dilluns, 12 de març de 2007

Cinc germans molt americans

Cinco Hermanos ha arribat a la cadena de pagament Fox després d’una contundent estratègia publicitària pels carrers de Barcelona, a més de les promocions realitzades a Cuatro i a Digital +. Aquesta sèrie dramàtica americana, que va néixer amb la intenció de reforçar les nits dominicals de la cadena ABC després de les exitoses Mujeres Desesperadas, està encapçalada per Calista Flockhart, la televisiva Ally McBeal, i mostra la vida dels integrants d’una rica i unida família americana després de la mort del patriarca.

Les línies argumentals de la sèrie, que segueixen tan als personatges en els moments corals com en les seves vides privades, no brillen per la seva originalitat, ja que es basen en la quotidianitat i en la relació entre uns germans ja crescudets. Potser en aquest fet rau un dels inconvenients de la sèrie: la relació entre els cinc germans sembla poc creïble en un principi per culpa de certes actituds més pròpies de la pubertat que de la trentena. No obstant, aquest factor també permet crear moments delirants, que és quan millor funciona la sèrie, gràcies al bon ritme que aconsegueixen donar els guionistes, i a la comicitat que sembla haver entre el repartiment.

En general, les interpretacions són esplèndides, sobretot en el cas de Patricia Wettig (també coneguda com la presidenta de Prison Break), qui otorga d’una gran humanitat i carisma a l’amant perpètua del difunt marit, i de Rachel Griffiths (la Brenda de A dos metros bajo tierra), que aconsegueix fer un canvi de registre brutal respecte al seu anterior paper a la televisió sense sobreactuar ni semblar poc creïble. I és que aquest és un dels problemes als quals es va enfrontar la sèrie: aconseguir fer oblidar els anteriors personatges que van encarnar el repartiment, ja que d’entre els altres familiars de la sèrie consten actors d’Alias (Ron Rifkin, Balthazar Getty, i la mateixa Patricia Wettig), Reunión (Dave Annable), Urgencias (Sally Field) i Everwood (Emily VanCamp), apart de les ja esmentades Ally McBeal, A dos metros bajo tierra i Prison Break. Tot i això, els actors n’han sortit airosos d’aquest repte, realitzant magnífiques interpretacions (incloent la doblement oscaritzada Sally Field), menys en el cas de Calista Flockhart, que tot i estar impecable, no aconsegueix fer oblidar a la brillant advocada, més per un error de casting que de la pròpia actriu, ja que els dos personatges tenen una personalitat massa semblant.

Potser políticament correcte en excés (s’hi tracten temes seriosos com la guerra o la política, però sense posicionar mai del tot a cap personatge), Cinco Hermanos acaba sent un bon producte d’entreteniment per totes les edats, sense ser una de les grans sèries que circulen actualment per la televisió, en el que ja s’està anomenant “l’edat d’or” gràcies a Perdidos, Mujeres Desesperadas, Nip/Tuck, Weeds o Prison Break. Tanmateix, té un greu inconvenient: les temàtiques tractades poden resultar massa distants a l’altra banda de l’atlàntic, ja que la guerra de l’Afganistan, les divergències entre demòcrates i republicans, o el nivell de vida de la família, poden semblar d’un altre món per aquestes contrades. Que tingui una manufactura impecable i un ritme adequat, no significa que sigui exportable. I encara més per l’audiència espanyola, eternament imprevisible.

4 comentaris:

Marq Martí ha dit...

No estic d’acord amb tu amb el fet de que aquesta sèrie no sigui exportable. Des de temps inmemorables (Dallas, Vacaciones en el mar, Equipo A) ens hem vist desbordats contínuament per elements genuïns de la cultura dels EUA com les animadores de l’institut, l’exemplar quarterback-capità de l’equip de futbol americà i la mítica frase “está usted detenido, tiene derecho a permanecer en silencio. Todo lo que diga puede ser usado en su contra...”. No crec que això hagi suposat un barrera de cara a l’espectador.

De fet, si ho extrapolem al cinema, el 90% de les pel.lícules que tenim a la cartellera són americanes i tracten sobre els Estats Units. Amb la música, en menor mesura, passa quelcom similar.

No obstant, sembla que la globalització està obrint les portes a nous països exportadors de sèries i cal a dir que Espanya, precisament, n’és un bon exemple. Sabíeu que Beatriz Luengo, la Lola d’UPA Dance, és tota una celebritat a Belgrad?

Sota el nom de “Korak Napred” la sèrie ha batut records d’audiència a la programació televisiva dels Balcans i la Luengo ha ocupat desenes de portades dels equivalents serbis de “Vale”, “You” i “Superpop”.

Qui sap, potser algun dia li arriba l’hora a una sèrie catalana. Tot i això, s’em fa força difícil d’imaginar un club de fans d’en Peris i la Cinta a Dubrovnik.


Club de fans Serbis d’UPA: http://upa.bol-brac.com/upa.htm

http://www.tv.novosti.co.yu/upload/images/izdanja/2006/april/april%202/Naslovna%20TV2157-58.jpg
http://upa.bol-brac.com/beabelgrade/photos/tv_revija_29.04.2006..jpg
http://upa.bol-brac.com/beabelgrade/photos/tv_revija1_29.04.2006..jpg

Anònim ha dit...

Es poden exportar moltes coses, està clar. I en sóc conscient que el 90% de la cartellera és americana. Però una sèrie és diferent que una pel·lícula: amb una sèrie de TV has d'aconseguir que l'audiència s'identifiqui amb algun personatge, etc. I que no dic que això sigui impossible amb Brothers & Sisters, de fet, jo hi estic molt enganxat. Però és possible que a la gent se li faci difícil, potser és massa distant: problemàtiques com tenir el fill exmilitar, i es parla molt de les divergències entre republicans i demòcrates. Fins i tot, acaben apareixent polítics a la sèrie (de ficció, clar). I això pot allunyar als espectadors, uns espectadors que no van viure l'11S de la mateixa manera que ells (un dels protes vivia a prop de les bessones). Com vaig dir, l'audiència és imprevisible, però la temàtica pot semblar llunyana. He remarcat que pot ser un factor que jugui en contra de la sèrie, que no vol dir que hagi de triomfar segur. De fet, em sembla que l'audiència espanyola té un gust pèssim amb les sèries, així que seria una grata sorpresa que els hi agradés, per "light" que sigui aquest producte.

Marq Martí ha dit...

Estic d'acord:

Les sèries espanyoles (catalanes incloses) són pèssimes, vomitives. Per tant, la gent té un gust horrible.

Per qué a més de liderar les audiències a tot l'estat espanyol, també triomfen a l'ex-iugoslàvia; Societats post-comunistes que res tenen a veure amb la cultura ibèrica i on coneixen la rentadora automàtica d'ençà la caiguda del mur de Berlín.


PD: A Espanya també hi ha exèrcit i militars i dos grans partits que s'emporten gairebé tot el pastís electoral. No és tan diferent en aquest aspecte.

Nuria S ha dit...

PERE:jo no vull entrar en debat, només dir que em sembla un text ric en informació i que s'intueix que l'autor ha passat forces hores davant la tele.jeje
Està bé el comentari que fas dels actors en el sentit que moltes vegades no saben despullar-se d'anteriors papers. Calista sempre serà Ali.
De l' audiencia espanyola dir que crec que està en un procès evolutiu positiu: S'emeten bones series americanes i la gent les segueix! No es conformen amb els serranos, grans hermanos i ana i los siete! jejeje