Un cop Nelson Mandela era president de Sud-Àfrica es va tenir que enfrontar als problemes típics de qualsevol mandatari democràtic. Com les sessions parlamentàries. En una d’elles, en que el líder negre ja estava cansat de discutir, va exclamar que ja s’havia afartat de “partits Mickey Mouse”, que els agafaven rebequeries. El líder opositor exclamà que ell del que estava cansat era de les “polítiques econòmiques Goofy”, sense cap mena de sentit. A la setmana següent aquest últim va tenir un atac de cor i va haver de ser ingressat en un hospital de Johannesburg. Mandela el va visitar per sorpresa i va exclamar: “Hola Mickey, et ve a visitar el teu amic Goofy”.
Aquesta és només una de les tantes anècdotes sobre el líder sud-africà que John Carlin ha hagut de deixar fora del seu llibre, El factor humà, però que sí que va exposar el divendres 3 de març a la llibreria La Central. L’aforament es va quedar molt curt, i les cadires que hi havia a tocar del bar –subtil sistema de negoci- es van omplir de seguida. Molta gent es va quedar dreta, i Carlin amb un toc d’humor genial va dir que ell tampoc s’asseuria. Ho va complir des del principi fins el final. El periodista Martí Gómez, que l’acompanyava en l’acte, va semblar que no li feia massa gràcia però va fer el mateix. La seva funció va consistir en anar fent-li preguntes a l’anglès. Aquest va mostrar des del primer moment gran devoció cap a Mandela, i en la primera pregunta el va considerar un “monument de carn i ossos”, algú que es comportava igual al davant de les càmeres que fora d’elles, (“la persona és el polític”). Una mica com Clint Eastwood, va assegurar Carlin, demostrant així la seva admiració per qui està adaptant el llibre al cinema –va assistir al rodatge i va conèixer personalment al director-, i que va servir de punt de partida de l’acte. Però semblava una mica incòmode, amb les mans creuades sobre el pit tota l’estona, i Martí Gómez ho va saber veure a temps: “parlem de rugby?”. No es va parlar de rugbi pròpiament –com tampoc ho fa el llibre-; sí sobre la seva segona dona, la Winnie, de la que es va divorciar després que aquesta “es va tornar dolenta”; d’altres anècdotes, com quan Mandela va demanar a una noia que ensenyés a cantar l’himne negre als jugadors blancs de l’equip de rugbi; i també del paper que va tenir Barcelona en tot plegat. La capital catalana va ser seu dels Jocs Olímpics de 1992, i Mandela hi va assistir. Va ser en aquell moment quan va veure el nexe d’unió que pot establir l’esport entre la gent, quan va començar a planejar el partit de rugbi que va construir una nació –com diu el títol del llibre-. I curiosament amb un esport símbol del sistema que oprimia als negres.
Després va vindre el torn de preguntes –com els blancs van mantenir l’apartheid representant tant sols el 15 % de la població, què recomanaria als jugadors espanyols de futbol que disputaran l’any que ve el Mundial a Sud-Àfrica...- i finalment va firmar llibres –també a aquest cronista-. Alguns dels que estaven a la llibreria es van acostar per demanar de què anava la conferència. La majoria es van quedar. A Carlin li costa una mica parlar el castellà, però té clar de què parla. Sap que Mandela va ser i en certa manera encara és una sort “d’heroi grec”, com ell mateix va dir, i vol convertir-se en el rapsode que elogiï les seves gestes.
Aquesta és només una de les tantes anècdotes sobre el líder sud-africà que John Carlin ha hagut de deixar fora del seu llibre, El factor humà, però que sí que va exposar el divendres 3 de març a la llibreria La Central. L’aforament es va quedar molt curt, i les cadires que hi havia a tocar del bar –subtil sistema de negoci- es van omplir de seguida. Molta gent es va quedar dreta, i Carlin amb un toc d’humor genial va dir que ell tampoc s’asseuria. Ho va complir des del principi fins el final. El periodista Martí Gómez, que l’acompanyava en l’acte, va semblar que no li feia massa gràcia però va fer el mateix. La seva funció va consistir en anar fent-li preguntes a l’anglès. Aquest va mostrar des del primer moment gran devoció cap a Mandela, i en la primera pregunta el va considerar un “monument de carn i ossos”, algú que es comportava igual al davant de les càmeres que fora d’elles, (“la persona és el polític”). Una mica com Clint Eastwood, va assegurar Carlin, demostrant així la seva admiració per qui està adaptant el llibre al cinema –va assistir al rodatge i va conèixer personalment al director-, i que va servir de punt de partida de l’acte. Però semblava una mica incòmode, amb les mans creuades sobre el pit tota l’estona, i Martí Gómez ho va saber veure a temps: “parlem de rugby?”. No es va parlar de rugbi pròpiament –com tampoc ho fa el llibre-; sí sobre la seva segona dona, la Winnie, de la que es va divorciar després que aquesta “es va tornar dolenta”; d’altres anècdotes, com quan Mandela va demanar a una noia que ensenyés a cantar l’himne negre als jugadors blancs de l’equip de rugbi; i també del paper que va tenir Barcelona en tot plegat. La capital catalana va ser seu dels Jocs Olímpics de 1992, i Mandela hi va assistir. Va ser en aquell moment quan va veure el nexe d’unió que pot establir l’esport entre la gent, quan va començar a planejar el partit de rugbi que va construir una nació –com diu el títol del llibre-. I curiosament amb un esport símbol del sistema que oprimia als negres.
Després va vindre el torn de preguntes –com els blancs van mantenir l’apartheid representant tant sols el 15 % de la població, què recomanaria als jugadors espanyols de futbol que disputaran l’any que ve el Mundial a Sud-Àfrica...- i finalment va firmar llibres –també a aquest cronista-. Alguns dels que estaven a la llibreria es van acostar per demanar de què anava la conferència. La majoria es van quedar. A Carlin li costa una mica parlar el castellà, però té clar de què parla. Sap que Mandela va ser i en certa manera encara és una sort “d’heroi grec”, com ell mateix va dir, i vol convertir-se en el rapsode que elogiï les seves gestes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada