divendres, 8 de juny del 2007

Nuevas formas de arte: LOOPS

El video arte se entiende como la utilización de medios electrónicos (analógicos o digitales) con fines artísticos. Apareció simultáneamente en Europa y Estados Unidos a partir de la década de los sesenta y hoy continua vigente su componente moderno y contracultural. El video arte poco a poco ha ido ganando terreno en su reconocimiento museológico, a pesar de estar todavía generalmente excluido de las cadenas oficiales de difusión.
Surgió como resultado de la búsqueda de alternativas para economizar la producción cinematográfica tradicional. El vide oarte no necesariamente cumple con las convenciones del cine; puede no emplear actores, diálogos, puede no tener una narrativa o un guión, en definitiva, puede traspasar muchas de las normas preestablecidas en el cine que lo definen como materia de entretenimiento.
Los profesionales de esta joven disciplina son los llamados video artistas, personas que prefieren alejarse de los convencionalismos y que rompen con los parámetros comerciales en busca de medios más económicos de producción pero no por ello de menor valor.
Existen parámetros poco claros para definir el uso del vídeo por parte de los video artistas porque el videoarte no ha crecido bajo los limites de un ensayo, ha evolucionado y lo sigue haciendo en relación a los avances tecnológicos y la experimentación gira en torno muchas temáticas. Aún así, se pueden diferenciar dos grandes variantes en cuanto al uso del video, por una parte y quizá la más reconocible por el gran público la grabación de acciones; performances pregrabadas en el momento de las intervenciones de los artistas con las que se pretende recuperar la noción de tiempo real. Por otra parte, otro de los ejes sobre los que ha girado el videoarte ha sido la investigación del espacio-tiempo; de estas ha surgido la idea de espacio, entendido como recorrido, y el tiempo, entendido como período.
Nam June Paik y Wolf Vostell son considerados los primeros video artistas. Desde la primera exposición, Paik determinó los ejes mayores de este nuevo arte: experimentar a partir de elementos mecánicos del aparato, destrucción de la imaginería televisiva popular y cuestionamiento del papel del telespectador en la sociedad de masas.

En los últimos años la tecnología audiovisual se ha introducido de lleno en el ámbito del arte, con el paso de los años, estos medios han evolucionado mucho lo que ha hecho elevar su potencial y calidad técnica asta cuotas que antes solo eran accesibles al cine. Este perfeccionamiento, la variedad de propuestas y lo mucho que han confiado muchos artistas en esta disciplina ha favorecido a que la video creación forme parte ya de algunas de las mejores colecciones de arte contemporáneo del mundo.

Uno de estos organismos que confió la video creación fue ART BARCELONA (Associació de galeries d’art contemporani), que impulsó la creación del festival LOOP el año 2003. Tenían entre manos una disciplina joven y poco consolidada y decidieron crear este festival para definir el futuro del video arte y los pasos a seguir en el futuro.
Este año ha cumplido su quinto aniversario y ya se ha convertido en uno de los espacios de exposición más reconocidos en todo el mundo.

El festival se celebró del 31 de mayo al domingo 3 de junio en Barcelona, y ha contado con la presencia de más de 800 artistas de 47 nacionalidades distintas y 45 galerías y expositores de todo el mundo. Según su director Emilio Álvarez, “LOOP aspira a convertirse en el punto de encuentro de todos los interesados en el videoarte a nivel mundial”. Y hoy en día ya se puede asegurar que el LOOP es una de las muestras en materia de videoarte más reconocida.
Otro de los propósitos a medio plazo del LOOP es ser un punto de referencia donde someter a debate, entrar en contacto con las nuevas creaciones, y ser una plataforma activa de difusión, creación y gestión, para todos los amantes del video arte.

Artistas, galeristas, comisarios, aficionados al video arte, coleccionistas y público en general han recorrido la ciudad de Barcelona durante doce días en busca de uno de los 104 puntos LOOP que inundaban estos días la ciudad. El festival se ha desarrollado en espacios como museos, centros culturales, galerías de arte, tiendas y bares. Los artistas han podido presentar sus propuestas en alguno de los lugares que han integrado las cinco rutas del video arte: Raval, Montjuic, Born / Ciutat Vella / Barceloneta y Eixample/Gràcia/Horta y 22@.
Además este año el festival ha incluido una iniciativa llamada LOOP Magreb/Pakistán, con la que se ha pretendido acercar el video arte de estas regiones al público en general, colocando videos en tiendas y restaurantes marroquíes y paquistaníes del barrio del Raval, donde se concentra la mayor parte de inmigrantes de Barcelona.
La capital catalana ha sido participe y parte fundamental, por tanto, de todo el festival, demostrando una vez más su espíritu vanguardista en materia artística y sigue consolidándose como una de las ciudades a nivel mundial con más movimiento artístico. Seguidamente al LOOP, se esta celebrando en la ciudad el Swab donde el dibujo, la pintura y las instalaciones son los protagonistas.

Otro de los atractivos del LOOP es que la mayoría de las propuestas que se han podido ver estos días eran obras que se presentaban en première. La fuerte proyección que se dio al festival en las anteriores ediciones a nivel internacional ha hecho que numerosas galerías de todo el mundo hayan querido asistir para mostrar por primera vez las obras de sus artistas. El 77% de las obras presentadas este año en Barcelona, son realizaciones del 2006 y 2007. Exactamente 17 de las 44 galerías participantes han presentado su obra en première.

El festival se ha divido como cada año, en tres grandes ejes: el festival, la feria y los paneles. Un proyecto dirigido por Emilio Álvarez, Carlos Duran y Llucià Homs. El festival agrupó las muestras de los trabajos de estos 800 artistas repartidos por toda la ciudad. Por otro lado, el Hotel Catalonia Ramblas ha acogido este año la feria, donde 44 galerías y distribuidoras han expuesto sus trabajos en las habitaciones del hotel. Un espacio moderno, dinamizador y original; cada galería contaba con una habitación del hotel que ambientaron a su gusto, con grandes pantallas, luz tenue, silencio o infinidad de sonidos, olores y sinuosidad. También hubo quien utilizó el baño, además los galeristas podían disponer de la habitación como alojamiento durante toda la semana.
Finalmente, los paneles LOOP han reunido a expertos de instituciones como el MOMA, el Centro Pompidou, el ZKM de Karlsruhe o el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, en una rueda de debates sobre los diferentes aspectos de la conservación, la distribución, los nuevos canales de distribución y nuevas tendencias del video arte.
Doce días de festival que seguro se repetirán el año que viene en un espacio abierto a todos los amantes del video arte. Una joven forma de arte eminentemente conceptual, que no requiere de una historia ya que tiene un fondo meramente interpretativo. El simbolismo que pueden tomar en la mente del espectador dependiendo del contexto y la manera en que se muestra.

“Hace 40 años que este arte existe, pero sólo ahora, con la fácil obtención de medios tecnológicos, ha podido crecer y extenderse”, dijo Emilio Álvarez, uno de los co-directores de LOOP. Al video arte le quedan años de crecimiento pero gracias a este tipo de festivales la gente de a pie puede empaparse de nuevas formas de arte que seguro empezarán a ser valoradas como tales, expuestas en grandes museos y siendo piezas imprescindibles para los coleccionistas de arte, otro de los objetivos últimos del festival.

diumenge, 3 de juny del 2007

El Galliner del Kursaal


A primers de segle la burgesia s’havia convertit en la nova classe dominant gràcies a la indústria. La seva fortuna i influència social va materialitzar-se en edificis majestuosos, espais d’oci i entreteniment. Aquesta classe recentment adinerada va desplaçar-se dels carrers més importants de la Manresa emmurallada cap al centre de la ciutat on els grans arquitectes del moment havien començat a construir els primers edificis d’estil modernista.
El passeig de Pere III, que es trobava en aquest centre urbà en potència, es va convertir en un espai d’esbarjo i relació social. No existia un lloc millor per poder construir un edifici dedicat a la cultura de l’espectacle.
L’arquitecte encarregat de dissenyar el teatre Kursaal va ser Josep Firmat Serramalera. L’acte d’inauguració va arribar el 26 d’agost de l’any 1927. Andreu Cabot, un dels propietaris, va batejar-lo amb el nom de Gran Kursaal. Aquest mot té un origen centreeuropeu i és la unió de dues paraules, saal, que significa i kur que designa un . Sembla ser que en els balnearis del segle XIX i XX hi havia una sala destinada a la diversió. El kursaal venia a ser aquesta sala del balneari on la gent podia divertir-se. Va convertir-se en un nom molt freqüent entre els teatres que van ser construïts als anys vint arreu d’Europa. És probable que alhora de pensar en un nom adequat pel nou teatre, Andreu Cabot s’inspirés en el Kursaal de Barcelona o en el de Donosti.
Al principi va ser concebut com un espai de cinema. Se’l coneixia com . Hotel Imperial, Gilda, Rebecca i Sangre y arena van ser algunes de les superproduccions que s’hi van projectar i que van tenir una molt bona acceptació entre el públic. Però l’obertura d’altres cinemes com l’Olympia i el Modern Palace va generar una competència tan gran que el Kursaal va patir greus dificultats econòmiques. Quan va arribar la guerra les coses encara van empitjorar més. L’empresa va ser col•lectivitzada pel govern de la Generalitat a l’octubre de 1936. La gestió del teatre va passar a les mans d’un consell d’empresa que treballava sota el nom Espectacles Públics Col·lectivitzats. Un cop acabada la guerra civil la ciutadania va tornar a omplir les sales de cinema.
Durant els primers anys del franquisme, quan al Kursaal hi sonava l’himne nacional pobre de qui no alcés el braç. A partir de 1943 es van començar a projectar les pel·lícules del NO-DO. La censura política i religiosa va condicionar, en bona mesura, els continguts dels espectacles del Kursaal.
Als anys seixanta i setanta, el Kursaal va acollir alguns dels cantants que formaven part del fenomen reivindicatiu conegut com la Nova Cançó. Raimon, Joan Manel Serrat, Maria de la Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Lluís Llach, entre d’altres, van ser alguns dels cantautors que van actuar-hi en un temps on la censura, la manca de llibertats i la repressió eren veritables protagonistes de la realitat del país.
Als anys vuitanta la decadència del Kursaal es va evidenciar. Cada vegada s’hi representaven menys espectacles, i la qualitat d’ imatge dels films era molt dolenta.
Al 1988, l’Ajuntament de Manresa el va comprar amb la intenció de rehabilitar-lo i tornar-lo a posar en funcionament. Però el projecte del Kursaal encara tardaria anys en materialitzar-se.

Una nova entitat anomenada Galliner:
El 24 de desembre de 1995 es van tornar a obrir les seves portes, en motiu de la presentació de la nova associació cultural El Galliner, formada per gent jove que tenia com a principal objectiu treballar per a la recuperació del Kursaal. Tots aquells que van voler van tenir la oportunitat de visitar l’edifici i constatar l’estat de deixadesa i abandonament amb què es trobava. Era una manera d’implicar a la ciutadania en aquest projecte perquè segons el Galliner es tracta d’un teatre de tots i per a tots. A la sortida es convidava als assistents a comprar les entrades de l’espectacle d’inauguració del nou Kursaal, previst pel 2006. L’acció va plantejar-se com una col·laboració simbòlica a la nova entitat.
El 1995 era any d’eleccions municipals. Cap de les forces polítiques que es presentaven a l’alcaldia preveia la rehabilitació del vell teatre. L’Ajuntament el va acabar presidint un govern d’esquerres que va atorgar la regidoria de cultura a Ramon Fontdevila, primer en la llista d’ERC, que sempre havia estat molt vinculat a l’àmbit de la cultura i el teatre a Manresa. Fontdevila recorda molt positivament la iniciativa del Galliner. “L’entusiasme col·lectiu que es va viure, no solament durant la primera visita al teatre en runes, sinó també després de les primeres funcions, va reforçar la meva convicció” assegura.
Mentre el Kursaal encara fos un projecte de futur, el Conservatori de música seria utilitzat per fer la programació de teatre i dansa. Joan Morros, un dels principals coordinadors del Galliner, resumeix així el perfil de l’entitat: “La filosofia del Galliner és el treball en equip, la diversitat de persones, la vocació de servei i la predisposició per fer coses. S’ha de dir que no som molt entesos en teatre. Portem les obres que creiem que poden agradar per arribar a un públic ampli”. Joan Morros a part de ser membre integrant del Galliner és professor d’animació sociocultural. Creu en l’energia del món de l’espectacle, com quelcom molt positiu per a una comunitat. “El que vull és que hi hagi participació, que la gent pensi, senti i s’emocioni. És molt important que la gent s’ho passi bé, gaudeixi. S’ha d’intentar que el màxim nombre de gent pugui accedir a l’àmbit de la cultura”, subratlla.
Morros insisteix en el fet que una entitat com aquesta ha de treballar al servei de la comunitat.“Sempre he mantingut la meva independència política i és des d’aquesta independència que vaig promoure el naixement d’El Galliner”, confesa. Segons ell, la no-politització del projecte va facilitar que, ben aviat, fos assumit pel conjunt de la ciutadania i, també per tots els partits polítics, tant del govern com de l’oposició.
Va ser al juny de l’any 1999 quan finalment es van presentar a un jurat dotze propostes per a la rehabilitació del teatre. El projecte guanyador va ser el dels arquitectes barcelonins, Joan Forgas i Víctor Argentí.
El nou Kursaal és modern, polivalent, amb tres espais escènics: la sala gran, la sala petita i l’espai exterior. S’ha respectat el pati d’entrada i la façana antiga del teatre, amb aquesta mena de braços que t’acullen des de l’exterior i et conviden a entrar. A partir d’aquí la resta és tot nou. “Perquè un edifici serveixi és fonamental que hi hagi energia i il·lusió per part de qui l’ha de rebre i aquesta és la sensació que hem tingut aquí a Manresa”, assegura l’arquitecte Forgas.
Cal dir que el suport de la ciutat en la recuperació de l’antic teatre del Kursaal s’ha demostrat en diverses ocasions. va ser un debat que es va celebrar el 1999 i va ser una jornada oberta en la qual cadascú va poder expressar les seves opinions respecte el futur del teatre. El Galliner va enriquir el projecte amb la veu de la població. va poder fer arribar el projecte de reconstrucció del Kursaal a una multitud de persones. Gràcies a aquesta jornada el Galliner va recollir deu mil vots en favor de la seva proposta.

El projecte passa d’utopia a realitat:
Joan Morros, que va estar sempre al peu de canó, explica com va viure la recta final: “Els darrers mesos van ser els més intensos. Els dies abans que el Kursaal tornés a obrir portes, vaig passar moltes nits sense dormir. No pas de nervis, sinó de l’emoció”, assegura.
El passat 20 de febrer va arribar el dia més esperat per a tothom, el dia en què el vell teatre Kursaal va tornar a ser un espai on emocionar-se amb les arts escèniques.
L’acte d’inauguració va iniciar-se amb el descobriment de la placa, situada al pati del teatre, i la foto oficial amb el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manel Tresseras, el diputat president de l’àrea de Govern local de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, l’alcalde de Manresa, Josep Camprubí, i el tinent alcalde delegat de cultura i turisme, Ignasi Perramon.
Joan Manel Tresseras estrenava amb aquestes paraules el llibre d’honor del Kursaal: <>
Un dels moments més emotius va ser la tallada de la cinta, que no només va anar a càrrec de les autoritats, sinó també de tots i cadascun dels assistents a l’acte ja que a l’entrada s’havien repartit tisores perquè tothom pogués tallar un trosset de la cinta que recorria les fileres de la platea i l’amfiteatre i pogués conservar-la com a record d’un dia molt especial.
L’acte d’inauguració va ser el punt d’inici d’una jornada de portes obertes que va durar fins a sis dies. Un promig de dotze mil persones van visitar les noves instal·lacions del teatre. Durant aquesta setmana van tenir lloc diverses representacions d’un espectacle preparat especialment per a l’ocasió anomenat l’Inauguraal, dirigit per la coreògrafa barcelonina, Montse Colomé que valorava així el treball del Galliner: “ M’ha agradat adonar-me que a prop de casa meva encara hi ha gent que es belluga per uns ideals i, el que és millor, que treballa per fer que tota una ciutat es bellugui i s’apunti al carro del teatre”. Des del febrer el Kursaal ha gaudit d’espectacles de teatre, música i dansa de gran prestigi. Cal destacar Samsara de la companyia de dansa del reconegut ballerí i coreògraf Víctor Ullate. L’entiat El Galliner, amb el suport de la ciutadania i les diverses institucions, ha fet realitat el seu somni, i ha volgut que fos de tots i per a tots.

divendres, 1 de juny del 2007

ASCIB



El propòsit d’ASCIB (Asociaciò multicultural IBN Batuta) és donar ajuda humana, social i cultural als immigrants residents a Catalunya i Espanya, i en especial al col·lectiu magrebí: L’Associació va
néixer l’any 1994 de la mà d’un grup de joves marroquins, amb experiència evident en immigració. Es tracta d’una associació apolítica i sense cap voluntat de lucre.
Un dels objectius bàsics que persegueixen és el de promoure l’intercanvi cultural: donar a conèixer els aspectes més rellevant de la nostra cultura i facilitar la comprensió de la cultura del país d’acollida per instaurar un clima de tolerància i harmonia. Per tal d’arribar els seus objectius l’organització fa un desplegament de múltiples serveis: Els informa sobre serveis socials, pensions , acollida, assessoria jurídica. També porta a terme acollida a menors immigrants no acompanyats: trobades setmanals , celebracions de festes religioses i activitats diverses i altres serveis per als petits com d’acompanyants a diversos projectes. afavoreix l’accés a les vivendes i el treball. Promouen la integració socio-laboral de la dona magrebi.
Lluiten des de una perspectiva multicultural per l’aprenentatge de les llengües d’acollida així com la comprensió del territori socio-cultural espanyol i català. Fomenten la participació del col·lectiu magrabí en activitats lúdico-culturals, etc
Des de ACIB es realitzen cursos, bàsicament d’idiomes, àrab, castellà, català , classes d’alfabetització per a dones , i d’informàtica i noves tecnologies dirigides especialment a joves. Esporàdicament, durant aquest últim qüadrimestre , des de l’organització s’han organitzat també diverses activitats:
“Prejudicis”, “Histories de vida” o “Et situes”
El taller Histories de vida, son xerrades realitzades, per immigrants, que s’imparteixen a diversos instituts de Catalunya de manera distesa i propera. Els conferenciants posen veu a tants i tantes persones que com ells han hagut de passar per situacions extremes. Ens apropa a allò que estem acostumats a veure per televisió . A centenars d’individus que dia rere dia arrisquen les seves vides per creuar el mar en pastera en busca d’un món millor, en una Europa que no sempre els accepta. A través d’aquest relats, els joves poden conèixer els motius que empenyen a aquestes persones a abandonar-ho tot i començar de nou en un país estrany . Convertint-nos en testimoni del seu viatge i del futur que els espera després d’arriscar les seves vides creuant l’estret. D’aquesta manera els joves tenen l’oportunitat de concienciar- se de sensibilitzar-se i a partir d’aquí configurar una opinió pròpia sobre el tema .
Vaig assistir, a l’Escola Verduna Angels, en una de les sessions que es realitzaven d’Histories de vida”, en aquest cas, per als alumnes de 4 d’ESO
En ple procés electoral, Fuad Saou, va voler fer una excepció en ”histories de vida” i planteja un tema de debat, amb l’objectiu de concienciar als joves de la seva situació, lligant-ho amb un tema de fervent actualitat.
“Cualquier persona tiene derecho a decidir quién la va a gobernar...”Començà Fuad. El conferenciant defensà que per el simple fet de néixer o residir permanentment en una ciutat en un país o un estat que es regeixi per el sistema democràtic del sufragi universal, una persona hauria de tenir el dret a participar en el procés mitjançant el qual s’escull als que el representaran en els diferents àmbits de l’administració pública ja sigui local, autonòmica o estatal en el cas de Espanya.
Aquest fet, en principi, absolutament integrat en la nostre realitat i alhora, massa sovint, menyspreat, per aquells que poden exercir tal i com ens demostren les tasses de abstenció, comporta una gran responsabilitat que és negada per la llei a molts ciutadans i ciutadanes que malgrat haver fet una opció de treballar com qualsevol altre, d’utilitzar la sanitat, de portar els seus fills a l’escola, de fer servir el transport públic, de construir...i un llarg etcètera, no poden exercir el dret màxim: el sufragi.
Va fer una crida als ciutadans a exercir el seu dret en el cas que es pugui, escollir al candidat o candidata, a la llista que , d’acord amb la seva ideologia , interessos, creences, governi millor la seva ciutat i prengui millors decisions respecte a la escola dels seus fills , al transport públic, equipaments sanitaris o a la configuració real d’una societat plural de totes totes.
Reivindicant que a ells els importa el que succeeix en el país i en la ciutat en la que viuen , perquè volen preparar un futur millor per a les generacions futures Al finalitzar el discurs dirigint-se als oients va dir : per tot, i per totes les persones a les que no se les permet votar, el 27 de maig, tu que pots votar vota ¿o deixaràs que altres decideixin per tu?
L’explicació va suscitar un gran impacte entre els estudiants.

La pregunta final , dirigida clara i directament vers al col·lectiu estudiantil va fer exaltar les seves convencions i sentiments més sincers. Tot i que molts dels reunits desconeixien el fet de que els immigrants no poguessin votar, van participar àmpliament en el debat. Molts d’ells, van reconèixer haver discriminat en certes ocasions membres del col·lectiu magrebí, no directament però en certs gestos cívics “ sempre he preferit no trobar-me sola al carrer o pel metro amb un magrebì” va declarar una noia plena de valor i francament arrepentida de la seva actitud. Com aquesta moltes d’altres respostes sorprenents que posen de relleu l’eficàcia d’aquests tallers. L’educació, el coneixement, la tolerància son valors essencials per el futur d’una societat, és per això que considero essencials la implantació d’aquest tipus d’activitats a les escoles.

De Los Soprano a Perdidos: L'edat d'or de la ficció televisiva

A finals de la dècada dels 90, la cadena per cable americana HBO va decidir fer una forta aposta per a la creació de ficció pròpia, lluny de la pressió dels canals generalistes que tenien la necessitat d’aconseguir una gran audiència. D’aquesta iniciativa van sorgir serials dramàtics de gran èxit com Los Soprano, Sexo en Nueva York o A Dos Metros Bajo Tierra. I d’aquesta manera va començar el que més tard s’acabaria anomenant “la nova edat d’or de la televisió”, que avui en dia encara continua amb serials de culte i fenòmens de masses com Perdidos, 24 o Mujeres Desesperadas. Però amb la fi de la gangsteril Los Soprano el proper 10 de juny, l’últim vestigi d’aquells inicis tan prometedors d’aquesta etapa televisiva, juntament amb la devallada d’audiència dels altres daurats productes contemparis, ha sorgit el dubte de si la cloenda del serial de James Gandolfini és també l’inici de la caiguda de la nova era que podria resultar molt més breu del que s’esperava.

Abans de la reformulació de HBO, els canals generalistes americans consideraven la seva graella d’una altra manera, on la publicitat era l’eix fonamental sobre el qual s’havia de posar quelcom entremig. Però des que els crítics de televisió van començar a parar més atenció a la cadena per cable de la que li tocava per audiència, els generalistes com ABC, FOX o CBS van haver de posar més èmfasi en els continguts mitjançant els quals programaven la publicitat. I tot i que aquests canals gaudien d’uns pressupostos molt majors e
n comparació a una cadena com HBO, van haver de fer front a una gran desventatge: a causa de que la seva programació podia ser vista per tot el conjunt de la població, no tenien la mateixa llibertat a l’hora de tractar el sexe, la violència o d’altres temàtiques. Havien de conciliar audiència amb qualitat, no com les cadenes per cable que ja gaudien d’un target molt definit i per tant no necessitaven captar l’atenció de tanta part de la població.

En realitat, ni Los Soprano, ni Sexo en Nueva York, ni A Dos Metros Bajo Tierra van inventar-se res en el sector audiovisual: senzillament van adoptar aspectes i temàtiques pròpies de les grans pantalles, convertint alguns episodis o capítols en veritables mini-films d’impecable factura. Un clar exemple és la familia italoamericana, gran deutora del Padrino de Coppola o del cinema de Scorsese. I A Dos Metros Bajo Tierra va ser un dels precursors que van promoure l’apropament dels guionistes de cinema a la televisió: Alan Ball, que dos anys abans havia guanyat l’Oscar al millor guió original pel film American Beauty, va ser-ne el creador. De fet, era tan gran la
voluntat de la cadena HBO de que el guionista ideés el serial que li van proposar que escollís la temàtica que vulgués. Ball va triar la mort. Però on és dubte la realitat i comença la llegenda és en el rumor que circula que quan el guionista va entregar la bíblia de com havia de ser el serial, els productors en veure que era un producte molt mediàtic i poc personal, li van tornar dient-li: “et vam dir que escrivissis el que tu vulguis”.

No obstant, si en alguna cosa van afegir una novetat en el món de l’audiovisual és que fins llavors no havia estat concebible realitzar un serial dramàtic que extengués el seu fil argumental al llarg de tota una temporada o fins i tot vàries. Aquesta propietat només corresponia a les soap operas i era per un motiu: els serials, en tenir un fil argumen
tal fonamental, tenen el gran inconvenient que poden perdre espectadors com tot producte però tenen la gran dificultat d’aconseguir-ne. El més clar exemple és Perdidos.

Els creadors de Perdidos, Damon Lindelof i Carlton Cuse, van anunciar el passat cinc de maig que el serial dramàtic de la cadena ABC acabaria definitivament el 2010. “Crèiem que per una sèrie com aquesta, l’audiència vol saber quan acabarà la història i començar a descobrir part dels secrets que hem anat sembrant al llarg dels anys” van dir al diari USA Today, dos mesos més tard que es renovés la sèrie per a una quarta temporada, tot i que l’audiència hagués devallat considerablement des de la seva estrena el setembre de 2004. “Segurament Perdidos acabarà amb una audiència molt inferior als tretze milions d’espectadors que té ara perquè ho té impossible per captar-ne de nous després de tants girs de guió i misteris sense resoldre des de la primera temporada” opina Xavier Díaz, llicenciat de Comunicació i Audiovisuals per la Universitat Pompeu Fabra i especialitzat en ficció. Però si per alguna raó aquest serial es pot considerar un dels elements que formen la nova l’edat d’or de la televisió és per la seva intertextualita
t. “Quan la ABC va retransmetre Perdidos va trencar la norma de que un drama serial pogués funcionar a la televisió generalista. Va trencar la norma que deia que no es pot tenir 37 personatges” va declarar Michael Wright, executiu de la cadena per cable TNT.

Nip/Tuck, en canvi, és el màxim exponent de com una cadena per cable té la màxima llibertat possible. El seu lloc en l’olimp dels serials ha estat a conseqüència del trencament de ple de tabús que fins que va aparèixer només s’havien pogut veure a la televisió. En ella s’ha vist des d’incestos a escenes de sadomasoquisme on el superficial Christian Troy insultava a una noia i la degradava obligant-la posar-se una bossa al cap. Per no parlar del fill dels protagonistes, obsessionat amb els transexuals i convertit en nazi. A més, tot i que la seva audiència només es trobi pels voltants dels quatre milions (una xifra a tenir en compte en una cadena d’audiència restringida com FX) ha aconseguit que famosos de l’alçada de Madonna o Nicole Kidman hagin demanat a Ryan Murphy, el creador, que les deixin participar en un episodi.


Tot i això, no només els serials han estat de sort en aquesta edat d’or: les sèries també hi han tingut cabuda. I per sèrie s’en
tén als productes que la seva línia argumental bàsica comença i acaba en el propi capítol. En aquest àmbit, l’exemple más clar és CSI, que va reformular les sèries d’assassins i policies amb la seva estètica que ha creat escola. Des de House a Bones, passant per Numbers, han imitat aquest estil que empra efectes propis de la gran pantalla i considerats videoclipers. En aquest aspecte hi ha tingut molt a veure el productor de la sèrie Jerry Bruckheimer (més conegut per haver produït pel·lícules com la trilogia de Los Piratas del Caribe, Top Gun o Pearl Harbor) sempre espectacular. Tanmateix, a conseqüència de les seves franquícies aquest producte ha perdut la novetat i s’ha estancat dins del seu efectisme, fet que explicaria el seu retrocés d’audiència (en dos anys ha perdut cinc milions d’espectadors tot i ser una sèrie).

Mujeres Desesperadas, 24 i els mateixos Soprano són d'altres víctimes de la graella i han anat perdut audiència gradualment. “Hi ha un factor molt clar que és la novetat” explica Xavier Díaz que també remar
ca que “hi ha un altre factor a tenir en compte: s’està donant tanta importància a la ficció als Estats Units que ara l’espectador comença a estar saturat i cada cop li dóna menys importància a l’acció de canviar de canal”. Aquesta hipòtesi explicaria la situació de la graella d’Estats Units que ha patit certs canvis en l’últim parell d’anys, on ara reina Anatomía de Grey. Aquest serial mèdic també és un producte de gran qualitat, que estudien els alumnes d’arreu gràcies a la seva capacitat de síntesi i ritme. No obstant, la seva inclusió dins l’etapa d’or no resulta del tot clara per culpa de la seva manca de pretenciositat temàtica i el ritme còmode en el què fa les seves línies argumentals fixes. Més evident resulta que els serials més exitosos d’aquesta recent temporada, Herois o Cinco Hermanos, no formen part de la fornada començada amb el canal HBO encara que en són directes hereus gràcies a la impecable factura. Encara que per clar exemple de producte aspirant al culte hi ha Prison Break, a qui l’audiència li ha girat l’esquena en la seva temporada després dels canvis de guió per tal que tingui una dil·latada carrera.

És per aquesta fina línia que l’edat d’or sembla estar donant els seus últims fruits: cada cop és més difícil distingir l’original de la còpia. A més, la immunitat de l’espectador dóna un futur poc esperançador per la novetat i la reformulació de les sèries i serials. Hi ha la porta oberta a que les cadenes generalistes tornin a la seva visió anterior, on els ratings ho eren tot. Encara que si més no, la qualitat sembla perdurable: el perfeccionament de les tècniques televisives i l’apropament de les estrelles de cinema a la televisió (des de Martin Sheen al seu fill Charlie, passant per Malcolm McDowell o Sally Fields) ho demostren. Només el temps podrà dir si aquesta etapa continua, s’hi ha acabat, o si només va ser una anecdòtica casualitat.

El Kumon: L’origen del braintraining

El mètode Kumon és una tècnica d’auto aprenentatge basada en les matemàtiques que s’ha escampat a nivell mundial. La metodologia nasqué l’any 1954 al Japó, de la mà del Sr. Toru Kumon quan aquest, com a professor de matemàtiques, va decidir intervenir directament en l’educació del seu fill Takeshi. A base de dedicar durant cinc anys trenta minuts diaris a la realització d’exercicis que el seu pare li encomanava, Takeshi va arribar a 6è de primària resolent integrals i havent millorat substancialment en la resta d’assignatures. Des d’aleshores el Kumon no ha deixat de créixer i s’ha convertit en el programa d’educació extra escolar de més èxit, és present avui dia a molts països i més de 4.000.000 d’alumnes el practiquen per desenvolupar el seu potencial. A Espanya, el mètode va arribar l’any 1991 amb la creació de “Kumon Instituto de Educación” i, des de llavors, s’ha incorporat a desenes d’escoles com una activitat opcional més.
El que el fa diferent de la manera tradicional d’aprendre matemàtiques, és que l’habilitat de l’estudiant no es correspon ni amb l’edat ni amb el grau escolar d’aquest, sinó que cada alumne marca el seu ritme i el seu punt de domini treballant de 15 a 20 minuts diaris i deixant-se guiar per l’instructor del Centre Kumon al que acut.
El Kumon parteix de la idea que tots els alumnes tenen un alt potencial d’aprenentatge per desenvolupar i té la finalitat d’orientar-los d’acord amb les seves capacitats. L’objectiu d’aquest mètode per tant, és desenvolupar al màxim aquest potencial i aconseguir com a conseqüència la millora del rendiment de l’estudiant en els seus estudis.
Dins d’aquesta finalitat última, s’inclouen una sèrie de punts imprescindibles com són la base, la confiança en un mateix, l’autodidàctica, la concentració, l’hàbit i la preparació per a les matemàtiques avançades. I és que, per arribar a dominar les matemàtiques és imprescindible partir d’una bona base. Altrament, és també essencial que l’alumne confiï en les seves pròpies habilitats i es plantegi constantment nous reptes superant la por a equivocar-se. L’autodidàctica , també un dels punts clau del mètode Kumon, consisteix en “aprendre a aprendre”, és a dir, en que l’alumne, amb les eines que rep, sigui capaç d’aprendre per sí sol. Els alumnes s’han d’esforçar per entendre els nous conceptes sense accedir, a ser possible, a l’explicació magistral. Aquests assimilen els coneixements de diferents maneres i cadascun d’ells progressa al seu ritme, és per això que el Kumon és un programa individualitzat on l’alumne només avança quan ja domina completament el que deixa enrere. Cal tenir en compte que el material de Kumon està dissenyat per a que l’alumne sigui capaç d’entendre com resoldre els exercicis per sí mateix i, cada vegada que comença un tema nou, apareixen exemples per orientar-lo.
D’altra banda, és també important optimitzar el temps d’estudi per a desenvolupar la capacitat de concentració i tenir constància. L’alumne ha de dedicar diàriament uns minuts a la realització del Kumon incloent els caps de setmana i les vacances i, a més a més, ha d’acudir a classe dos cops per setmana. El professor li regularà la feina que ha de fer cada dia i només amb aquesta constància s’obtindran bons resultats a llarg termini.
L’últim objectiu és la preparació per a les matemàtiques avançades, i és que, al Kumon, es prepara als nens per a afrontar amb facilitat les matemàtiques de cicle superior. Treballar per sobre del nivell escolar és la manera més eficaç de dotar als alumnes dels coneixements necessaris per a un futur.
A banda d’això, el punt de partida de l’alumne ha de ser fàcil. Abans de tot ha de realitzar un test que determinarà el seu nivell, independentment de l’edat i el curs escolar en el que es trobi. Per garantir l’autoconfiança i l’estudi diari, se li assigna a l’alumne un punt de partida que aquest pugui afrontar sense dificultats.
En el Kumon el paper dels pares i els professors és essencial. Han de corregir la feina i marcar els errors perquè el nen pugui rectificar-los. Així és com el nen s’acostumarà als errors i els veurà com un repte més que a d’afrontar per millorar. Aquesta qualificació s’ha de dur a terme diàriament per aconseguir que l’alumne acabi la feina amb tots els exercicis correctes. Quan els pares matriculen el seu fill a Kumon adquireixen un compromís molt important i n’han de tenir consciència. El Kumon requereix un esforç pels nens i són els pares els que a més a més de ser constants en la correcció, ho han de ser també a l’hora de motivar-los a diari a treballar concentrats. Reconèixer l’esforç del nen, li demostra que els seus referents familiars valoren la seva feina i el motiva a continuar treballant fort.
El Kumon però no és una solució a curt termini sinó que la millora només apareix amb l’esforç i la constància durant un temps. Per tant l’objectiu dels pares a l’hora de matricular els seus fills no ha de ser que el nen aprovi un examen específic sinó que amb els temps adquireixi les habilitats per a obtenir bons resultats.
Pel que fa al programa, aquest està dividit en vint-i-tres nivells del 7A al Q de dues-centes pàgines cadascun i els professors els divideixen en llibrets d’entre cinc i deu pàgines diàries, en funció del nivell de dificultat i de l’alumne. El material, que s’actualitza constantment, es basa en el càlcul però no segueix la programació dels continguts escolars. Aborda el temari de càlcul des de l’educació infantil fins al batxillerat i als primers anys de la Universitat. L’estructura dels continguts, està elaborada de manera que cada concepte s’introdueix a partir dels conceptes anteriors, de manera que l’alumne comença pel més senzill i va avançant cap als mes difícils sense tenir problemes per a resoldre’ls.
Pel que fa als tràmits a l’hora de matricular-se, els pares s’han d’informar de la ubicació dels centres Kumon a la seva localitat, tot i això, existeix la possibilitat de cursar la metodologia per correspondència. La matrícula és oberta tot l’any i té un preu de 35 euros. La mensualitat és de 55 euros i es rebaixa a 40 per al tercer germà.
El Kumon s’ha convertit també en una avantatge per a les escoles, ja que tenen la possibilitat de desenvolupar aquesta activitat extra escolar. Això els hi suposa un gran benefici, ja que sense haver de fer cap inversió econòmica poden obtenir una millor qualitat educativa i augmentar el seu prestigi.
Fins ara a Espanya, el Kumon s’ha utilitzat únicament per a la població infantil, tot i això al Japó i als EE.UU s’utilitza també per a la gent gran. Maria Teresa Negre, professora de Kumon a l’escola Ipsi, explica que s’està estudiant la possibilitat de seguir els passos d’aquests països: “Amb l’edat es va perdent l’agilitat mental, això els ajudaria a mantenir-la. Es tracta d’aconseguir que com a mínim mantinguin aquesta agilitat i evitar que la perdin del tot.”
A banda d’aquesta nova aplicació, també apareixerà en el període d’aproximadament un any, el Kumon de comprensió lectora. Aquest, que també a estat aplicat a d’altres països, està tenint una gran acceptació.
En definitiva, el Kumon ha estat dissenyat per potenciar al màxim les habilitats mentals. “Si en tens un 40 utilitza aquest 40 i si en tens un 50 doncs el 50, es tracta d’utilitzar les habilitats reals” explica Maria Teresa Negre.

Com és una rave per dins?

La paraula rave es fa servir ja des dels anys 60 per descriure un tipus de festa determinat. Però a partir de la dècada dels 80 es comença a fer servir amb el significat que actualment se li dóna.
Una rave és una festa il·legal on es reuneix un grup força gran de gent, normalment es fan a l’aire lliure. El grup que organitza la festa porta a uns Dj’s nacionals o estrangers que faran connectar a tot el públic amb la música i mentre duri la festa, que sol començar de nit i acabar un cop ben entrat el dia, s’intenta que tots els assistents desconnectin del món i la societat i puguin fomentar les amistats i les bones vibracions. La música és una de les principals protagonistes d’aquestes festes. El Trance i el Techno són els dos tipus de música que es pot trobar en les raves. Tot i que cada festa es decantarà per una música o altre.

Un dels grups de Catalunya que organitza aquests tipus de festes cada cap de setmana tan aquí com fora de Catalunya, el grup I.S, ha volgut parlar sobre el món de les raves, però sense desvelar la seva identitat en cap cas.
Aquest comitè de gent està format per unes deu persones totes d’una edat d’entre vint-i-dos i vint-i-vuit anys més o menys. Entre setmana porten un ritme normal de treball, però quan arriba el divendres canvien l’estil de vida i preparen les festes que faran el cap de setmana. Ells des de fa uns quatre anys es dediquen a muntar raves, perquè no acaben d’encaixar en cap moviment que hi ha a les ciutats, no els hi agraden les discoteques, no s’hi troben bé amb l’ambient i per això organitzen festes alternatives. Les defineixen així, perquè són festes normalment il·legals que ells mateixos decideixen on les fan. No els hi agrada el terme il·legal perquè sembla que siguin delinqüents, però s’utilitza perquè en aquest tipus de festes no hi ha un control de seguretat ni les mesures necessàries que s’han de tenir a l’hora d’organitzar qualsevol festa on hi haurà força gent. Per aquest motiu l’organització i la festa en sí s’han de portar a terme amb la màxima discreció. Si la policia enganxa o qualsevol persona explica a la policia on es farà la rave i qui la farà, els organitzadors han de canviar el lloc de la festa i direccionar de nou tota la gent.
En un principi es decideixen els dj’s que són les peces claus d’aquestes festes, en el cas d’I.S., la majoria dels que formen el grup són Dj’s que han treballat com a professionals del sector i ara els hi agrada més l’ambient de rave que el d’una discoteca. Ells ja no han de decidir quins dj’s tocarant perquè dins del grup tothom té el seu paper. La música que ells punxen és el Techno amb totes les seves variants. Un cop tenen clar que volen muntar una festa decideixen on la faran i la comencen a preparar.
Una rave com que ha de ser secreta no pot anunciar-se com qualsevol altre festa, per això els organitzadors la donen a conèixer a partir de correus electrònics, missatges i flyers (paper petit que es reperteix en mà i dóna certa informació de quan es farà la festa i es deixa un telèfon de contacte o una adreça per poder demanar més informació). També s’anuncien per internet en determinades pàgines dedicades a les raves, però mai s’acaba de deixar del tot clar perquè no els puguin enxampar. El grup que organitza la festa ja té present que rebrà molts missatges o trucades per saber on es farà la festa.
Un cop fets aquests passos, ells es desplacen al lloc on es farà que normalment es fan en cases abandonades, boscos, descampats i llocs apartats de les ciutats o pobles per no molestar la gent. Un cop al lloc, comencen a muntar tota la festa. Això inclou els equips de música que ja són seus, els grups electrògens per tenir electricitat, l’enllumenat de la festa i tota la part de nevera per poder servir begudes. Des de fa poc han incorporat a les festes el servei de menjar ràpid perquè a mitja nit quan ja porten unes quantes hores de festa la gent pugui reposar les forces. Un cop ho tenen tot muntat han d’esperar que arribi el públic i que no hi hagi ningú que els hi obligui a parar la festa.
El grup I.S, veu amb aquest tipus de festes una manera molt fàcil de guanyar diners, perquè en els llocs on es fan les raves, no hi ha cap negoci, l’únic que hi ha és el que porten ells. Per tant tot el públic que tinguin a la festa consumirà amb ells i al final del cap de setmana poden arribar a guanyar entre uns cinc mil o sis mil euros nets. Per aquest motiu els hi compensa arriscar-se a muntar aquest tipus de festes alternatives encara que en un moment donat i amb la llei a la mà la policia pugui parar la festa i retirar-los els equips de música.
Actualment la llei està tramitant unes multes molt més dures del què eren abans i el sector no hi està gens d’acord. Les sancions poden anar d’entre els quinze mil euros als cent cinquanta mil euros i en cas de reincidència fins als tres-cents mil euros.
I.S. només ha hagut de parar unes deu vegades les fetes en quatre anys, per aquest motiu els hi surt molt a compte continuar treballant en aquest món. Ells són conscients que un dia se’ls hi acabarà aquest gran negoci i hauran de continuar treballant com ho fan entre setmana.
De moment com que ja fa quatre anys que estant explotant aquest tipus de festes per tot Catalunya també han travessat les fronteres i han importat les raves a la resta d’Espanya i també a França i Itàlia. Per fer-ho marxen amb tots els camions que tenen de propietat, amb tots els equips i carregats de menjar i provisions per muntar una festa amb tot el què cal.
Normalment a l’estiu marxen tot l’equip durant un mes i fan ruta per moltes ciutats i pobles muntant aquest tipus de festes. Tot i que depèn on vagin els hi és més complicat muntar les raves perquè el públic no els acaba de conèixer i no acaba d’entendre quin tipus de festa és. Però asseguren que quan en proven una repeteixen l’endemà.
Un dels punts més problemàtics d’aquestes festes és l’estat amb què acaba la gent després de tantes hores a l’aire lliure i consumint alcohol sense parar. A més a més tothom és lliure de consumir el què vulgui en aquest tipus de festes i per això s’hi pot trobar qualsevol droga. Tot això pot provocar certs problemes i discussions entre la gent que ells han de solucionar moltes vegades. Asseguren que no és una feina agradable però disfruten tant punxant i organitzant les fetes que aquests moments se’ls hi obliden un cop arriba el diumenge a la tarda i és hora de fer el recompte dels diners, plegar veles i tornar cap a casa per començar un dilluns feiner normal i corrent.

dijous, 31 de maig del 2007

Amb qui pensa la custòdia compartida?

A l'any 1981 es va constituir la primera Llei del divorci. Per primera vegada es permetia dissoldre un compromís que fins aleshores havia estat impossible de desfer. És a partir d'aquest any, però sobretot amb una reforma d'aquesta llei al 2005, que el nombre de separacions i divorcis va començar a augmentar espectacularment. Segons les últimes dades de l'Institut Nacional D'Estadística (INE) durant el 2005 hi van haver 208.146 casaments i 136.000 separacions i divorcis. Un divorci és sempre una situació traumàtica on es barregen tota sèrie de sentiments frustrats, però la problemàtica real neix quan a més dels dos cònjuges hi ha algun infant. En aquestes últimes dècades molts nens han crescut en models de famílies diferents als que, fins fa relativament poc, estàvem acostumats.

Amb la Llei del divorci del 2005 es va plantejar per primera vegada el terme "custòdia compartida". A l'article 92.5 d'aquesta reforma, es diu que si la parella arriba a un acord pot sol·licitar la custòdia compartida. Un cop assolit l'acord, el jutge acceptarà l'exercici compartit de la custòdia sempre i quant, cap dels dos cònjuges estigui involucrat en un procés judicial per atemptar contra la integritat física, moral o sexual de l'altre cònjuge o dels fills.A més es permet que excepcionalment, el jutge atorgui la custòdia compartida encara que només ho demani una de les parts. Perquè es pugui donar aquesta situació, el jutge necessita un informe favorable del Ministeri fiscal i que es consideri que només d'aquesta forma és protegeix l'interès superior del menor. Això que aparentment sembla fàcil, s'ha donat en molts pocs casos, en gairebé totes les custodies compartides que s'han aprovat hi havia un acord previ del matrimoni. Que els dos cònjuges arribin a aquest acord és molt difícil. Julio Bronchal, psicòleg especialitzat en conflictes de parella, està convençut de que "sinó hi ha acord és perquè la llei que tenim avui en dia no ho afavoreix". Explica que "la custodia monoparental afavoreix clarament a una de les parts" és a dir, que "el cònjuge custodiat es beneficia del patrimoni de la parella, d'una pensió i d'estar amb el menor". Julio Bronchal creu que "com que hi han tants privilegis per la part custodiada, és molt difícil que en aquesta li interessi arribar a un acord".


A Suïssa, a França o a alguns estats dels EE.UU ja s'ha establert la custòdia compartida com a opció preferent en els processos de separació. Bronchal explica com funciona: "el jutge deixa un temps per tal que pare i mare presentin un projecte de coparentalitat, els cònjuges a més, són ajudats mitjançant tot tipus de mediació familiar per tal de que puguin arribar a un acord"A Espanya es continua tenint la custòdia monoparental i en la majoria de casos s'atorga a la mare. Davant d'aquesta situació han anat sorgint diversos grups, sobretot de pares separats, que reclamen la custòdia compartida. Miquel Àngel García, president de Custodia compartida ya! i portaveu de Plataforma per la custòdia compartida, explica que "en una societat on es busca la igualtat, no es pot atorgar la custòdia a la mare de manera automàtica, sense tenir en compte la possibilitat d'atorgar-li al pare, que a la pràctica és el què s'està fent". Miquel Àngel García, creu que "l'atribució de la custòdia dels fills es fa tenint el pressupòsit, ja caducat, que els homes no poden fer-se càrrec tan bé dels fills com les dones". A més, afegeix que "no hem d'oblidar que la custòdia compartida, més enllà d'atorgar-nos el dret que tenim com a pares, garanteix a l'infant poder mantenir el contacte amb els dos pares per igual i per tant, tenir el que més s'assembla a una família". Bronchal assegura que "la custodia monoparental afavoreix la pèrdua dels vincles amb el progenitor no custodiat" i per tant, la defineix com "una solució que no dona respostes a les necessitats del menor".


Mercè Molina, vicepresidenta de les Dones Juristes i responsable de la comissió de família, és contrària als arguments que donen els defensors de la custòdia compartida. Assegura que "la mare no té a priori més possibilitats d'obtenir la custòdia que el pare" el què passa és que "encara avui, en la majoria dels casos, la dona continua fent les tasques domèstiques i cuidant-se més dels fills que els homes i per aquest motiu se'ls atorga en més casos la custòdia". Mercè Molina també explica que "els règims de visita són amplissims; dos dies entre setmana, caps de setmana alterns i vacances compartides" i que per tant "el pare no queda en cap moment exclòs de la vida del seu fill".
Amb la custòdia compartida cada cònjuge es fa càrrec de les despeses del menor mentre viu amb ell i les despeses extres són compartides. Per això, des de les Dones Juristes es creu que moltes vegades els pares que demanen la custòdia compartida, només ho fan per motius econòmics i no pensant en el menor. Molina acaba dient que "cada cas s'ha d'estudiar per separat ja que té les seves particularitats" i que "no volem una llei que tingui la custòdia compartida com a opció preferent, la que tenim ara és correcte ja que dona marge suficient al jutge per decidir".

Casos reals

Jesús és pare separat, el seu procés de divorci va iniciar a finals del 2004 i explica que des de llavors, la seva exparella l'ha denunciat tres cops per violència de gènere, un per robo i un altre per apropiació indeguda. A més, diu que la seva exdona va demanar dos ordres d'allunyament i un de protecció. Fins el dia d'avui tots els judicis han sigut favorables al Jesús, menys l'últim que encara està en procés, i les peticions d'allunyament i protecció han sigut denegades. Jesús explica que "molts cops els recursos per protegir a les dones maltractades és malgasten en denuncies falses, com les del meu cas" i creu que "si deixen impunes a les persones que utilitzen d'aquesta manera la llei no ho aturaran". Malgrat totes les denuncies, Jesús pot anar a buscar la seva filla els dimarts i els dijous a l'escola i tenir-la fins el vespre a més de caps de setmana alterns. Tot i aquest règim de visites generós, ell lluita per aconseguir la custòdia compartida "no només perquè vull que la meva filla pugui gaudir de la figura paterna al igual que la materna" sinó perquè "estic vivint com un esclau; comparteixo pis, pago l'hipoteca d'una casa on viuen la meva dona i la seva parella i també li passo una pensió. M'he divorciat i continuo vivint per ella".

La Raquel es va separar a finals del 1996. Ella i la seva parella vivien a València i tenien tres fills de dotze, onze i nou anys. Quan la seva relació ja estava fent aigües, va trobar feina de mestre a Terol, a València mai havia aconseguit una plaça a les oposicions. Va acceptar la feina i el matrimoni va acabar trencant-se. Ens explica que el seu marit "com a parella era un desastre però era molt bon pare" a més explica que "ell em va manifestar clarament que si m'emportava els nens s'ensorraria". En aquest moment la Raquel, va pensar que el seu marit tenia dret a gaudir dels nens igual que ella, i que els nens tenien dret a tenir una figura paterna real "sempre he pensat que el pare visitant només et mostra una part, que la relació és superficial i no hi ha diàleg real". Amb aquests pensaments va optar per arribar a un acord per establir una custòdia compartida "dos anys viurien amb el pare a València i dos anys viurien amb mi a Terol, mantenint un règim de visites cada quinze dies per part de qui no tingués els nens". Al prendre aquesta decisió ens explica que " la meva família i el meu entorn pròxim em va pressionar molt per fer-me canviar d'opinió, i alguns em van titllar de mala mare". Tot i així, ara que ja han passat deu anys la Raquel està satisfeta del resultat "cada dos anys havien de fer un canvi important, però sempre tenien la mateixa casa i escola a València, i la mateixa casa i escola a Terol" a més afegeix "els meus fills han crescut amb un referent clar tan del seu pare i com de la seva mare". Actualment els tres fills de la Raquel viuen i van a la universitat a València, però contínuament viatgen a Terol ja que dos d'ells tenen parella en aquesta població.

Bàsquet sobre rodes

A la fi de la segona Guerra Mundial el doctor Guttmann va establir el bàsquet en cadira de rodes com a teràpia per als afectats. des de llavors l’institut Guttmann desenvolupa en el seu centre de Badalona aquesta tasca.
Les cames són bàsiques per jugar a bàsquet i per poder fer estratègia en el camp. Aquí el jugadors van en cadira de rodes i això canvia la realitat.

L’institut Guttmann integra perfectament la practica d’esport dins de el seu pla de desenvolupament físic de els pacients que tracten. L’esport adaptat es un aliat perfecte per els metges que treballen en aquesta recuperació ja que aporta un major grau d’autoestima, més autonomia funcional, més capacitat de relacionar-se i a més millora la seva nova integració a la societat.
L’Enric Comelles es un dels capitans va començar a jugar a bàsquet a partir de la seva recuperació a l’ institut de Badalona d’un accident que va patir als 17 anys. “Sempre m’han agradat tots els esports i he anat practicant. Duc una època fent bàsquet i quan acaba la temporada, durant l’estiu faig tennis i bici, a l’hivern m’escapo a esquiar, encara que al Míster no li agradi.”

El centre Guttmann és pioner en la seva tasca de recuperació de persones amb lesions medul•lars i dany cerebral adquirit. Ha generat nous coneixements i ha innovat en tècniques i procediments terapèutics propis de la nerorehabilitació. Quan una persona té una lesió medul•lar es veuen alterades sobtadament les seves capacitats, l’estil de vida i els projectes. Tot això, influeix de forma directa en el seu nucli familiar i social. El centre creu que és en aquest moment quan s’ha de treballar per a aprendre una nova manera de viure. Això significa treballar aspectes físics i cognitius, psicològics socials i culturals Aixa com també l’entorn familiar.
Es convenient que el pacient sigui capaç de treballar amb les mínimes ajudes tecnològiques per tal que pugui assolir un estat d’autonomia total per poder realitzar les mateixes practiques fora del centre.
Marc solà és jugador de bàsquet del Plasència-Galco. Es lleva a quarts de nou perquè entrena a les deu del matí. Es dutxa, fa un esmorzar complet i juga a bàsquet fins a les 12. Al migdia mira les noticies i el correu per internet. Dina, fa la migdiada i torna a entrenar de sis a nou del vespre.

El Club Esportiu Institut Guttmann compta amb el recolzament de la federació espanyola i catalana d’esports per a minusvalits. La secció de bàsquet defensa els colors blau-grana des de la temporada 2000-2001. El Club té un conveni signat amb el Futbol Club Barcelona i la Fundació ONCE.
Oscar trigo és l’entrenador de Futbol Club Barcelona Institut Guttmann. Duu sis anys entrenant l’equip i diu que va arribar per casualitat. Abans havia entrenat altres equips de jugadors sense cadira de rodes.
“Podria dir moltes diferencies entre els equips que havia entrenat abans i el d’ara però em quedo amb l’esperit de superació i sacrifici dels jugadors perquè no volen deixar d’entrenar mai.”
Marc solà explica que el dia que no entrena es queda a casa, escolta música i navega per internet. Gaudeix molt jugant a bàsquet diu que per ell és com una habilitat innata. Diu rient: “Em paguen per fer-ho i això no ho pot dir tothom”
L’entrenador destaca el sentit de treball de l’equip i l’esperit esportiu. “Confessaré que de vegades han demanat explicacions i s’han enfadat si algun dia puntual s’ha hagut de suspendre un entrenament, mai m’havia passat això.”

Cada Dilluns el club permet que altres persones afectades puguin jugar en les instal•lacions del centre amb els jugadors de bàsquet de la Guttmann. Els propis jugadors es fixen en la qualitat dels visitants i els més bons els proposen formar part del primer equip. L’entrenador explica que en el bàsquet convencional els jugadors tenen la cultura esportiva implícita. “En cadira de rodes és importat explicar tots els punts perquè hi ha jugadors que no tenen ni idea. Es necessari començar a aplicar tècniques concretes des de el principi.”

Enric Comelles ha arribat a ser internacional sub23 en la Selecció Espanyola.
“Tinc ambició d’anar a més. Tinc el somni de qualsevol esportista, vull guanyar títols i poder arribar a unes olimpíades.”

A més del bàsquet en cadira de rodes, en el club es practica atletisme, tennis i hoquei en cadira de rodes a nivells federats.

dimecres, 30 de maig del 2007

La depresión y la risoterapia

La depresión es un estado emocional caracterizado por sentimientos de inutilidad, de abatimiento, tristeza, sentimiento de indignidad, de culpa, de indefensión y desesperanza profundos. La misma lleva al que la siente, a la soledad, a la pérdida de motivación, el retraso motor y la fatiga. No es un estado único sino que puede variar desde el sufrimiento psíquico hasta psicopatías graves. Puede llegar incluso a convertirse en un trastorno psicótico donde el individuo se queda completamente incapacitado para actuar en forma normal en su vida de relación. Las personas deprimidas se consideran desgraciadas, frustradas, humilladas, rechazadas o castigadas. Miran el futuro sin esperanza.
La depresión, en cualquiera de sus formas o variantes, es una de las mayores epidemias que afecta a la humanidad en los últimos decenios. Una pandemia que, sin embargo, tiende a ser invisible, dado que los deprimidos disimulan y se retraen, y los suicidas suelen ser ocultados. Es, además, un problema que crece y se extiende, como una negra y espesa mancha de aceite en nuestro actual estilo de vida y cultura, sobre todo en los países desarrollados y urbanizados. En estos países crece mucho mas deprisa en niños y adolescentes y la edad de inicio del primer episodio depresivo tiende a ser cada vez más temprana. Los datos son los siguientes: un 8-17% de las personas padecen en algún momento de su vida alguna forma de depresión grave, aunque formas menores de depresión mas o menos disfrazada afectan con cierta persistencia a un cuarto de la población en algún periodo de su vida. Después de la pubertad, se deprimen el doble de mujeres que hombres.

Informes de individuos deprimidos mostraron:

- Una consideración negativa de si mismo: la persona deprimida muestra una marcada tendencia a considerarse como deficiente, inadecuada e inútil y atribuye sus experiencias desagradables a un defecto físico, moral o mental. Tiende a rechazarse a sí misma, ya que cree que los demás la rechazarán.

- Una consideración negativa del mundo: se siente derrotado socialmente. Considera al mundo como haciéndole enormes exigencias y presentándole obstáculos que se interfieren con el logro de los objetivos de su vida.

- Una consideración negativa del futuro: ve el futuro desde una perspectiva negativa y le da vueltas y más vueltas a una serie de expectativas negativas. El deprimido prevé que sus problemas y experiencias comunes continuarán indefinidamente y que se le amontonarán otros mucho peores en su vida.

Las personas deprimidas tienden a deformar sus experiencias, mal interpretan acontecimientos concretos e irrelevantes tomándolos como fracaso, privación o rechazo personal. Exageran o generalizan excesivamente cualquier situación por más sencilla que sea, tienden también a hacer predicciones indiscriminadas y negativas del futuro. Todo siempre va a ir contra sí mismo, acentuando lo negativo hasta casi excluir los hechos positivos.

En España hay aproximadamente 2 millones de personas que sufren trastornos depresivos o de angustia. Así lo avala un estudio de la Organización Mundial de la Salud (OMS) publicado en la revista científica médica "Sanidad y consumo", que subraya que la depresión es la enfermedad que más preocupa en el campo de la salud mental y la medicina cotidiana.
La depresión en España es más frecuente en las mujeres que en los varones, de los cuales tan sólo una tercera parte respecto a las mujeres presenta la enfermedad. Además, el trastorno se da sobre todo en personas comprendidas entre los 20 y 29 años y los 50 y los 59 años. Por otra parte, los principales motivos de depresión en España son el paro y el declive profesional. Según la revista, los trastornos depresivos y de angustia presentan factores genéticos en algunos casos, ya que, la enfermedad se presenta en un 90% en los gemelos.

En muchos casos, la gran mayoría, se puede comprobar que la depresión está precedida por un periodo de “impactos” y estrés demasiado intenso, duradero y/o repetido; en otros casos, los menos, no se ha podido comprobar, lo cual no significa que no exista, quizás indirecta o mediatizamente, proviniendo de niveles distintos a las emociones conscientes.
Los impactos estresadores suelen provenir de pérdidas, miedos, frustraciones instintivas y, en general, choques emocionales ante los que el individuo cree que nada se puede hacer. Numerosas observaciones y experimentos demuestran que cuanta mas juventud, sensibilidad, soledad comunicativa e indefensión subjetiva tenga el individuo frente a lo que le golpea emocionalmente y le estresa, y cuanto mas inesperados, instintivos, duraderos y repetitivos sean dichos impactos… mas propenso a la depresión será el resto de su vida y mas graves serán las formas depresivas en las que caiga el afectado.
Los científicos nos aseguran que, para el individuo con vulnerabilidad promedio, mas de 50 días de estrés continuado en el adulto desembocan indefectiblemente en trastornos emocionales primero, alteraciones del sueño después y depresión mes o menos profunda finalmente. Sin embargo, este periodo se acorta considerablemente en los adolescentes y aún mas en los niños, sobre todo si se sienten desprotegidos (no solamente por falta de afecto y cuidados, sino también por falta de normas de comportamiento eficaces); y también si los impactos estresadotes son demasiado múltiples, brutales y/o duraderos. La desestructuración de los englobadotes (familias, tribus, culturas, etc.) actúa como facilitador, disminuyendo notablemente la intensidad y la duración de los periodos estresadotes necesarios para el desencadenamiento de las depresiones en los individuos.

LA RISOTERAPIA, EL MÉTODO MÁS SALUDABLE PARA COMBATIR LA DEPRESIÓN

“La vida es en su totalidad una gran broma cósmica. No es algo serio, tómala seriamente y la perderás. Compréndela únicamente a través de la Risa”. OSHO.

Es cierto, que son múltiples los fármacos que nos ayudan a vencer esta terrible patología pero, cada vez mas, las personas que la sufren u otras interesadas en sentirse mejor y pasar un rato agradable optan por acudir a clases de risoterapia.
La risa no sólo es un ejercicio saludable por el bienestar inmediato que produce. Cada vez más habitual su uso como terapia para curar.
Sus ventajas son múltiples: los expertos aseguran que la risa inmuniza contra la depresión y contra la angustia, y también se ha comprobado que cinco o seis minutos de risa continua actúan como analgésico. Además, pone en funcionamiento 400 músculos, ayuda a liberar la tensión acumulada en la columna vertebral y rebaja el dolor. Por esta razón, es importante aprender a reírse de la manera adecuada. Para ello, se han creado escuelas en las que se enseña a conocer las propiedades individuales de la risa y su utilización. Es lo que se conoce con el nombre de risoterapia.

- Origen y evolución de la Risoterapia
Diferentes corrientes filosóficas conocen desde hace siglos la importancia de la risa y el sentido del humor y lo promueven de manera práctica.
Hace más de 4000 años en el antiguo imperio chino, había unos templos donde las personas se reunían para reír con la finalidad de equilibrar la salud.
En la India también se encuentran templos sagrados donde se puede practicar la risa.

- Por qué es bueno reírse
Los efectos que la risa produce en el organismo humano son múltiples. Todos ellos positivos y recomendables. Estos son algunos:

- Ejercicio: con cada carcajada se pone en marcha cerca de 400 músculos. Incluidos algunos del estómago que sólo se pueden ejercitar con la risa.

- Masaje: la columna vertebral y cervicales, donde por lo general se acumulan tensiones, se estiran. Además, se estimula el bazo y se eliminan toxinas. Con este movimiento el diafragma origina un masaje interno que facilita la digestión y ayuda a reducir los ácidos grasos y las sustancias tóxicas.

- Limpieza: se lubrica y limpian los ojos con lágrimas. La carcajada hace vibrar la cabeza y se despeja la nariz y el oído.

- Oxigenación: entra el doble de aire en los pulmones, de ahí que la piel se oxigene más. En concreto, los pulmones mueven 12 litros de aire, en vez de los 6 habituales, lo que mejora la idea de que la risa provoca arrugas en el rostro, ya que lo tonifica.
- Felicidad: favorece la producción de endorfinas y encefalinas en el cerebro, que son los neurotransmisores (formados por cadenas de aminoácidos) que se encuentran sobretodo en el sistema límbico y cuya función es combatir el dolor disminuyendo la receptividad del organismo ante estímulos dolorosos; es así como la risa estimula la producción de endorfinas y, por lo tanto, disminuye la intensidad de los fenómenos dolorosos.


- Opiniones a favor y en contra de la risoterapia
El psicólogo español Jose Elias, calificado como el pionero de la risoterapia en España, asegura que “el humor puede resolver un 80% de los casos de depresión y estrés”.
Además, en un artículo que publicó en Weblogs, Humor y Ciencia, afirma que “ la risa aún creada artificialmente, es capaz de generar estados de ánimos diferentes, que influyen no sólo en el mantenimiento del cuerpo sano, sino que también ayuda a una mejor recuperación de la salud, en casi la totalidad de enfermedades”.
Su posición a favor de todo aquello que nos haga reír es tan segura que no duda en decir que “en las personas que padecen el SIDA, es mayor su resistencia, cuanto mejor es su estado de ánimo, por esto se les anima a ser optimistas, a pesar de las dificultades que conlleva la enfermedad, haciendo cierto el lema: “No hay enfermedades sino enfermos”.
El psicólogo gallego publicó un libro el año pasado, Guía práctica de Risoterapia, en el cual el lector podrá encontrar una introducción a la risoterapia con las investigaciones recientes, que enmarcan a esta técnica en un ámbito científico. También dispone de ejercicios y juegos que le ofrecerán la oportunidad de realizar múltiples sesiones.

Por otro lado, durante la entrevista realizada el pasado día 3 de mayo al psicólogo Fernando Fernández-Aranda del Departamento de Psiquiatría del Hospital Universitario de Bellvitge, llegó a la conclusión que “ la risoterapia únicamente les es eficaz a aquellas personas que son pesimistas y necesitan pasar un buen rato riendo”. El doctor Fernández diferenció la depresión como a enfermedad grave y, en muchos casos, muy difícil de tratar con la baja autoestima que podemos sentir en diferentes etapas de nuestra vida. “Imagínate, ¿cómo le digo yo a un paciente que está llorando en la sala de espera y que está pensando en suicidarse que acuda a un centro de risoterapia? ¡No tendría sentido!”.

- Cursos de risoterapia on-line y centros en Barcelona
Ya son varias las páginas web dedicadas a dar cursos por Internet. En plenitud es un ejemplo. En ésta, concretamente, podemos realizar un Curso de Terapia de la Risa totalmente gratis.
Su programa está compuesto por once clases y ejercicios o prácticas sobre la materia de las lecciones en las que se aprende todos sobre la risa y sus beneficios, además de cómo podemos hacer reír y cómo podemos crear un ambiente de humor en la empresa.
El curso no tiene exámenes ni tests en estos momentos, pero al finalizarlo recibiremos un certificado de finalización del curso.
Para consultas sobre el contenido de las clases, podemos escribir directamente a un profesor o podemos dejar nuestra duda en el foro del curso. Auque hay que recordar que en ningún caso es seguro poder acordar una tutoría con el profesor.
No cabe duda, pero, que la mejor opción es asistir a un centro y practicar la risoterapia de forma directa.
En la ciudad de Barcelona y en su periferia hay centenares de centros donde podemos asistir a una sesión, las cuales suelen durar entre una y dos horas y media, o si se prefiere, hay la opción de apuntarse a un curso en que las sesiones se realizan, normalmente, una vez por semana durante uno o varios meses.
En Barcelona capital se puede asistir a los talleres de esta actividad en los centros Risaluz, Diverrisa y Motivatbcn.

- Experiencia en el curso de risoterapia del centro Món Interior de Gavà
Me dirijo a la calle Artur Costa. Cuando doy con ella, después de preguntar a 3 o 4 ancianos que paseaban por las Ramblas en la tarde del sábado día 12,
empiezo a buscar el número 55. Mientras camino pienso: “¿Y tendré que pasarme dos horas riendo?”

Estaba realmente cansada y no me apetecía nada reírme y además, con gente que no conocía…
“MÓN INTERIOR” ponía en una puerta de marco blanco con una gran vidriera. El cartel consistía en una hoja DIN-4 en la que se podía leer sin ninguna ornamentación el nombre del centro con letra de color negro, impresa desde una simple impresora.
Llamé al timbre después de pensármelo un par de veces. De cara al exterior, Món Interior parecía más un local dejado y olvidado que una “associación para el estudio de técnicas naturales para el desarroyo personal” como decía en su página web.
Me abrió una mujer, bajita, rúbia y de ojos azules. Su tez pálida contrastaba con la camiseta de color rojo intenso que le apretaba con tanta intensidad que dejaba a la vista aquellas ondulaciones en la barriga que tanto detestamos las mujeres. “Siéntate donde quieras”, me dijo sonriendo después de darme dos besos. “Voy a acabar de preparar unas cosas”. Y desapareció tan rápido como había aparecido para abrirme.
Vi que era la primera. No había nadie más en aquella habitación la cual olía a un agradable olor de incienso. Estaba decorada con grandes tapices. Colgaban de las paredes y, según pude imaginar, representaban a dioses y símbolos budistas. Además habían grandes volúmenes de astrología y de tarot. En la web ya había leído que, aparte de risoterapia, daban otros cursos como reiki, masaje ayurvédico, tarot psicológico, feng sui, astrología, aromaterapia y de plenitud armónica. Todos estos temas, para mi, totalmente desconocidos, la verdad.
Llegaron cuatro chicos jóvenes. Dos chicos y dos chicas. El primero en saludarme fue Alejandro, de Gavà, el cual había vivido toda su vida en Sant Boi, según me dijo. Era camionero y se dedicaba a trasportar mercancías. Era alto, delgado y de pelo castaño. Cuando me dijo que había vivido toda la vida en mi pueblo pensé que me sonaba de haberlo visto pero pensé que debió ser la coincidencia la que me hizo pensar que quizás me sonaba de algo.
Susana parecía ser la más seria. Era morena de piel y con una larga cabellera de color bronce que me resultó preciosa. Digo que parecía la más sería porque cuando todos empezamos el curso se desmelenó, nunca mejor dicho, y me demostró que de cortada no tenía ni un pelo. Vivía en Viladecans y trabajaba como administrativa en una empresa.
David era ingeniero en telecomunicaciones. Trabajaba en una empresa de informática y llevaba una vida dedicada al cuidado de su cuerpo. “Hoy me he puesto una loción aromática de ébano y me ha salido un salpullido en el brazo”, decía indignado mostrándonos dónde le dolía más antes de empezar el curso. Se notaba que el gimnasio era su segunda casa y que los tatuajes, su pasión. Me fijé en sus cejas. “¡¡Si las lleva mejor hechas que yo!!, pensé para mi. Su mujer, según pude deducir por posteriores comentarios, se llamaba Mónica. Era rubita, muy mona. Había estudiado relaciones laborales y estaba trabajando en una empresa como administrativa y contable. Era de Gavà, como su marido, y era la más alegre del grupo. Los cuatro ya se conocían de otras actividades que habían hecho en el centro.
“Pues ya estamos todos”, dijo Nita, la señora bajita de la camiseta roja apretada. Se presentó como la monitora del curso de risoterapia que empezaríamos en cualquier momento ya que miré el reloj y vi que ya eran las 19 horas. “¿Cómo?”, pensé yo. “¡Me tengo que reír, primero, ahora, que no tengo nada de ganas; segundo, que no conozco ninguna de estas personas y tercero, encima sólo somos cinco!” “¡Qué situación más incómoda!, seguí pensado mientras nos explicaba Nita que era la risoterapia y sus beneficios. Nita venía de Encarnita. Nació hacía 46 años en un pueblecito de Murcia aunque a los dos años, su familia y ella, se fueron a Venezuela. Allí, de mayor, estudió informática donde al regresar encontró un buen trabajo, “aunque siempre discriminado por ser mujer”, comenta, en una empresa de investigación multimedia. Harta del estrés, de la rutina decidió empezar, ya hará un año, a estudiar para dar cursos de risoterapia, flores de Bach, Reiki y aromaterapia en un centro en la calle Mallorca de Barcelona. “Mi vida a cambiado totalmente”, me confiesa. “La vida que llevaba anteriormente estaba acabando conmigo”.
Nita aún seguía hablando cosa que me podía permitir seguir pensando en la situación que me esperaba ya que todo aquello que comentaba ya lo sabía. Me había documentado ampliamente sobre la risoterapia.
Bajamos las escaleras y llegamos a una sala con una luz tenue, una mesita con agua, caramelos, un iPod y dos altavoces y más incienso el cual empezaba a marearme.
Nita nos dijo que nos quitásemos los zapatos y nos quedamos descalzos encima de aquel suelo de parquet.
Puso música (la primera canción fue la de Lolita: Marcha, marcha, queremos marcha, marcha…) y empezó la clase.
Fueron dos horas en las que no paramos de hacer actividades y juegos. El objetivo de estos, básicamente, era el de hacer reír a los otros compañeros y reírse de uno mismo. Bailar entre nosotros, hacernos cosquillas, disfrazarnos, interpretar un reencuentro con alguno de nosotros o un enfado… La verdad es que uno al final, se acaba riendo a carcajadas de la situación.
Los fumadores, todos menos Nita y yo, pidieron parar la clase para poder salir fuera a llenar sus pulmones de humo. Allí empezamos a hablar sobre la risoterapia y los psiquiatras. Según Nita “los médicos se piensan que tomándote una pastilla se curan todos los males pero no es así. La risoterapia, el Feng Shui, el Reiki… es una medicina que va más allá de la convencional. Ésta intenta buscar el origen de los problemas cosa que los fármacos lo único que hacen es aliviarlo o hacerte pensar que ya no tienes ningún problema, aparte de generar unos grandes beneficios a los especialistas que te lo están aconsejando”. Todos estaban de acuerdo con ella. Pareció que el tema que había sacado había generado un cierto nerviosismo entre los allí presentes. “Yo me he aficionado mucho a este mundo”, decía Alejandro. “Yo, ni lo conocía, pero un día, por probar, vine a hacer una sesión de Reiki y noté, que la presión que tenía en el estómago que me provocaba acidez desde pequeño desaparecía y, ahora, con más sesiones, ya ni me tengo que medicar”. Todos me explicaron alguna que otra anécdota y experiencia personal. Se les veía realmente convencidos y plenamente satisfechos por los buenos resultados que habían obtenido mediante actividades espirituales y naturales.
Me encantó poder saber un poco más sobre este mundo tan desconocido y, a la vez, tan fascinante para mí. Me recomendaron que les dejase que me hicieran Reiki (método de sanación sencillo, reconocido por la Organización Mundial de la Salud, basado en el desplazamiento de las manos por encima o alrededor de una persona, animal o planta, con la finalidad de desbloquear sus campos magnéticos) pero les dije que mejor otro día. Me daba un poco de miedo, la verdad.
Continuamos nuestras actividades que tanto nos hacían reír.
A las 22 horas, una hora más tarde de la hora prevista, pagaba los 18 euros y me despedía de mis compañeros. Me dijeron que esperaban que me registrase en su foro de Món Interior para seguir en contacto y poderme informar sobre nuevos cursos y sesiones. “No sería mala idea y nunca está de más experimentar y aprender cosas nuevas”, pensaba mientras regresaba en coche a casa.

La Paloma, més de cent anys a Barcelona.

La sala de ball i discoteca La Paloma situada al barri del Raval de Barcelona ha estat, és i serà sempre un dels locals més destacats i reconeguts de tota la ciutat.La seva història és ben interessant i curiosa i d’ella podríem explicar mil i una anècdotes.
Per trobar els inicis de la mítica sala, cal que ens remuntem a principis de segle, concretament l’any 1903 però abans de parlar del local conegut com La Paloma, cal fer referència al que hi havia abans en aquell espai i de quina manera, va arribar a transformar-se en el que ha arribat a ser avui dia.
En un primer moment, el local pertenyia a la Fundición Comas que tal i com indica el seu nom, era una empresa que es dedicava a la fundició de metalls. El seu treball més destacat amb el que va adquirir una gran fama i reputació va ser l’encàrrec que va rebre per responsabilitzar-se de tota la decoració en bronze del conegut i important monument dedicat a Cristòfol Colón que trobem situat al final de les Rambles gairebé tocant al mar. Aquest monument també va ser forjat per la mateixa empresa.
A finals de segle XIX la Fundición Comas va tancar les seves portes i aleshores, és quan tres amics van tenir la brillant idea d’associar-se per adquirir el local i convertir-lo en una sala de ball qua van batejar amb el nom de La Camelia Blanca.
Cadascú d’ells es va fer càrrec d’alguna cosa de la sala per exemple, un d’ells era el director de l’orquestra que tocava música en viu, un altre d’ells s’encarregava del tema del bar i l’últim dels tres socis era l’encarrregat de tot allò que tingués relació i fés referència a la sala en si. A primera vista, les coses tenien que rutllar però, no va ser així i els problemes econòmics van començar a sorgir. Els diners escassejaven i això va comportar que els tres socis adquiríssin un gran deute amb el fabricant que els hi subministrava les begudes . Com el deute era bastant elevat i no hi havia diners per part dels tres socis per fer-li front, el fabricant de les begudes va pensar en rescindir aquest impagament convertint-se ell en propietari del local dels tres socis conegut fins aquell moment amb el nom de la Camelia Blanca. Així doncs, la sala va passar a ser propietat d’en Jaume Daura. Aquest tenia dos fills, en Jaume Daura que era un bon estudiant de medicina i en Ramón Daura que no estudiava. En Ramón va parlar amb el seu pare i van arribar a l’acord que ell s’encarregaria del local amb només 15 anys d’edat.
L’any 1903, en Ramón Daura rebateja el que havia estat fins aleshores La Camelia Blanca amb el nom de La Paloma i és en aquest precís moment quan comença la veritable història.

Se sap que el motiu pel qual en Ramón Daura va rebatejar la sala de ball amb el nom de La Paloma, és degut a que anys erere quan el local era encara la Fundición Comas, en ella hi treballava un vigilant que era propietari de tres gossos. Aquests gossos tenien noms ben curiosos, el Tigre, el Lleó i La Paloma. D’aquí venen els nos de tres dels quatre carrers que delmiten l’espai on està ubicada la coneguda sala i com no, el nom propi d’aquesta mateixa.
Vist el fracàs dels seus antecessors, en Ramón Daura comença a pensar en els canvis necessaris de a sala de ball perque aquesta funcioni i triomfi.
És aleshores quan l’any 1915, el jove de 15 anys emprén un viatge a París en busca de noves idees que li serveixin per fer d’aquella sala, una gran sala. En Ramón torna a Barcelona amb aires i idees renovadores.
El primer que va fer va ser encarregar a Salvador Alarma i a Moragas, tots dos escenògras del Liceu, el projecte de les pintures que encara a dies d’avui es conserven tal i com els seus autors les van realitzar i en les que veiem representacions de diferents escenes de ball com una sardana o un ball de carnaval.
Tot seguit va conèixer a Manel Mestre, un reconegut artesà de l’època que va ser l’encarregat de tota la decoració de la sala. Aquest va prometre a Ramón Daura que deixaria La Paloma com el palau de Versalles, d’aquí tota la decoració d’estil modernista. Els relleus i els daurats recobreixen tota la sala, motlures en forma de guirnalda, policromats, nímfes i la impressionant làmpara. Tots aquests elements han estat i són conservats gràcies a la gran tasca de restauracó portada a terme pels seus propietaris durant els anys de vida del local.

Tot aquest procés de reformes i decoració va durar des del l’any 1915 fins al 1925. Deu anys de dura feina que van aconseguir i encara aconsegueixen que, entrar a La Paloma un matí amb el local buit i totes les llums enceses, sigui un experiència increíble i inoblidable. La gran dimensió de la sala i la seva impressionant decoració han provocat durant tots aquests anys de la seva vida l’emmudiment de les persones que s’endinsen en ella per primera vegada i inclús dels que hi han estat més d’una.
A partir d’aquest moment, la sala ja estava preparada per començar a funcionar però encara hi havia que solucionar algun que altre problema per acabar de netejar la imatge que tenia el local i dic netejar la imatge perque el local era frequentat per mala gent.
Alehores, Ramón Daura va decidir reclutar a un grup de cambrers forçuts i valents que en 24 hores van netejar el local d’aquests individus indesitjables que no enteníen un altre llenguatge que el dels desafiaments i les baralles. Aquest fet va impressionar a tothom fins i tot a la policía de l’època. Aquest fet va povocar que La Paloma es convertís en sinònim de ordre i seny i que comencèssin a assistir amb certa frequeciabilitat personalitats del món de l’art i la cultura com Pablo Picasso o Salvador Dalí que s’ asseia en un dels palcs i es dedicava a dibuixar als diferents personatges que visitaven la sala.
Amb l’arribada del franquisme, les coses van canviar una mica. Drant els anys de la Guerra Civil a Espanya, el local va ser tancat i confiscat i el van fer servir com a recinte per a realitzar pràctiques de tir. Un cop finalitzada la guerra, la sala de ball es va tornar a obrir però aleshores tot el tema del ball estava considerat com una cosa pecaminosa.
Per evitar que la get deixés d’assistir als balls i de que li tanquèsin la sala altre cop els franquistes, en Ramón Daura es va inventar un personatge al que va anomenar La Moral.
La Moral era l’encarrgat d’anar passejant-se per la pista de ball amb un bastó a la mà i que anava separant a les parelles que s’acostaven massa a l’hora de ballar. Aquest curiós personatge ha passat a la història de la sala. També es van instaurar cartells de tipus moralista per tenir content al poder. Això va durar fins als anys 50 i a partir d’aquí, la cosa va anar disminuïnt consderablement fins l’arribada de la democràcia on va desparèixer per complet.
Amb el boom de la democràcia La Paloma es va tornar a omplir de gent de tot tipus. L’ambient era molt barrejat, en ella es podíen veure els personatges típics de tota la vida, estudiants, pintors, bohemis... Fins i tot la gent que vivia a la part alta de la ciutat s’acostaven a La Paloma a moure l’esquelet. També es va posar de moda que molts dels assistents al Liceu els dijous a la nit, s’apropèssin a la sala un cop finalitzada l’obra.
Duant les darreres dècades les coses van seguir igual i la sala era tot un èxit de públic que anava a ballar al ritme de l’orquestra els diferents balls clàssics com el bolero, el tango, el cha cha cha, el vals...
A finals de la dècada dels 90 la cosa va tenir que canviar, La Paloma va seguir mantenint la orquestra però es va veure obligada a seguir oberta fins les 5 de la matinada a causa dels milers de joves que volien anar a la sala a esoltar música sel·leccionada pels millors discjòqueis del moment. Un altra vegada es podía observar al local gent de totes les edats quan a les dues de la matinada deixava de tocar la orquestra i es donava pasa al DJ. Els avis que havíen estat ballant fins les dues abandonaven la sala donant pas als joves electrònics.

Les coses funcionaven molt bé fins que l’any passat l’Ajuntament de Barcelona es va veure obligat a tancar la sala per les contínues denúncies per soroll dels veins de la zona. Ni la original idea de contractar un grup de mims que demanaven silenci a les 5 de la matinada als joves que abandonaven la sala per tal de respectar als veins afectats va evitar que el 3 de Gener del 2007 la mítca sala de ball i discoteca La Paloma es veiés obligada a tancar les seves portes fins que solucioni els problemes de soroll que tantes vegades han denunciat els veins.
Mercè March, actual gerent de la sala i els seus treballadors treballen intensament per reobrir el més aviat possible el mític local.
Es preveu que cap a després de l’estiu es torni a obrir La Paloma i així ho esperem moltíssima gent ja que més de cent anys d’història no poden desaparèixer així com així.