Què bonic seria!

A la ciutat d’Osca (Aragó) ningú no celebra la diada de Sant Jordi. Les roses, llibres i les quantioses paradetes que es veuen a Barcelona no s’aprecien a la capital aragonesa. Després d’una agradable i relaxant Setmana Santa a Aragó, avui, divendres 22, em dirigeixo cap a Catalunya per gaudir de la tradició del drac i la rosa a la que estic acostumada des de ben petita.

Encara es de nit a Barcelona i ja començo a palpar l’ambient de la festa. De bon matí ja no em puc resistir i m’apropo al cor de la ciutat comtal, Les Rambles, on any rere any tot sembla impregnar-se d’enamorats, apassionats de la lectura i visitants (molts estrangers) disposats a passar un dia envoltats d’amor i cultura.

Com a periodista en potencia, no puc evitar observar les diverses cadenes de ràdio (entre elles Catalunya Ràdio i COM Ràdio) que fan el seu programa en directe i narren l’inici i el transcurs de la diada. Alhora, la massa de gent que camina pel conegut passatge barceloní no és indiferent. Centenars de persones trepitgen ansioses a unes altres, venedors ambulants intenten vendre roses com si de trossos de diamants parléssim (a 5 euros, tot i que més barates a mesura que va apropant-se la fi del dia). Altres individus, com jo, simplement caminem sense buscar res, únicament ser partícips i protagonistes del dia d’avui. En definitiva, la gent gaudeix i es veu feliç. Què bonic seria si tots els dies fossin dies de Sant Jordi.