Justícia justa?

Des del passat 28 d’abril, Francesc Argemí està internat a la presó de Brians 2 pels delictes d’ultratge a la bandera, desordre públic i atemptat a l’autoritat. Francesc Argemí, conegut com a Franki, és un veí de Terrassa que des de ben jove es va involucrar en diferents col·lectius i moviments socials de la seva ciutat, sent un dels membres més actius. El seu cas ha creat una gran mobilització en tot el món independentista i en molts moviments de caràcter antisistema que hi ha a Catalunya. Ja s’han produït diversos actes de protesta i algunes accions per reclamar la immediata posada en llibertat del noi, al que alguns consideren un pres polític. La història dels fets és una mica confusa i hi ha algun punt controvertit en què les diferents versions xoquen frontalment.

EL CAS

En el transcurs de la festa major de Terrassa de l’any 2002, diversos col·lectius egarencs van organitzar un cercavila que tenia per objecte demanar la retirada de les banderes espanyola i europea de la seu consistorial. Durant l’acte, un persona va arribar fins al terrat de l’ajuntament i va intentar abaixar la bandera espanyola del pal on onejava. El individu no va poder aconseguir el seu objectiu però amb els seus intents d’estirar-la va estripar la tela de la insígnia. En aquell moment la policia va carregar contra els manifestants i va dispersar la concentració sense realitzar cap detenció.
Alguns mesos més tard, a l’acusat li va arribar la denúncia en què se li feia responsable de l’estrip de la bandera, i tipificava aquest acte com un delicte d’ultratge a Espanya, desordres públics i atemptat a l’autoritat. El judici, celebrat l’any 2004, condemnava a en Franki a una pena de 2 anys i 7 mesos de presó pels delictes abans esmentats. A partir d’aquí Montserrat Salvador,l’advocada defensora i membre del col·lectiu Fontanella d’Advocats, va esgotar tots els tràmits legals per impedir que l’acusat entrés a la presó. El primer recurs va ser rebutjat el maig del 2005, i aleshores va demanar l’indult, que se li va negar un any més tard. El maig del 2006 va presentar un recurs al Tribunal Constitucional demanant l’anulació del judici. El recurs va ser desestimat i el jove va ingressar a la presó Model de Barcelona el passat 28 d’abril, per acabar sent traslladat a Brians 2 uns dies més tard. Actualment l’advocada d’en Francesc està redactant un nou recurs per presentar-lo al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg.

EL JUDICI
Quines proves van servir per acusar a en Francesc del delicte? La veritat és que durant el judici van haver-hi versions contradictòries dels fets. Alguns membres de la policia local van arribar a assegurar que el detingut no estava al lloc dels fets, i fins i tot un va reconèixer que van posar el nom de Francesc Argemí a l’atestat perquè els hi ho va demanar un company. Per altra banda, dos agents sí que van declarar haver vist a l’acusat al lloc del incident tot i que durant el judici no el van poder identificar. Tots els mitjans de comunicació que van seguir aquella manifestació van aportar els testimonis gràfics que van prendre i en cap de les imatges hi apareixia el jove. La defensa va comptar amb el testimoni de tres persones que van assegurar que en Francesc, en el moment de la manifestació, es trobava en un altre punt de la ciutat organitzant una altra activitat relacionada amb la festa major. L’ajuntament de Terrassa es va personar com a part afectada en el judici i va reclamar el pagament de la bandera que va ser esquinçada, amb un cost d’uns 70 euros.
Tot i les proves presentades per la defensa i les contradiccions de l’acusació, el jutge Enrique Rovira del Canto, qui va exercir com a fiscal militar durant el franquisme, va condemnar a en Francesc Argemí a les penes de 1 any per desordre públic, 1 any i 3 mesos per atemptat a l’autoriat i de 8 mesos de multa, o subsidiàriament a 4 mesos de presó pel delicte d’ultratge a la bandera espanyola. En total, 2 anys i 7 mesos que el jove de Terrassa va començar a complir fa tot just un mes.

LES REACCIONS

Durant tot el llarg procés penal que ha acabat amb el Francesc a la presó, diversos col·lectius alternatius, sobretot de l’àrea del Vallès i de Barcelona ciutat, ja es van mobilitzar reclamant la innocència del jove. Però ha estat en l’últim mes des de la seva detenció, que s’han intensificat els actes de protesta i les mostres de suport de diferents associacions i ajuntaments catalans. L’acte que va tenir més ressò mediàtic va ser el que van protagonitzar dos joves que el passat 6 de maig van accedir fins a una de les grues de la Sagrada Família i es van penjar de la part més alta amb pancartes que demanaven l’absolució del detingut. Dos dies després uns activistes es penjaven d’un pont sobre la B-23 i obligaven a tallar-la durant 20 minuts originant greus problemes de trànsit. El dissabte 10 de maig es va celebrar una manifestació de suport pel centre de Barcelona que va comptar a una participació d’unes 3000 persones segons els organitzadors, 1000 segons la guàrdia urbana, que demanaven la llibertat del jove egarenc. Molts actes com aquests s’han realitzat en diverses poblacions catalanes, sobretot de la zona dels dos Vallès, però també a poblacions com Vic o Lleida. Un altre punt important de les mobilitzacions és la Universitat Autònoma de Barcelona, on estudia en Francesc. L’assemblea d’estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres està molt pendent del cas i, entre d’altres accions, ha pressionat perquè la universitat enviï a alguns professors a la presó per continuar donant-li classes al detingut, que es vol presentar als exàmens de juny.
Per altra banda, cada cop són més els ajuntaments, les associacions i els partits polítics que demanen la llibertat del jove detingut. Ajuntaments com els de Llinars, Vilafranca o Sant Cugat del Vallès han aprovat mocions que demanen la llibertat del jove. En el seu dia, tots els partits polítics de l’ajuntament de Terrassa, excepte el Partit Popular i Ciutadans, van demanar el indult que finalment va ser rebutjat. Altres associacions com Òmnium Cultural i diversos polítics com Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós també s’han solidaritzat amb la situació d’en Francesc Argemí.
De moment tot el moviment al voltant d’en Franki no sembla que vagi a aturar-se, i ja estan preparats més manifestos i més actes reivindicatius a diferents indrets de Catalunya. ¿Baixarà d’intensitat a mesura que passin els dies, o aguantarà el temps que faci falta al costat del jove detingut? El temps ens ho dirà.

L'estàtua de Colom

Un matí típic de primavera al centre de Barcelona. Els abrics que es resisteixen a ser guardats a l’armari, gent atrafegada que va d’un lloc a un altre i turistes embadalits que passegen tranquil·lament per les rambles, càmera en mà, disposats a trobar una instantània que deixi constància del seu pas per la capital catalana.

Una gran plaça, rodejada per la incansable circulació de cotxes, motos i autobusos. I en mig, alçat per sobre de tot, està l’estàtua de Colom. Assenyalant cap a un nou món, suposo, un món que en un temps va suposar per molta gent l’esperança d’una vida millor, d’una nova oportunitat. Ara d’aquell nou món vénen molts cap aquí buscant una nova vida, el camí a l’inversa.

La vida passa i passa pels peus de la gran estàtua. A sota, rambles amunt, es veu gent fins on la vista arriba. A l’altra banda, el Port Olímpic i el Maremàgnum, i més enllà el mar, que encara que no es vegi es sap perfectament que hi és. Uns quants coloms vigilen el cel de la ciutat al marge del rebombori que hi ha a terra. Vehicles de tot tipus que van en totes direccions. Algun bus que va cap al Paral·lel, unes quantes motos rambles amunt i rambles avall, i furgonetes que continuen amb la seva jornada laboral.

Les Rambles, el símbol més conegut de Barcelona, lloc de trobada i de pas, no només de gent sinó de cultures, una porta d’entrada. Al Raval a una banda, i al Gòtic a l’altra. I al principi, l’estàtua que ha vist créixer generacions i generacions de barcelonins, vigilant els qui hi entren, símbol d’un imperi ja molt antic. La ciutat canvia, i als vells emblemes si sumaran de nous, senyal que la història continua infatigable al voltant de totes les estàtues del món.

De l'autocomplaença a la presa de pèl

Ara que ja no queda cap títol en joc és el moment per començar a analitzar la temporada del Barça, i la primera paraula que se’ns ve a tots al cap és aquesta: fracàs.
Al més d’agost tothom estava d’acord en què aquesta era una de les millors plantilles de la història del club. Les perspectives eren molt bones. Estaven localitzats els errors que havien portat a la desfeta de l’exercici anterior i, per tant, tots suposàvem que se’ls hi posaria remei. Segur que l’equip tornaria a oferir l’espectacle futbolístic que va enlluernar al món. Però quan la pilota va començar a rodar tot feia la mateixa pudor que l’any anterior. Els jugadors continuaven pensant que guanyarien simplement per lo bons que eren, el president seguia encantat d’haver-se conegut i l’entrenador estava a un planeta situat a anys llum del Camp Nou. L’autocomplaença de la que va parlar Laporta seguia instal·lada en tots els estaments del club, i anava evolucionant perillosament cap al que s’ha acabat convertint aquesta temporada. Una autèntica presa de pèl al culer què, lògicament, hem acabat molt emprenyats.
Dissabte es compleixen 2 anys de la final de París, on els seguidors barcelonistes varem tocar el cel veient a Puyol aixecant la orelluda. Avui, la massa social del Barça està furiosa després de 24 mesos de disgustos, d’enganys i de menyspreus cap al club per part de tots els que hi estan ficats. L’exemple més clar és el dels 4 jugadors que formaven la columna vertebral de l’equip campió. Márquez – Deco – Eto’o – Ronaldinho. Segurament cap d’ells continuarà l’any que ve al club, però la veritat és que fa molt temps que van marxar. El central mexicà està més pendent de la novia que té a Madrid que del futbol. La prova més clara és que després del ridícul del Bernabéu no va tornar amb l’equip sinó que va fer nit a la capital d’Espanya. Deco és el termòmetre per saber com està l’equip, i veient els resultats no cal afegir gaire més. Eto’o és un dels principals responsables més directes d’aquesta crisi. Les seves paraules a Vilafranca, atacant a l’entrenador i a la indiscutible estrella de l’equip, van dinamitar el vestidor i van ser el començament del fi. I queda Ronaldinho. Fa molta pena haver de criticar a l’home que va agafar al Barça més patètic de la història i el va portar a ser un dels millors equips de tots els temps. Però la veritat és què ens ha fallat. Ja no li traurà ningú el fet de ser el jugador més important del club des de Kubala. Però la seva injustificable decadència ha apagat el seu somriure etern, i també el nostre. Segur que tan el president com l’entrenador podrien haver fet més per controlar la dispersa vida del crack. Fer-lo entrenar de tant en tant segur que hagués ajudat. Però una persona adulta ha de ser responsable dels seus actes, i per un esportista d’elit cuidar la seva condició física és essencial. El futbol va passar a ser secundari per a ell i ara hi ha qui diu que mai més podrà tornar a jugar a gran nivell. No crec que això sigui veritat. Però segur que el Camp Nou no podrà tornar a gaudir del millor jugador que l’ha trepitjat en els últims 50 anys.
Ell marxarà, com també l’entrenador. Però hi ha un altre responsable que seguirà en el seu lloc. Ens va parlar d’autocomplaença i de un codi intern que ho solucionaria tot, i ens el vàrem creure. A veure amb què surt ara. Quan algú t’enganya un cop la culpa és tota seva. La segona vegada que ho fa el culpable ja ets tu. Com tants altres ha utilitzat el club pel seu benefici personal. És el moment que marxi. No pren cap decisió i enlloc d’esbroncar als jugadors es permet el luxe d’esbroncar als afeccionats. Al lloro. Que ningú s’oblidi de signar. La meva ja la tenen, només falten 5.881.

Sant Jordi omple Barcelona de llibres i roses

El dia 23 d’abril, com no podia ser d’una altra manera, Barcelona es va llençar al carrer per gaudir de la diada de Sant Jordi. Des de bon matí, tota la zona del centre de la ciutat s’anava omplint de gent. Les Rambles, la Plaça Catalunya, el Passeig de Gràcia ja estan ben plens de gent cap al migdia, quan varem començar a passejar. Pel carrer Tallers quasi no es podia ni passejar entre la quantitat de gent que hi havia, i algun cotxe despistat que dificultava encara més el pas dels vianants. Aquesta diada ha estat una mica especial, ja que l’equip de futbol de la ciutat jugava un partit molt important contra uns anglesos que també es van deixar veure per Barcelona el dia del seu patró.
El primer lloc on ens aturàrem va ser la Plaça de Catalunya. Hi havia unes quantes paradetes en les que la gent s’hi congregava per aconseguir la firma de l’escriptor de torn. També hi havia varis platós en què es feien programes en directe. Catalunya Ràdio tenia un petit estudi en mig del carrer en què s’hi anaven acostant unes desenes de persones. El Manel Fuentes feia el seu programa en directe i molta gent sentia curiositat per veure el que normalment només podien escoltar. Al centre de la plaça, una multitud de persones delataven que allà estava el immens plató que TV3 havia preparat per fer uns quants programes des d’allà durant el dia. Feia uns minuts que havia finalitzat el programa del Cuní i moltes persones es concentraven per poder saludar el popular presentador, que anava repartint roses vermelles a les senyores. El grup varem enfilar el Passeig de Gràcia on el calor es feia més protagonista. Allà eren tot paradetes a banda i banda del carrer. En algunes, la majoria, només es venien llibres, els mateixos a quasi totes les parades. També hi havia llocs per comprar roses, tot i que els venedors eren més espontanis i anaven a abordar directament als clients que estaven passejant. A la cantonada de Passeig de Gràcia amb Gran Via, ens topàrem amb el triomfador de la jornada. Carlos Ruiz Zafon, l’autor de “El joc de l’àngel”, la novel·la més venuda del dia de Sant Jordi, tenia davant la seva àmplia parada una gran cua de persones que esperaven que els hi signés el llibre. El grup va seguir avançant per la mateixa avinguda fins a Diputació, on varem girar per arribar a la Rambla de Catalunya on, de manera més modesta, hi havia les mateixes coses que al Passeig de Gràcia. Roses, llibres i escriptors, alguns dels quals eren cares conegudes no tan per la literatura que produeixen, com per la seva implicació en alguna qüestió política. La quantitat de gent era inferior a la de la gran avinguda veïna, però com que el carrer és bastant més petit quedava compensat i la sensació era la mateixa. També ens varem trobar amb una discreta parada d’un partit polític, que no volia cridar gaire l’atenció mentre repartien algunes roses als que se’ls hi apropaven, que tampoc eren molts. I fins aquí va arribar la passejada del grup. Havíem començat quasi a do quarts d’una i ja eren les dos de la tarda, i el Sol apretava bastant. Ens varem acomiadar i cadascú va enfilar cap a la seva direcció per seguir la diada a la seva manera. La cosa no canviaria gaire durant tot el dia. Al vespre les parades es començarien a desmuntar i els escriptors guardarien els bolígrafs amb que havien signat tants i tants llibres fins a l’any que ve.

Ombudman, entre lectors i redactors

La figura de l’ombudsman apareix als països nòrdics, on es va erigir com la persona defensora dels ciutadans, la que vetllava pels seus interessos.Amb el temps aquest personatge s’ha introduït a altres àmbits de la societat, com per exemple, al del món de la comunicació i més en concret al de la premsa escrita.
En l’actualitat constitueix una figura molt important del periodisme, ja que treballa d’una forma totalment nova i revolucionària, vehiculant els diaris i els lectors que els consumeixen i que volen rebre un producte de qualitat. És un personatge de prestigi i alhora un dels més oblidats i menys apreciats de les redaccions. Aquesta és la primera idea que es va posar sobre la taula a la conferència que va portar a la facultat a 3 dels 4 defensors del lector que existeixen a Espanya. Marga Soler (La Vanguardia), José Miguel Larraya (El País) i Pep Collelldemont (El Punt) van analitzar durant quasi 2 hores la figura de l’ombudsman. Els seus orígens, el seu futur, les seves funcions i els seus límits a través de les experiències personals d’aquests tres personatges.
Els tres es van mostrar com uns ferms defensors d’aquesta figura dins dels diaris, degut a que ajuda a millorar la qualitat de les informacions que es donen i, per tant, a que el propi mitjà guanyi en credibilitat davant els lectors. Un dels principals punts de debat de la conferència ha estat la definició de les funcions que té l’ombudsman dins d’un diari. Marga Soler creu que la seva funció principal és la d’assenyalar on està l’error. Tasca complicada ja que fer que un periodista rectifiqui no és fàcil. Larraya va defensar la necessitat de què hi hagi algú que vetlli per la informació que donen els diaris en un moment en què “la opinió ho envaeix tot”, però destacà la dificultat de treballar sota les pressions d’interessos polítics, econòmics o ideològics que pretenen influir constantment en els mitjans de comunicació. Per Pep Collelldemont el defensor ha d’aprofitar les queixes que rep per “donar una mica de doctrina”. També s’ha de tenir clar que, no sempre el lector té raó en les queixes que fa. El defensor ha de fer una mica de jutge entre el què creu el lector i el què defensa el redactor que ha fet la notícia. Si l’ombudsman és un periodista té l’avantatge de conèixer perfectament el funcionament d’una redacció, però alhora corre el perill de mostrar-se massa proper a aquesta i perdre esperit crític. Per últim els tres convidats van abordar la qüestió del que suposa la revolució tecnològica, i més concretament Internet, per a la seva professió i del futur que li auguren als ombudsmen: un futur segons Marga Soler apagat i negre, com la pantalla d’un ordinador.

La maternitat d'Elna

Recuperar la memòria, donar veu als silenciats, recordar als vençuts. En la conferència que van donar, Assumpta Montellà, Manuel Huerga i Jordi Creus sobre la història de la maternitat d’Elna, es va fer patent la força que tenen els mitjans de comunicació per convertir històries perdudes en l’oblit en temes d’actualitat que parlin de temes com la vida, la solidaritat i la dignitat humana. Un simple article d’una històriadora per a la revista Sàpiens, en què narrava uns fets desconeguts però colpidors dels exiliats espanyols que van passar la frontera francesa al 39, es convertirà l’any que be en la pel·lícula més cara del cinema català.
Gràcies a l’article publicat per la prestigiosa revista, molts “fills d’Elna” que no coneixien la seva pròpia història, ja que per als seus pares havia estat massa doloròs i vergonyòs recordar-ho, han pogut conèixer que gràcies a una dona, que va acollir a moltes espanyoles embarassades que malvivien a les platges de la Catalunya Nord i les portava a casa seva per assistir-es i cuidar-les durant l’embaràs i el part, ells són allà.
En la conferència va quedar palesa la vocació que haurien de tenir sempre els mitjans de comunicació. Servir al ciutadà. Els professionals de la comunicació han de transmetre històries que, a poder ser, emocionint i fagin pensar als que les veuen.

Vull sortir a la tele!

La televisió actual es caracteritza perquè cada cop més busca la participació de l’espectador en l’elaboració dels continguts. Falta d’imaginació, o és que es el que li agrada a la gent? Jaume Vilalta i Francesc Pou directors i realitzadors de programes que expliquen la realitat a través del propi espectador, com Efecte Mirall o Linia 900 han donat una conferència sobre aquest tema.

A partir del documental han anat sorgint nous formats televisius, que pretenen apropar l’espectador a la realitat al màxim possible, que és la seva pròpia realitat. Poc a poc l’espectador ha anat adquirint protagonisme alhora d’elaborar el contingut, mentre que el periodista o realitzador s’intenta allunyar de l’elaboració i es limita a donar-li, sota criteris periodístics, una forma atractiva pel consumidor.

Una de les feines més importants d’aquest tipus de programes és la de trobar el protagonista adequat. Busquen uns models que els permetin mostrar la seva realitat de manera natural, sense exageracions ni exhibicionisme. Les persones vergonyoses, o les que només busquin la fama, no serveixen per aquests programes, doncs mostrarien una realitat distorsionada.

Tot i que pot semblar que cada cop el paper dels periodistes és menys important, els dos conferenciants s’han mostrat d’acord amb que no és així. Avui dia, la informació la pot obtenir qualsevol, i el que conta és el criteri que s’utilitza per seleccionar-la i per explicar-la. Com ha dit Jaume Vilalta “la realitat no sabem què és, per tant, es venen punts de vista”.

"Amb estudis i una bona base, sempre tindràs les mateixes oportunitats que els altres"

El Mohamed Abir va néixer a Barcelona ja fa 22 anys. Els seus pares són marroquins i, junt amb els seus 4 germans, viuen al barri de Gràcia de la capital catalana. Per totes les persones que encara avui dia tenen prejudicis contra els àrabs o els immigrants en general, els aniria bé coneixe’l. No és ni millor ni pitjor persona que ningú. Simplement un tio normal, tan català com el que més, i que accepta els seus orígens amb orgull i amb total naturalitat, sense complexes. És un exemple d’integració, però tampoc ha fet res especial per integrar-se, simplement ha viscut de manera normal.

Creus que hi ha racisme en la nostra societat?
Avui dia si que hi ha un pèl de racisme, tot i que cada vegada això va a menys, ja que cada cop la societat va evolucionant en aquest aspecte
A què es deu el racisme?
Aquí a Barcelona, hi ha molts immigrants, que vénen de cultures diferents. Hi ha molta gent i hi ha gent d’aquí que pot sentir que els hi traiem coses a les que ells tenen dret, però al cap i a la fi, tots som persones i hauríem de tenir els mateixos drets. Potser també hi ha una part important dels immigrants que estan ficats en la delinqüència, gent que veu quan arriba aquí que té tantes coses que als seus països no tenen que es creen una il·lusió de què estan a un paradís i es poden arribar a passar una mica.
Per un immigrant és molt difícil integrar-se?
Segons la religió i la cultura que ell tingui pot tenir més o menys dificultats per integrar-se. No és el mateix la integració d’un asiàtic o d’un musulmà, que un sud-americà. Els asiàtics i els musulmans venen de cultures diferents, pel que fa al idioma, els costums... pels sud-americans és més fàcil.
Qui en té més culpa?
Pot ser és més culpa de l’immigrant, perquè tot immigrant que ve aquí, està vivint aquí, però segueix practicant els hàbits del seu país. Com el cas del mocador de les nenes, jo si el portés, al principi intentaria no portar-lo per facilitar la meva integració. Un cop integrat ja és diferent, perquè la gent ja sap com ets. Si actues com una persona d’aquí però sense deixar de ser com ets no has de tenir cap problema.
Però això no és gens fàcil no?
És difícil, però quan més jove ets més fàcil ho tens.
Creus que has tingut les mateixes oportunitats que un noi de pares catalans?
En el meu cas, crec que si. Jo he nascut aquí i la integració és molt més fàcil. També està clar que, per exemple, alhora de tirar un currículum, no és el mateix que posi Mohamed Abir què que posi Jordi Torres, però pel que fa a les oportunitats, amb estudis i una bona base sempre tindràs les mateixes oportunitats que els altres.
T’han educat de manera religiosa?
En el meu cas no. No m’han volgut inculcar la religió, sinó més educació que religió. Sóc creient però no practicant. Si que faig el ramadan però.
Quin paper creus que ha de jugar la religió en la societat?
La religió ha de tenir el seu lloc. S’ha de respectar a la gent que hi creu però que no influeixi en la que no hi creu. La religió ha de ser lliure, no es pot inculcar a ningú. No estic d’acord amb la situació als països àrabs. Depèn de quins països són molt extremistes i intenten influenciar molt en la població.
És molt diferent el Marroc de Catalunya?
No té res a veure, és tan diferent!... La cultura, l’economia, el menjar, les costums de la gent. Un país gairebé del 3er món comparat amb un país de primera categoria europea.
Per què creus que és tan difícil l’entesa entre el món àrab i el món occidental? Tenen pensaments molt diferents, maneres de viure diferents. És una mica complicat. Aquí se li dona molta importància a alguns aspectes que potser allà no en tenen tanta.
Què penses del paper de la dona en el món islàmic?
El paper de la dona és molt petit dins de la societat, però cada vegada s’avança més. El Marroc és un dels països més desenvolupats d’Àfrica. Des d’aquí es creu que la dona no té cap dret, i en part tenen raó, però han d’entendre que és un país molt atrassat, i tots els països han passat per aquesta etapa. Aquí es veu tot molt radical i realment no és així. Però a l’any 2008 haurien d’estar més desenvolupats en aquest aspecte
Creus que, a vegades, es pretén criminalitzar l’islam?
Penso que si. Al ser una religió amb tan valor i tanta importància per als seus fidels, la gent li té una mica de ràbia. La dona, el terrorisme, tot això ho aprofiten per criminalitzar-lo. Si et llegeixes el corà, com en qualsevol altre religió, pots veure que té coses molt lògiques i coses un pèl exagerades.
Amb Zapatero els immigrants viuen millot que amb Aznar?
Amb Zapatero han tingut més facilitats que amb l’Aznar. Tot i que ha expulsat a molta gent, els que s’han quedat han tingut facilitats
Però també ha fet alguna regularització massiva
No crec que per a un país sigui bo, perquè tot lo massiu no és bo. Espanya està plena d’immigrants i no és bo que vinguin tants sinó hi ha feina per tothom. A més, les regularitzacions les fan quan a ells els interessa. Si que s’han de donar oportunitats perquè vinguin, treballin un temps i puguin guanyar uns diners importants. A més, normalment solen fer feines que els espanyols no volen fer, per tan no treuen el treball a ningú.
Als teus pares els importaria que et casessis amb una noia d’aquí?
Jo crec que si que els importaria. Hi ha hagut un canvi generacional. Els que venien d’allà, normalment es casaven amb noies d’allà. Però jo soc català, m’he criat aquí. No sé, està complicat, abans la gent no es casava per amor, ara ja veurem que passa, em faria il·lusió casar-me amb una dona que hagués tingut una vida paral·lela a la meva, però casar-me amb qui jo vulgui, i si és d’aquí doncs és igual. Aquest és un conflicte que tard o d’hora arribarà a les cases.

La fi del comunisme... amb un somriure (La guerra de Charlie Wilson)

La derrota que els soviètics van patir a Afganistan va ser el senyal del definitiu declivi del règim comunista, que acabaria amb la dissolució de la URSS el 1991. El director Mike Nichols (Primary Colors) ens explica en aquesta cinta com un congressista nord-americà, que es caracteritzava per estar més preocupat de les dones i l’alcohol que per la política, va possibilitar la victòria dels muyaidins, els llegendaris guerres afganesos, enfront del potent invasor soviètic. És una pel·lícula que ens explica tota una sèrie de jocs polítics, basats en fets reals, que van portar a EUA a augmentar el pressupost que destinava a ajudar als afganesos enfront els russos de cinc a mil milions de dòlars anuals. Però el caire del film és bastant humorístic, ple de tocs que arrencaran un somriure a l’espectador, sobretot a càrrec del personatge de Phillip Hofman, un frustrat agent de la CIA, encarregat de dirigir totes les operacions, que no té cap mena de respecte pels seus superiors, la millor interpretació de la pel·lícula, i això que ha de competir amb dos estrelles de Hollywood, Tom Hanks i Julia Roberts. La actriu fa d’una de les dones més riques de Texas, fervent anticomunista i amant esporàdica del congressista Wilson, que el convenç per a augmentar l’ajuda als afganesos. Tom Hanks és el protagonista. És un congressista que, acompanyat de les seves atractives secretàries, en 5 legislatures no ha fet res, excepte amics. És un bon home, però sembla que no té cap mena d’interès per la política. Fins que s’involucra en la causa del poble afganès i comprova in situ el seu patiment. Aleshores descobrim un Charlie Wilson compromès amb la llibertat i la justícia, però sense abandonar el seu aire despreocupat. La pel·lícula té un to irònic que, coneixen la situació actual d’Afganistan i la relació amb els Estats Units es comprèn perfectament. Al final de la història, s’amaga una dura crítica cap al govern americà
La pel·lícula està ben construïda i no calen uns grans coneixements del que parla per trobar-la entretinguda i interessant. No va dedicada a un públic concret, tot i que no va dedicada a qualsevol públic. S’ha d’anar a veure amb la idea clara del que et trobaràs, no hi ha ni grans explosions, ni efectes especials espectaculars, ni grans escenes dramàtiques. És una pel·lícula senzilla, i segurament això és el que la fa més atractiva, ja que el seu potencial es troba en la qualitat dels intèrprets i en la història que explica, interessant per qualsevol persona que conegui el món on viu

Què dolents són els polítics!

Fidel Castro ha anunciat la seva retirada de la vida pública cubana, i la renúncia al comandament de l’estat caribeny en benefici del seu germà Raül. Ja fa quasi 50 anys que va triomfar la Revolució que va derrotar Batista i va portar el socialisme a Cuba.

L’època en la que vivim és la del fi de les ideologies. Ja no tenen sentit en el món democràtic (en el no democràtic tampoc importen gaire), on no hi ha cap partit, que aspiri a governar, que segueixi una doctrina concreta purament, i més o menys, excepte petites diferències, els grans partits defensen coses molt semblants, sobretot en l’aspecte econòmic. Està desapareixen l’eix esquerra – dreta. Fins i tot Xina, un país fins no fa gaire comunista està en ple procés d’implantació d’una economia de mercat que el farà ser una potència d’aquí no gaire temps.

Cuba, i en concret Fidel, representen l’últim vestigi de l’època dels grans líders i de les ideologies com a part fonamental de la política. No tornarà a haver-hi líders tan carismàtics com els del segle XX, independentment del seu caràcter democràtic o no, i cada cop les diferències entre els partits seran menys visibles.

Ho varem poder veure en el debat entre Zapatero i Rajoy, on es van dedicar a llançar-se retrets enlloc de presentar propostes per convèncer als votants, segurament perquè això ja no té importància, el que importa és l’habilitat que tinguis per posar en evidència l’altre, ja que les idees acaben sent molt semblants.

Cada cop votem més contra algú, i no a algú. Els principals arguments que dona el PSOE per demanar el vot és perquè no guanyi la dreta rància de Rajoy i la Conferència Episcopal. El PP fa el mateix, demana el vot per salvar Espanya de l’abisme al que la porta Zapatero. Els polítics actuals són tan dolents que no ho poden amagar, i la única opció que els queda és fer-nos veure que l’altre és encara pitjor. Així estan les coses i així ens va.

"Els 3 mitjans tenen coses bones que s'han de valorar"

El mitjà que més consumeixo és la televisió. Informativament miro el telenotícies de TV3, però també m'agrada donar-li una ullada als de Tele 5, la Sexta o Cuatro. Pel que fa a la informació esportiva, que és el que més m'interessa, intento mirar-los tots, però alguns coincideixen en horari i no puc. També m'agraden altres programes com "Polònia" o "Sé lo que hicisteis..." que a la vegada que entretenen, també serveixen, en certa manera, per informar-se. La premsa la llegeixo majoritàriament per internet. Els 4 grans diaris esportius (AS, Marca, Sport i MD) i també El Periòdico i La Vanguardia. Pel que fa a la ràdio, la que més escolto és RAC1, sobretot programes esportius com "Al primer toc" o "Tu diràs" però si puc també el "Minoria Absoluta", que és la millor forma per informar-me de la política i de l'actualitat en general. Algun diumenge també segueixo la jornada de lliga a través del mític "Carrusel Deportivo" de la Cadena Ser.

No tinc gens clara l'especialització que triaré, ja que penso que les 3 aporten coses importants que s'han de valorar. La premsa és el mitjà més púrament periodístic, la ràdio és el més divertit i la televisió és el que té més possibilitats.

No tinc experiència professional en el món periodístic, però un estiu, a través d'una assignatura de l'institut, vaig estar 3 setmanes al departament de comunicació de la Creu Roja, i vaig poder conèixer una altra sortida professional.