dilluns, 18 d’abril de 2011


Deixem-nos d’atemoriments i plantem cara

Sempre recordarem el 4 de juny de 2009 com un dia històric. La consulta no vinculant sobre la independència de Catalunya va tenir el seu inici aquesta data a Arenys de Munt, gràcies a la proposta presentada per les CUP i el suport del consistori. Aquesta consulta va ser la detonant de les consultes municipals que s’han fet arreu de Catalunya. És destacable el suport de diversos partits polítics com ERC, CDC i ICV, però ho és més la participació a Arenys de Munt que va superar notablement la participació en les eleccions europees i en el referèndum de la Constitució Espanyola.

Està clar que va ser tot un èxit. Però també és evident que en la consulta per la independència de Catalunya en terreny barceloní hauria estat necessària una major pressió institucional i mediàtica. Barcelona representava la prova de foc, el punt i final que requeria més despesa i, per tant, els resultats havien de ser excel·lents. Bé, som més de 880.000 persones que reclamem la independència de Catalunya i no ens n’amaguem. Només 880.000 persones, les coses com són. Si volen, podem ser exactes amb les xifres: en els 554 municipis consultats han participat 881.500 persones, la qual cosa significa un 18% de participació. D’aquest 18%, un 92% dels ciutadans ha apostat per un sí i només un 6%, per un no. Aquesta consulta no oficial ha estat, sens dubte, d’un gran èxit. Però, insisteixo: només vuit-centes mil persones hem participat.

La xifra és motiu de reflexió. I és que aquest cop qui ha anat a presentar el seu vot hem estat els catalans, o catalanistes, emprenyats. En canvi, aquell català que no es sent, ni molt menys, arrelat a un bilingüisme però que, malgrat això, diu amb boca menuda que es sent proindependentista s’ha quedat assegut al sofà. Aquesta és l’actitud que no hem d’adoptar. Hem de deixar d’encongir-nos. Fins i tot, en alguns casos deixar d’encobrir-nos darrere l’escut del Barça per maquillar el sentiment d’independentista i així evitar de ser acusats. Bona part dels catalans s’aferren a l’èxit de l’equip blaugrana per celebrar les victòries però, indirectament, les victòries d’un equip exclusivament ca-ta-là.

Amb tot, la por ha estat – i és - el gran mal de la societat catalana. Tothom reclama la independència des de casa i són pocs els que es mobilitzen per a fer pressió. Participació significa compromís, i la xifra resultant ens esclareix la força mental i emocional de la (majoria de la) societat catalanista: nefasta. Aleshores arriben les enquestes presentant resultats com que el 79% de la població voldria que el Govern li fessin més consultes a través de referèndums. És evident que la visió de les persones que no accepten un referèndum com aquest amb l’excusa que no és vinculant o que el dret a l’autodeterminació no està reconegut des de la Unió Europea no té cap mena de sentit.

Un altre punt que voldria destacar és per què l’espot no es va emetre en els mitjans, a excepció de les xarxes socials? Intueixo que s’ha fet amb la intenció de no vulnerar maquinalment les emocions dels ciutadans detractors d’un Estat propi. I precisament en aquest sentit és on més s’havia d’insistir per a una major participació. Són aquests ciutadans, la majoria dels quals catalanistes atemorits, a qui s’ha de convèncer. L’espot donava a conèixer alguns dels motius pels quals s’ha d’apostar per una independència. Era un espot convincent i sincer i així és com hauria de sentir-se la població catalana. Mostrar-nos amb convicció i argumentar profundament un debat transcendent sobre les emocions dels catalans, més enllà de les raons polítiques i econòmiques.

En aquest sentit, l’altre sector que des dels mitjans i les institucions s’hauria de reforçar més són les diferents organitzacions que han impulsat la convocatòria de consultes. La Plataforma pel Dret a Decidir, Catalunya Estat Lliure o Decidim!, entre d’altres. Des d’aquí és on els catalanistes hauríem de mobilitzar-nos i així reforçar les idees bàsiques que mouen aquestes organitzacions a promoure el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. Com va dir Lluís Companys: totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.