dijous, 13 de març de 2008

La fi del comunisme... amb un somriure (La guerra de Charlie Wilson)


La derrota que els soviètics van patir a Afganistan va ser el senyal del definitiu declivi del règim comunista, que acabaria amb la dissolució de la URSS el 1991. El director Mike Nichols (Primary Colors) ens explica en aquesta cinta com un congressista nord-americà, que es caracteritzava per estar més preocupat de les dones i l’alcohol que per la política, va possibilitar la victòria dels muyaidins, els llegendaris guerres afganesos, enfront del potent invasor soviètic. És una pel·lícula que ens explica tota una sèrie de jocs polítics, basats en fets reals, que van portar a EUA a augmentar el pressupost que destinava a ajudar als afganesos enfront els russos de cinc a mil milions de dòlars anuals. Però el caire del film és bastant humorístic, ple de tocs que arrencaran un somriure a l’espectador, sobretot a càrrec del personatge de Phillip Hofman, un frustrat agent de la CIA, encarregat de dirigir totes les operacions, que no té cap mena de respecte pels seus superiors, la millor interpretació de la pel·lícula, i això que ha de competir amb dos estrelles de Hollywood, Tom Hanks i Julia Roberts. La actriu fa d’una de les dones més riques de Texas, fervent anticomunista i amant esporàdica del congressista Wilson, que el convenç per a augmentar l’ajuda als afganesos. Tom Hanks és el protagonista. És un congressista que, acompanyat de les seves atractives secretàries, en 5 legislatures no ha fet res, excepte amics. És un bon home, però sembla que no té cap mena d’interès per la política. Fins que s’involucra en la causa del poble afganès i comprova in situ el seu patiment. Aleshores descobrim un Charlie Wilson compromès amb la llibertat i la justícia, però sense abandonar el seu aire despreocupat. La pel·lícula té un to irònic que, coneixen la situació actual d’Afganistan i la relació amb els Estats Units es comprèn perfectament. Al final de la història, s’amaga una dura crítica cap al govern americà
La pel·lícula està ben construïda i no calen uns grans coneixements del que parla per trobar-la entretinguda i interessant. No va dedicada a un públic concret, tot i que no va dedicada a qualsevol públic. S’ha d’anar a veure amb la idea clara del que et trobaràs, no hi ha ni grans explosions, ni efectes especials espectaculars, ni grans escenes dramàtiques. És una pel·lícula senzilla, i segurament això és el que la fa més atractiva, ja que el seu potencial es troba en la qualitat dels intèrprets i en la història que explica, interessant per qualsevol persona que conegui el món on viu