Torre Baró també és Barcelona

L’Anna Mitjà té 60 anys i fa exactament aquest temps que viu al barri de Torre Baró. Aquí ha vist créixer als seus fills i també ha viscut la mort dels seus pares. Afegeix que no desitja morir en un altre lloc que no sigui aquest barri. Té una ordre de desallotjament des del 1986 però, al tindre la casa construïda des dels 50, no la poden obligar a abandonar la vivenda. El motiu de l’ordre són les males condicions d’habitabilitat que pateix la casa des que es va crear i no és d’estranyar, ja que l’edifici el va construir el seu pare. L’Anna és una lluitadora de mena. Ha intervingut en totes les mobilitzacions veïnals del barri on ella i els seus veïns reclamaven, amb tot el seu dret, la cobertura de les necessitats bàsiques.
Torre Baró sempre ha estat un barri suburbial, d’immigració, de brutícia, de barraques, de l’extraradi. Això ara està canviant però aquest canvi es comença a notar a partir de començaments de segle XXI. L’Ajuntament fa uns anys que actua en els nuclis més marginats de la ciutat. Va eradicar el focus de droga de Can Tunis, ha remodelat la zona del que ara es coneix com a Diagonal Mar, proper a la Mina, ja territori de Sant Adrià. Ara li toca a la zona nord del districte de Nou Barris. Aquesta zona integra els barris Ciutat Meridiana, Trinitat i Torre Baró. Sens dubte, aquest últim és el que està més endarrerit en quan a remodelacions, per la seva orografia tant complexa i la mala organització de les cases, algunes d’elles construïdes en una sola nit.
Però la història d’un barri s’ha d’explicar des del principi. Torre Baró es remunta als anys 50, amb l’arribada de la immigració procedent d’Extremadura, Andalusia o Múrcia. La desesperació i la falta de terrenys per l’allau de nous habitants va provocar que es traslladessin a la muntanya, on no hi havia cap tipus de vigilància per part del consistori, amb l’explicació tant senzilla com que no es tenia en compte que existia un territori dins la ciutat de Barcelona anomenat Torre Baró. Anteriorment, aquest territori el dominava el baró de Sivatte, el qual va fer construir la torre que corona el cim amb l’objectiu de ser un hotel que capitanegés tot el barri, el qual acabava de ser nomenat legalment com a “ciutat jardí d¡explotació semiintensiva”. Aquest qualificatiu expressava que en el territori es podia construir però no deixava de ser, en gran part, un immens parc. Fins i tot, la part més alta de la muntanya forma part de la serralada de Collserola, qualificada com a parc natural –és a dir, qualsevol construcció serà il•legal.
En el seu moment, tota aquesta informació romania oculta o encara sense especificar. Va ser cap als anys 80 que els veïns es van trobar amb la sorpresa de que la seva casa havia estat edificada en territori decretat parc natural. La lluita per les expropiacions segueix el seu curs i es preveu que s’allargarà durant molts anys més.
Als anys 50 s’havien comptabilitzat uns 2000 habitants i, en un cens del 1970 es calcula que hi havia 12.000 habitants en un territori que no ocupava més de 125 hectàrees. Fins llavors no hi havia cap tipus de cens ni de regulació d’habitants, ni d’habitatges, ni de comerços, ni de res. Els càlculs van ser aproximatius i el càlcul no es va legalitzar fins el 1985, moment en que es va decretar que hi havia 18.000 persones censades al barri. En aquella època es va comentar que hi havia unes 15 persones per habitatge, fet que mai es va arribar a comprovar mai.

Al 1970 el barri de Torre Baró comença a sortir a la llum amb la unificació d’aquest i els seus barris veïns –Ciutat Meridiana i Trinitat- al districte de Nou Barris. Amb aquesta incorporació els tres barris suburbials adquireixen més veu i més presència. Aquest era el moment perquè els veïns reclamessin els seus drets. Aquestes reivindicacions avui en dia les tatxaríem d’indignes ja que per aquell temps, els torrebaroneneses no tenien cap tipus d’infraestructura coberta, ni tant sols les primeres necessitats les feien de manera mínimament humana. “Fins mitjans dels 70 no teníem ni llum, ni aigua, ni gas i teníem que fer les nostres necessitats a la muntanya”, tal i com afirma Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró durant els primers 25 anys de vida del col•lectiu. Vital ha estat un membre molt important pel barri ja que va dirigir totes les manifestacions per reclamar a l’Ajuntament la cobertura dels serveis de primera necessitat.
La manifestació més descabellada que va dirigir Vital va ser el segrest de dos autobusos ja que, al 1978, encara no hi havia cap tipus de transport que arribés a la muntanya. Manuel Vital, treballador de l’empresa d’autobusos de Barcelona, juntament amb un centenar de veïns, van segrestar dos autobusos de la línia 47 i la 2 per portar-los fins Torre Baró. Tant l’Ajuntament com la companyia de tranports els havien negat els vehicles al barri afegint que la orografia del barri no era l’apropiada per passar-hi uns vehicles de tal envergadura. Vital no només va demostrar que hi cabien pels carrers del barri, sinó que també va demostrar a les autoritats que els veïns de l’extraradi són capaços de qualsevol cosa per fer complir els seus drets. Vital va ser sancionat per l’empresa per la que treballava però, gràcies al consens dels veïns, no va arribar a ser condemnat. I es que, aquest és un dels barris més units que hi ha en tota la ciutat ja que es van posar d’acord en testificar que tots havien estat els autors del delicte. Com si de la història de Fuenteovejuna es tractés, tots els veïns van ser absolts del delicte de segrest de l’autobús i Vital també va ser perdonat per l’empresa. Amb aquesta carta ho demostren: «Nos responsabilizamos por ser un barrio netamente obrero y estar marginado en medios de comunicación tan necesarios para los desplazamientos a nuestros puestos de trabajo, así como la falta de mercados, farmacias, ambulatorio y demás necesidades propias de todo ciudadano. Estamos cansados de promesas incumplidas por parte del Ayuntamiento en la reparación de viales para poder ser utilizados por vehículos de servicio público».
Manifestacions similars han protagonitzat els veïns de Torre Baró per aconseguir el que l’Ajuntament els havia negat. Una representació molt semblant es va viure quan es va demanar l’arribada de l’aigua a les cases. L’Ajuntament, fins i tot, va demanar que els mateixos veïns tenien que finançar la construcció de les canonades, sense això, l’aigua no arribaria. “Dos cops per setmana venia una cisterna d’una empresa que ens proporcionava aigua a domicili. Nosaltres creiem que a l’Ajuntament els sortiria més a compte construir tot l’entramat de canonades, que portar un camió-cisterna dos cops per setmana al barri. A més, igualment hem de baixar perquè el camió no cap pels carrers. Hi havia moltes contradiccions en les rèpliques del consistori”. L’Anna era molt petita quan caminava quilòmetres per anar a buscar aigua a les fonts més properes, abans que els arribés el camió i el clavegueram.
No cal dir que la vida dels torrebaronenses ha estat molt dura, vivint en condicions infrahumanes fins fa ben poc. Les reivindicacions a l’Ajuntament han anat minvant, així com també la força i les ganes dels veïns de lluitar per sobreviure. Els habitants ara poden assegurar amb tota tranquil•litat que tenen coberts tots els serveis bàsics que han estat demanant durant molts anys. Encara queda molt camí per recórrer, com la creació de farmàcies, comerços propers, un transport digne –l’afluència de pas té una mitja de 30 minuts i no arriba a totes les zones del barri- , reconstruir les carreteres o, com a mínim asfaltar-les. L’Ajuntament està treballant pel barri, intentant cohesionar la zona respecte la resta de la ciutat, però Torre Baró va amb 50 anys de retard i s’ha de córrer molt per posar-ho al mateix nivell. Els plans pressupostats ja han arrancat. De moment tenim en construcció 340 habitatges, la restauració de l’ambulatori amb nous serveis i el mirador de la Torre del Baró, sens dubte, una de les millors vistes de la ciutat.