dilluns, 4 de maig de 2009

La revolució té una altra oportunitat


El 1956 Cuba vivia sota la dictadura de Fulgencio Batista, un règim oligàrquic alimentat per la corrupció, la vulneració dels drets humans, els assassinats polítics i la penetració de la màfia americana en la indústria i comerç del país. Una situació caòtica que va provocar l’esclavització dels cubans envers el diner i el poder nord-americà. Davant la fractura social i econòmica que vivia l’illa caribenya un grup de 82 guerrillers – Movimento 26 de julio – van decidir prendre cartes en l’assumpte. Embarcats en un iot anomenat Granma van abandonar Tuxpan (Mèxic) per desembarcar el 30 de novembre a Cuba, tot aprofitant una sublevació popular a Santiago de Cuba. No obstant, el mal temps va provocar que el iot s’encallés a la costa oriental de l’illa el 2 de desembre de 1956. Fet que va estar a punt de suposar el final de la revolució cubana, doncs l’exèrcit de Batista va aprofitar la desorientació dels joves dissidents per minvar les seves forces. Poc més de 20 expedicionaris van sobreviure – entre ells Fidel i Raúl Castro, Ernesto Che Guevara i Camilo Cienfuegos – a l’atac de les tropes cubanes abans no es van poder refugiar a Sierra Maestra (el govern va difondre la falsa notícia de la mort de Fidel Castro per apaivagar els ànims de la població). Malgrat això, el Movimiento 26 de julio no va perdre l’esperança ni les ganes de lluitar per canviar la història de Cuba.
Poc a poc, les forces revolucionàries van recuperar la seva activitat – el 16 de gener de 1957 van prendre el destacament militar de La Plata i el 18 de febrer Fidel Castro va concedir una entrevista al New York Times – gràcies al suport popular i la simpatia que despertaven a l’estranger. Fins el punt que l’1 de gener de 1959 els guerrillers van posar punt i final a lluita armada ocupant Santiago de Cuba. La dictadura del general Batista només era un mal record, ara començava una època de canvis amb un govern democràtic, plural, ple d’iniciatives, ideals i amb el suport dels Estats Units. Però l’alegria va durar menys que un caramel a la porta d’un col·legi, les constants friccions entre els membres de l’administració van obligar al president Manuel Urrutia Lleó – preocupat per la influència que exercia el comunisme sobre el govern – a abdicar. Llavors, Fidel Castro va assumir el control d’un executiu (on Che Guevara tenia molta influència) molt més radical i propulsor de la revolució comunista a l’illa. Aquest fet sumat a les expropiacions de la reforma agrària van causar l’exili de la classe alta i mitjana cubana, així com, un deteriorament progressiu de les relacions amb els Estats Units. Les quals van desembocar en l’embargament per part de l’administració Kennedy el 1962, degut a l’apropament de Cuba a la URSS (després de dos cops d’estat fallits per part de la CIA).
En tan sols 4 anys al poder, les forces revolucionaries havien dinamitat el somni que havia sortit navegant de Txupan el 1956. La voluntat de construir una Cuba democràtica, plural i capaç d’aixecar una economia independent dels interessos de les grans potències s’havia erosionat amb el temps. L’illa caribenya es balancejava sobre una dictadura centralista, homogènia (el govern era blanc, ateu i enterament masculí. Enfront una població principalment mulata i religiosa), repressiva, asfixiada econòmicament per l’embargament americà i vassalla del bloc comunista. Una conjectura econòmica i política que va comportar misèria, un increment dels balseros i la renúncia del Che el 1964 – cansat de la ineficiència del govern i obsessionat per portar la revolució a d’altres països.
Han passat els anys i la URSS està morta i enterrada, el bloqueig a fet els seus més i els seus menys (s’ha portat a votació a l’ONU 14 vegades per inhumà) segons el president de torn. Però l’illa no ha canviat gaire. Fidel Castro, greument malalt, ha cedit la presidència al seu germà Raúl. Tot i així, les reformes que ha sofert l’illa des del 2006 han estat més aviat tímides. Ara bé, l’ascensió de Barak Obama fins la presidència de la primera potència mundial ha portat aire fresc a les relacions entre Cuba i els Estats Units. El president nord-americà ha abolit les restriccions que existien sobre les transferències monetàries i els viatges a l’illa. Un gest aclamat per la comunitat internacional (i molt críticat pels sectors conservadors dels Estats Units) i que demostra el nou tarannà de la política exterior americana, així com, el possible final d’un bloqueig que dura 47 anys. No obstant, la defunció de l’embargament no tindrà lloc fins que el règim de l’Havana correspongui el moviment d’Obama. I és en aquest punt que neixen les divergències. Per un costat hi ha les veus crítiques que consideren que el bloqueig s’ha d’acabar ja, hi hagi o no hi hagi un gest conciliador des de l’illa caribenya. Doncs des del seu punt de vista l’embargament americà és una vulneració greu dels drets humans. Encanvi, des de Washington es veu necessària una resposta positiva des de Cuba per tal de posar fi al problema. Sigui quina sigui la resposta des de l’Havana, el que estar clar és que ells tenen la pilota.
Però si volen ser justos amb els principis que defensava el Movimiento 26 de julio és evident que cal correspondre el gest d’Obama. Més que res perquè el fi del bloqueig suposaria l’obertura de Cuba al món i, en conseqüència, desencadenaria els anhelats canvis que permetrien a l’illa esdevenir, per fi, democràtica, plural i econòmicament estable. No obstant, ningú sap com actuarà una bèstia guerrera que porta 50 anys adormida sobre la poltrona del poder.