universitaria y se creaban más opciones de acceso a dicha educación.


Ahora bien, mientras se buscaba la igualdad se crearon aún más diferencias.


Por un lado, nos encontramos ahora en un panorama en el que los técnicos de FP pueden acceder a la universidad únicamente con la nota media de su ciclo formativo (estadísticamente superior a la media de los alumnos de Bachillerato), sin estar obligados a cursar la Selectividad. En cambio, los bachilleres, sólo pueden entrar en la Universidad si se examinan de ésta prueba de acceso. A esto, el ministerio lo llama “nivelar las oportunidades de los estudiantes”, mientras se da una clara reducción de las opciones de los bachilleres frente a los aspirantes de FP.


Por otro lado, cabe decir que el Gobierno siempre ha dicho querer fomentar la educación y la formación de las juventudes del futuro. Ahora bien, a juzgar por lo que vemos, parece totalmente lo contrario.


A los jóvenes, cuando a la edad de diecisiete años se les plantea la duda de “a qué oficio querrán dedicar sus vidas”, se les generan un millón de dudas e indecisiones. Hasta ahora, en la mayoría de los casos, cada uno decidía estudiar aquello que más le gustaba con el curso que más conocimientos le proporcionaba. En muchos otros casos, también había quienes decidían recorrer el camino más rápido y que antes les daba un lugar de trabajo y, con ello, dinero.


Sin embargo, las autoridades educativas siempre han defendido el eliminar esta última mentalidad, la de un estudiante ansioso por dejar de formarse.


No se entiende, entonces, la creación de legislaciones en las que se fomenta la “ley del mínimo esfuerzo”, donde se llega a un mismo destino con esfuerzos claramente distintos. Se conseguirá, así, que los estudiantes decidan acceder al curso que antes, y más fácilmente, les lleve a donde desean: A la universidad.


Afortunadamente, aún disponemos de juventudes luchadoras y emprendedoras, con ganas de formarse y avanzar, pese a que el Gobierno parezca querer lo contrario. Es normal, sin embargo, que a muchos se le quiten las ganas de formarse, siendo que las ayudas más considerables las reciben aquellos que (sin ánimo de descrédito) menos hacen por crecer y prosperar.


En efecto, aunque de corta duración, esta ley (sobre la cual ya se ha aplicado una modificación en la que los técnicos de FP tendrán que cursar una Selectividad propia) hará que, el próximo mes de Junio, millones de jóvenes tengan que superar la temida Prueba de Acceso a la Desigualdad que les dará paso a una formación “de igualdad”.



Deixem-nos d’atemoriments i plantem cara

Sempre recordarem el 4 de juny de 2009 com un dia històric. La consulta no vinculant sobre la independència de Catalunya va tenir el seu inici aquesta data a Arenys de Munt, gràcies a la proposta presentada per les CUP i el suport del consistori. Aquesta consulta va ser la detonant de les consultes municipals que s’han fet arreu de Catalunya. És destacable el suport de diversos partits polítics com ERC, CDC i ICV, però ho és més la participació a Arenys de Munt que va superar notablement la participació en les eleccions europees i en el referèndum de la Constitució Espanyola.

Està clar que va ser tot un èxit. Però també és evident que en la consulta per la independència de Catalunya en terreny barceloní hauria estat necessària una major pressió institucional i mediàtica. Barcelona representava la prova de foc, el punt i final que requeria més despesa i, per tant, els resultats havien de ser excel·lents. Bé, som més de 880.000 persones que reclamem la independència de Catalunya i no ens n’amaguem. Només 880.000 persones, les coses com són. Si volen, podem ser exactes amb les xifres: en els 554 municipis consultats han participat 881.500 persones, la qual cosa significa un 18% de participació. D’aquest 18%, un 92% dels ciutadans ha apostat per un sí i només un 6%, per un no. Aquesta consulta no oficial ha estat, sens dubte, d’un gran èxit. Però, insisteixo: només vuit-centes mil persones hem participat.

La xifra és motiu de reflexió. I és que aquest cop qui ha anat a presentar el seu vot hem estat els catalans, o catalanistes, emprenyats. En canvi, aquell català que no es sent, ni molt menys, arrelat a un bilingüisme però que, malgrat això, diu amb boca menuda que es sent proindependentista s’ha quedat assegut al sofà. Aquesta és l’actitud que no hem d’adoptar. Hem de deixar d’encongir-nos. Fins i tot, en alguns casos deixar d’encobrir-nos darrere l’escut del Barça per maquillar el sentiment d’independentista i així evitar de ser acusats. Bona part dels catalans s’aferren a l’èxit de l’equip blaugrana per celebrar les victòries però, indirectament, les victòries d’un equip exclusivament ca-ta-là.

Amb tot, la por ha estat – i és - el gran mal de la societat catalana. Tothom reclama la independència des de casa i són pocs els que es mobilitzen per a fer pressió. Participació significa compromís, i la xifra resultant ens esclareix la força mental i emocional de la (majoria de la) societat catalanista: nefasta. Aleshores arriben les enquestes presentant resultats com que el 79% de la població voldria que el Govern li fessin més consultes a través de referèndums. És evident que la visió de les persones que no accepten un referèndum com aquest amb l’excusa que no és vinculant o que el dret a l’autodeterminació no està reconegut des de la Unió Europea no té cap mena de sentit.

Un altre punt que voldria destacar és per què l’espot no es va emetre en els mitjans, a excepció de les xarxes socials? Intueixo que s’ha fet amb la intenció de no vulnerar maquinalment les emocions dels ciutadans detractors d’un Estat propi. I precisament en aquest sentit és on més s’havia d’insistir per a una major participació. Són aquests ciutadans, la majoria dels quals catalanistes atemorits, a qui s’ha de convèncer. L’espot donava a conèixer alguns dels motius pels quals s’ha d’apostar per una independència. Era un espot convincent i sincer i així és com hauria de sentir-se la població catalana. Mostrar-nos amb convicció i argumentar profundament un debat transcendent sobre les emocions dels catalans, més enllà de les raons polítiques i econòmiques.

En aquest sentit, l’altre sector que des dels mitjans i les institucions s’hauria de reforçar més són les diferents organitzacions que han impulsat la convocatòria de consultes. La Plataforma pel Dret a Decidir, Catalunya Estat Lliure o Decidim!, entre d’altres. Des d’aquí és on els catalanistes hauríem de mobilitzar-nos i així reforçar les idees bàsiques que mouen aquestes organitzacions a promoure el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. Com va dir Lluís Companys: totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

diumenge, 17 d’abril del 2011

El chollo europeo


La tijera de la deuda pública a llegado al sector de la Sanidad o también conocido como “el donativo del estado de bienestar español” por el que unos pagan y muchos se benefician. No se ha llegado a pactar un copago pero sí se comienzan a reducir los servicios médicos y a poner en duda la ocupación de muchos puestos prescindibles según el Gobierno Español. Parece ser que la comodidad y la siesta española (festividad por excelencia) han conseguido que nuestro abuso de los servicios sociales comience a pasar factura.

Boi Ruiz, Consejero de Sanidad, anuncia una necesaria rebaja del 10% del gasto que supone el servicio sanitario. Las medidas provocan fuertes reivindicaciones por parte de todos los profesionales de los centros públicos, tanto cirujanos que temen por el cierre de los quirófanos y la reducción de presupuesto en tecnologías de la investigación como los recién llegados del MIR que se enfrentan a una desoladora ausencia de plazas. Las concentraciones que han tenido lugar estos días a modo de protesta aumentan su relevancia debido a la cercanía del 22-M, donde el recorte sanitario permanece en el ojo de mira de muchos partidos. Estas rebajas a corto plazo pueden parecer una solución sustancial , pero la salud humana es un proyecto de larga vida en el que se ha de mirar siempre hacia el futuro.

La reducción de medios va estrechamente ligada con la calidad y eficiencia de nuestros servicios, cosa que al parecer, no tienen en cuenta nuestros entregados candidatos a la alcaldía. Si hacemos un pequeño repaso al currículum español (y sobretodo al catalán) podemos advertir grandes triunfos en muchas especialidades, como son la ginecología, la cardiología y los transplantes, siendo uno de los países pioneros en el transplante de cara. Evidentemente, el cierre de quirófanos resultará una reforma económica muy vistosa pero a largo plazo sólo conseguirá jugar en su contra, dando lugar a mayores listas de espera, peor calidad de vida de nuestros habitantes (si eso aun importa), aumento de la demanda de los servicios sociales incompatibles con la reducción de las plantillas y por ende, un aumento del paro, que al fin y al cabo es lo que preocupa a nuestros políticos. Otra consecuencia de nuestra pérdida de competitividad científica será la disminución del número de pacientes extranjeros que viajan a nuestro país para ser operados y que contribuyen al crecimiento de nuestro PIB. ¿Qué conseguimos con esto? Más enfermos y parados, perfecta ecuación para el momento en el que nos encontramos.

Todo este desbarajuste será resuelto con la propuesta de la atención sanitaria vía telefónica para casos menores y un criterio selectivo que pautará a qué pacientes es necesario atender y a qué pruebas pueden acceder según la gravedad de su diagnóstico, una dinámica tercermundista que responde a la “ley del más enfermo”. Se dificultará el traspaso de enfermos de un hospital a otro, ya que debido al inferior número de camas disponibles, no se darán recursos extra para aquellos pacientes que no hayan ingresado desde un primer momento. ¿Qué será de los convenios, el trabajo en equipo entre diferentes médicos, centros, países… con el fin de lograr los mejores resultados? Por un momento parece que nos hayamos olvidado de la sanidad y estemos jugando a hundir la flota, el nuevo juego del capitalismo público. A este paso abandonaremos nuestro distintivo keynesiano y la asistencia privada empezará a cobrar mayor importancia, equiparándonos al sistema sanitario americano que por desgracia es uno de los pocos defectos de su sociedad y por el que nosotros habremos pagado.

La deuda pública está eclipsando todos los sectores pero la sanidad ha tenido una revuelo especial ya que nos afecta de una forma directa, y nosotros al servicio de nuestro ego, despertamos únicamente cuando tenemos el agua al cuello. La reforma es incoherente pero la actitud que ha mantenido el ciudadano español frente a las ayudas públicas también ha sido desconsiderada y algo abusadora. El pastiche final ha sido un resultado de todo aquello que nos han permitido hacer, realmente un chollo en muchos aspectos.

Esperemos que nuestros ávidos políticos dispongan de un catálogo de soluciones tan bien organizado como al que pretenden someter a nuestros próximos enfermos.

Porfavor, no salgan de sus casas y no se pongan enfermos, el Estado se lo agradecerá.

Viure en l’anonimat no està de moda

Són moltes les empreses que opten per una comunicació 2.0 amb els seus consumidors per tal de connectar de manera més directa amb l’usuari o beneficiari dels productes. Això pot fomentar un contacte més proper de cara al client, des del punt de vista de l’empresa i aquest es pot sentir molt més proper i important dins d’aquesta, quant a satisfacció de necessitats i a tracte rebut.

El cas però, és que segons un estudi elaborat per la consultora Weber Shandwick, el 64% de les principals companyies del món no tenen cap presència en el món digital. En una societat transparent com en l’actual; el control informatiu i el fet de tancar les idees secretament en una caixa forta ja no serveixen com abans, ans al contrari; l’aïllament que practiquen alguns és el resultat de creure’s que ser ignorat és la millor publicitat. Aquestes empreses són les que viuen encara en un màrketing 1.0 permanent; no han entès que sense societat no hi ha mercat i que per tant, si no tenen mitjans per arribar al públic al qual van destinades, mitjançant una reputació que les xarxes socials podrien oferir, viuen en l’anonimat i sense l’existència d’un feedback per part del consumidor.

Sense anar més lluny, els coolhunters descobreixen i analitzen les tendències, hàbits, preferències i comportaments a la xarxa que són clau per al desenvolupament de nous productes, crear noves necessitats, avançar-se en el descobriment d’aquestes o simplement per fidelitzar els consumidors oferint el mateix producte millorat. Sense perdre de vista, és clar, la competència que hi pugui haver entre les empreses del mateix sector i l’ocurrència constant de nous competidors emergents amb idees millors que les ja existents i que sí que han entès la nova era del màrketing 3.0 i la idea de donar-se a conèixer.

Si aquestes dades globals les mirem més atentament des del cas espanyol, potser ens esgarrifem un pèl més. Partint de la base que només una elit de 200.000 persones disposen d’una tarifa a Internet de més de 30 megues i que a Espanya l’ADSL és com a mínim un 21% més car que a la resta de l’estat europeu, les dades parlen per si soles; societats fracturades, fragmentades i elits elitistes clarament desconnectades de la resta del món, coneixedores per tant, només i únicament de la seva realitat.
Les empreses, igual que han fet els partits polítics, han d’obrir-se a les xarxes socials, donar-se a conèixer i fidelitzar els seus clients preguntant-se en tot moment què volen i com ho poden satisfer o mirar de satisfer, per descobrir quins són els gustos o preferències del públic al qual es dirigeixen i per oxigenar-se. El problema d’aquestes és que sovint se centren en un mercat que ja coneixen sense explorar allò nou i per tant, sense indagar en la nova era virtual que les múltiples plataformes existents ofereixen.

Ara bé, una cosa vol dir presència i l’altra vol dir infoxicació. Si les empreses es comportessin com els perfils personals dels polítics a les xarxes socials potser acabaríem inundats de desenes de tones d’informació innecessària, i en comptes de feedback parlaríem de soroll informatiu. El fet que existeixin les xarxes socials fa la impressió que has d’estar connectat tot el dia. I quan fa, posem per cas, 6 hores que no en dius res, sense comptar les que un es passa dormint, ja estàs parcialment desconnectat, aïllat o simplement desinformat. Els éssers humans som curiosos per naturalesa, inquiets i tafaners i les xarxes socials ens ho posen fàcil, entre altres “virtuts”. El cas és, que les persones busquem comunicar-nos de manera fàcil i si en alguna cosa hi hem de posar massa atenció o ens costa massa esforç, ho deixem per inútil o cau en l’oblit. Aquestes empreses que formen part del 64% inactiu a la xarxa, potser s’haurien de preguntar quin perfil tenen i on volen arribar. Vivim en un món on el canvi constant i la globalització són paraules d’ús permanent, si la pròpia empresa no es dóna a conèixer, no ho farà ningú, tot i que si prefereixen viure en l’anonimat serà tan sols un obstacle més en forma de menyspreu vers als consumidors que cada vegada els allunyarà més del seu target i per tant de conèixer i satisfer les necessitats d’aquest.