"La teleporqueria és el xiclet dels ulls"

“Teleporqueria és aquella que a un li fa vergonya que els altres el vegin mirant-la”. Així és com Víctor Amela, periodista i crític de televisió, ha definit la teleporqueria, afegint que “és aquella televisió que és molt vista i molt mal vista”.
La taula rodona d’avui, dimecres, intentava buscar els aspectes positius de la teleporqueria, ja que les Jornades de Comunicació Blanquerna d’enguany, organitzades per la Universitat Ramon Llull, tracten sobre les bones notícies del món de la comunicació. Víctor Amela, juntament amb Margarita Rivière, periodista i escriptora; i Fernando de Felipe, guionista de cinema i crític de televisió han estat els encarregats de debatre en quina situació es troba aquest gènere televisiu tan criticat per tanta gent.
Una altra definició que ha trobat oportuna de citar Margarita Rivière ha estat la següent:“és una exhibició banal o una altra versió de pati de veïns” . O bé, també ha utilitzat una metàfora, “és el xiclet dels ulls”, fent referència al visionat d’aquests programes per pur entreteniment. Tot i així, han demostrat que és molt difícil definir el terme teleporqueria i trobar-hi un valor universal, així com també és igual de difícil determinar les diferents tipologies de teleporqueria.
Amela creu que la teleporqueria no té res de positiu, però si hi penséssim més veuríem que “ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos” i creu que “ ens podem enriquir mirant merda”. Seguidament, s’ha disposat a llegir un text que va escriure per la publicació Trípodos, que reflexiona, amb humor, sobre aquest tipus de programa televisiu.
Tot i la poca participació d’un dels convidats, Fernando de Felipe, a la moderadora d’aquesta taula rodona no li ha calgut intervenir-hi gaire perquè entre Amela i Rivière han anat dinamitzant la xerrada parlant, amb molt entusiasme, de diversos aspectes relacionats amb la teleporqueria.
Un dels problemes pels quals existeix la porqueria, han dit, és que “la televisió pública ofereix exactament el mateix servei que la televisió privada i això no hauria de ser així”. A la pregunta “tenim la televisió que ens mereixem?”, Víctor Amela ha respòs que “som la massa qui escollim quin tipus de televisió volem i per tant, tenim la televisió que ens mereixem”. Amb això, ha quedat ben clar que som nosaltres els generadors de teleporqueria i que la pròpia dinàmica d’aquests programes, en què si no segrestes ulls et tanquen el programa, fa que el seu èxit sigui més visible. De manera que ens hem acabat acoblant a aquest sistema.
S’han posat sobre la taula alguns exemples de retroalimentació i reciclatge de la teleporqueria de programes com TeleMonegal, Se lo que hicistéis o ArusCity, els quals “tenen èxit perquè parlen de televisió”, afirma Amela, “i tots estem enganxats a la televisió”.
Margarita Rivière ha assegurat que “si la teleporqueria hi és present és perquè reflexa que la televisió està en les pitjors mans possibles” i també ha fet palès la manca de garantia de la pluralitat en algunes televisions, tan públiques com privades.
A l’hora del torn de preguntes, el canvi que suposarà la TDT, la por per part de la televisió pública a fer programes amb continguts nous per culpa del poder polític, o la vacuna “antiporqueria” són algunes de les qüestions que s'han plantejat i que han creat debat entre els convidats.
La solució al problema de la teleporqueria és agafar-s’ho amb humor i tenir una mirada distant, ja que, segons Amela,” no hi ha programa, per desastrós que sigui, que no tingui una petita cosa bona”
Després de dues hores en una aula completament plena, fins i tot faltaven cadires pels alumnes, que s’han hagut de seure al terra, els tres convidats d’avui han arribat a la conclusió que la teleporqueria té ben poca cosa de positiu, però que si sabem ser crítics i analítics, en podem treure profit.