dijous, 22 de maig de 2008

L'estàtua de Colom


Un matí típic de primavera al centre de Barcelona. Els abrics que es resisteixen a ser guardats a l’armari, gent atrafegada que va d’un lloc a un altre i turistes embadalits que passegen tranquil·lament per les rambles, càmera en mà, disposats a trobar una instantània que deixi constància del seu pas per la capital catalana.

Una gran plaça, rodejada per la incansable circulació de cotxes, motos i autobusos. I en mig, alçat per sobre de tot, està l’estàtua de Colom. Assenyalant cap a un nou món, suposo, un món que en un temps va suposar per molta gent l’esperança d’una vida millor, d’una nova oportunitat. Ara d’aquell nou món vénen molts cap aquí buscant una nova vida, el camí a l’inversa.

La vida passa i passa pels peus de la gran estàtua. A sota, rambles amunt, es veu gent fins on la vista arriba. A l’altra banda, el Port Olímpic i el Maremàgnum, i més enllà el mar, que encara que no es vegi es sap perfectament que hi és. Uns quants coloms vigilen el cel de la ciutat al marge del rebombori que hi ha a terra. Vehicles de tot tipus que van en totes direccions. Algun bus que va cap al Paral·lel, unes quantes motos rambles amunt i rambles avall, i furgonetes que continuen amb la seva jornada laboral.

Les Rambles, el símbol més conegut de Barcelona, lloc de trobada i de pas, no només de gent sinó de cultures, una porta d’entrada. Al Raval a una banda, i al Gòtic a l’altra. I al principi, l’estàtua que ha vist créixer generacions i generacions de barcelonins, vigilant els qui hi entren, símbol d’un imperi ja molt antic. La ciutat canvia, i als vells emblemes si sumaran de nous, senyal que la història continua infatigable al voltant de totes les estàtues del món.