Títol: El roig i el negre
Títol original: Le Rouge et le Noir
Traducció: Ferran Toutain
Pròleg: Renés Girard
Edicions Destino, S.A
El francès del segle XIX més enamorat d’Itàlia, Marie Henri Beyle (més conegut com a Stendhal), va escriure la seva obra cabdal, “El roig i el negre”, l’any 1830.
És important recordar que el llibre fou escrit en l’època de la Restauració (1814-1830) i en una etapa en què França patia una greu crisi econòmica, industrial i agrària des del 1827.
Aquesta difícil situació fou la que impulsà a Stendhal a fer una crítica de la societat del seu temps i, concretament, de les classes socials privilegiades (noblesa) i de l’Església, les quals eren considerades pel pro-napoleònic autor, com les possibles culpables del lamentable estat de França.
La crítica la fa mitjançant la història d’un jove, Julien Sorel, fill d’un fuster del poble de Verrières. Degut al poc interès que mostra per l’ofici familiar, el sacerdot del poble envia a aquest a casa de l’alcalde de Verrières, el senyor Rênal, per fer de preceptor. El jove protagonista i la dona del seu amo acabaran enamorant-se passionalment fins que són descoberts i aquest és obligat a ingressar en un seminari eclesiàstic. Allà, l’enviaran a París, amb la família De la Mole, on optarà per participar en la vida de l’alta societat. En la capital francesa serà on, l’humil Sorel, començarà a veure la vida d’una altra manera. Per un costat, ambiciona pujar de classe social, però per un altre, no suporta la hipocresia i la mediocritat de l’alta societat parisenca. Seduït per la vivacitat i la intel·ligència de Mathilde De la Mole, filla del seu patró, aconsegueix el seu amor. El pare de la filla s’enfada quan sap que aquesta està embarassada i l’odia profundament quan rep la carta de la senyora Rênal. Aquesta deia que “ Julien és un home que li agrada seduir a les dones riques per aconseguir una bona posició per arribar a ser algú”. Després d’esbrinar que la seva antiga amant el traeix, agafa la pistola i quan la troba dispara contra ella dues vegades. Encara que aquesta sobreviu, Julien es condemnat a mort per guillotina.
Els últims capítols són dedicats a les últimes reflexions sobre tot allò que ha fet durant els seus últims tres anys i en la seva situació en la societat. La senyora Rênal i Mathilde De la Mole intenten que aquest quedi en llibertat però ell s’hi oposa, vol ser condemnat. Al final de la novel·la, Julien és ajusticiat i la senyora Rênal mor tres dies més tard de dolor.
Les 797 pàgines tenen l’objectiu de mostrar la vanitat de la raça humana. I és que és increïble com la bellesa, la cultura i el saber poden enorgullir a una persona de tal manera que es cregui superiors als altres. Això Stendhal ho sap exemplificar molt bé en l’obra, igual que es percep perfectament la crítica que fa al poder i allò que el segueix, l’ambició. En una societat en què l’Església i la noblesa posseeixen el poder y en què el poble humil segueix veient que el poder és l’única forma en la vida per lluitar pels interessos, Julien Sorel va per l’escala del poder sense adonar-se que la caiguda pot ser molt forta, però amb la sensació que quant més alt s’està, millor es respira.
No hi ha dubte que aquests dos temes criticats per l’autor ara fa dos segles són encara vigents en la nostra societat. I és que Marie Henri Beyle és l’escriptor del segle XIX que menys ha envellit.
Per tant, podríem concloure que per la proximitat amb què es dirigeix al lector i per l’estil formidable que utilitza Stendhal per descriure d’una manera minuciosa i realista la societat del seu temps, “El roig i el negre” és una de les millors obres que exemplifiquen l’ambició que té l’home per cada cop obtenir més poder i com podem arribar a confondre’l amb la felicitat i la realització personal, tema encara vigent en la societat del segle XXI.
És important recordar que el llibre fou escrit en l’època de la Restauració (1814-1830) i en una etapa en què França patia una greu crisi econòmica, industrial i agrària des del 1827.
Aquesta difícil situació fou la que impulsà a Stendhal a fer una crítica de la societat del seu temps i, concretament, de les classes socials privilegiades (noblesa) i de l’Església, les quals eren considerades pel pro-napoleònic autor, com les possibles culpables del lamentable estat de França.
La crítica la fa mitjançant la història d’un jove, Julien Sorel, fill d’un fuster del poble de Verrières. Degut al poc interès que mostra per l’ofici familiar, el sacerdot del poble envia a aquest a casa de l’alcalde de Verrières, el senyor Rênal, per fer de preceptor. El jove protagonista i la dona del seu amo acabaran enamorant-se passionalment fins que són descoberts i aquest és obligat a ingressar en un seminari eclesiàstic. Allà, l’enviaran a París, amb la família De la Mole, on optarà per participar en la vida de l’alta societat. En la capital francesa serà on, l’humil Sorel, començarà a veure la vida d’una altra manera. Per un costat, ambiciona pujar de classe social, però per un altre, no suporta la hipocresia i la mediocritat de l’alta societat parisenca. Seduït per la vivacitat i la intel·ligència de Mathilde De la Mole, filla del seu patró, aconsegueix el seu amor. El pare de la filla s’enfada quan sap que aquesta està embarassada i l’odia profundament quan rep la carta de la senyora Rênal. Aquesta deia que “ Julien és un home que li agrada seduir a les dones riques per aconseguir una bona posició per arribar a ser algú”. Després d’esbrinar que la seva antiga amant el traeix, agafa la pistola i quan la troba dispara contra ella dues vegades. Encara que aquesta sobreviu, Julien es condemnat a mort per guillotina.
Els últims capítols són dedicats a les últimes reflexions sobre tot allò que ha fet durant els seus últims tres anys i en la seva situació en la societat. La senyora Rênal i Mathilde De la Mole intenten que aquest quedi en llibertat però ell s’hi oposa, vol ser condemnat. Al final de la novel·la, Julien és ajusticiat i la senyora Rênal mor tres dies més tard de dolor.
Les 797 pàgines tenen l’objectiu de mostrar la vanitat de la raça humana. I és que és increïble com la bellesa, la cultura i el saber poden enorgullir a una persona de tal manera que es cregui superiors als altres. Això Stendhal ho sap exemplificar molt bé en l’obra, igual que es percep perfectament la crítica que fa al poder i allò que el segueix, l’ambició. En una societat en què l’Església i la noblesa posseeixen el poder y en què el poble humil segueix veient que el poder és l’única forma en la vida per lluitar pels interessos, Julien Sorel va per l’escala del poder sense adonar-se que la caiguda pot ser molt forta, però amb la sensació que quant més alt s’està, millor es respira.
No hi ha dubte que aquests dos temes criticats per l’autor ara fa dos segles són encara vigents en la nostra societat. I és que Marie Henri Beyle és l’escriptor del segle XIX que menys ha envellit.
Per tant, podríem concloure que per la proximitat amb què es dirigeix al lector i per l’estil formidable que utilitza Stendhal per descriure d’una manera minuciosa i realista la societat del seu temps, “El roig i el negre” és una de les millors obres que exemplifiquen l’ambició que té l’home per cada cop obtenir més poder i com podem arribar a confondre’l amb la felicitat i la realització personal, tema encara vigent en la societat del segle XXI.
1 comentari:
No vas trobar que tot i estar ben escrit i tenir un bon objectiu era un llibre bastant lent i avorrit? Jo recordo que quan el vaig llegir se'm va fer bastant etern! és el problema que tenen els llibres en els quals no simpatitzes amb els protagonistes! ;)
Publica un comentari a l'entrada