Rock N'Roll Damnation

Una vegada una persona sàvia i erudita va dir “Els vells rockers no moren mai”. I Quanta raó tenia. Només les velles glòries del rock poden fer vibrar el Palau Sant Jordi d’una manera similar. El dia no acompanyava – un dimarts fosc i plujós – i la gent estava ansiosa de rebre volts i més volts de corrent alterna i continua. Però, per davant, encara hi havia una llarga espera i un concert fugaç de The Answer. Lentament el Palau s’anava posant a to per l’ocasió – malgrat el preu de la cervesa, 11€ el litre –. Les jaquetes de pell, els tatuatges i els camioners quarantons predominaven entre el públic. El pas lent del temps permetia fer de tot, explicar anècdotes de gires passades, discutir sobre si Bon Scott era millor cantant que Brian Johnson, fumar cigarrets per rebaixar els nervis, entonar càntics de multitud afamada de rock dur...

Però quan el rellotge marcava dos quarts de deu en punt, la situació va fer un gir de 180 graus. El Sant Jordi a les fosques i 18000 persones bramant pel seus ídols. Instants després la pantalla de l’escenari projectava l’animació d’un tren que descarrilava, seguidament una explosió de focs artificials va inundar el recinte mentre Angus Young (vestit amb el clàssic uniforme de col·legi), Malcolm Young, Brian Johnson, Cliff Williams i Phil Rudd feien acte de presència a ritme de Rock N’Roll Train. Tot just era l’inici d’un deliri que duraria dues hores. El públic completament entregat no parava de cantar els himnes d’AC/DC. El primer clàssic en arribar fou Dirty Deeds Done Dirt Cheap, acte seguit l’acompanyarien You Shook Me All Night Long, Back in Black i The Jack.

L’impacta de decibels era incessant. El públic estava completament entregat en un mar de cossos en moviment. Angus Young no parava de fer de les seves amb la guitarra – menció a part mereix el seu streptease – i Brian Johnson demostrava que els seixanta no són una barrera per mantenir una veu única. I el que quedava encara per veure: Thunderstruck, Hell Bells (amb la típica penjada de la campada de Johnson), Whole Lotta Rosie, TNT, Black Ice... El concert avançava amb força i sense perdre energia cap al seu punt àlgid. Uns minuts musicals que van provocar un orgasme massiu. Angus es va enfrontar, tot solet, a 18000 persones extasiades en un solo de guitarra etern i a l’abast d’uns pocs privilegiats.

Amb el públic a la butxaca, els membres d’AC/DC es van prendre un descans merescut. Per acabar rematant la feina amb Highway To Hell i For Those About to Rock (acompanyada d’un atretzo espectacular). Complertes les dues hores, el grup es va retirar definitivament havent demostrat perquè són història viva del rock.