dijous, 11 de juny de 2009

Els lligaments, el malson dels futbolistes

Les lesions de genoll són el punt negre en la carrera esportiva de molts futbolistes professionals. Els lligaments del genoll són un mal de cap per a molts esportistes d’elit.
Durant els últims anys, l’esport professional ha patit, i pateix encara, una plaga important de lesions greus de genoll, sobretot dels lligaments. Molts futbolistes de primer nivell mundial com ara Xavi, Edmilson, Cicinho, etcètera, han patit algun tipus de lesió de lligaments i han hagut de ser intervinguts quirúrgicament.

Dins de les lesions de genoll entre els esportistes, es poden diferenciar quatre tipus, els més freqüents: lesió de menisc, esquinç del lligament lateral intern, lesió del lligament creuat anterior i la luxació de ròtula. El millor moment per valorar el genoll és immediatament després de que s’hagi produït la lesió. Abans de que hagi passat una hora, pot existir ja un espasme muscular protector, i passades 24 hores pot existir inclús una inflamació tant gran que impedeixi una exploració satisfactòria.




Centrant-nos en les lesions del lligament creuat anterior, les més habituals en els esportistes durant els últims anys, aquesta s’acostuma a produir després d’un traumatisme directe. Les lesions s’observen quan un esportista canvia de direcció al córrer i experimenta un bloqueig brusc del genoll.

Si ens centrem en la plaga de lesions de lligaments dels últims anys que afecta als futbolistes professions, una pregunta arriba a la ment de tothom: ‘Quina és la causa d’aquest aquest augment?’ Ningú pot assenyalar cap causa clara, ni tant sols els especialistes. Ramon Cugat, traumatòleg de reconegut prestigi que ha operat a gran part d’aquests futbolistes, va declarar a un diari que “no hi ha cap causa clara, és una acumulació de fets. Estem davant d’un problema multifactorial produït per vàries causes que es relacionen entre sí”. Aquestes diverses causes possibles són, entre d’altres: una preparació física deficitària, lesions mal curades i/o recuperacions precipitades, estrés competitiu i fatiga per sobrecàrrega de partits, sobre entrenament, desequilibris musculars...
En referència a les causes d’aquest tipus de lesions, un altre traumatòleg, el Doctor Miguel Ángel Pérez, assegura que “en general, podem pensar que hi contribueixen diversos factors, com ara la sobrecàrrega de partits, l’estat del terreny de joc, el material, les botes, les lesions prèvies que han tingut els jugadors, la mala sort fins i tot, etc.”
La violència de les entrades queda descartada com a causa important i preocupant, ja que el 75% de les lesions de genoll se les produeixen els jugadors tot sols, mentre que només el 25% es produeixen per entrades fortes o cops.

Qüestionat també sobre les pràctiques més habituals per reparar les lesions de genoll en general, el Dr. Pérez assegura que “gairebé totes les lesions de menisc es poden solucionar per cirurgia artroscòpica. Efectuant una meniscectomia parcial, és a dir, resecció de la part del menisc que està trencada o bé, quan és possible, suturant la lesió meniscal. Referent a les lesions lligamentoses hem de diferenciar les lesions de lligaments intraarticular, com els lligaments creuats, que es resolen per artroscòpia, de les de lligaments extraarticulars, com els lligaments laterals, que es tracten conservadorament mitjançant immobilització i rehabilitació, o segons el grau de lesió, són tributàries de cirurgia convencional a cel obert”.

Com ja s’ha dit, una plaga de lesions de genoll ha afectat durant els últims anys al món del futbol, però l’equip més afectat, sense cap mena de dubte, ha estat el F.C.Barcelona.

A principis de la temporada 2004/2005, cinc jugadors blaugranes van caure lesionats del genoll: Gabri, Motta, Edmilson i Larsson. Va ser, sense dubte, el període més fatídic. Tots els casos van ser molt semblants, però cadascun té la seva història:

Motta:
El dia 11 de setembre de 2004, el jugador italo-brasiler va patir un trencament dels lligaments lateral intern i creuat anterior. El període de recuperació es va establir en sis mesos, i el procés va complir el guió previst.



Gabri: De igual gravetat va ser la seva lesió. Uns dies després que el seu company Motta, el dia 23 de setembre, Gabri va patir el mateix trencament, tot i que la seva recuperació es va allargar més del previst, ja que no va poder tornar a jugar en tota la temporada.

Edmilson:
10 dies després, el 3 d’octubre, el brasiler José Edmilson va caure lesionat també del genoll. En el seu cas, però, va trencar-se el menisc i el lligament creuat anterior del genoll dret.

Larsson:
Transcorregut un mes, el 20 de novembre va ser el torn per al suec Henrik Larsson. Durant el clàssic Barça-Real Madrid, el davanter va patir una lesió del cartílag femoral i es va trencar el lligament creuat anterior del genoll esquerre. Ell tampoc va poder tornar a jugar durant aquella temporada.

La temporada següent va tocar-li al migcampista de Terrassa Xavi Hernández. El jugador català va trencar-se el lligament creuat anterior durant un entrenament amb el Barça el dia 2 de desembre de 2005. A causa d’aquesta lesió, el jugador va perdre’s la final de la Champions que el seu equip va guanyar a París el mes de maig del 2006, i va estar a punt de perdre’s el Mundial d’Alemanya.


La temporada següent li va tocar al camerunès Samuel Eto’o. Al mes d’octubre, el davanter va trencar-se el menisc en un mal gest del genoll. La seva recuperació, però, va ser més curta, ja que va estar de baixa uns dos mesos aproximadament.


Sembla que el problema afluixa, tot i la llarga lesió que pateix actualment el defensa Gabriel Milito, entre d'altres casos.
Els terrenys de joc segueixen sent els mateixos, els entrenament són iguals, les botes no han evolucionat gaire... es podria assenyalar doncs a la mala sort com la principal causa.