Màquines expenedores de llet fresca pasteuritzada, de la vaca a la nevera de casa

Les expectatives dels consumidors cada vegada són més exigents. Valors com el sabor, l’orígen o el nivell nutritiu són alguns dels aspectes que tenen més en compte els consumidors a l’hora d’anar a comprar. És per aquest motiu que els productes ecològics cada vegada tenen una presència més important en el sector alimentari, ja que beneficien tant al consumidor, perquè adquireix un producte més sa i natural, com al productor, que obté majors beneficis que si ho vengués a un distribuidor i d’aquesta manera, s’eliminen els intermediaris. Un bon exemple, el trobem amb les màquines expenedores de llet fresca pasteuritzada.

A Catalunya, la iniciativa va arribar de la mà d’un grup de ramaders gironins, Via Láctea 2001, a l’abril de 2009. Aquesta empresa, va ser la primera en instal·lar una màquina expenedora de llet fresca pasteuritzada i ho va fer en concret a Salt. Segons Maria Bosch, de Via Láctea 2001 “La idea la vam portar d’Itàlia, després de visitar una fira d’alimentació, però vam estar dubtant durant un any si posar-la o no. Finalment ens vam decidir i va ser tot un èxit”. Cal afegir, que Itàlia va ser un dels països pioners i on ha tingut millor rebuda aquesta iniciativa, ja que en l’actualitat compta amb unes 1500 màquines expenedores situades en llocs públis que venen el 3% de la llet total del país. Aquesta nova concepció de vendre i comprar llet fresca pasteuritzada s’ha estès també a altres comarques de la geografia catalana, com ara Osona, el Vallès Oriental o el Maresme. Actualment a Catalunya hi ha 35 distribuidors i unes 100 màquines expenedores, tot i que s’espera que n’hi hagin més en els propers mesos. L’empresa Tuàtara Aplicacions TIC ha elaborat una pàgina web, www.lletfresca.com, on es poden localitzar totes les màquines expenedores d’arreu d’Espanya. A més, també dóna l’opció de posar suggeriments i, d’aquesta manera, els clients poden deixar els seus missatges perquè els distribuidors puguin veure’ls i millorar els seus serveis o posar noves màquines allà on més es demandin.

Llet fresca pasteuritzada

A l’Estat espanyol, per raons sanitàries s’obliga a pasteuritzar la llet per poder comercialitzar-la, a diferència d’Itàlia, on es permet la venda de llet crua. Per tant, s’ha de seguir un prodecidement diferent.

“Les vaques es munyeixen tres cops al dia: a les 5 del matí, a la 1 del migdia i a les 9 del vespre”, explica Pol Colell, de la Vaqueria d’Osona. Després la llet passa al tanc de recepció de llet crua on es refreda a 4ªC i a continuació passa al pasteuritzador. Aquest procès consisteix en pujar la temperatura de la llet a 85ªC, enlloc de bullir-la a 100ªC. D’aquesta manera, la llet conserva totes les seves característiques naturals, diferenciant-se sobretot, del gust de la resta de llets que es poden trobar al mercat. “La diferència respecte una altra llet que puguis trobar al supermercat és el tractament, perquè aquesta és llet que munyim al matí i en poques hores ja està disponible a les màquines expenedores”, afirma Colell.

Les màquines expenedores

Les expenedores de llet fresca pasteuritzada funcionen com qualsevol altra màquina de vending, ja que permeten al consumidor adquirir llet fresca les 24 hores del dia per un euro el litre. El preu d’aquestes màquines és de 30.000 euros aproximadament, per tant, suposa una inversió forta pels productors. És per aquest motiu, que algunes empreses com La Vaqueria d’Osona, han decidit franquiciar-les, després de comptar amb 14 màquines i ser l’empresa que en té més de tota Espanya. Amb tot, Pol Colell, un dels seus responsables, valora molt positivament els resultats d’aquest primer any. La Vaqueria d’Osona, així com les altres empreses del sector, venen una part de la llet que produeixen a les grans empreses, que els la compren a 36 cèntims el litre, gairebé el cost que els suposa produir-la. Així, amb un litre que venen de la màquina expenedora obtenen els mateixos resultats que venent-ne tres a les grans empreses. Tanmateix, Colell afirma que només destina un 20% dels 5000 litres que produeix diàriament a la venda en les màquines expenedores.

Pel que fa a l’ús de la màquina, és molt senzill i compta amb indicacions molt clares. Bàsicament, es divideix en dues zones ben diferenciades. En una part hi ha un dispensador de recipients amb capacitat d’un litre, on el client els pot comprar si no els porta de casa. N’hi ha de vidre i tenen un cost d’1 euro però també n’hi ha de plàstic i es poden comprar per 0,50 cèntims. Tot i així, la majoria de consumidors que repeteixen, ja el porten de casa. D’aquesta manera es redueixen el nombre d’envasos i és molt més sostenible. A l’expenedor també hi ha l’opció de comprar l’Eurokey per 5 euros. És una clau que facilita la compra de llet i que es carrega amb monedes o bitllets, evitant, d’aquesta manera, haver de portar diners a sobre cada vegada que es va a comprar llet. A l’altre part de la màquina trobem el sortidor, on després de posar les monedes i col·locar correctament l’ampolla, només cal pitjar el botó perquè comenci a sortir la llet. La màquina es pararà automàticament un cop hagi sortit un litre exacte, encara que no hi ha límit per comprar més litres sempre i quan en quedin. La quantitat mínima, però, són 100 ml. En cas que sorgís qualsevol incident o problema durant el procés, la màquina té un sistema que enviaria immediatament un SMS al propietari perquè ho pugués solucionar. Quant a la conservació de la llet, “cal tenir en compte que la llet dura com a molt una setmana i també és important ser rigorós i mantenir-la el menor temps possible fora de la nevera per no trencar la seva cadena de fred”, destaca Maria Bosch, de Via Láctea 2001.

L’experiència dels client

La majoria de clients que han provat la llet pasteuritzada de les màquines expenedores destaquen la diferència pel que fa al gust, sobretot, respecte les que es poden comprar als supermercats. El fet que sigui un producte novedós ha incrementat molt la demanda i les vendes. Fins i tot, Pol Colell, de la Vaqueria d’Osona afirma que no li cal fer publicitat “perquè ja li ha vingut sola”. A més, també s’han col·locat màquines a moltes fires d’alimentació, com ara el Lactium de Vic que es va fer l’abril de 2009, on va tenir un gran èxit.

Els consumidors, sobretot, també remarquen molt la idea de consumir productes de les seves comarques, perquè és una manera de contribuir en l’economia local. Malgrat tot, molts afirmen que no és tant còmode com anar al supermercat perquè la llet fresca es conserva menys dies i, per tant, s’ha d’anar més sovint a comprar-ne. Un altre tema que molts han comentat ha estat el del preu, ja que consideren que és car si es compara amb altres marques. Tot i així, els agricultors defensen que les bones marques tenen uns preus similars. Sobretot aquells qui treballen aprofiten per comprar-la només durant els caps de setmana o en dies puntuals. Per contra, els més grans defensen que s’està incorporant novament un hàbit que havia desaparegut fa temps, el d’anar a comprar expressament la llet directament dels productors.

Les dificultats amb l’Administració

Els distribuidors s’han trobat dificultats per part d’alguns Ajuntaments a l’hora de posar màquines expenedores de llet fresca pasteuritzada a la via pública, perquè cadascun té una normativa diferent al respecte. En el cas de Barcelona o Sant Cugat, està prohibit. Un altre exemple el trobem a Granollers, on l’Ajuntament va denegar a l’empresa La lletera d’Osona els permisos per col·locar la màquina en espais públics al·legant que reben moltíssimes peticions per posar màquines al carrer, no només de llet. A més, el regidor de Mobilitat, Juan Manel Segovia, va defensar que col·locar una màquina podria suposar “un entrebanc més pels ciutadans en un moment en què pràcticament tot el centre de la ciutat estava ple d’obres”. En aquest cas, la Unió de Pagesos, un sindicat agrícola, va intervenir cedint un espai privat perquè La Lletera d’Osona pogués col·locar la seva màquina. Per la seva part, Joaquim Cassà, coordinador del Vallès Oriental del sector de la llet, ha defensat aquesta iniciativa i ha valorat molt positivament els resultats, tot afirmant que “ tothom té crisi, però el sector de la llet fa molts anys que la pateix, perquè hi ha quatre anys dolents i només un de bo”.

"Pel 23 d'abril roses i llibres mil"

Des de primera hora del matí i sota un cel que amenaçava començar a ploure d’un moment a un altre, les floristeries i les llibreries de Granollers acabaven d’enllestir els últims detalls per començar una de les jornades més intenses de tot l’any. A les nou del matí ja es podien veure per la plaça de “La Porxada” o el carrer Anselm Clavé els més matiners amb una rosa o un llibre a la mà.

Com cada any, la diada de Sant Jordi es reinventa i intenta arribar a un públic més ampli. De roses n’hi ha tantes com colors existeixen, fins i tot, se’n fan barreges i cadascuna es ven amb un significat diferent. A més, a les botigues de llaminadures ara podem trobar una versió en caramel per als més llaminers o una feta amb materials reciclats pels més ecologistes. Tot i així, els venedors de roses afirmaven que la majoria de granollerins havien comprat la tradicional rosa vermella.

A mesura que anaven passant les hores, els punts neuràlgics de la ciutat s’anaven omplint de gom a gom d’escoles que passejaven entre les parades de llibres amb la intenció de triar-ne un per la classe. Els més petits miraven amb curiositat i amb els ulls plens d’il·lusió les piles de contes que s’amuntegaven sobre les taules de cada llibreria. En canvi, els més grans entre rialles i bromes parlaven de qui rebria una rosa per part d’algun company de classe. També es podien veure, entre la multitud d’estudiants, matrimonis de juvilats que es dirigien cap a la plaça de la Porxada després d’haver fet un bon esmorzar a la Fonda Europa. Les dones lluïen orgulloses les roses a la mà mentre intentaven buscar un bon llibre pel seu marit i un conte pels nets. L’ambient festiu es respirava a l’ambient i la música també es va sumar a la festa.
Aprofitant l’avinentesa, els voluntaris que defensen la consulta sobiranista del 25 d’abril es van repartir per tot el carrer Anselm Clavé per intentar convèncer als més indecisos o als més despistats. Es diferenciaven amb unes samarretes que anunciaven “Granollers decideix”. A més, també repartien propaganda a tots aquells que no estaven disposats a parar-se i escoltar tota l’explicació.

Després d’un matí esgotador, a la tarda els carrers bullien i era molt difícil accedir d’un punt a un altre del centre. Els llibreters i les llibreteres no donaven a l’abast atenent als clients havien aconseguit un lloc privilegiat a primera fila. Els altres s’esperaven al darrera intentant entreveure els llibres que hi havia a la taula.
A les set de la tarda l’Agrupació Sardanista de Granollers es va fer un lloc a “La Porxada” i va delectar a tots als assistents amb aquest ball tant tradicional al ritme de la Cobla Ciutat de Girona. Van començar a caure gotes, però no va anar més i, novament, el temps ens va tornar a respectar.

Si a la reforma de la Ley de Responsabilidad Penal del Menor

El asesinato de la joven Cristina Martín de la Sierra de 13 años a manos de una compañera de instituto ha reabierto nuevamente el debate sobre la ley del menor.
Las adolescentes se citaron en una fosa cercana a la antigua cantera de yeso de Seseña para pasar cuentas. La cosa llegó a más y los golpes acabaron con la vida de Cristina Martín. Según ha confirmado la autopsia, la joven murió desangrada por unos cortes que tenía en la muñeca. La brutalidad e impunidad de este asesinato ha puesto de manifiesto la necesidad sobre la reforma de la Ley del Menor. Por desgracia, este debate sólo dura los días en que la noticia ocupa portadas o abre los telediarios, después queda en el olvido hasta que otro menor es acusado de un delito grave y es entonces, cuando la sociedad vuelve a poner el grito en el cielo. Otros asesinatos brutales como el de Sandra Palo, en que tres menores, entre ellos el Rafita violaron y quemaron a la joven en el 2003 en Madrid o el de Maores de 14 años que fue asesinada por dos de sus amigos en Ripollet han destapado la caja de los truenos en los últimos años. Como ocurre siempre en este país las palabras se las lleva el viento y los intensos debates nunca llegan a buen puerto.

Como no podía ser de otro modo, el primer partido de la oposición se ha puesto las pilas para presentar una propuesta de ley en el Congreso que intentará reforzar la ley de Responsabilidad Penal del Menor.
En primer lugar, la secretaria general del Partido Popular, Maria Dolores de Cospedal ha destacado que es importante que las víctimas tengan más apoyo en la nueva normativa, porque en la mayoría de los casos son las grandes olvidadas. También ha hecho hincapié en el hecho de que los menores de 12 a 14 años que cometan delitos graves deben someterse a una reeducación y orientación específica. Además, otra de las propuestas contempla la posibilidad de alargar la condena a prisión si los menores cumplen la mayoría de edad cuando aún están internados en el centro de menores. Con estas reformas lo que se pretende es que los delitos no queden impunes o con sanciones ridículas, ya que de este modo se intensifica el hecho de que muchos delincuentes o bandas organizadas cuenten con jóvenes que aún no han cumplido la mayoría de edad para que asuman la responsabilidad penal en los delitos más graves. No hace falta ir muchos años atrás para encontrar ejemplos. Uno de los más famosos es el de “Farruquito”, quien quiso librarse de ir a prisión inculpando de homicidio imprudente y de omisión del deber de socorro a su hermano, entonces menor de edad.
En contraposición a las declaraciones del Partido Popular, María Teresa Fernández de la Vega declaró para una agencia de noticias que es “un tema de enorme complejidad que hay que abordar con serenidad”. Sobre todo, ha destacado que las reformas no se pueden hacer “en caliente”, sino que hay que dejar un tiempo para poder reflexionar y tomar decisiones coherentes.

Por su parte, los ciudadanos de Seseña no se hicieron esperar y mostraron su indignación en una manifestación multitudinaria que tuvo lugar el 10 de abril, en la que clamaban la ansiada reforma. Por el momento, la Fiscalía de Menores de Toledo ha decretado el internamiento provisional de la joven en un centro de menores hasta que finalice la investigación. Después podrá ser condenada como máximo a cinco años de internamiento en un centro y tres de libertad vigilada. Son pocos años para una persona que ha cometido un delito tan grave. Tampoco parece lógico que un joven que acabe de cumplir 18 años tenga que cumplir quince años de prisión por un asesinato o una violación, mientras que otro al que sólo le falta una semana u horas para cumplir la mayoría de edad pueda salir del centro de menores en tan sólo 5 años, como ocurrió en el caso de Sandra Palo.

Otro de los aspectos que más llama la atención del asesinato de Cristina Martín es la violencia con la que actuaron ambas, más propia de ellos que de ellas. El Ministerio de Educación ha justificado en otras ocasiones que esta crueldad es un síntoma de la crisis de valores que sufren los jóvenes. Defienden que alguna cosa falla, pero no toman cartas en el asunto. Ya es hora de que los partidos políticos dejen de enfrentarse entre ellos y empiecen a buscar la manera de reducir la delincuencia entre los más jóvenes. Los datos son preocupantes, según el INE (Instituto Nacional de Estadística) los menores de 14 a 17 años cometieron 26.134 delitos y faltas durante 2009.

Si la sociedad en general y las instituciones no dan soluciones nos tendremos que acostumbrar a desayunar con casos tan estremecedores como el de la joven de Seseña o el de Marta del Castillo. Es responsabilidad de todos que pasen a ser hechos puntuales fuera de la cotidianidad.

Dani Gil: “Entrar en un lloc abandonat és com fer un viatge al passat, traslladar-se a una altra època”

Dani Gil té 27 anys i va néixer a Barcelona però fa poc que s’ha independitzat i actualment resideix a Viladecans. Només fa tres anys que va començar a visitar llocs abandonats però afirma que de petit ja li agradava explorar o fer excursions a la muntanya. Actualment ha convertit el seu hobby en una de les seves grans passions, fins i tot, es planifica les vacances per continuar visitant llocs nous. Per poder mostrar-los a tothom va crear un blog: http://www.ultima-visita.blogspot.com/ que compta amb un gran nombre de visites diàries. A més, també col·labora en un fòrum, CELA (Club de Exploradores de Lugares Abandonados), que compta amb una televisió per Internet on es pengen vídeos dels llocs visitats.

“Exploradors urbans” és com us definiu. Per ser-ho, quins requisits creus que s’han de tenir? Teniu algunes normes?

Crec que per ser un bon explorador urbà s’han de tenir clares i complir una sèrie de normes molt senzilles i fàcils que es podrien resumir en quatre punts. En primer lloc, no ser vistos, ni en entrar, ni en sortir. En segon lloc, no trencar mai cap finestra ni forçar cap porta per entrar. Si no es pot entrar de manera natural esperarem una altra ocasió. Tampoc es pot robar cap objecte dins del lloc abandonat. Ni pintar les parets, és a dir, no vandalitzar el lloc. L´únic record que ens emportem son les fotografies que obtenim. Per últim, tractem de preservar aquests llocs abandonats no publicant les localitzacions, únicament ho compartim amb gent de la nostra confiança.

Com va sorgir la idea de començar a visitar llocs abandonats i de crear un fòrum exclusivament dedicat a això?

Tot va començar al setembre de 2007 quan estava passant uns dies a casa d’uns amics de Saragossa i em van proposar fer una visita a un poble de Terol que es diu Aliaga per entrar en una central tèrmica abandonada. Al principi em va sobtar, i més encara quan em van explicar que ells visitaven llocs abandonats. En aquell moment ho veia com una afició freak. Tot i així, els vaig acompanyar i l’experiència va ser molt positiva. Em va agradar tant que quan vaig arribar a Barcelona vaig començar a introduir-me en aquest món. El primer que vaig fer va ser registrar-me al CELA que ja feia 3 anys que existia i on, a poc a poc, vaig anar coneixent a gent amb la mateixa afició.

Actualment, quants membres hi ha al fòrum?

El CELA té més de 1000 persones registrades. Tot i que només hi participen uns 40 o 50 d’arreu d’Espanya. D’aquests, només ens coneixem personalment i hem coincidit en sortides 20. Encara que al final cadascú acaba explorant amb la gent que té més confiança.

Teniu algun espai reservat únicament pels membres?

Sí. Hi ha una zona on només pot entrar la gent de confiança. Bàsicament som els que ens coneixem en persona i dels que coneixem al 100% les seves intencions. Actualment a Espanya només hi ha 17 persones membres del CELA que tinguin accés a aquest espai.

Hi ha més dones o homes?

Hi ha homes i dones, encara que no ho sembli aquesta afició també té adeptes femenines.

Quants llocs has visitat en total i amb quin et quedaries si n’haguessis de triar un?

Molts, hauré visitat prop de 100 llocs abandonats entre Espanya, Bèlgica, França, Regne Unit i Alemanya i la veritat és que m’és difícil triar-ne un. Sobretot guardo amb molt d’afecte un parell. La primera fábrica en bon estat que vaig visitar, ara fa més de dos anys. Es deia “Forners de Mataró, S.A.” i fa poc que l’han destrossat. Quan hi vaig entrar encara es podien veure els ordinadors a les oficines. També destaco un castell que vam visitar a principis d’aquest any i que ho conservava absolutament tot, inclús documents que dataven de 1890, roba, una armadura medieval, els mobles, etc.

Quina sensació es té quan s’entra en un lloc abandonat?

És una sensació d´incògnita, de no saber que et trobaràs, de no saber el que t´espera quan gires un passadís, quan obres una porta o quan tafaneges dins d´un armari. Tot això unit al silenci que es palpa a l´interior d´aquests llocs i a l’olor. És un cúmul de sensacions molt diferents i sovint contradictòries.

T’has trobat en alguna ocasió amb impediments per part de les autoritats a l’hora d’accedir a algun un lloc abandonat?

Sempre, perquè estem en la línia de la il·legalitat. Encara que mai trenquem res, ni robem, no deixem d´estar fent una incursiò a una propietat privada i, si volen, ens poden buscar un problema. Tot i així, fins ara mai n’he tingut cap. Només un parell de vegades ha entrat la policia a buscar-nos en un lloc abandonat. Una va ser en un parc aquàtic on vaig poder escapar-me per la part del darrera i una altra en sanatori de Madrid, on la policia també va entrar a buscar-nos, però ens vam amagar a l’última planta i, afortundament, no van passar del pati exterior.

Quin ha estat l’objecte més curiós que has trobat en alguna de les visites?

N’he trobat moltíssims. Per exemple, pessetes dins un sobre, maquinària totalment preparada per començar a funcionar, material de laboratori, fitxes mèdiques en un antic dispensari de l’any 1950. També recordo una guia de telèfon de l´any 1927 amb la publicitat de l`època. Són moltes coses per només escollir-ne una.

Has viscut durant alguna situació perillosa durant alguna visita?

Perillosa la veritat és que no. Abans d´entrar en un lloc sempre ens assegurem que no estigui vigilat i que no hi hagi ningú al voltant que pugui avisar a la policia. També en verifiquem l’estat. Fins ara mai hem tingut cap ensurt ni ens ha caigut un sostre o una paret.

Una situació sorprenent...

Va ser quan ens va enxampar un vigilant de seguretat en un lloc abandonat que era propietat d´AENA. Quan ens pensàvem que avisaria la policia em va dir que m´havia vist per la tele i que coneixia més o menys la nostra afició. Finalment i després d’algunes preguntes ens va deixar marxar.

Hi ha fòrums a nivell europeu o internacional?

Les trobades a nivell europeu les organitza un fòrum anomenat URBEXFORUM, que és com el CELA però a nivell europeu i en el qual només es pot participar en anglès. Vaig tenir la sort de ser el segon espanyol acceptat com a membre amb accés a tots els apartats fa dos anys. Actualment en som uns 5 o 6 en total.

El Club CELA ha participat en trobades a nivell europeu, com s’organitzen? Col·laboreu amb fòrums locals dels llocs que visiteu o n’hi ha algun que concentri a gent de tots els països?

L' Explo és com s’anomena aquesta trobada anual que s´organitza una vegada a l´any per la zona de Bèlgica o d´Alemanya. Es visita un lloc que sol estar tancat i amb vigilància. Cal dir que prèviament s’obtenen els permisos correspontents. L’objectiu és interactuar amb exploradors d’aquests països. He de dir que en els últims dos anys, només hem sigut 3 espanyols en aquesta trobada. Esperem que aquest any s’animi algú més.

Amb l’ajuda dels blogs heu pogut arribar a molta més gent que si ho haguéssiu hagut de fer a través dels mitjans convencionals. Consideres que és un avantatge o un inconvenient, el fet que més gent conegui aquests llocs i que els visiti?

Vaig crear ULTIMA - VISITA perquè volia compartir les meves fotos i experiències a la xarxa i així poder arribar a la gent, però reconec que es un problema. L´any passat hi va haver un boom amb aquesta afició. Ens van convidar a participar en programes a nivell nacional, com per exemple a MILENIO 3, d´Iker Jimenez o, a Radio Nacional d´Espanya. També a programes de televisió com “A Fondo” d´Antena 3 o “GENTE” de TVE. Aquesta afició, que fins aleshores era minoritària, es va fer més global i el CELA va patir una invasió de noves incorporacions. Lamentablement, la gent no sempre compleix les nostres normes i vandalitza aquests llocs. Ens hem endut algun disgust però procurem mantenir en secret la localització dels millors llocs per salvaguardar-los d’aquesta gent.

Joan Manel Tresserres aposta per la digitalització de la cultura sense renunciar a les formes tradicionals

A les 12 del migdia de l’últim dia de les Jornades Blanquerna ha tingut lloc una de les conferències més esperades: “La cultura mediàtica dels joves i la política de la Generalitat” a càrrec del Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manel Tresserres. Ha estat un dels actes centrals de les jornades i com no podia ser d’una altre manera el moderador ha estat el degà de la Facultat, en Miquel Tresserres.
La bona relació entre ambdos s’ha vist clarament des del principi i, fins i tot, el degà s’ha atrevit a aclarir en to humorístic que no els unica cap relació de parentesc sinó una gran amistat. Acte seguit, els alumnes han aplaudit efusivament al convidat i aquest s’ha sorprès perquè “no és molt habitual que s’aplaudeixi a un membre del govern abans de començar” i que els seus companys no el creurien quan els ho expliqués. Després d’aquest amè començament de la conferència, Joan Manel Tresserres ha entrat en matèria destacant en primer lloc, la importància d’una bona formació dels joves a la Universitat. A més, també ha fet referència a la gran quantitat d’informació que hi ha en el món on vivim i que, precisament, aquesta formació és la que ha de permetre als futurs comunicadors convertir la informació en coneixement per a la societat. Aquesta reflexió l’ha portat a profunditzar en el tema del consum cultural dels joves. Sobretot, ha destacat que la disponibilitat de continguts audiovisuals a través de diferents plataformes substitueix l’adquisició de coneixements a través de la lectura. En conseqüència, estan impulsant des de fa dos anys un projecte des de la Generalitat que ofereix la possibilitat als joves que fan 18 anys de subscriure’s gratuïtament a un diari o revista durant un període de temps limitat. Tanmateix, ha afirmat que també s’aposta per la digitalització obrint nous portals a Internet encara que, segons el conseller això donarà lloc a gèneres informatius híbrids. A més, Joan Manel Tresserres també ha fet referència al fet que les noves tecnologies faciliten fer la informació de manera més ràpida i que això ha de fer que els periodistes tinguin més temps per reflexionar i no al contrari.
Després d’aquesta primera part, s’ha centrat en explicar les relacions entre la política i els sistemes de comunicació. Ha fet especial èmfasi al descrèdit actual dels polítics i el paper que juguen els mitjans en fer de la política un espectacle. Tresserres ha afirmat que la responsabilitat és del sistema polític però que els mètodes de treball dels mitjans no són els adequats per servir a la ciutadania. Per acabar, ha fet referència a la cultura altra vegada però de manera més general. Ha exposat les diferents ajudes i subvencions que proporciona la Conselleria i a més, ha declarat que “Catalunya ha de tenir una mirada desacomplexada de la seva pròpia cultura sense desatendre la cultura internacional”. En aquest punt de l’acte, el conseller ha enumerat tots els projectes que tenia en marxa i això ha provocat que els assistents anessin marxant discretament de la sala, ja fos per avorriment o perquè s’acostava l’hora de dinar. Seguidament, s’ha iniciat el torn de preguntes en el qual molts alumnes volien participar però finalment els afortunats han estat sis estudiants. L’acte ha acabat amb un gran aplaudiment per part del públic assistent.

Lluís Tolosa desmunta el discurs alarmista que afirma que els joves consumeixen poca cultura

La conferència “La dieta (cultural i mediàtica) dels joves” s’emmarca dins del segon dia de conferències de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna. Ha començat a les deu del matí i ha comptat amb una gran audiència tant d’estudiants com de professors. Lluís Tolosa, director tècnic del Baròmetre de la Comunicació ha estat l’encarregat d’introduir als estudiants en el complicat i indesxifrable món de les estadístiques i els gràfics. Com a moderadora, Anna Prats ha fet una breu introducció sobre les audiències i els joves per posar al públic en context. Acte seguit, Lluís Tolosa ha explicat que estructuraria el seu discurs en dues parts. La primera, l’ha dedicat a exposar l’ampli ventall de sortides professionals que té en l’actualitat la investigació d’audiències i també a introduir les tasques del Baròmetre de la Comunicació.

Sobretot, ha destacat el fet que fins que no es va fundar el Baròmetre la investigació d’audiències es feia des de Madrid i, per tant, les dades eren estatals. Com a resultat, els mitjans catalans tenien una representació molt minsa perquè només es basaven en estudis provincials i no es tenien en compte els mitjans locals. Segons Tolosa, això ha canviat i moltes empreses tenen un departament que es dedica a la investigació d’audiències, malgrat els costos elevats que suposa.

Durant la segona part de la conferència, el convidat s’ha centrat en el tema del consum cultural relacionat amb els joves. Ha sorprès quan ha ensorrat un dels grans mites de la societat afirmant que els joves tenen un consum cultural i mediàtic superior al dels adults. Per justificar-ho ha comentat uns gràfics que comparaven el consum de mitjans en relació amb l’edat. Cal especificar, però, que es consideren joves de 14 a 25 anys i adults a partir de 25 anys. A través d’aquest estudi s’ha pogut observar que els joves consumeixen més revistes, internet, cinema, telefonia mòbil, videojocs i finalment, llibres que els adults. En canvi, els adults superen als joves en la lectura del diari. També ha fet referència al consum a partir del gènere, el nivell d’estudis i la classe social. Apartir del creuament d’aquestes variables ha anat configurant els diferents perfils dins dels joves. Per últim, ha mostrat les dades dels diaris, revistes, ràdios i canals de televisió més vistos pels joves. En aquest punt de la conferència ha aconseguit que molts dels assistents se sentissin identificats amb els resultats i alguns no han pogut evitar que se’ls escapés el riure. Com a cloenda de l’acte s’ha obert un torn de preguntes en el qual han participat majoritàriament els professors interessant-se pels mètodes d’investigació.

Adaptar-se als nous temps audiovisuals

Les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna tracten sobre els joves emprendors que s’enfronten al futur incert i canviant de la comunicació. Una de les primeres conferències ha començat a les deu del matí de dimarts dia 9 de març i tenia com a tema les “Noves vies de producció i difusió audiovisual”. Malgrat la històrica nevada del dia anterior, l’aula estava plena d’estudiants de la Facultat que esperaven impacients i alhora expectants amb les càmeres i els fulls apunt l’arribada dels ponents. Quan per fi han entrat a l’aula, durant uns minuts no s’han deixat de veure ni de sentir els flashos de les càmeres i tot seguit, s’ha inaugurat la primera taula rodona de les jornades d’enguany. La moderadora de l’acte ha estat Laura Riu, exalumne de la Facultat i presentadora de TVE. Com a convidats han assistit Ferran Clavell, director de Continguts de la CCRTV Interactiva, Antonio José Domínguez, productor de la webserie Malviviendo.com i Robert Figueras, fundador de Filmutea.

Laura Riu ha començat amb una reflexió al voltant de la qual s’ha anat construint el discurs dels ponents: “El món audiovisual mai tornarà a ser el d’abans”. La primera intervenció ha estat la de Robert Figueras, que ha explicat el projecte de la productora Filmutea, destinada a joves amb iniciativa que volen desenvolupar projectes audiovisuals innovadors. A través de la seva web es poden trobar els equips de treballs necessaris per dur a terme el projecte o, simplement, aconseguir contactes professionals. A més, ha fet especial èmfasi en la narrativa transmediàtica i en el 3D com a futur del món audiovisual. Actualment, estan desenvolupant el primer llargmetratge transmedia d’Espanya, Panzer Chocolate. Seguidament, ha fet la seva intervenció Antonio Domínguez, qui ha desenvolupat una de les webseries que han tingut més èxit en la xarxa, Malviviendo, amb un pressupost de tant sols 40 euros en el seu primer capítol. Domínguez ha destacat que Internet facilita molt la distribució de continguts audiovisuals però que el problema és el finançament, ja que les grans empreses encara no són conscients de la importància que tenen les xarxes socials. Tot i així, a través de la seva webserie ha aconseguit fer altres projectes, com per exemple, una campanya per a joves de l’asseguradora Maphre. Per últim, ha acabat destacant que és un món molt difícil en què s’ha de lluitar. L’últim discurs ha anat a càrrec de Ferran Clavell, qui ha destacat que hem de saber arribar als nous usuaris, cada vegada menys passius. Durant la seva exposició ha fet un repàs pels diferents serveis online de TV3 i Catalunya Ràdio dels quals ha destacat un increment superior en les audiències respecte als mitjans tradicionals.

Després d’aquest repàs dels nous formats s’ha iniciat el torn de preguntes. En un primer moment, cap dels assistents s’ha atrevit a preguntar res i per aquest motiu, Laura Riu ha trencat el gel amb una sèrie de preguntes que feien referència als nous formats o al fet que reduir els pressupostos influeixi en la qualitat. Finalment, un parell d’estudiants han fet preguntes al voltant d’aquest últim tema. Per acabar, Antonio José Domínguez s’ha guanyat al públic posant un fragment del primer capítol de Malviviendo.

La supervivencia de tres familias en un circo exótico

Cuatro se ha empeñado en demostrar en su último reality cómo pueden sobrevivir y adaptarse tres familias españolas a tribus indígenas que viven en lugares remotos del planeta. Como todo show que se precie lo que se busca es el espectáculo y en este caso se ha conseguido destacando las diferencias culturales entre las tribus y los españoles. Se podría asimilar a un Gran Hermano exótico donde los indígenas son caracterizados por la misma presentadora del programa como primitivo y en la mayoría de ocasiones se muestran sus costumbres de manera exagerada. Por este motivo, no sorprende a nadie ver como se mata a un cocodrilo o a una gallina a palos o como se discrimina o se acepta el maltrato a las mujeres. Sin embargo, la productora cuenta con los permisos de los países que acogen a los concursantes. Además los indígenas han sido compensados económicamente por falsear la realidad. En definitiva, por convertir sus poblados en un plató lleno de cámaras y micrófonos y también por vestir con taparrabos cuando es sabido que habitualmente visten con vaqueros.
Lo peor de todo no es que se muestren las diferencias entre culturas sino el trato que dan algunos concursantes a sus anfitriones, ya que la educación y los buenos modales brillan por su ausencia en alguno de los participantes, sobre todo en los más jóvenes. Sin lugar a duda, el programa muestra racismo y falta de respeto hacia otras culturas porque muestra una visión distorsionada de la vida en estos poblados. Todo este circo se organiza para repartir un premio de 150.000 euros entre las familias que sean aceptadas por sus tribus y para ello deben hacer todo lo que se les dice, aparte de someterse semanalmente a un consejo tribal donde se valora el progreso durante la semana y para el que cuentan con la ayuda de un traductor. Los que no obtengan un buen resultado se deberán enfrentar a un castigo que impondrá la tribu. Uno de los más destacados lo sufrió una de las concursantes y consistió en quitar los piojos a todas las mujeres de la tribu. A pesar de todo, es un programa que cuenta con la aceptación por gran parte de la audiencia ya que es la segunda edición que se realiza y no está siendo menos polémica que la anterior.

Anatomia de l'amor

Com cada 14 de febrer les pastisseries, les floristeries i les botigues de regals fan l’agost. Allò que va començar al s.XIV amb una simple associació entre l’amor romàntic i el dia de Sant Valentí s’ha convertit en una de les tradicions que any rere any, trepitja amb més força. No cal dir que és una altra tradició anglosaxona que hem acabat adoptant. En el nostre cas, el símil català seria el dia de Sant Jordi.
Sant Valentí és la festa de l’amor i com sempre, Internet ofereix noves possibilitats per aquells que tinguin el cor trencat o, simplement, per aquells que encara el tinguin lliure i desitgen que sigui per poc temps. Les webs que t’asseguren trobar la teva mitja taronja han decidit buscar la recepta perfecta perquè ningú passi el dia de Sant Valentí sol. Això ho han aconseguit a través d’estudis basats en anàlisis d’ADN. Segons una empresa nord-americana, les dones se senten atretes per l’olor dels homes amb sistemes immunològics diferents als seus. Així, és molt fàcil trobar el teu príncep blau. Només has de pagar uns 2000 dòlars i l’empresa t’envia a casa un kit amb tot el material necessari perquè tu mateix et puguis extreure les mostres d’ADN. Després et troben la parella ideal, però això sí, després d’haver passat una sèrie de tests psicològics, de personalitat i d’haver comprovat els antecedents penals. D’aquesta manera, s’asseguren que Cupido no s’equivoqui quan llenci les fletxes de l’amor. Qui ho diria, que lligar és tan complicat! On queden les declaracions espontànies d’amor, els sopars romàntics, els passeigs sota les estrelles? En definitiva, hem perdut el romanticisme?
Aquestes noves tècniques acabaran amb les tradicionals. Qui no ha conegut a algú especial en una discoteca, a la feina o en un viatge? Encara que per molts sigui impossible trobar parella d’aquesta manera, s’ha demostrat que és un dels negocis que menys ha patit els efectes de la crisi perquè continua sumant beneficis. Aleshores, és important plantejar-se perquè tenen tant d’èxit aquestes pàgines web. Alguns experts assenyalen que pot ser una bona manera de conèixer gent i fer amics per aquelles persones que estan tant immerses en la seva feina que gairebé no tenen temps per sortir o bé, una bona manera de començar per als més tímids.
Tot i així, conèixer a la teva parella d’una manera tan perfectament calculada fa que es perdi tota l’espontaneïtat i complicitat que se sent quan mires algú i saps que esteu fets l’un per l’altre.