Ara que ja no queda cap títol en joc és el moment per començar a analitzar la temporada del Barça, i la primera paraula que se’ns ve a tots al cap és aquesta: fracàs.
Al més d’agost tothom estava d’acord en què aquesta era una de les millors plantilles de la història del club. Les perspectives eren molt bones. Estaven localitzats els errors que havien portat a la desfeta de l’exercici anterior i, per tant, tots suposàvem que se’ls hi posaria remei. Segur que l’equip tornaria a oferir l’espectacle futbolístic que va enlluernar al món. Però quan la pilota va començar a rodar tot feia la mateixa pudor que l’any anterior. Els jugadors continuaven pensant que guanyarien simplement per lo bons que eren, el president seguia encantat d’haver-se conegut i l’entrenador estava a un planeta situat a anys llum del Camp Nou. L’autocomplaença de la que va parlar Laporta seguia instal·lada en tots els estaments del club, i anava evolucionant perillosament cap al que s’ha acabat convertint aquesta temporada. Una autèntica presa de pèl al culer què, lògicament, hem acabat molt emprenyats.
Dissabte es compleixen 2 anys de la final de París, on els seguidors barcelonistes varem tocar el cel veient a Puyol aixecant la orelluda. Avui, la massa social del Barça està furiosa després de 24 mesos de disgustos, d’enganys i de menyspreus cap al club per part de tots els que hi estan ficats. L’exemple més clar és el dels 4 jugadors que formaven la columna vertebral de l’equip campió. Márquez – Deco – Eto’o – Ronaldinho. Segurament cap d’ells continuarà l’any que ve al club, però la veritat és que fa molt temps que van marxar. El central mexicà està més pendent de la novia que té a Madrid que del futbol. La prova més clara és que després del ridícul del Bernabéu no va tornar amb l’equip sinó que va fer nit a la capital d’Espanya. Deco és el termòmetre per saber com està l’equip, i veient els resultats no cal afegir gaire més. Eto’o és un dels principals responsables més directes d’aquesta crisi. Les seves paraules a Vilafranca, atacant a l’entrenador i a la indiscutible estrella de l’equip, van dinamitar el vestidor i van ser el començament del fi. I queda Ronaldinho. Fa molta pena haver de criticar a l’home que va agafar al Barça més patètic de la història i el va portar a ser un dels millors equips de tots els temps. Però la veritat és què ens ha fallat. Ja no li traurà ningú el fet de ser el jugador més important del club des de Kubala. Però la seva injustificable decadència ha apagat el seu somriure etern, i també el nostre. Segur que tan el president com l’entrenador podrien haver fet més per controlar la dispersa vida del crack. Fer-lo entrenar de tant en tant segur que hagués ajudat. Però una persona adulta ha de ser responsable dels seus actes, i per un esportista d’elit cuidar la seva condició física és essencial. El futbol va passar a ser secundari per a ell i ara hi ha qui diu que mai més podrà tornar a jugar a gran nivell. No crec que això sigui veritat. Però segur que el Camp Nou no podrà tornar a gaudir del millor jugador que l’ha trepitjat en els últims 50 anys.
Ell marxarà, com també l’entrenador. Però hi ha un altre responsable que seguirà en el seu lloc. Ens va parlar d’autocomplaença i de un codi intern que ho solucionaria tot, i ens el vàrem creure. A veure amb què surt ara. Quan algú t’enganya un cop la culpa és tota seva. La segona vegada que ho fa el culpable ja ets tu. Com tants altres ha utilitzat el club pel seu benefici personal. És el moment que marxi. No pren cap decisió i enlloc d’esbroncar als jugadors es permet el luxe d’esbroncar als afeccionats. Al lloro. Que ningú s’oblidi de signar. La meva ja la tenen, només falten 5.881.
Al més d’agost tothom estava d’acord en què aquesta era una de les millors plantilles de la història del club. Les perspectives eren molt bones. Estaven localitzats els errors que havien portat a la desfeta de l’exercici anterior i, per tant, tots suposàvem que se’ls hi posaria remei. Segur que l’equip tornaria a oferir l’espectacle futbolístic que va enlluernar al món. Però quan la pilota va començar a rodar tot feia la mateixa pudor que l’any anterior. Els jugadors continuaven pensant que guanyarien simplement per lo bons que eren, el president seguia encantat d’haver-se conegut i l’entrenador estava a un planeta situat a anys llum del Camp Nou. L’autocomplaença de la que va parlar Laporta seguia instal·lada en tots els estaments del club, i anava evolucionant perillosament cap al que s’ha acabat convertint aquesta temporada. Una autèntica presa de pèl al culer què, lògicament, hem acabat molt emprenyats.
Dissabte es compleixen 2 anys de la final de París, on els seguidors barcelonistes varem tocar el cel veient a Puyol aixecant la orelluda. Avui, la massa social del Barça està furiosa després de 24 mesos de disgustos, d’enganys i de menyspreus cap al club per part de tots els que hi estan ficats. L’exemple més clar és el dels 4 jugadors que formaven la columna vertebral de l’equip campió. Márquez – Deco – Eto’o – Ronaldinho. Segurament cap d’ells continuarà l’any que ve al club, però la veritat és que fa molt temps que van marxar. El central mexicà està més pendent de la novia que té a Madrid que del futbol. La prova més clara és que després del ridícul del Bernabéu no va tornar amb l’equip sinó que va fer nit a la capital d’Espanya. Deco és el termòmetre per saber com està l’equip, i veient els resultats no cal afegir gaire més. Eto’o és un dels principals responsables més directes d’aquesta crisi. Les seves paraules a Vilafranca, atacant a l’entrenador i a la indiscutible estrella de l’equip, van dinamitar el vestidor i van ser el començament del fi. I queda Ronaldinho. Fa molta pena haver de criticar a l’home que va agafar al Barça més patètic de la història i el va portar a ser un dels millors equips de tots els temps. Però la veritat és què ens ha fallat. Ja no li traurà ningú el fet de ser el jugador més important del club des de Kubala. Però la seva injustificable decadència ha apagat el seu somriure etern, i també el nostre. Segur que tan el president com l’entrenador podrien haver fet més per controlar la dispersa vida del crack. Fer-lo entrenar de tant en tant segur que hagués ajudat. Però una persona adulta ha de ser responsable dels seus actes, i per un esportista d’elit cuidar la seva condició física és essencial. El futbol va passar a ser secundari per a ell i ara hi ha qui diu que mai més podrà tornar a jugar a gran nivell. No crec que això sigui veritat. Però segur que el Camp Nou no podrà tornar a gaudir del millor jugador que l’ha trepitjat en els últims 50 anys.
Ell marxarà, com també l’entrenador. Però hi ha un altre responsable que seguirà en el seu lloc. Ens va parlar d’autocomplaença i de un codi intern que ho solucionaria tot, i ens el vàrem creure. A veure amb què surt ara. Quan algú t’enganya un cop la culpa és tota seva. La segona vegada que ho fa el culpable ja ets tu. Com tants altres ha utilitzat el club pel seu benefici personal. És el moment que marxi. No pren cap decisió i enlloc d’esbroncar als jugadors es permet el luxe d’esbroncar als afeccionats. Al lloro. Que ningú s’oblidi de signar. La meva ja la tenen, només falten 5.881.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada