diumenge, 24 d’abril de 2011


Una diada, al cap i a la fi, conformista


Haurà estat un cap de setmana desmoralitzador per al sector turístic però, malgrat això, el gremi de llibreters i botiguers de roses en un sol dia hauran fet l’agost. Un dissabte festiu que tanca una Setmana Santa calorosa no podia aconseguir uns millors resultats. Abans, però, han hagut de resistir el temor a un possible ruixat en diverses zones de Catalunya. Des de la província de Girona, el gremi de llibreters han assegurat que les vendes han igualat les de l’any passat i que, per tant, la predicció meteorològica no ha estat tan influent com s’esperava.

Són les onze del matí quan, per primer cop en la diada, trepitjava la Rambla de Figueres, la capital alt empordanesa. Sempre havia anat a examinar les portades dels llibres que s'oferien a les parades de Castelló d’Empúries i, només per un any, les de Barcelona. Era evident que la fluïdesa de visitants a Figueres seria major a la de la població d’on sóc nativa. Però no era d’esperar la poca mobilització que tenia a l’hora d’intentar com a mínim fer una ullada a la contraportada dels llibres. Em recordava a la ciutat comtal. A causa l’amenaça de la pluja, tothom va voler aprofitar el bon temps que encara s’aguantava aquell matí. A cops de colze m’anava paralitzant en els establiments quan de reüll em cridava l’atenció el títol d’alguna obra. Tot i això, abans de la diada, sempre intento saber mínimament d’on parteixen les històries de les últimes novetats. De tot el grapat d’exemplars, habitualment em decanto per dos o tres. Els d’enguany eren les novetats de Blanca Busquets, Eduard Márquez i d’un dels periodistes més reconeguts, Vicenç Villatoro. Després d’inspeccionar poc més de cinc establiments, em sorprenia el bon gruix de llibres de segona mà que s’oferia. Serà amb motiu de la crisi? Serà una estratègia de venda?

Els gironins, aquesta vegada, no s’havien quedat a casa. Altres indrets com els bars, restaurants i pastisseries també estaven omplerts de gent. Una vegada em vaig adonar que estava dedicant més minuts als habituals en els establiments de la Rambla, simplement pel fatigós i carregat ambient vaig decidir l’opció d’escollir tranquil·lament el llibre en les botigues. Però la decepció continuava. Les botigues estaven tan o més omplertes que la Rambla.

A banda d’això, mai m’havia sentit tan indecisa a l’hora de treure el moneder de la bossa de mà per a pagar un llibre. I així vaig actuar quan tenia l’obra de Blanca Busquets, La nevada del cucut, sota el braç. Vaig fer marxa enrere i vaig tornar a col·locar el llibre en els prestatges. Un cop estava dins la següent llibreria, vaig decantar-me per L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. M’apassionava l’anècdota de l’home sense sostre amb la qual l’autor es va inspirar per iniciar l’obra. Però alguna cosa em deia que aquell no seria el meu llibre de Sant Jordi. Finalment, com és habitual en una jornada tan tradicional i acollidora però aparentment consumista com és la diada de Sant Jordi, em vaig deixar portar pel prestigi de l’autor. L’elecció final se l’enduia, doncs, Vicenç Villatoro. I és que sempre resulta més gratificant recolzar-te en una obra de la qual se n’ha fet un mínim ressò mediàtic, que sigui fruit d’un autor reconegut i, per últim, i no per això menys important, que sigui d’una lleugera lectura assegurada.