dijous, 15 de maig de 2008

La UE, la "tirita" de Sèrbia?

Sèrbia torna a estar al punt de mira internacional, i més concretament d’Europa. El inesperat resultat de les eleccions de diumenge 11 de maig ha deixat un panorama polític del tot indefinit. El Partit Democràtic (PD) de l’actual cap d’estat Boris Tadic ha sigut el que ha obtingut més escons (102). El Partit Radical, amb Vojislav Seselj al capdavant i que es presentava segons els primers sondejos com el vencedor de les eleccions ha obtingut 77 escons. Després es troben el Partit Democràtic de Sèrbia (30) i el Partit Socialista de Sèrbia (20). Aquests dos últims tot i obtenir els pitjors resultats són qui tenen la paella pel mànec per a decidir el futur del país balcànic ja que ningú ha arribat a la majoria absoluta que li permetria governar en solitari, i més concretament el Partit Socialista ja que tant pot pactar amb Boris Tadic o Vojislav Seselj.

L’agenda d’aquest país balcànic es veu assetjada, des de la caiguda l’any 2000 d’Slobodan Milosevic, per dues preguntes principals: vol Sèrbia ser una democràcia plena? Vol entrar a formar part de la UE?
Sí i no. Les respostes que trobem en el mateix país són dues, i ben contraposades.
Per una banda hi ha els que somien amb una Sèrbia europea i plenament democràtica. Aquests són els que donen el suport al partit de Boris Tadic, el líder demòcrata que representa les expectatives i desitjos de la vessant més moderada del país. Però a l’altra banda trobem la població sèrbia més radical i no és precisament una part petita del conjunt de la població. Aquests, que són els que es perfilaven com a guanyadors d’aquestes eleccions, són representats pel Partit Radical i el Partit Socialista de Sèrbia, del ja difunt Milosevic.

Ara mateix existeix la possibilitat de pactes polítics tant decantats a una banda com a l’altra. És evident que la cullerada que hi ha posat la UE amb la firma de l’acord ASA (Acord d’estabilització i associació de la UE) just una setmana abans de les eleccions ha tingut la repercussió que buscava. I és que la voluntat de la Unió Europea de què Sèrbia entri a formar-ne part és més que evident. Per això també la proposta de setze països, Espanya entre ells, d’oferir als serbis visats gratuïts.
Però tot això no sembla ser prou desequilibrant per un país on encara perduren vents que onegen la bandera sèrbia al ritme que ho feien en els pitjors temps de guerra. I darrerement hem contemplat l’opció inclús de que aquests vents es tornessin huracanats degut a la declaració unilateral d'independència de Kosovo el passat 17 de febrer.



Encara queden moltes persones que es sustenten en una ideologia ultranacionalista –fa poc vam poder veure al telenotícies com un serbi afirmava rotundament: “Déu és serbi”- pròpia de la que empenyia i omplia de valor els serbis a lluitar per a la creació de la Gran Sèrbia als anys 90. Aquella Sèrbia que avançava tot pintant de color blau sobre un mapa totes aquelles zones de la ex Ioguslàvia (ara dividida en Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Macedònia, Montenegro, Croàcia i Kosovo) que anava conquerint i sucumbien al seu poder. El color que en aquella època era senyal de progrés i triomf, el mateix de la bandera que ara molts es mostren reticents a aprovar, la bandera de la UE.

Però la independència de Kosovo no sembla ser tampoc el principal problema de la gent. Segons informa la llista de preocupacions de la població, les pors que més els inquieten són l’alça del cost de vida, l’atur i la corrupció. Fins a la desena posició no trobem la independència kosovar. Tot i això la independència de Kosovo ha suposat un "terratrèmol", no tant pel fet mateix sinó perquè ha il•luminat la situació ideològica del país i segurament també ha endurit algunes postures. Tot això s’ha vist reflectit en aquestes eleccions que pretenien treure de la crisis el país.

Lluny de l’entramat polític que sorgeixi dels pactes: el Partit Democràtic amb el Partit Socialista, i que suposaria la vessant democràtica i proeuropea a pesar de la presència del PS, herència del criminal de guerra Milosevic; o bé la comunió entre els partits més ultranacionalistes: Partit Radical, Partit Democràtic de Sèrbia i el Partit Socialista,la qüestió cabdal és que la República de Sèrbia està dividida. Està partida entre els que mantenen la postura més radical i ultranacionalista i els que desitgen agafar el tren del progrés que porta de nom Europa i garantir així una democràcia plena.

És possible fer que tots emprenguin el mateix viatge quan entre ells hi ha que idolatren als criminals de guerra, Ratklo Mladic i Radovan Karazdic, encara lliures? I si és possible, creieu que aquest tren garantiria el futur del país?
Sèrbia és encara avui dia una regió trencada, ferida i amb grans vestigis, sobretot ideològics, de la guerra dels anys 90. Més enllà de qui representi governamentalment el país i si entra a formar part o no del màxim organisme europeu, el progrés de Sèrbia serà en tant que es curin totes les ferides que encara resten obertes i que molts semblen no volen tancar.
L'empresonament dels criminals de guerra, molts dels quals encara no han estat jutjats, seria un bon punt pel qual començar.