dijous, 24 d’abril de 2008

El Sant Jordi dels dies feiners


Sant Jordi va tornar a tenir l’encant de caure en dia feiner. Així, vam patir l’agredolça sensació de no estar al lloc adequat si no passejaves per la rambla barcelonina; aquella sensació apocalíptica que només saben infondre els mitjans de comunicació. La nostra consciència va interrogar-nos: ¿vull el llibre mediàtic o aquell clàssic que mai he tingut temps de comprar, eufemisme de llegir? I si el vull d’un autor viu, ¿el vull signat o net? O pot ser la pregunta és si el prefereixo brut o insípid? És més senzill comprar la rosa, com fa tothom. Per això també vam comprar el llibre de Ruiz Zafón, el que va vèncer el drac, Sant Jordi i la princesa, tots junts, amb El juego del ángel.

En dies així la gent es llença als carrers amb il·lusió renovada i amb preguntes eternes. Va ser un dia especial o el mateix de cada any? Això depèn de si un és optimista com Albert Espinosa a El món groc o pessimista com Risto Mejide amb El pensamiento negativo; la vella història del got mig ple o mig buit, aquella que crèiem que s’havien de preguntar els seguidors del Manchester i vam acabar preguntant-nos els compradors de l’Ara parlo jo de Carles Reixach, valorant l’empat a 0; bé, tots menys Manel Lucas i els lectors de Sóc perico, i què!.

Tornant al fil de l’encant del dia feiner, vam poder delectar-nos amb els executius mudats i amb rosa, amb la màgia de robar temps a l’oficina, amb els grups d’estudiants i amb la intensitat de viure la diada en família i amb els companys de feina, amb la inexcusable excusa, amb tics d’Últim patriarca, d’oblidar-se la rosa per què no s’ha sortit al carrer. Tot això que ens recorda que és un dia especial com cada any. Un dia amb pretensions culturals, més sanes que les pretensions morals del Nadal, que ens va estalviar comentaris de dubtosa sinceritat respecte dels marginats socials que tant abunden als carrers que desemboquen a la Rambla, Rambla de les Flors més que mai.