divendres, 1 de maig de 2009

Conversa amb Joan Maria Pou

Aquesta és un conversa amb el periodista de RAC1 i exalumne de la Facultat de Comunicació Blanquerna que vàrem mantenir al Seminari de Periodisme. La conversa va tenir lloc poc abans que se sabés que RAC1 aconseguiria el lideratge de la ràdio a Catalunya i també abans que el Barça passés a semifinals de la Copa d'Europa.

Vaig començar a fer ràdio a segon de carrera, a Ràdio Estel. Em van dir que si t’hi presentaves de voluntari et deixaven primer escriure textos i després fer una prova d’antena i si funcionaves et permetien “per amor a l’art”, diguem-ho així, fer ràdio. Vaig estar una bona temporada fent una mica de tot, vaig fer una mica d’esports, vaig fer una mica de cultura, vaig fer una mica d’informatius... Es tractava de començar a agafar experiència davant del micro. Aleshores va venir l’any acadèmic de les pràctiques, jo vaig fer les pràctiques a informatius de Catalunya Ràdio, i després vaig fer unes segones pràctiques a Onda Rambla i quan se’m va acabar el període de pràctiques vaig tenir la sort que hi havia una plaça i em van fitxar. Vaig estar fent informatius allà uns quants mesos i, aleshores, l’any 2000 va néixer RAC1. Vaig tenir la sort que la persona que s’havia d’encarregar de la producció d’esports era un altra companya meva de carrera, i aleshores van fer una sèrie d’entrevistes i des del 2000 que estic fent ràdio a Rac1. He fet el programa de la tarda “El primer toc”, i ara és la segona temporada que faig el Tu Diràs, el programa de la nit d’esports. Aquesta és una mica la meva trajectòria radiofònica.

Hem llegit a classe que el sector radiofònic és el que no està tan afectat per la situació econòmica. Alguns volem fer televisió i m’agradaria saber per què la televisió es veu més tocada. ¿A on tenim més possibilitats, a ràdio o a televisió?
Jo crec que el principal avantatge que té la ràdio és que és més barata i per això li arribarà la crisi més tard, si es que li ha d’arribar. Hi ha molta menys publicitat, com a tot arreu, però el cost d’un anunci és inferior que a la tele, per tant, l’últim lloc on deixen d’invertir en publicitat les empreses és a la ràdio. Dit això, si voleu fer tele, a mort amb la tele. Si tu vols fer ràdio, a mort amb la ràdio. Si tu vols ser ballarina, a mort. Si tu vols ser futbolista, a mort. T’ho poses aquí, entre cella i cella. Oblidat de crisi, perquè d’aquí dos anys, potser RAC1 no existeix. És a dir, en això del periodisme, si allò és el que voleu fer, i veieu que teniu un mínim de capacitat per fer-ho, tireu endavant. En el sector del periodisme, dels mitjans de comunicació, ara estàs aquí i demà passat ja no. Ara em conviden companys de carrera per fer seminaris, i d’aquí dos anys potser estic a l’INEM, així de clar.

O sigui, que d’alguna manera potser la ràdio és la que morirà últim no?
No morirà, la ràdio no morirà mai. Ni la tele tampoc. No et preocupis.

La premsa és potser la que està més en perill.
Tampoc morirà, però ho està passant francament malament, molt malament, perquè està intentant trobar el seu lloc al món, amb les noves tecnologies i tot plegat. L’altre dia m’explicava el Ramon Besa, professor també de la facultat, una cosa molt divertida. Un dia arriba el seu fill amb El País, que es el diari on treballa el Ramon, i li diu: “A veure pare, però això què és?, aquí m’esteu explicant un partit dels Lakers de Pau Gasol, però si ja ha tornat a jugar, tu m’estàs explicant el penúltim partit.” I en Ramon li deia al seu fill: “Ja, és així, aquí no podem fer-hi res els diaris”. Com ho ha solucionat El País? Els diaris ara estant optant més per l’anàlisi, la reflexió i pel reportatge, però en aquest procés de resituació estan perdent molts lectors. En el cas de la ràdio això no és així. Si ara explotés una bomba al MACBA hi hagués 72 morts, jo en dos minut estaria en antena fent ràdio. Una situació que tampoc es dóna en la televisió.

Tu que ets locutor de partits de futbol has d’estar informat dels canvis que fa la FIFA en el reglament?
Sí, tot i que tinc la gran sort que en el meu equip ja hi ha un encarregat d’aquestes coses. És a dir, jo no necessito saber-ho tot dels àmbits del futbol. El nostre producte radiofònic és coral i ha certes parcel·les del coneixement que estan vinculades a un membre de l’equip en concret. No obstant, això no vol dir que jo renunciï a conèixer aquests canvis. És important disposar dels recursos per saber les coses el més ràpid possible.

Creus que és bo especialitzar-se només en un camp?
No és ni bo ni dolent. Si t’interessa alguna altra cosa, fantàstic! Jo, per exemple, tinc un postgrau en ciència política i un màster en relacions internacionals, però perquè jo vaig voler. Ho faré servir algun dia? No ho sé, però ho vaig fer perquè volia aprendre. Ara, si tu et veus fent periodisme esportiu endavant i si tens curiositat per d’altres coses millor que millor. Tot el que sigui aprendre i tenir més coneixements no fa cap mena de nosa. Però no caiguis mai en el parany de pensar que per fer esports ets pitjor que un altre. Jo he fet esport tota la vida, a casa meva l’esport ha estat sempre una eina per educar. El meu pare no només ha volgut sempre que els seus fills fessin esport sinó fossin esports en equip, perquè ell creia que hi havia educació. Però la política sempre m’ha agradat molt i m’encanta la política internacional i vaig decidir aprendre’n. Que d’aquí a tres anys em conviden al seminari d’internacional perquè estic fent un programa sobre això. Quant més aprens, més paraules tens per explicar les coses. Si jo sé set maneres diferents de dir que un gol és meravellós, millor; si en se deu, millor que millor; i si en se quinze, encara millor. Per tant, paraules, paraules i paraules. I on les trobem les paraules? Als llibres, a les revistes, escoltant la ràdio, en els diccionaris, a Internet, etcètera. És a dir, que qualsevol àmbit del coneixement és vàlid per fer després una altra cosa que en principi no hi té cap relació. No cometeu l’error de pensar que no necessiteu les paraules per fer la vostra feina.

Com s’ha d’anar reciclant i adaptant un periodista als canvis tecnològics que va patint la manera de fer ràdio amb el temps per poder oferir un producte atractiu i de qualitat?
Jo, afortunadament, no sóc tant veterà com altres. Però sí que és veritat que molts companys meus d’una certa edat s’han hagut d’adaptar a les noves tecnologies. Conec a molts periodistes que en el seu moment, ni mòbils ni històries: si havien de fer una trucada per entrar en directe havien de buscar una cabina, o un telèfon fix. Si jo ara he de gravar una entrevista, entro a una sala de la ràdio, em tanco, l’ordinador ja està encès, i ja hi ha un programa en el qual jo clico a REC, PLAY i ja es grava a l’ordinador el que soni a través del telèfon. Fa uns anys, havies de posar una cinta, se’t podia trencar, es podia acabar i l’havies de canviar, o el minidisc estava ple, etc. És a dir, que tecnològicament ha evolucionat tot. Ara l’oient pot estar en contacte amb tu permanentment. A través de l’sms, a través del correu electrònic, i ara a través dels blogs, hi ha una relació directa amb l’oient; el feedback és constant. Fins al punt que en ocasions l’oient passa a fer de periodista. Les noves tecnologies han fet que l’oient i el periodista estiguin constantment en contacte i per tan el productes radiofònics són molt més rics.

Com seleccioneu els correus?
Una persona en directe s’encarrega de fer-ho i en principi està bé que hi hagi opinions diverses, és a dir si ja n’hem llegit tres que van en contra d’A doncs a veure si n’hi ha algun que va a favor d’A ja que cal tenir una mica de pluralitat. També els que es consideren més interessants, que fan reflexions més intel·ligents, i fora tots els que són irrespectuosos, que insulten, que menyspreen. Hi ha una altra cosa que passa, i és que quan tu tens un dubte, gràcies a les noves tecnologies, en antena l’audiència es volca a contestar-la.

L’altre dia a classe estàvem parlant de quin límit tenia el periodisme. En un diari per exemple un periodista escriu un article però si un col·laborador que escrigui bé i dóna la seva opinió és periodisme?
Això és gairebé filosofia. Podríem estar 5 hores parlant-ne d’això. Perquè a més a més avui en dia hi ha una confusió de gèneres bastant important. Hi ha un vídeo al web de la facultat on el Bassas explicava la diferència entre periodisme i informació i diu, assenyalant una ampolla d’aigua: “en aquesta etiqueta hi ha informació però no hi ha periodisme”. Perquè el periodisme implica un cert grau d’interpretació. Per ser periodista o fer periodisme no s’ha de tenir el títol, perquè el periodisme, per fer-ho esquemàtic, seria informació + interpretació. Informo posant en un context aquella informació, informo des de la meva mirada de la realitat, és a dir, la meva mirada de la realitat és una. Però no hem de confondre periodisme amb comunicació, són dues coses diferents. Hi ha gent que es pensa que Andreu Buenafuente és periodista perquè surt per la tele, i no és així. Andreu Buenafuente és humorista. Ser periodista no vol dir aparèixer als mitjans de comunicació. Quan tu dius un col·laborador que opina al diari o a la radio és periodista? En aquell moment està fent de periodista dins del gènere de l’opinió. El problema, des del meu punt de vista és que cada vegada és més difícil distingir informació i opinió, sobretot a la tele i a la ràdio. Als diaris, des d’un punt de vista de maqueta, està bastant separat. Però ¿quins són els límits del periodisme? és una pregunta gairebé incontestable. Les noves tecnologies també tenen un perill, i és que tothom té accés a la informació i hom pot ser una font d’informació, però el risc és que no verifiques la font. A les pàgines dels diaris ja sabrem quina és la mirada del periodista i la línia editorial. En canvi això de la Wikipedia, és un escàndol! Creiem que tot el que surt Internet és veritat i el que surt als mitjans és periodisme. I no és veritat.

De vegades sembla que hi hagi una certa por a que la gent es pugui introduir a la nostra professió, que tota la societat pugui ser periodista i l’ofici quedi desprestigiat.
Però és que ser periodista és una actitud. Si tu vas pel carrer i veus unes quantes ambulàncies i cotxes de policia i preguntes què ha passat a diferents persones, estàs fent de periodista. Si a més després ho expliques, estàs fent de periodista.

Però molta gent potser mira un blog i pensar ‘mira quin periodista més bo’.
Doncs com a mínim vosaltres no ho feu. Mireu totes les pàgines que vulgueu però pregunteu-vos qui hi ha al darrere de tot això. Si feu aquest exercici ja sou una mica més forts, és molt més difícil que us enganyin. Hi haurà molta gent que tota la vida confondrà una cosa amb l’altre. Però fixeu-vos fins i tot en la meva feina hi ha moments que estic fent de periodista i d’altres que no. I això és molt delicat. Ahir jo explicava perquè Victor Valdés està enfadat amb el Barça. Ho explico perquè sóc periodista i m’informo a través de diferents fonts d’informació, del cantó del Valdés i del cantó del Barça, dono credibilitat a les fonts i em construeixo una història. I l’explico. Això és periodisme. Però en aquest mateix programa pot haver-hi entreteniment i s’ha d’avisar a l’audiència mitjançant una sintonia que distingeixi el que és opinió del que informació, com fan els diaris. Dins un mateix programa hi ha moments d’entreteniment i d’informació, però a la ràdio i a la tele aquestes fronteres queden més difuses del que ens podem pensar.

Un gol és l’essència del futbol i pel narrador encara ho ha de ser més. Com sents els gols, com els vius?
Depèn del gol i de les circumstàncies, però està clar que és un moment important de la locució. És el moment de més impacte emocional per tothom. Has de transmetre la importància i l’emoció d’aquell gol i has de sintonitzar amb la teva audiència però no has d’estar igual d’emocionat que els teus oients, perquè tu estàs treballant. Haig de tenir el cap bastant clar perquè sinó el meu discurs no surt. Atenció amb això.

Improvises la celebració d’un gol?
Si, és impossible assajar un gol.

Quan ets a casa com els celebres, els gols?
Quan estic al cotxe conduint, per exemple, m’imagino coses, de partits futurs. Visualitzo situacions de partit. Per exemple, la setmana que ve, Barça contra Bayern de Munich, doncs és possible que ara quan torni a la ràdio pensi: i si Eto’o agafa la pilota al minut 80 i anem 2 a 0 i el resultat de 3 a 0 ens classifiqués, com ho explicaria això? Jo m’imagino situacions de partit, visualitzant-les però després pot ser que no passi, com per exemple, ningú s’imaginaria que Belletti marcaria un gol que ens donés la Copa d’Europa. Però qualsevol es pot imaginar que Eto’o marqui un gol i en el de la final de París, quan vaig cantar el gol i faig aquella cançó en francès, allò si que estava preparat. Jo ho vaig pensar “si Eto’o marca narraré això”, però això és un gol de cada 300.


No t'escrius què diràs?
Jo mai he tingut escrit què diré si un jugador marca, i hi ha narradors que ho fan, però jo no, perquè no em sortiria. En aquell moment el gol es produeix en un context i has d’escollir una manera de narrar. Si algú de vosaltres vol ser narrador hi ha una cosa que és molt important: la vergonya a casa. La manera de perdre la vergonya és fent ràdio. Quan a la redacció ens arriben estudiants en pràctiques i algun ja ha fet ràdio, per exemple, a l’emissora del poble, es nota de seguida que aquella persona ja ha perdut la por al micròfon. Si arriba algú que la primera vegada que es posa davant un micròfon és a la prova, es nota de seguida. Improvisar només s’aconsegueix fent moltes hores de ràdio. Un pianista que està pendent de com posa els dits, no està pendent d’arribar i de comunicar. Pots sortir de la Facultat dient: ho tinc claríssim, frases curtes, directes, no faré mai passives, utilitzaré adjectius clars, vigilem amb les paraules que potser no s’entenen, el volum ha de ser un en funció de la situació, parlaré més ràpid quan vull crear una sensació d’expectativa. Perfecte, falten cinc segons perquè s’obri el micro i et quedes sense paraules.

I a la tele?
Fa cinc anys que col·laboro amb el programa “El Club” de TV3 i les primeres vegades que et poses davant d’allò, que t’està mirant a tu, que tu estàs mirant allò i parlant-li a allò... és horrorós. I a poc a poc, vas perdent la por.

Però quan et poses davant el micro encara no sents un formigueig, un respecte; que el que tu diguis ho pugui sentir qualsevol al món i pugui crear controvèrsia...
Si, és molt important el que dius. S’ha de tenir sempre un respecte davant el micro, la càmera o el teclat de l’ordinador. Hi ha gent que t’està escoltant a l’altre cantó i tu els hi deus un respecte i has d’intentar fer la teva feina de la millor manera possible. Això és molt important, però no s’ha de confondre tampoc el respecte amb la por. És a dir, tu tens un micro al davant i per tant no pots parlar com si estiguessis al bar de sota casa amb els amics, perquè estem en un altre context. En cada moment, en funció del context i de la situació, has d’utilitzar una sèrie d’eines per comunicar. Sempre sabent que estàs treballant, que estàs fent una feina i que tens el micro al davant i que allò que tu estàs dient arriba i pot tenir conseqüències.

Ara s’estan fent un tipus de programes de ràdio en que només s’utilitza la forma. I la forma és “jajaja, jijiji”, riurem molt, explicarem moltes coses molt divertides però, després intentes veure el suc i no hi és. No sé si tu ho detectes això?
Tu marques la agenda informativa, amb això ja estàs marcant un discurs o un altre. Com ho expliquem és important, però què expliquem, per mi, fins i tot ho és més. El com ho expliquem pot ser un com distès, dinàmic i que aparentment sembli que aquests tios han arribat deu minuts abans, han obert els micros i han dit endavant. Però jo tinc sis hores per preparar un programa que he començat a pensar quan m’he llevat al matí.

El programa el prepareu el mateix dia, o sigui, comenceu per la tarda a preparar-lo o teniu a vegades pensades altres coses?
Hi ha diferents ritmes. Avui ja sé pràcticament com anirà el programa perquè ja hi ha algunes coses que estan pensades. No obstant, avui ja s’estan començant a preparar coses per la setmana abans de la copa del rei. Són dos ritmes de producció diferents. Per tant, hauríem de començar a preparar reportatges sobre l’última final que han jugat Barça i Bilbao: podríem fer que cada un dels jugadors que va jugar aquella final parli del jugador que ara ocupa la seva posició en l’equip actual. Feinada, eh! Ara, un cop comences el programa, te l’havies imaginat d’una manera però llavors canvia tot perquè els tertulians estan especialment fins i un debat que s’havia calculat que més ho menys duraria un quart d’hora, t’adones que no el pots tallar perquè les opinions són interessants.

No hi ha coses que se us escapen?
Moltes. Això és molt més de diari que de la ràdio. Per exemple, que Xavi jugui el seu partit 500 amb el Barça, si tu en un diari hi penses, li posaràs una fotografia amb una samarreta que posi 500 i podràs fer una portada molt “xula” per aquell dia. Però, en el nostre cas, si ho saps, intentes demanar una entrevista, fas un reportatge, però aquests tipus de dades les donen més els diaris que les ràdios. També és veritat que cadascú ha de treballar amb els mitjans que té. Nosaltres, a la secció d’esports de RAC1 som 15, en una redacció d’un diari com el Mundo Deportivo o l’Esport potser són tres vegades més.

Ara compteu amb l’hemeroteca, no?
L’hemeroteca és una bogeria. Jo l’altre dia vaig començar el programa amb Romerito, un jugador que va fitxar Johan Cruyff fa 20 anys. Tot això va ser gràcies a l’hemeroteca. Algú va dir: demà fa 20 anys del fixatge de Romerito! I jo vaig dir: busqueu-lo si us plau. I el van trobar.

Tens molta responsabilitat perquè la teva veu la poden sentir des de Hong Kong fins els veïns.
Això m’encanta.

Però també té una responsabilitat molt molt gran.
Sí. Però m’encanta.

Deu ser apassionant. Però fins on pots opinar? Fins on pots donar-li canya a un president del Barça? Tu tens algun límit?
Sí. Jo crec que el límit ha de ser el del sentit comú i el del respecte. Tampoc és tan complicat.

Però imagina’t un escàndol al Barça (això és totalment fictici, eh!), amb un ambient molt difícil i tu tens el Laporta a l’estudi. Alhora de fer-li aquella entrevista, com a periodista, reps algunes indicacions?
No, de cap manera. Tu no pactes el contingut de l’entrevista amb ningú. Si aquella persona accepta ser entrevistada, ho accepta assumint totes els preguntes que li pots fer. Això és claríssim, perquè si tu comences a pactar què pots dir o què no pots dir en una entrevista, allò ja no sortirà bé.

Però la relació és molt bilateral. Ells també et faciliten una informació i t‘ho posen fàcil. Si la relació del mitjà i l’empresa no és bona, no serà bona en tots els àmbits. En canvi, si és positiva i si et manté content i et dóna una bona relació tu tampoc pots dir...
Això és un problema. Ha estat tota la vida així, la relació amb les fonts és un problema, evidentment. Però tu no has de renunciar a preguntar el que creus que has de preguntar per por a deixar de tenir segons quines informacions o fonts. Això és claríssim. Si tu tractes a la gent amb respecte i una certa honestedat no hi ha d'haver cap problema, i si n'hi ha, que no sigui per part teva. Si una pregunta delicada per part teva fa que l'altre s'enfadi cap problema, tu has de fer-la perquè és la teva feina. Pots rebre pressions, però en el meu cas no he tingut cap mala experiència en aquest sentit. A tu et poden trucar i et poden dir: “home això que vàreu dir ahir... us vau passar una mica...”. Però ningú et diu: “com ho tornis a dir no tindràs mai més entrades per sortejar amb els oients” A mi no m'ha passat mai això.

En una emissora local, per exemple, sovint estàs obligat a entrevistar al regidor de torn quan potser era més important entrevistar el president d'una entitat. ¿El criteri del periodista ha d'estar en ocasions per sobre de la propietat?
Sí, sempre. Aquest és un debat interessantíssim, cada vegada més la propietat intenta influir en els criteris periodístics i això és un problema tant en els mitjans públics com privats. Imagina't l'any que ve que hi ha eleccions a la presidència del Barça, imagina't que el Grupo Godó, que és on jo treballo, diu que s'ha d'apostar pel candidat “A”, nosaltres en la nostra línia editorial haurem de dir que apostem pel candidat “A” ja que creiem que pot ser el millor president pel Barça. Això és un problema pels periodistes ja que si pretens fer una campanya electoral el més neutral possible, tindràs problemes perquè la propietat et dirà que havíeu quedat que tiràveu cap a una banda, això tota la vida ha estat així. Algunes vegades has de renunciar a la teva dignitat o el teu orgull professional o et fan fora i potser en aquell moment no et convé que et facin fora.

Què et va semblar la iniciativa que va dur a terme en Puyal fa un temps de portar estudiants de periodisme a col·laborar en la retransmissió d'un partit del Barça?
A mi em va semblar una molt bona idea perquè era un partit que no tenia cap interès i s'havia de fer alguna cosa diferent, ells van optar per fer això i nosaltres vam optar per incorporar l'equip del Versió RAC1 en el programa. Era un partit de copa, no se si era el Benidorm o algun d’aquests i no tenia cap sentit fer el partit de la mateixa manera. Em sembla una opció interessant. No crec que en doni més ni en doni menys d’audiència, sincerament.

Però sí que cal destacar la caiguda d’audiència que ha patit Catalunya Ràdio en comparació amb RAC1. ¿Com creus que evolucionarà aquesta distància de canvi entre les dues emissores?
Doncs espero que evolucioni com està evolucionant des de fa 8 anys. És a dir, que nosaltres cada cop tinguem més oients. Però tampoc sóc capaç de preveure com aniran les audiències. Però el que ja és una realitat és que RAC1 ja s’ha instal·lat com una ràdio de referència al país i en els esports també. I això ja no ens ho treu ningú. Després, si això anirà a més o no, no ho sé perquè fins i tot en alguns moments em plantejo quin és el sostre d’aquesta ràdio. En alguns moments t’has de parar. Al principi és normal que creixis, creixis, creixis però hi ha un moment on t’has d’estabilitzar, no? Que és el que li ha passat a tothom. Totes les grans ràdios que fa molts més anys que RAC1 que existeixen ja estan estabilitzades en unes xifres que poden variar una mica en funció de les circumstàncies. Però jo crec que a nosaltres ens falta relativament poc per a què arribem al nostre sostre. 400.000 oients en 9 anys és poca conya eh.

La gran majoria d’oients vostres seran els joves. Perquè mentre la gent gran de tota la vida escolta a en Puyal, els joves escolten RAC1.
Espero que segueixi així.

Si en nou anys heu agafat tot aquest públic jove segur que tot aquest públic us seguirà escoltant.
Veurem què passa. Tant de bo sigui així.

Et podem demanar un consell com a futurs professionals que som?
L’únic consell que m’atreveixo a donar, i és el que dic sempre, és que un cop sàpigues que vols fer endavant, sense por, sense dubtes, està bé dubtar però si dubtes dubta tu, que no et facin dubtar els altres. El meu consell és que endavant, que lluitis per allò, que no et deixis ensarronar, i dir “no és que et guanyaràs millor la vida amb lo altre i et faràs més ric amb això”. Has de dir, “Jo el que vull és això”. Jo crec que si ho fas diràs: “osti, aquell Pou tenia raó”. Potser no seràs tant rica però estaràs fent el que et ve de gust fer. I si a sobre el que et ve de gust fer et dóna estabilitat econòmica i tot plegat, doncs festival de llum i de color. Però el primer és això, què vols fer, a què t’agradaria dedicar-te. També és important és la paciència. Estem en un moment, en totes les professions que dius “com és que encara no m’han deixat presentar un programa?” calma. Pas a pas. Ara estudiant, intentem pràctiques, dominar la feina i poc a poc arribaran les coses. Hi haurà dies que diràs “ai que dolent sóc, no em surt, no em donen feina...” però acaba sortint. Jo m’ho estic passant pipa des de fa no sé quants anys, viatjo per tot el món. Explico partits del Barça que és com un somni fet realitat des de fa molts anys. Si hagués fet cas a un professor d’aquesta facultat hauria pensat “ai no els esports, són de segona categoria”, error, és ell de segona categoria.