La bossa o la vida

"Vol bossa?". Aquesta és una de les preguntes més pronunciades a les caixes dels supermercats. I sovint la resposta es veu condicionada a la nostra capacitat de compra. La resposta, en qualsevol cas, hauria de ser un rotund "no, gràcies". Tot i ser obsequiats amb bosses biodegradables, no ens hem de deixar enlluernar per pseudònims ecologistes...

La bossa és el denominador comú de tota compra. Cada cap de setmana es consumeixen 14 milions de bosses de plàstic a Catalunya que generen unes 110.000 tones de residus a l’any o el que és el mateix: un 2% en pes de la brossa domèstica. Des de l'època de la seva implantació, el 1970, i fins fa un parell d'anys es consumia únicament la bossa de polietilè, o més popularment coneguda com a "bossa de plàstic" o "bossa-samarreta". "Aquesta ofereix unes grans propietats físico-químiques que donen pocs materials", afirma l'empresari català, Jordi Solé, de Consist S.A., empresa comercialitzadora de bosses de plàstic i paper a tot el món. Així doncs, una bossa-samarreta amb un pes aproximat de 6 grams és capaç de suportar fins a 12 quilograms de compra. La fàcil accessibilitat a un objecte tan quotidià com útil ha potenciat l'abús i el mal ús d'aquestes bosses. Una bossa de plàstic, avui, té una vida útil aproximada d'uns 15 minuts: "el trajecte del supermercat a casa", descriu l'ambientòleg i ecologista Enric Coll. A més, l'ecologista afegeix que "si aquestes bosses no es reciclen bé i no es dipositen al contenidor groc, poden trigar més de 500 anys a degradar-se". Al 2010, només a Espanya, vàrem arribar a l'escandalosa xifre de 238 bosses llençades per persona, amb només un 10% de bosses reciclades. Part del 90% que no es recicla, s'incinera, fet que fomenta l'emissió de gasos contaminants a l'atmosfera, tals com dioxines o cianur d’hidrogen. I moltes altres bosses acaben disperses pel medi, fet que perjudica a animals tant del medi terrestre com aquàtic.

A més, el plàstic prové del petroli, combustible cada cop més escàs i demandat. És per tots aquests motius mediambientals i econòmics que s'han posat en marxa bosses alternatives per substituir o reduir la quantitat de plàstic en aquests productes.

El voler acabar amb aquestes bosses passa per la imposició d'un preu. La seva gratuïtat era un tret distintiu i atractiu tant per consumidors com per comerciants dos anys enrere. Avui, no costen més de 3 cèntims d'euro cada bossa. Per una banda, els sectors ecologistes proposen una taxa dissuassòria de 20 cèntims perquè la gent deixi d'adquirir-les. De l'altre, l'empresari català es justifica explicant que ja en tenen prou "amb el fet que la gent compri poc, ja que consegüentment els comerciants deixen de comprar bosses a les fàbriques. És un peix que es mossega la cua". El país pioner a aquesta iniciativa fiscal va ser Irlanda el 2003, on va establir un impost de 10 centaus per bossa amb la finalitat que la gent deixés d'adquirir-les. "Aquí a Espanya s'ha trigat tant a implantar el debat perquè hi ha un sector empresari potent en bosses de plàstic", reconeix Solé.

En aquesta mateixa línia el govern, a principis de 2011, va decidir prohibir-les progressivament a partir d'un projecte de llei de residus i sòls contaminants, que obliga a que "el 60% de les bosses de plàstic siguin substituïdes abans del 2013 per bosses biodegradables. Pel 2015 la xifre ha d'escalar el 75%, per arribar a una supressió total de les bosses convencionals l'any 2018. Tres anys abans de la seva desaparició, les bosses comercials de plàstic no biodegradable hauran de portar obligatòriament una inscripció sobre els seus efectes perjudicials sobre el medi ambient.", explica l'ambientòleg Enric Coll.

A més, aquest nou projecte de llei contempla que les empreses hauran de crear programes per gestionar correctament els residus dels productes que fabriquin. Aquest fet, sumat a aquesta "mort predeterminada" de les bosses-samarreta ha propiciat que empreses i indústries del sector es vegin obligades a renovar-se i innovar.

"Fa uns mesos s'informava al diari que una empresa de Zaragoza acabava de llançar una nova bossa-samarreta feta amb canya de sucre. Amb aquest anunci l'empresa pretenia evitar l'emissió de 78.000 tones de CO2. I fins aquí perfecte", opina Coll, i continua: "però el que no expliquen és la quantitat d'hectàrees talades de bosc a Indonèsia o en altres països emergents que són necessaris per treure al mercat totes aquestes noves bosses!".

Les noves bosses ecològiques acaben, en general, amb el problema de la centenària descomposició de les bosses, "però que ningú es deixi enganyar pel nom", avisa l'ecologista. Aquestes bosses vegetals estan fetes amb fècula de patata o amb canya de sucre o blat de moro. I d'aquí que les bosses rebin noms, sovint eufemístics, com biodegradables, oxo-degradables o eco-bosses. "I tot en honor de l'ecologia. Pur marketing", segons l'ambientòleg. La major part d'aquests materials vénen d'Àsia, continent castigat per les tales indiscriminades de cultius de canya de sucre o de patata destinats a aquests productes… "Al Brasil, l'ús de combustibles com l'etanol o el biodiesel (de procedència vegetal) ja va portar fatals conseqüències en la pujada dels preus de productes com l'oli, el sucre o el midó", adverteix Coll. Per tant, aquest tipus de bosses que s'estan convertint en tot un fenomen, generen grans desforestacions i podrien seguir un camí similar al dels combustibles vegetals.

Segons el grau de biodegradació distingim diferents tipus de bosses: "en primer lloc la bossa biodegradable per excel·lència", explica Coll, "aquesta està formada per una meitat de material fòssil i no renovable, petroli, i l'altre meitat per components vegetals, alimenticis". Després hi ha les bosses compostables, de descomposició biològica a través de microorganismes. Al descompondre's produeixen diòxid de carboni (gas contaminant), aigua, compostos inorgànics però no deixa restes tòxiques sòlides. Aquesta bossa es pot descomposar al contenidor marró amb la matèria orgànica, "contràriament al què es podia fer amb la bossa de plàstic convencional", aclareix l'expert en ecologia. També existeixen les bosses foto-degradables, que com el seu nom indica, l'exposició prolongada a l'efecte dels rajos utraviolats del sol propicien la seva descomposició. Amb una exposició perllongada de poques setmanes les bosses desapareixen. I per últim, les oxo-degradable o oxo-biodegradables. Aquest tipus conté petites substàncies que forcen la posterior deterioració a partir de l'oxidació, és a dir, de l'oxigen. No obstant això, hi ha dubtes pel que fa a l'absoluta innocuïtat per al medi ambient d'aquests plàstics. "Però això socialment no preocupa... El què ens interessa més és no veure la bossa blanca trencant un paisatge idíl·lic", critica Coll. Alhora, l'ecologista argumenta que "el problema és que aquests additius que li afegeixen a la bossa oxo-degradable fan el plàstic no apte per al reciclatge, ja que es desintegrarà per sí sol en un parell d'anys. Per tant, és nefast concloure que amb això s'acaba el problema", sentencia l'ecologista. Afegeix que "el que és necessari avui és impulsar la pràctica de la recol·lecció, la separació i el reciclatge de deixalles".
La millor opció a petita escala és reutilitzar al màxim les bosses de plàstic tradicionals i a la llarga substituir-les per bosses amb més resistència i durabilitat. Les bosses de tela o de paper reciclat s'haurien de consolidar com els màxims hereus d'aquesta bossa de plàstic que amb poc més de quaranta anys ja té els dies comtats.

Empreses i ecologistes coincideixen a dir que la substitució de les bosses corrents per bosses biodegradables no resol res. És millor impulsar la pràctica de la recollida, la separació i el reciclatge de deixalles. O el que és el mateix: la pràctica de les 3R per seguir lluitant per la vida: reciclar, reduir i reutilitzar.

Tradicions que enamoren

La diada de Sant Jordi desperta amb un temps indecís. Amb un to més fosc la ràdio anuncia mals pronòstics de vendes de roses i llibres enguany. "1.000.000 menys de flors", segons el gremi. Sempre m'han sorprès aquests pronòstics. Igual que el que a les dotze del migdia vaticina, amb gran seguretat, el llibre més venut de la jornada. El nou de l'Espinosa, si no he escoltat malament.

Trec el cap per la finestra per veure quin ambient es respira. Em sobren dits d'una mà per comptar les poques banderes que ondegen des dels balcons... No hi ha massa gent voltant. Tot apunta que serà una diada calmada. TV3 té a l'Agnès Marquès a l'aire lliure fent un "directe" especial, ambiental. Tot plegat sembla trencar el blindatge quotidià del plató. Ja entrada la tarda, baixo amb els ferrocarrils plens de gom a gom. Sembla ser que al centre de Barcelona tot barceloní (que no hagi marxat de vacances) hi té una cita gairebé obligada al llarg del dia. A l'estació de Gràcia hi puja un noi. Roman de peu, es mou nerviós amb les galtes vermelles i la rosa armada al braç a conjunt. Al seu costat, una noia recolza el seu cos en un racó del vagó amb la mirada fixe als seus botins. Creua els braços buits a l'alçada de la panxa amb les espatlles cada cop més avall."Dona-li la rosa", penso...

Tothom baixa a l'estació de Plaça Catalunya. Surto per la boca de davant del Triangle... Somriures, roses, llibres i petons. Sembla que s'hagi d'anar en parella i amb una rosa a mode de passaport per poder circular.

M'enfilo camí de la Rambla de Catalunya. Sembla que tothom s'ha concentrat per fer front a les amenaces de pluja. I ja ho diu la dita: "al mal temps, bona cara" i més petons.

Parades de roses i piles de llibres per triar. Àvies remenant llibres. Avis comprant roses amb pressa per marxar de l'aglomeració de gent i d'activitat que s'hi ha concentrat. Tots els carrers (Aragó, Consell de Cent, València...) són afluents constants de gent que desenvoca a la Rambla. Nois que regalen roses. Noies que les reben. D'altres que no en reben, però també en compren... Perquè per sant Jordi un noi amb rosa és un noi enamorat. I una noia sense rosa vol dir que l'ha de rebre aviat. També els polítics aprofiten la diada. S'instal·len en tendes de tela blanca i regalen propaganda. S'apropa el 22 de maig...

Les llibreries també busquen el seu racó a la Rambla. Hi ha gent que es deixa aconsellar i gent que busca un llibre concret entre el batibull de parelles i llibres. "Només en queden dos exemplars!", exclama un botiguer mentre dues dones s'afanyen a agafar-los sense saber encara si el compraran, no fos cas que els hi prenguessin... L'autor del llibre està uns metres més amunt, assegut mentre s'entreté firmant còpies i personalitzant dedicatòries. Una de les dones el compra. 19 euros! Sant Jordi no està en crisi. La lectura tampoc. La senyora corre satisfeta en el mateix sentit que l'exèrcit de parelles que patrulla de la mà. I més cues. L'autor l'espera. Ella el coneix. El crida pel nom i li dóna dos petons. L'ha vist per la televisió. Ell intenta respondre amb la mateixa familiaritat mentre li demana el nom que "sense voler" ha oblidat.

Dia d'aglomeracions, però això sí, gens pesades. Es fan de gust.

I com no podia ser d'una altre manera, jo també he deixat calés en una diada tan especial com la d'avui. Permeteu-me obrir-vos la meva bossa i ensenyar-vos les meves noves pertinences: un llibre (El llegat de la vall), un croissant (per entretenir la gana abans de sopar) i una rosa per donar, perquè el dia encara no ha acabat...

Ciclista no hi ha camí, però cal seguir pedalant

Que per molts anys puguem seguir pedalant! Ja sigui amb Bicing (a Barcelona), Bizi (a Zaragoza), Sevici (a Sevilla) o amb qualsevol bicicleta particular. Però cada cop són més els que s'entossudeixen a posar pals a les rodes i impedir que projectes originals com el "Bicing" tirin endavant. Ara, un dels alcaldables amb més força per sortir elegit a les properes municipals a Barcelona, Xavier Trias, ha anunciat en la seva campanya electoral que deixarà a la ciutat comtal orfe d'aquest servei. Si us plau sr. Trias o sr. Mas (conegut ja amb el pseudònim de Manostijeras), no tornem a caure en precipitades tisorades sense solta ni volta. El Bicing des dels seus inicis l'any 2007 no ha deixat de registrar millores. Tant pel que fa a la quantitat de gent que fa ús d'aquest servei públic (més de 100.000 catalans) com en la qualitat del mateix. El passat dimarts 12 d'abril, el Bicing va registrar un total de 52.528 usos, el valor més alt fins ara registrat en aquests 4 anys de servei. Això sí, a mesura que ha anat creixent ha anat requerint noves aplicacions i prestacions. La darrera de caire informàtic, on s'ha implantat un nou mecanisme que precisa molt més el sistema de devolucions de bicicletes. Altres millores: una aplicació per a iphone: l'iBicing, que permet, entre d'altres coses, conèixer les estacions més properes i la disponibilitat de les bicicletes a tothora.

Cal rectificar algunes males praxis que es veuen a ciutat, potser perquè el servei encara no s'ha entès. Aquí, el servei de bicicletes públiques és un mitjà de transport i un complement als vehicles públics tradicionals de la ciutat. La seva finalitat és, tal i com indica al seu web: "cobrir els petits trajectes diaris que es fan per dins de la ciutat". Per això les estacions de les bicicletes solen estar a prop de les boques d'entrada de trens i metros. : el bicing és un mitjà per petits trajectes. Si per altre banda, la voluntat és passejar, fer un tomb amb la família el cap de setmana o fer una sortida de llarga durada és recomanable llogar una bicicleta de les diferents entitats dedicades a aquest afer. D'aquesta manera, si tothom fa un ús responsable i adequat del Bicing, les bicicletes es malmetran molt menys. I si fos precís, estaria a favor d'obligar a l'usuari a pagar una fiança de 150 euros (tal i com fan a Sevilla amb el Sevici), mesura que com a mínim responsabilitzaria al ciutadà.

Segons xifres oficials que presta l'empresa responsable del servei, cada bicicleta realitza al voltant d'uns 8 viatges de mitjana cada dia. La mitjana de temps pedalant en una jornada és d'uns 16,8 minuts, el que suposa una mitjana de 2 hores/ dia/ bici. És comprensible doncs, que passat un temps les bicicletes precisin d'un manteniment. Quan una bicicleta no funciona correctament es repara sense necessitat de despendre's de tot el producte (contràriament amb el que passa amb la majoria de materials avui per fomentar el consum de productes nous). Ja tenim doncs que el Bicing és ecològic per dues raons: perquè no contamina i perquè se li allarga la vida al màxim a la bicicleta .

Detractors d'aquest sistema defensen que hi ha hagut un encariment del servei en un 14% en aquest darrers mesos. L'increment pot espantar a simple vista, però estem parlant de 35 euros/any respecte als 30,51 euros anuals que es pagaven abans. Aquesta xifre és raonable si tenim en compte l'ús que en podem fer al llarg de 365 dies. Aquesta taxa anual comprèn 2 hores de bicicleta diària dividides en períodes de 30 minuts. Si s'excedeix d'aquest temps es paga una quantitat de diners preestablerta. Val a dir que després de quatre anys ja era hora que l'actualitzessin i no seria rar ni incomprensible que ho seguissin fent. El que passa és que ens empipa que s'apugin els preus de qualsevol cosa. Encara que aquest segueixi estant molt per sota del cost real. Curiosament va ser el partit del Xavier Trias qui va criticar al govern d'Hereu aquesta pujada que li semblava "injusta"...

Una de les possibles solucions per no acabar destruint una alternativa a la contaminació és imprimir publicitat a la bicicleta. El Bizi, el sistema públic de bicicletes a Zaragoza ja ho està duent a terme a través de l'empresa Artyplan. La retolació s'ha fet mitjançant la impressió de la part posterior de les bicicletes en vinils especials anti-grafitti per intentar millorar el seu manteniment. I per aquells qui encara pensin que els anunciants no s'apuntaran a la iniciativa, recordar que publicitar els productes en una bicicleta dóna a la marca una pàtina "d'ecologia" important. És el futur de la publicitat i en concret de la publicitat en geografies urbanes. D'altre banda, és curiós que l'empresa responsable de la penetració de la bici pública a Barcelona hagi estat una multinacional de la publicitat, como ho és Clear Channel i encara no hagi implantat la iniciativa a Barcelona... El bicing és doncs un servei barat, que contrasta amb la resta de serveis públics. Per fer-nos una idea, el bicing surt més de 8 vegades més barat que el viatge més econòmic amb la targeta de menor cost ( uns 0,70 euros). No seria d'estranyar que seguís registrant augments...

Gent contrària a la iniciativa i inclús propis usuaris del servei pensen que Barcelona no és una ciutat feta per aquest sistema de transport urbà, personal i ecològic. Cal una adequació del territori a les bicicletes. Per exemple, des d'invertir en carrils separats de la calçada on van els cotxes fins a impulsar mesures efectives per a minimitzar els robatoris. Perquè els vehicles motoritzats alteren la salut dels ciutadans, la bicicleta, en canvi, els dóna llibertat i salut. Però mentre a Barcelona se segueixi donant més pes al vehicle motoritzat i se segueixi ignorant als ciclistes, aquests seran vistos com a un destorb per vianants i conductors.

Cal posar en marxa sistemes de bicicletes públiques i al mateix temps promocionar infraestructures per fomentar l'ús d'aquesta (carrils bici, pàrquings, vies interurbanes verds, etc.).

Malgrat la mala adequació de la via pública el nombre d'accidents de bicicletes a Barcelona ha caigut gairebé un 20%, fins a situar-se molt a prop de la xifra de sinistralitat que es registrava abans de l'existència del Bicing, el 2007. Això suposa un únic accident de bici al dia a la capital catalana. La dada, recollida pel balanç de sinistralitat que va fer públic l'Ajuntament, és especialment significativa pel fet que, paral·lelament, el nombre d'usuaris d'aquest mitjà de transport no ha parat de créixer.

L'encariment del petroli, la gran contaminació mundial, l'economia del servei... Tot sembla indicar que el futur avançarà amb el vehicle des-motoritzat de dues rodes. Deixem pedalejar cap al futur i no posem més pals a les rodes.

El CCCB obre les portes a Janne Teller en l’estrena del Kosmópolis

L’escriptora danesa Janne Teller presenta el seu darrer llibre “Nada” sota el paraigües de les jornades Kosmópolis, "festa de la literatura amplificada", que des de fa sis anys acull el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i que romandrà obert fins el dia 26 de març.

Malgrat l’obra va ser escrita fa més de deu anys ençà, Espanya no ha pogut veure-la a les estanteries dels seus comerços fins aquest agost passat. Al mateix temps, Barcelona no havia pogut veure la prestigiosa escriptora a la ciutat fins a la celebració d’aquesta festivitat. La raó del retràs en la publicació de “Nada”, és que a Dinamarca (primer país en ésser publicat) fou considerada lectura perjudicial per als adolescents als quals es dirigia la l’autora. Un any més tard el Ministeri de Cultura danès la premiava com la millor novel·la juvenil. Poc després del premi nacional, ”Nada” entrava a les escoles com a lectura recomanada. Immersos en un debat sobre les conseqüències d'una novel·la en la qual un grup de joves cometen aberracions de diferent tipus en el transcurs de la novel·la cercant el sentit de la vida. A Espanya, "Nada", porta el segell de Seix Barral i el mateix nom que la famosa obra de Carmen Laforet de manera “casual”, confessa l’artista. L’autora ha reconegut conèixer aquesta obra, però refusa qualsevol tipus de vinculació directe.

L'escriptora danesa Janne Teller abans de dedicar-se “pròpiament” a escriure, va treballar com a economista per a les Nacions Unides duent a terme tasques humanitàries i de resolució de conflictes en diversos països com Moçambic, Bangladesh i Tanzània, fins a l'any 1995, en què va decidir dedicar-se al complet a la creació literària: “Porto nou anys vivint dels meus llibres”. Les seves novel·les més destacades són "La isla de Odín" i la seva darrera publicació: "Nada". Aquesta última obra pretenia ser per adolescents: “és el llibre que m’hagués agradat llegir de petita”, confessa l’escriptora, i que ha acabat captant a tot tipus de públic per l’immens rerefons que exposa. Cal un seguit de lectures per anar aprofundint i anar més enllà dels impactants fets que hi tenen lloc.

Deu anys més tard de l’inici divulgatiu de “Nada” ja se n’ha fet la interpretació teatral i inclús l’Òpera estatal d’Stuttgart ja ha pres una decisió bastant ferma sobre la adaptació del llibre i sembla ser que s’està sospesant la possibilitat, també, de portar aquest treball a la gran pantalla en format “pel·lícula d’animació”.

Després d’aquesta iniciació en la literatura, cal dir que estan organitzades fins el 26 de març al mateix CCCB i sota el lema de “festa de la literatura amplificada” diferents activitats relacionades amb l’escriptura, la lectura i aplicacions d’aquestes als nostres dies. Pel que fa a la literatura en sí, l’autora descriu que és una comunicació íntima entre escriptor i lector, on el lector pot aïllar-se i aprendre coses noves què segurament no viuria fora del llibre. Avui visiten el CCCB Dawid Marcinkowski i Thomas Wohlfahrt. Mentre que dissabte ho farà Philip K. Dick entre molts altres convidats i activitats programades.

“Cuponeo encara és un servei nou per la majoria de gent”

Foto extreta d' ELPAÍS.com

En un context de crisi és difícil créixier mentre la majoria d'empreses s'enfonsen. Això mateix és el que ha aconseguit Maria Trullàs amb la seva empresa: Cuponeo. Una empresa nascuda en aquest mateix context de recessió i que espera trobar el seu punt més àlgid en aquest mateix període.

Maria Trullàs és una jove estudiant i emprenedora nascuda el 1983 a Barcelona, per casualitat, perquè ella és de Manresa, que és on ha viscut tota la seva infància. La jove emprenedora ha estudiat Publicitat i RP a la FCBlanquerna (URL) i ha cursat un postgrau en Cool hunting a la URL. Més tard, treballà en una oficina de comerç i a la tornada cursà un Post grau en direcció d'empreses i un màster en empreses de roba retail a la Universitat de Barcelona. Més tard, creà Cuponeo, la seva gran obra.
I ara mateix es troba en el 3r curs de Periodisme cursant pràctiques a EL PAÍS, a la secció de I+D, on ha publicat diversos articles.

En què consisteix Cuponeo?
És simple. Permet a qualsevol empresa, local o restaurant que tingui un lloc de venda físic poder fer alguna promoció o descompte...

Quin tipus de descomptes?
Aquests depenen de cada anunciant: cafès gratis al migdia, 2x1 en begudes, un 15% de descompte en roba, etc.

I un cop he trobat allò que m'interessa... què?
Quan hagis localitzat els cupons pots imprimir-los i portar-los al lloc de venda on t’aplicaran el descompte, o bé te’l pots enviar des del web al mòbil via sms o descarregar-te’l a l’iphone gratuïtament ensenyant la pantalla del mòbil al local.

Com neix Cuponeo?
Neix després de la meva estància a NY. Allà, jo era usuària, entre moltes altres coses, de Groupon, un web de cupons on podies enviar-te les ofertes al mòbil en format sms i podies redimir-los al lloc de venta. En qualsevol cas, vaig pensar que aquest sistema tan còmode estaria bastant estès per tot el món...

I...
Pensava que a Espanya ja existia. Però no era així. I vaig decidir implantar-ho adaptat al mercat espanyol, copiant la idea, això sí. La veritat és que el tinc com un fill.

Quants anys té el projecte?
Poc més d'un any i mig. Va néixer el Juliol 2009. Engendrat amb els meus estalvis: poc més de 15.000 euros.

Per què creus que és un model tan idoni per aquest context de recessió?
Si no es gasta no hi ha inversió. Sacrificar el preu és el millor que es pot fer ara. La gent avui no té tanta quantitat per gastar, però potser trobes més gent que té aquella quantitat més petita per comprar. Cuponeo ajuda a retallar el preu i d'alguna manera a incrementar les vendes.

Veig que no et separes del teu iphone... No para de sonar!
És la meva oficina. No l’apago ni quan vaig a dormir. Sort que tinc un somni profund... Des d'aquest dispositiu gestiono els cupons i ofertes que rebo de les empreses. A més, l’iphone és l’ambient perfecte per Cuponeo.

...
L’iphone et permet geolocalitzar persones i llocs. I què millor, quan busques un bar, cercar aquells que t’ofereixen descomptes i que tens més a prop?

Tens algú contractat?
M'ajudo jo. Però la part de disseny la porta un amic meu de Manresa.

Com captes empreses anunciadores de promocions?
Ara cada cop venen més les empreses. Però segueixo anant "porta per porta", com al principi, a través de LinkedIn. Però, sí, per sort la gent cada cop sap més de què va aquest servei.

Per què així t’estalvies feina?
I no només per això. No es que no coneguessin la meva empresa, sinó que era un servei nou per tothom i per tant, l’esforç per contactar amb la gent era el doble. És com el cas de "Pizzes Terradelles". Va fer falta un esforç molt gran perquè la gent arribés a entendre que al costat dels iogurts podien haver-hi pizzes...

Bon exemple.
I per tant la comunicació ha de ser el doble de gran. La meva labor comercial ja no era per la meva marca sinó pel servei en sí.

Però això beneficia la teva competència!
Cert. Però això ja està bé. S’havia de crear el mercat.

I com et finances? També amb cupons?
(Riu) Per sort no. El model de negoci amb les empreses petites és el següent: els anunciants que posen la promoció al web de Cuponeo no paguen cap quota fixe, sinó que tot va en funció del número de persones que fan servir aquells cupons. Quantes més persones, més paga l’empresa! Els preus oscil·len entre 0,15 i 0,25 cèntims per cupó, sempre a càrrec de l'empresa.

I amb les empreses grans?
El model de negoci d’aquestes és diferent. Amb aquestes es fa un landing: una pàgina web especial per ells.

Algun altre exemple per definir aquest terme?
PANS&COMPANY. Té una pàgina web amb els seus cupons. Però l’objectiu d’aquesta no són tant fer arribar els cupons, sinó obtenir informació del client: l'entrepà preferit, l'aniversari...

És molt difícil aconseguir una aplicació per iPhone?
No. És un llenguatge de programació com qualsevol altre. I no has de pagar res! Però el que la gent no sap, és que darrere de cada aplicació sempre hi ha un web, sempre. Si algú puja un cupó pel web, automàticament la tens a l’aplicació. És com un llençol, a sota hi ha d’haver alguna cosa, no té cap funció per sí sol allò, encara que el web no sigui identificat pel públic.

Com ho actualitzes?
L’actualització i el disseny de l'aplicació es fa a partir del web.

T'has plantejat la vendre l'empresa en algun moment?
Per mi és com un fill, com et deia. Potser el preu que jo penso està molt lluny de les expectatives del comprador. Jo ho miro amb ulls de mare. És com si em vengués el meu gos... No, el meu gos no té preu! Però reconec que és un pas que he d’aprendre. Que igual que he fet una empresa en puc fer una altre...

Què més vols estudiar? O què més et falta?
De moment vull acabar periodisme... però sempre s'ha d'estudiar, no es pot deixar mai.

Estudies. Ha quedat clar amb el teu currículum... on has treballat?
He treballat a LD Eventos, empresa encarregada de la producció de grans esdeveniments: concerts d’U2, Alejandro Sanz, Miguel Bosé... També a l’empresa publicitària One to One. En el meu viatge a Nova York vaig estar empleada en una oficina comercial. Després, ja em vaig autoemplear amb Cuponeo...

Quina altre idea et ronda pel cap per seguir autoemplen-te?
Vull fer una marca de moda. I vull tornar a Nova York.

De ben segur que en tornaràs amb alguna nova idea... Moltes gràcies i molta sort!

Llucià Ferrer “L'humor està molt bé fins que se'n foten de tu”

"I després d'aquest canvi d'aula patrocinat per DIR encetem la conferència". Les paraules que obrien el col·loqui eren les primeres del professor Joan Tharrats, guionista i docent de la FCBlanquerna en una taula rodona "que de rodona en té ben poc", bromejava Llucià Ferrer, un dels convidats. El debat ha estat banyat amb grans dosis de crítica i magistrals tocs d'humor. I no era per menys, el debat ha reunit a noms tan coneguts com el propi Llucià Ferrer, director de Quin país!(TV3), radiofonista de Catalunya Ràdio, RAC1 i RAC 105, Toni Mata, coordinador de guió de Buenafuente i Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu. La cita ha tingut lloc, finalment, a l'auditori de la mateixa Facultat Blanquerna passats uns minuts de les 10h. El debat estava justificat. Calia conèixer com els programes definits "d'humor" són els que registren més èxit en les audiències. "Fins i tot els informatius es fa humor", reconeix Pàmies, però reflexiona: "humor a qualsevol preu?", "em sorprèn que haguem de relacionar valors i humor. Penso que són dues coses que van en paral·lel. Amb l'humor has de fer el mateix que fas amb tot, fer-ho amb valors". El que busquen la majoria de programes és "fer riure", confessa Toni Mata. "Els valors els poses tu. La societat és hedonista, calen diferents tipus d'humor per saciar totes les necessitats. Nosaltres darrere de l'acudit busquem un missatge. És la diferència entre un programa d'humor i programa que fa riure". En aquesta mateixa línia intervé Llucià Ferrer, confirmant que l'humor, avui, s'està degradant: "humor com el de Miquel Calçada ja no es troba". Sergi Pàmies també ha posat cullerada a l'assumpte afirmant que "l'humor també és una manera molt eficient de maquillar la ignorància". I és que l'humor combrega a molts, però també provoca la desafecció de molts altes, "l'humor ofèn a les víctimes i a la gent que no té humor". "Cal doncs", afirma el propi crític, "vigilar amb quins elements fem humor". Sergi Pàmies pensa que quan l'humor ofèn de manera considerable podem optar per la disculpa, "sempre pots dur-la a terme amb més humor".

El debat també té el seu racó per teoritzar. Pàmies ens narra les diferents etapes de l'evolució d'aquest gènere dins el món audiovisual. Diu que primer neix l'humor d'obra, "el més bàsic i primari". Més tard, aparegué un humor de paraula, i per últim un humor de pensament i ironia. Avui en dia "tanquem el cicle i tornem al de 1902...", "al caca, culo, pedo, pis" conclou Llucià Ferrer provocant el riure dels presents. "Amb una dictadura era molt més difícil fer humor, exigia més metàfores i un humor més rebuscat per burlar la censura, en una democràcia la gent se'n fot de tot", critica Pàmies.

Avui, en període democràtic, en programes com Polònia ens en riem dels polítics, però "ells saben defensar-se". Davant un atac de burla, la utilització de la mateixa arma per a defensar-se és molt intel·ligent. És més, "la repetida presència dels polítics al programa pot acabar amb el propi programa", afegeix el director de Quin País! recolzat pel moderador, qui considera "una derrota" el fet que els polítics vinguin a riure's d'ells mateixos. Sigui com sigui, el conferenciant Llucià Ferrer ho té molt clar: "l'humor està molt bé fins que se'n foten de tu".

I finalment, després d'una curta ronda de preguntes, els aplaudiments tanquen el teló d'un acte molt animat i entretingut. Un cop clos, els conferenciants han regalat fotografies i consells als assistent i inclús el mateix Llucià Ferrer ha avançat una futura actuació al Club Capitol, on interpretarà monòlegs en català.

Martí Anglada: “ El periodisme no és el quart poder”

L'auditori de la FCBlanquerna ha acollit amb motiu de les XVII Jornades de Comunicació de la facultat a Martí Anglada, periodista i ex-corresponsal de TV3, al Sr. Lluís Bassets, periodista i director adjunt del diari El País i per últim, i no per això menys important, la catedràtica de Ciència Política per la Queen Mary-Universitat de Londres, Montserrat Guibernau.

Els tres tertulians han estat rebuts amb un allau de flaixos que fins i tot han causat l'admiració de Guibernau confessant, entre riures, haver-se sentit "com una estrella de cinema". Tots tres convidats tenen una llarga trajectòria professional, en especial, en el tema de la democràcia i els seus valors. Dolors Genovès, moderadora de la cita, ha introduït el temari recordant amb esglai, l'escandalós percentatge de descrèdit polític a Europa, que ja escala gairebé un vuitanta per cent de la població. Genovès ha demanat als assistents "la influència del periodisme" en aquesta xifre. Martí Anglada, davant d'aquesta desafecció, demana el reforç de valors "perduts" pels periodistes, tals com el "respecte i la veritat". Anglada radiografia el sector posant en dubte la influència del sector que diuen que ostenta “el quart poder” i recorda unes paraules de Llorenç Gomis: "El medio no manda, el medio media", fa de mediador exclusivament, "sense oblidar la importància bàsica que tenen els mitjans en la democràcia", matisa el mateix ex-cap d'Internacional de TV3. "El periodista ha de gosar preguntar sobre qüestions incòmodes pel poder, però ha de saber que l'exercici del poder té tota una sèrie de perversions lligades i el silenci d’aquests pot ser legítim", conclou. L'encarregat d’anar trencant aquest silenci és el recent elegit “millor comunicador de l'any” per la FCBlanquerna: Wikileaks. I això ho sap molt bé Lluís Bassets, director adjunt d'un dels diaris, EL PAÍS, que rebia i canalitzava les informacions d'aquest traficant de cables. Bassets reconeix que el diari en el qual treballa "no ha trobat la manera més òptima d'organitzar la informació", però es defensa dient: "hem ressaltat informacions molt interessants". El mateix periodista argumenta que "aquests fets desemmascaren les deficiències més grans de la professió" per no haver comunicat les informacions abans, però també assenyalen les excel·lències del periodisme "classificant i comprovant les informacions filtrades". Guibernau relativitza el poder de l'empresa d'Assange senyalant que "els Estats constantment estant creant sistemes per preservar secrets molt més ocults", perquè els secrets revelats per Wikileaks "eren sabuts per tothom", puntualitza Anglada. És el mateix Anglada qui critica la manera de fer d'alguns diaris o tabloides de tot el món quan elaboren els titulars. I reivindica de nou els valors que els periodistes han de mantenir sempre com a “nord i guia” si no volen debilitar encara més el sector: el respecte i la veritat.

Reverter, Toran, Mir. FCBlanquerna... Barcelona!

És difícil fer coincidir tres reporteres sota un mateix sostre. I encara ho és més retrobar-los en un lloc tan familiar per ells com ho és la seva universitat. Però la ocasió ho valia. L'excusa? Les XVII Jornades de Comunicació organitzades per la Facultat de Comunicació Blanquerna i presentades, en aquest cas, pel moderador i professor Enric Xicoy. A les 10:00h, a la taula principal de l'aula 101 s'hi han assegut Xesco Reverter, cap Secció Internacional TV3, ex-corresponsal a Londres i llicenciat de la FCB (3a promoció), Miquel Toran, reporter gràfic a TVE, llicenciat de la FCB (8a promoció) i per últim, Iris Mir, periodista formada també a la casa (8a promoció) i parella sentimental de Toran. Tots ells molt joves amb una particularitat: van anar a buscar feina a l'estranger recent acabats els estudis: dos d'ells amb feina fixe i la Iris com a freelance. Aquest últim és un sistema "mal definit", explica Iris: "Ets lliure en el sentit que no tens el cap a sobre, però has de vendre allò que fas si vols sobreviure. Has de conèixer què els interessa als mitjans i procurar que no t'ho puguin suplir per notícies d'agència". Els preus per article publicat o crònica radiofònica oscil·len entre els 20 i 26 euros "Et paguen més si és amb tall de veu" remarca Mir entre somriures. En qualsevol cas, "la televisió es paga més bé i fa un desplegament de gent més gran", puntualitza el reporter gràfic de TV1.

Toran amb ànims d'explicar en què consisteix la professió dels conferenciants, ha volgut desmitificar el sector dient que el reporterisme "és el mateix que faries aquí però a l'estranger, amb l'afegit de que pots conèixer coses noves". Mir es queixa que "quan vas allà marxes per explicar i quan arribes, treballes per produir. Cosa que no té cap mena de sentit". Seguidament, el cap d'Internacional de TV3 explica que sempre "has d'intentar trobar l'equilibri entre els teus valors i la producció", comentari al qual tots assenteixen.

Els tres periodistes remarquen que la millor edat per marxar a l'estranger és de "jove", ja que encara no has creat lligams estrets amb la ciutat i motiven als joves presents a no tenir por al fracàs. D'altre banda, pensen que tampoc és convenient repetir massa anys en una mateixa regió. "4 anys és potser la quantitat adequada sempre i quan no hagis arrelat a aquella ciutat", teoritza Reverter. De totes maneres, sociabilitzar-se en un país asiàtic, com és el cas de Mir i Toran, pot arribar a ser complex: "Pots integrar-te més o menys, però ser Kapuściński és impossible", bromeja Miquel Toran.

En qualsevol cas, i malgrat els diferents camins que han triat i seguiran traçant els tres conferenciants combreguen amb que els unirà sempre un plegat de valors que els va donar la seva facultat que avui els acollia.

I permeteu-me la llicència, motivada expressament per la gran vocació i passió transmesa pels reporters presents a l'acte, de despedir-me com un veritable reporter:

Lluís Goñalons, FCCB... Barcelona!

10 minuts per preveure un gran disc

MANEL

"Aniversari" i "Boomerang" del CD " 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA"

***

Tornen Arnau Vallvé (bateria), Martí Maymó (baix, contrabaix, clarinet i flauta dolça), Roger Padilla (guitarra, banjo i mandola) i Guillem Gisbert (veu principal i ukelele), o el que és el mateix: Manel.

El grup català d'influència folk llençarà un nou disc el proper 15 de març i es titularà '10 milles per veure una bona armadura'. Fa un parell de dies, el grup català ens va deixar tastar dues cançons, o el que és el mateix: deu minuts de bona música. Després de la primera prova amb el disc 'Els millors professors europeus' i de les dues cançons recentment brindades pel propi grup, podem endevinar amb notable veracitat la forma que tindrà aquest nou treball que ara es troba en les darreres fases de producció. I és que Manel segueix parlant de temes quotidians, amb visió subjectiva de la realitat i farcida, sovint, de clixés que combreguen amb els de tots aquells qui els escolten.

Pel que fa a l'estil, en aquest avançament observem que conserven la semblança amb estils catalans tals com Jaume Sisa o Els Amics de les Arts, amb la diferència que aquesta vegada han volgut donar un pas endavant en el seu estil sense decebre, però, al seu públic més fidel.
Un dels dos singles amb què ens han obsequiat a mode de presentació,"Boomerang", presenta un so harmònic, més orquestrat que en cançons anteriors.

"Boomerang" i "Aniversari" són dues melodies banyades de melancolia que les rebem com abraçades de pare: molt familiars i nostres. És interessant la màgia que desprenen aquestes cançons, que malgrat estar enregistrades amb certa nostalgia i notes greus, desperten bones vibracions i bon rotllo entre els oients. Se serveixen una altre vegada de l'humor per saltar la barrera del pudor.

En aquest avançament, la bateria ha agafat un pla més destacat a l'escenari. A alguns els recorda el ritme del grup musical Mishima. Segueixen amb ritmes més variats encara que no gaire complicats tenint en compte la polifacètica carrera instrumental dels components. S'ha de dir, però, que és difícil innovar en un gènere, el pop, on està gairebé tot vist. Esperem, en qualsevol cas, que aquest petit tast correspongui amb el tiberi de cançons que ens portarà el nou disc i els concerts que tindran lloc a partir del 26 de març a Reus, Tordera, Torelló i Girona.

EXAMEN DE SOSTENIBILITAT

"Si vostè circula amb el seu vehicle a una velocitat elevada: a) consumirà més combustible b) consumirà menys combustible a marxes més elevades c) cap de les anteriors". Aquest és el dilema que tenen ara mateix centenars de futurs conductors i també el govern del senyor Mas. Semblava en un inici que els de la Generalitat no estaven disposats a baixar les finestretes per a escoltar cap altre argument que defugís una mica de les seves pròpies paraules, però sembla que la poca visibilitat causada per núvols densos de pol·lució els ha fet aturar-se per agafar aire i pensar... Hauria de ser conegut per tothom que aquesta boira que impedeix apretar l'accelerador al cotxe pilotat per Mas - i que ens remolca a tots plegats- conté uns nivells de partícules inferiors als de fa deu anys enrere. Imaginem-nos doncs a quin nivell de contaminació podria arribar aquesta si es permetés que el President apretés l'accelerador fins als 120... Val a dir que la reforma aprovada pel senyor Saura, en els seus inicis, va ser titllada de "pijoprogre", "fal·làcia verda", "mesura absurda" i inclús va estar acusada de tenir un esperit lucratiu i recaudatori. Fins a dia d'avui les dades demostren els resultats que tant es discutien i potser sí que l'administració ha multat més, i a conseqüència d'això ha recaptat més fons, però és una realitat el fet que segur ha ajudat a reduir una mica més el dèficit que ens persegueix. A més velocitat els informes tècnics confirmen que es consumeix major quantitat de carburant. I espero convergir amb algú més que amb la meva pròpia persona quan dic que si quelcom no ha d'afavorir el medi ambient, cal reflexionar-hi... I si fos precís prendre sentit contrari i desfer el camí traçat... Perquè no ens prenem la vida una mica més amb calma? Qui necessiti córrer i agafar grans velocitats que s'inscrigui a Maratons o se'n vagi a córrer per la muntanya (a veure si sense voler el perdem de vista...) però que no arrisqui més vides a l'asfalt. La solució al fet no va de promeses electorals, ni de senyals variables, ni de velocitats. El problema (igual que el del tabac) va molt més enllà. I em permetré el luxe de fer ús de les utopies polítiques amb que darrerament tant ens han atabalat les orelles i inclús faré meu un discurs que, per sort, ja no està només en boca de "progres": l'únic canvi passa per eradicar els vehicles amb consum total de petroli i buscar alternatives més sostenibles, com ara vehicles elèctrics (que per sort ja no són una utopia), ús de bicicletes, etc. Això sí, que ningú s'enganyi! Ens hem posat en un carril sense sortida i ja no podem fer res davant del que sembla un xoc frontal contra el gran camió del canvi climàtic. Només ens queda ara apaivagar les conseqüències de l'accident, que per ara passen per seguir moderant la velocitat, per exemple. Però senyor Mas, sobretot, vagi amb compte, perquè després que als fumadors els hagin obligat a fumar fora al carrer, potser la bola de fum que li impedeix circular se li farà encara més gran i ens acabem estampant abans d'hora...