
Como es de suponer, actualmente, no lanzo berridos cuando mi madre se va a trabajar. Pero sí creo que persiste en mi, y que en todos persiste, un cierto miedo a que las cosas desaparezcan, aunque tengan poca o incluso ninguna relevancia en nuestras vidas.
“Que no me la quiten” pensaba al pasear por la calle del Tigre de Barcelona y ver la emblemática sala “La Paloma”, donde salí a bailar por primera vez y que cerró sus puertas el pasado mes. La creencia de que “ aquello siempre estará allí” nos permite la ilusión de hacernos “nuestras” las cosas. Pero a su vez, cuando estas desparecen, cuando sobre el antiguo patio de mi escuela se erigen pesados edificios y montículos de antenas y de cables, no puedo evitar sentir que algo me ha sido bruscamente arrebatado.
Al pasar el tiempo, descubres que existen otros cuentos donde queda invertida la moraleja , que hay tiradores de los que jamás podrás volver a tirar, deseos que el espejito mágico no puede concederte, son vulnerables al tiempo, como la eterna belleza que tanto anhelaba la malvada bruja, y no solo la suya, sino también la del príncipe e incluso la de la bienhechora Blancanieves
4 comentaris:
Un munt de runes.
La casa on vaig néixer
ja no hi és, n’hi ha un altra.
L’escola on anava de petit
tampoc hi és, hi a una plaça.
La primera casa on vaig viure
igualment ha desaparegut
ara hi ha una perfumeria
amb pisos incorporats.
Sovint penso que han enderrocat
gran part del meu passat
del que tan sols en queden
un munt de runes.
*
'No trobes a faltar una cosa fins que la perds'... Crec que més o menys era així, no?. Però de vegades, només l'amenaça que allò volgut es comença a difuminar fa agafar por, molta por.
Amb el pas del temps, te n'adones que desapareixen moltes coses o persones però veus també que n'apareixen de noves i acompleixen la funció que feien les antigues. Això és creixer i aprendre a fer-ho és molt maco...
Comparteixo amb tu el record d'infància d'un llibre com la 'Blancanieves' (el tenia en castellà) i, ara que me n'he recordat, l'hauré de buscar per rellegir-lo amb uns altres ulls i veure que m'he deixat pel camí.
Salut!
Anna
M'agrada llegir un text que em sorprengui, i que em faci pensar coses que mai abans havia pensat i el teu ho ha fet!! Mai m'havia plantejat lu dels "enanitos"... hi han molts nens que tenen por de que els deixis i no tornis... aniré a comprar el llibre de la blancaneus amb pestanyetes mòbils i li explicaré als nens de casa... segur que es quederán més tranquils.
una columna màgica.
(que es carrega pilars fonamentals de la infància.)
(odio aquesta tendència postmoderna de carregar-se els grans relats. tela amb el conte de la blancaneus: resulta q ens inculcava el "tornar a casa" i "fer-nos-ho nostre" enlloc de "buscar el príncep blau" com sempre m'havia pensat.)
Publica un comentari a l'entrada