divendres, 1 de juny del 2007

De Los Soprano a Perdidos: L'edat d'or de la ficció televisiva

A finals de la dècada dels 90, la cadena per cable americana HBO va decidir fer una forta aposta per a la creació de ficció pròpia, lluny de la pressió dels canals generalistes que tenien la necessitat d’aconseguir una gran audiència. D’aquesta iniciativa van sorgir serials dramàtics de gran èxit com Los Soprano, Sexo en Nueva York o A Dos Metros Bajo Tierra. I d’aquesta manera va començar el que més tard s’acabaria anomenant “la nova edat d’or de la televisió”, que avui en dia encara continua amb serials de culte i fenòmens de masses com Perdidos, 24 o Mujeres Desesperadas. Però amb la fi de la gangsteril Los Soprano el proper 10 de juny, l’últim vestigi d’aquells inicis tan prometedors d’aquesta etapa televisiva, juntament amb la devallada d’audiència dels altres daurats productes contemparis, ha sorgit el dubte de si la cloenda del serial de James Gandolfini és també l’inici de la caiguda de la nova era que podria resultar molt més breu del que s’esperava.

Abans de la reformulació de HBO, els canals generalistes americans consideraven la seva graella d’una altra manera, on la publicitat era l’eix fonamental sobre el qual s’havia de posar quelcom entremig. Però des que els crítics de televisió van començar a parar més atenció a la cadena per cable de la que li tocava per audiència, els generalistes com ABC, FOX o CBS van haver de posar més èmfasi en els continguts mitjançant els quals programaven la publicitat. I tot i que aquests canals gaudien d’uns pressupostos molt majors e
n comparació a una cadena com HBO, van haver de fer front a una gran desventatge: a causa de que la seva programació podia ser vista per tot el conjunt de la població, no tenien la mateixa llibertat a l’hora de tractar el sexe, la violència o d’altres temàtiques. Havien de conciliar audiència amb qualitat, no com les cadenes per cable que ja gaudien d’un target molt definit i per tant no necessitaven captar l’atenció de tanta part de la població.

En realitat, ni Los Soprano, ni Sexo en Nueva York, ni A Dos Metros Bajo Tierra van inventar-se res en el sector audiovisual: senzillament van adoptar aspectes i temàtiques pròpies de les grans pantalles, convertint alguns episodis o capítols en veritables mini-films d’impecable factura. Un clar exemple és la familia italoamericana, gran deutora del Padrino de Coppola o del cinema de Scorsese. I A Dos Metros Bajo Tierra va ser un dels precursors que van promoure l’apropament dels guionistes de cinema a la televisió: Alan Ball, que dos anys abans havia guanyat l’Oscar al millor guió original pel film American Beauty, va ser-ne el creador. De fet, era tan gran la
voluntat de la cadena HBO de que el guionista ideés el serial que li van proposar que escollís la temàtica que vulgués. Ball va triar la mort. Però on és dubte la realitat i comença la llegenda és en el rumor que circula que quan el guionista va entregar la bíblia de com havia de ser el serial, els productors en veure que era un producte molt mediàtic i poc personal, li van tornar dient-li: “et vam dir que escrivissis el que tu vulguis”.

No obstant, si en alguna cosa van afegir una novetat en el món de l’audiovisual és que fins llavors no havia estat concebible realitzar un serial dramàtic que extengués el seu fil argumental al llarg de tota una temporada o fins i tot vàries. Aquesta propietat només corresponia a les soap operas i era per un motiu: els serials, en tenir un fil argumen
tal fonamental, tenen el gran inconvenient que poden perdre espectadors com tot producte però tenen la gran dificultat d’aconseguir-ne. El més clar exemple és Perdidos.

Els creadors de Perdidos, Damon Lindelof i Carlton Cuse, van anunciar el passat cinc de maig que el serial dramàtic de la cadena ABC acabaria definitivament el 2010. “Crèiem que per una sèrie com aquesta, l’audiència vol saber quan acabarà la història i començar a descobrir part dels secrets que hem anat sembrant al llarg dels anys” van dir al diari USA Today, dos mesos més tard que es renovés la sèrie per a una quarta temporada, tot i que l’audiència hagués devallat considerablement des de la seva estrena el setembre de 2004. “Segurament Perdidos acabarà amb una audiència molt inferior als tretze milions d’espectadors que té ara perquè ho té impossible per captar-ne de nous després de tants girs de guió i misteris sense resoldre des de la primera temporada” opina Xavier Díaz, llicenciat de Comunicació i Audiovisuals per la Universitat Pompeu Fabra i especialitzat en ficció. Però si per alguna raó aquest serial es pot considerar un dels elements que formen la nova l’edat d’or de la televisió és per la seva intertextualita
t. “Quan la ABC va retransmetre Perdidos va trencar la norma de que un drama serial pogués funcionar a la televisió generalista. Va trencar la norma que deia que no es pot tenir 37 personatges” va declarar Michael Wright, executiu de la cadena per cable TNT.

Nip/Tuck, en canvi, és el màxim exponent de com una cadena per cable té la màxima llibertat possible. El seu lloc en l’olimp dels serials ha estat a conseqüència del trencament de ple de tabús que fins que va aparèixer només s’havien pogut veure a la televisió. En ella s’ha vist des d’incestos a escenes de sadomasoquisme on el superficial Christian Troy insultava a una noia i la degradava obligant-la posar-se una bossa al cap. Per no parlar del fill dels protagonistes, obsessionat amb els transexuals i convertit en nazi. A més, tot i que la seva audiència només es trobi pels voltants dels quatre milions (una xifra a tenir en compte en una cadena d’audiència restringida com FX) ha aconseguit que famosos de l’alçada de Madonna o Nicole Kidman hagin demanat a Ryan Murphy, el creador, que les deixin participar en un episodi.


Tot i això, no només els serials han estat de sort en aquesta edat d’or: les sèries també hi han tingut cabuda. I per sèrie s’en
tén als productes que la seva línia argumental bàsica comença i acaba en el propi capítol. En aquest àmbit, l’exemple más clar és CSI, que va reformular les sèries d’assassins i policies amb la seva estètica que ha creat escola. Des de House a Bones, passant per Numbers, han imitat aquest estil que empra efectes propis de la gran pantalla i considerats videoclipers. En aquest aspecte hi ha tingut molt a veure el productor de la sèrie Jerry Bruckheimer (més conegut per haver produït pel·lícules com la trilogia de Los Piratas del Caribe, Top Gun o Pearl Harbor) sempre espectacular. Tanmateix, a conseqüència de les seves franquícies aquest producte ha perdut la novetat i s’ha estancat dins del seu efectisme, fet que explicaria el seu retrocés d’audiència (en dos anys ha perdut cinc milions d’espectadors tot i ser una sèrie).

Mujeres Desesperadas, 24 i els mateixos Soprano són d'altres víctimes de la graella i han anat perdut audiència gradualment. “Hi ha un factor molt clar que és la novetat” explica Xavier Díaz que també remar
ca que “hi ha un altre factor a tenir en compte: s’està donant tanta importància a la ficció als Estats Units que ara l’espectador comença a estar saturat i cada cop li dóna menys importància a l’acció de canviar de canal”. Aquesta hipòtesi explicaria la situació de la graella d’Estats Units que ha patit certs canvis en l’últim parell d’anys, on ara reina Anatomía de Grey. Aquest serial mèdic també és un producte de gran qualitat, que estudien els alumnes d’arreu gràcies a la seva capacitat de síntesi i ritme. No obstant, la seva inclusió dins l’etapa d’or no resulta del tot clara per culpa de la seva manca de pretenciositat temàtica i el ritme còmode en el què fa les seves línies argumentals fixes. Més evident resulta que els serials més exitosos d’aquesta recent temporada, Herois o Cinco Hermanos, no formen part de la fornada començada amb el canal HBO encara que en són directes hereus gràcies a la impecable factura. Encara que per clar exemple de producte aspirant al culte hi ha Prison Break, a qui l’audiència li ha girat l’esquena en la seva temporada després dels canvis de guió per tal que tingui una dil·latada carrera.

És per aquesta fina línia que l’edat d’or sembla estar donant els seus últims fruits: cada cop és més difícil distingir l’original de la còpia. A més, la immunitat de l’espectador dóna un futur poc esperançador per la novetat i la reformulació de les sèries i serials. Hi ha la porta oberta a que les cadenes generalistes tornin a la seva visió anterior, on els ratings ho eren tot. Encara que si més no, la qualitat sembla perdurable: el perfeccionament de les tècniques televisives i l’apropament de les estrelles de cinema a la televisió (des de Martin Sheen al seu fill Charlie, passant per Malcolm McDowell o Sally Fields) ho demostren. Només el temps podrà dir si aquesta etapa continua, s’hi ha acabat, o si només va ser una anecdòtica casualitat.