diumenge, 3 de juny de 2007

El Galliner del Kursaal


A primers de segle la burgesia s’havia convertit en la nova classe dominant gràcies a la indústria. La seva fortuna i influència social va materialitzar-se en edificis majestuosos, espais d’oci i entreteniment. Aquesta classe recentment adinerada va desplaçar-se dels carrers més importants de la Manresa emmurallada cap al centre de la ciutat on els grans arquitectes del moment havien començat a construir els primers edificis d’estil modernista.
El passeig de Pere III, que es trobava en aquest centre urbà en potència, es va convertir en un espai d’esbarjo i relació social. No existia un lloc millor per poder construir un edifici dedicat a la cultura de l’espectacle.
L’arquitecte encarregat de dissenyar el teatre Kursaal va ser Josep Firmat Serramalera. L’acte d’inauguració va arribar el 26 d’agost de l’any 1927. Andreu Cabot, un dels propietaris, va batejar-lo amb el nom de Gran Kursaal. Aquest mot té un origen centreeuropeu i és la unió de dues paraules, saal, que significa i kur que designa un . Sembla ser que en els balnearis del segle XIX i XX hi havia una sala destinada a la diversió. El kursaal venia a ser aquesta sala del balneari on la gent podia divertir-se. Va convertir-se en un nom molt freqüent entre els teatres que van ser construïts als anys vint arreu d’Europa. És probable que alhora de pensar en un nom adequat pel nou teatre, Andreu Cabot s’inspirés en el Kursaal de Barcelona o en el de Donosti.
Al principi va ser concebut com un espai de cinema. Se’l coneixia com . Hotel Imperial, Gilda, Rebecca i Sangre y arena van ser algunes de les superproduccions que s’hi van projectar i que van tenir una molt bona acceptació entre el públic. Però l’obertura d’altres cinemes com l’Olympia i el Modern Palace va generar una competència tan gran que el Kursaal va patir greus dificultats econòmiques. Quan va arribar la guerra les coses encara van empitjorar més. L’empresa va ser col•lectivitzada pel govern de la Generalitat a l’octubre de 1936. La gestió del teatre va passar a les mans d’un consell d’empresa que treballava sota el nom Espectacles Públics Col·lectivitzats. Un cop acabada la guerra civil la ciutadania va tornar a omplir les sales de cinema.
Durant els primers anys del franquisme, quan al Kursaal hi sonava l’himne nacional pobre de qui no alcés el braç. A partir de 1943 es van començar a projectar les pel·lícules del NO-DO. La censura política i religiosa va condicionar, en bona mesura, els continguts dels espectacles del Kursaal.
Als anys seixanta i setanta, el Kursaal va acollir alguns dels cantants que formaven part del fenomen reivindicatiu conegut com la Nova Cançó. Raimon, Joan Manel Serrat, Maria de la Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Lluís Llach, entre d’altres, van ser alguns dels cantautors que van actuar-hi en un temps on la censura, la manca de llibertats i la repressió eren veritables protagonistes de la realitat del país.
Als anys vuitanta la decadència del Kursaal es va evidenciar. Cada vegada s’hi representaven menys espectacles, i la qualitat d’ imatge dels films era molt dolenta.
Al 1988, l’Ajuntament de Manresa el va comprar amb la intenció de rehabilitar-lo i tornar-lo a posar en funcionament. Però el projecte del Kursaal encara tardaria anys en materialitzar-se.

Una nova entitat anomenada Galliner:
El 24 de desembre de 1995 es van tornar a obrir les seves portes, en motiu de la presentació de la nova associació cultural El Galliner, formada per gent jove que tenia com a principal objectiu treballar per a la recuperació del Kursaal. Tots aquells que van voler van tenir la oportunitat de visitar l’edifici i constatar l’estat de deixadesa i abandonament amb què es trobava. Era una manera d’implicar a la ciutadania en aquest projecte perquè segons el Galliner es tracta d’un teatre de tots i per a tots. A la sortida es convidava als assistents a comprar les entrades de l’espectacle d’inauguració del nou Kursaal, previst pel 2006. L’acció va plantejar-se com una col·laboració simbòlica a la nova entitat.
El 1995 era any d’eleccions municipals. Cap de les forces polítiques que es presentaven a l’alcaldia preveia la rehabilitació del vell teatre. L’Ajuntament el va acabar presidint un govern d’esquerres que va atorgar la regidoria de cultura a Ramon Fontdevila, primer en la llista d’ERC, que sempre havia estat molt vinculat a l’àmbit de la cultura i el teatre a Manresa. Fontdevila recorda molt positivament la iniciativa del Galliner. “L’entusiasme col·lectiu que es va viure, no solament durant la primera visita al teatre en runes, sinó també després de les primeres funcions, va reforçar la meva convicció” assegura.
Mentre el Kursaal encara fos un projecte de futur, el Conservatori de música seria utilitzat per fer la programació de teatre i dansa. Joan Morros, un dels principals coordinadors del Galliner, resumeix així el perfil de l’entitat: “La filosofia del Galliner és el treball en equip, la diversitat de persones, la vocació de servei i la predisposició per fer coses. S’ha de dir que no som molt entesos en teatre. Portem les obres que creiem que poden agradar per arribar a un públic ampli”. Joan Morros a part de ser membre integrant del Galliner és professor d’animació sociocultural. Creu en l’energia del món de l’espectacle, com quelcom molt positiu per a una comunitat. “El que vull és que hi hagi participació, que la gent pensi, senti i s’emocioni. És molt important que la gent s’ho passi bé, gaudeixi. S’ha d’intentar que el màxim nombre de gent pugui accedir a l’àmbit de la cultura”, subratlla.
Morros insisteix en el fet que una entitat com aquesta ha de treballar al servei de la comunitat.“Sempre he mantingut la meva independència política i és des d’aquesta independència que vaig promoure el naixement d’El Galliner”, confesa. Segons ell, la no-politització del projecte va facilitar que, ben aviat, fos assumit pel conjunt de la ciutadania i, també per tots els partits polítics, tant del govern com de l’oposició.
Va ser al juny de l’any 1999 quan finalment es van presentar a un jurat dotze propostes per a la rehabilitació del teatre. El projecte guanyador va ser el dels arquitectes barcelonins, Joan Forgas i Víctor Argentí.
El nou Kursaal és modern, polivalent, amb tres espais escènics: la sala gran, la sala petita i l’espai exterior. S’ha respectat el pati d’entrada i la façana antiga del teatre, amb aquesta mena de braços que t’acullen des de l’exterior i et conviden a entrar. A partir d’aquí la resta és tot nou. “Perquè un edifici serveixi és fonamental que hi hagi energia i il·lusió per part de qui l’ha de rebre i aquesta és la sensació que hem tingut aquí a Manresa”, assegura l’arquitecte Forgas.
Cal dir que el suport de la ciutat en la recuperació de l’antic teatre del Kursaal s’ha demostrat en diverses ocasions. va ser un debat que es va celebrar el 1999 i va ser una jornada oberta en la qual cadascú va poder expressar les seves opinions respecte el futur del teatre. El Galliner va enriquir el projecte amb la veu de la població. va poder fer arribar el projecte de reconstrucció del Kursaal a una multitud de persones. Gràcies a aquesta jornada el Galliner va recollir deu mil vots en favor de la seva proposta.

El projecte passa d’utopia a realitat:
Joan Morros, que va estar sempre al peu de canó, explica com va viure la recta final: “Els darrers mesos van ser els més intensos. Els dies abans que el Kursaal tornés a obrir portes, vaig passar moltes nits sense dormir. No pas de nervis, sinó de l’emoció”, assegura.
El passat 20 de febrer va arribar el dia més esperat per a tothom, el dia en què el vell teatre Kursaal va tornar a ser un espai on emocionar-se amb les arts escèniques.
L’acte d’inauguració va iniciar-se amb el descobriment de la placa, situada al pati del teatre, i la foto oficial amb el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manel Tresseras, el diputat president de l’àrea de Govern local de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, l’alcalde de Manresa, Josep Camprubí, i el tinent alcalde delegat de cultura i turisme, Ignasi Perramon.
Joan Manel Tresseras estrenava amb aquestes paraules el llibre d’honor del Kursaal: <>
Un dels moments més emotius va ser la tallada de la cinta, que no només va anar a càrrec de les autoritats, sinó també de tots i cadascun dels assistents a l’acte ja que a l’entrada s’havien repartit tisores perquè tothom pogués tallar un trosset de la cinta que recorria les fileres de la platea i l’amfiteatre i pogués conservar-la com a record d’un dia molt especial.
L’acte d’inauguració va ser el punt d’inici d’una jornada de portes obertes que va durar fins a sis dies. Un promig de dotze mil persones van visitar les noves instal·lacions del teatre. Durant aquesta setmana van tenir lloc diverses representacions d’un espectacle preparat especialment per a l’ocasió anomenat l’Inauguraal, dirigit per la coreògrafa barcelonina, Montse Colomé que valorava així el treball del Galliner: “ M’ha agradat adonar-me que a prop de casa meva encara hi ha gent que es belluga per uns ideals i, el que és millor, que treballa per fer que tota una ciutat es bellugui i s’apunti al carro del teatre”. Des del febrer el Kursaal ha gaudit d’espectacles de teatre, música i dansa de gran prestigi. Cal destacar Samsara de la companyia de dansa del reconegut ballerí i coreògraf Víctor Ullate. L’entiat El Galliner, amb el suport de la ciutadania i les diverses institucions, ha fet realitat el seu somni, i ha volgut que fos de tots i per a tots.