En un primer moment, el local pertenyia a la Fundición Comas que tal i com indica el seu nom, era una empresa que es dedicava a la fundició de metalls. El seu treball més destacat amb el que va adquirir una gran fama i reputació va ser l’encàrrec que va rebre per responsabilitzar-se de tota la decoració en bronze del conegut i important monument dedicat a Cristòfol Colón que trobem situat al final de les Rambles gairebé tocant al mar. Aquest monument també va ser forjat per la mateixa empresa.
A finals de segle XIX la Fundición Comas va tancar les seves portes i aleshores, és quan tres amics van tenir la brillant idea d’associar-se per adquirir el local i convertir-lo en una sala de ball qua van batejar amb el nom de La Camelia Blanca.
Cadascú d’ells es va fer càrrec d’alguna cosa de la sala per exemple, un d’ells era el director de l’orquestra que tocava música en viu, un altre d’ells s’encarregava del tema del bar i l’últim dels tres socis era l’encarrregat de tot allò que tingués relació i fés referència a la sala en si. A primera vista, les coses tenien que rutllar però, no va ser així i els problemes econòmics van començar a sorgir. Els diners escassejaven i això va comportar que els tres socis adquiríssin un gran deute amb el fabricant que els hi subministrava les begudes . Com el deute era bastant elevat i no hi havia diners per part dels tres socis per fer-li front, el fabricant de les begudes va pensar en rescindir aquest impagament convertint-se ell en propietari del local dels tres socis conegut fins aquell moment amb el nom de la Camelia Blanca. Així doncs, la sala va passar a ser propietat d’en Jaume Daura. Aquest tenia dos fills, en Jaume Daura que era un bon estudiant de medicina i en Ramón Daura que no estudiava. En Ramón va parlar amb el seu pare i van arribar a l’acord que ell s’encarregaria del local amb només 15 anys d’edat.
L’any 1903, en Ramón Daura rebateja el que havia estat fins aleshores La Camelia Blanca amb el nom de La Paloma i és en aquest precís moment quan comença la veritable història.
Se sap que el motiu pel qual en Ramón Daura va rebatejar la sala de ball amb el nom de La Paloma, és degut a que anys erere quan el local era encara la Fundición Comas, en ella hi treballava un vigilant que era propietari de tres gossos. Aquests gossos tenien noms ben curiosos, el Tigre, el Lleó i La Paloma. D’aquí venen els nos de tres dels quatre carrers que delmiten l’espai on està ubicada la coneguda sala i com no, el nom propi d’aquesta mateixa.
Vist el fracàs dels seus antecessors, en Ramón Daura comença a pensar en els canvis necessaris de a sala de ball perque aquesta funcioni i triomfi.
És aleshores quan l’any 1915, el jove de 15 anys emprén un viatge a París en busca de noves idees que li serveixin per fer d’aquella sala, una gran sala. En Ramón torna a Barcelona amb aires i idees renovadores.
El primer que va fer va ser encarregar a Salvador Alarma i a Moragas, tots dos escenògras del Liceu, el projecte de les pintures que encara a dies d’avui es conserven tal i com els seus autors les van realitzar i en les que veiem representacions de diferents escenes de ball com una sardana o un ball de carnaval.
Tot seguit va conèixer a Manel Mestre, un reconegut artesà de l’època que va ser l’encarregat de tota la decoració de la sala. Aquest va prometre a Ramón Daura que deixaria La Paloma com el palau de Versalles, d’aquí tota la decoració d’estil modernista. Els relleus i els daurats recobreixen tota la sala, motlures en forma de guirnalda, policromats, nímfes i la impressionant làmpara. Tots aquests elements han estat i són conservats gràcies a la gran tasca de restauracó portada a terme pels seus propietaris durant els anys de vida del local.
A partir d’aquest moment, la sala ja estava preparada per començar a funcionar però encara hi havia que solucionar algun que altre problema per acabar de netejar la imatge que tenia el local i dic netejar la imatge perque el local era frequentat per mala gent.
Alehores, Ramón Daura va decidir reclutar a un grup de cambrers forçuts i valents que en 24 hores van netejar el local d’aquests individus indesitjables que no enteníen un altre llenguatge que el dels desafiaments i les baralles. Aquest fet va impressionar a tothom fins i tot a la policía de l’època. Aquest fet va povocar que La Paloma es convertís en sinònim de ordre i seny i que comencèssin a assistir amb certa frequeciabilitat personalitats del món de l’art i la cultura com Pablo Picasso o Salvador Dalí que s’ asseia en un dels palcs i es dedicava a dibuixar als diferents personatges que visitaven la sala.
Amb l’arribada del franquisme, les coses van canviar una mica. Drant els anys de la Guerra Civil a Espanya, el local va ser tancat i confiscat i el van fer servir com a recinte per a realitzar pràctiques de tir. Un cop finalitzada la guerra, la sala de ball es va tornar a obrir però aleshores tot el tema del ball estava considerat com una cosa pecaminosa.
Per evitar que la get deixés d’assistir als balls i de que li tanquèsin la sala altre cop els franquistes, en Ramón Daura es va inventar un personatge al que va anomenar La Moral.
La Moral era l’encarrgat d’anar passejant-se per la pista de ball amb un bastó a la mà i que anava separant a les parelles que s’acostaven massa a l’hora de ballar. Aquest curiós personatge ha passat a la història de la sala. També es van instaurar cartells de tipus moralista per tenir content al poder. Això va durar fins als anys 50 i a partir d’aquí, la cosa va anar disminuïnt consderablement fins l’arribada de la democràcia on va desparèixer per complet.
Amb el boom de la democràcia La Paloma es va tornar a omplir de gent de tot tipus. L’ambient era molt barrejat, en ella es podíen veure els personatges típics de tota la vida, estudiants, pintors, bohemis... Fins i tot la gent que vivia a la part alta de la ciutat s’acostaven a La Paloma a moure l’esquelet. També es va posar de moda que molts dels assistents al Liceu els dijous a la nit, s’apropèssin a la sala un cop finalitzada l’obra.
Duant les darreres dècades les coses van seguir igual i la sala era tot un èxit de públic que anava a ballar al ritme de l’orquestra els diferents balls clàssics com el bolero, el tango, el cha cha cha, el vals...
A finals de la dècada dels 90 la cosa va tenir que canviar, La Paloma va seguir mantenint la orquestra però es va veure obligada a seguir oberta fins les 5 de la matinada a causa dels milers de joves que volien anar a la sala a esoltar música sel·leccionada pels millors discjòqueis del moment. Un altra vegada es podía observar al local gent de totes les edats quan a les dues de la matinada deixava de tocar la orquestra i es donava pasa al DJ. Els avis que havíen estat ballant fins les dues abandonaven la sala donant pas als joves electrònics.
Les coses funcionaven molt bé fins que l’any passat l’Ajuntament de Barcelona es va veure obligat a tancar la sala per les contínues denúncies per soroll dels veins de la zona. Ni la original idea de contractar un grup de mims que demanaven silenci a les 5 de la matinada als joves que abandonaven la sala per tal de respectar als veins afectats va evitar que el 3 de Gener del 2007 la mítca sala de ball i discoteca La Paloma es veiés obligada a tancar les seves portes fins que solucioni els problemes de soroll que tantes vegades han denunciat els veins.
Mercè March, actual gerent de la sala i els seus treballadors treballen intensament per reobrir el més aviat possible el mític local.
Es preveu que cap a després de l’estiu es torni a obrir La Paloma i així ho esperem moltíssima gent ja que més de cent anys d’història no poden desaparèixer així com així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada