“Mira, pobres, a punt de casar-se”. Dues dones d’edat madura conversen al metro i es planyen de la mort de la ja famosa Idoia. Quan la mort traspassa la vida privada i esdevé un tema de l’esfera pública és present arreu. Aquesta setmana, una soldat espanyola ha mort a l’Afganistan degut a un atac talibà. Agreujants: tenia només 23 anys i estava a punt de casar-se. A més, només li quedaven tres dies per acabar la missió i tornar a casa. Però, jo em pregunto: que no sabia els riscos que corria? La mort, sigui de qui sigui, és indiscutiblement un tema sensible i que mereix un respecte innegable. Amb tot, hi ha casos en què cal no confondre el respecte amb l’aflicció o la indulgència. Declarar dos dies de dol al municipi de la noia és perfectament legítim i comprensible, però que l’esdeveniment ocupi portades durant dies és, al meu parer, segurament excessiu. I de la mateixa manera que em refereixo a Idoia em puc referir a Erika Ortiz, famosa també després de la seva tràgica mort. Quantes persones se suïciden cada dia i no dediquem setmanes senceres a parlar de la seva vida i miracles? És clar que es tracta de la germana de la princesa, però, precisament, no és la princesa. I en aquest cas no val a donar-li les culpes al periodisme sensacionalista o a les revistes i programes del cor, perquè informatius “seriosos” com el de TV3 van oferir una cobertura també prou extensa a l’esdeveniment. Així, arribem al quid de la qüestió: a què ens hem de cenyir, a cobrir informacions d’interès públic o les que són interessants pel públic? Aquesta petita diferència lèxica amaga darrere una important i àmplia diferència semàntica, que hauria de servir de guia a tots aquells que es dediquen al complex ofici d’informar.
1 comentari:
Doncs si, pero acabaràs fent el mateix. Es el que ven i un periodista no deixa de ser una bagassa en alguns cassos de luxe.-
Publica un comentari a l'entrada