El Camino

Estirada al llit, mentre descanso a l’habitació de l’hostal, avui dormim aquí ja que els albergs municipals estan “completos”, noto que les butllofes s’apoderen dels meus peus. Em calço unes xancletes, els peus em demanen aire després d’haver caminat vuit hores, i em dirigeixo a la farmàcia més propera. Aquí em donen remei per la tendinitis i les butllofes, ja se sap, “sin dolor no hay camino”; Unes tirites especials i una vena fan que pugui seguir caminant, tot i que amb dificultat, fins a la meta: Santiago de Compostela. Mentre sonen les campanes de l’església romànica del poble, em passen per davant una dotzena de pelegrins estrangers, i és que El Camino, no només crida l’atenció a gent de la península, tothom ve en busca de pau, tranquil·litat i sobretot, experiències inoblidables. Que el temps no sigui l’idoni per caminar, no és excusa per abandonar, portem cinc dies caminant sota la pluja, però això no es converteix en cap impediment, sentir com les gotes d’aigua cauen a la cara mentre t’esforces per arribar allà no desitges és sensacional, i més si estàs envoltada de natura.

Ens aixequem molt d’hora per començar la darrera etapa i amb mandra i son emprenem un camí de quaranta quilòmetres, avui, si tot va bé, arribem a la Santiago de Compostela. El camí és dur, les pujades són constants i fan que em plantegi l’abandonament de l’aventura perquè els peus i el bessó dret fa dies que es queixen, però em sembla una llàstima haver fet cent trenta quilòmetres envà. Sembla que ens acostem a la capital gallega, però encara no es pot cantar victòria, els últims quilòmetres són matadors i els dolor del tendó d’Aquiles no és aguantable. Passades dues hores i mitja coixejant, per fi trepitjo la Plaza del Obradoiro, m’emociono i l’únic que se’m acudeix dir és: buen camino.