Les roses i els llibres, la gent i la calor

Vuit són els minuts que pots tardar normalment a arribar a les Rambles si surts a pas lleuger des de la Plaça Universitat. Avui, n’he tardat vint. Havia quedat per dinar amb una amiga i no havia pensat que durant el dia 23 d’abril és difícil arribar puntual si surts amb el temps just. Sant Jordi és una data que sempre m’ha agradat. Encara recordo quan, a l’ESO, les noies de la classe competíem per veure quina de nosaltres seria la que rebria més roses. Ara, a la nostra edat, els nois ja no són tan esplèndids. Si tens xicot, ja en tens una d’assegurada i, si no en tens, bé, sempre pots esperar que el teu pare te’n compri una. I es que de pares de família com aquests, les Rambles estaven plenes. Dues roses ben boniques, si us plau!-, va cridar un home amb americana i corbata a una dependenta d’un dels milers de taulells que venien les tradicionals flors. N’hi havia de tota mena. Vermelles, roses, grogues, blaves, blanques i, a més, els més moderns optaven per regalar-ne de paper, filferro, plàstic, etc. La rosa vermella amb l’espiga daurada havia quedat en segon terme i ja eren molts aquells que preferien regalar allò que menys s’assemblava a la rosa que neix del roser. La meva amiga i jo ens desviem cap a Portal de l’Àngel. És allà on no puc evitar observar què fa un munt de gent parada en cercle en mig del carrer. M’endinso dins d’una vintena de cossos de pell cremada, d’altres plens de suor a causa de la xafogor que envaeix els carrers barcelonins aquests dies, fins que m’adono que al mig hi ha una parella que s’està fent un petó intensament i, pel que dedueixo, porten temps sense obrir els ulls perquè quan, al final, decideixen desenganxar-se i veuen la gent que els estava mirant entusiasmats, com si mai haguessin vist ningú fent un petó a un altre, es posen vermells i comencen a caminar sorpresos mirant com comencen a aplaudir-los. Arribem a la Plaça Sant Jaume i, des d’allà, decidim anar a veure l’església de Santa Maria del Mar. Quan em trobo davant d’aquesta recordo que l’any passat, el llibre més venut fou La Catedral del Mar d’Ildefons Falcones. Quin serà aquest any? M’apropo a un gran taulell de fusta el qual sosté centenars de llibres. Hi veig de coneguts: 'La ciudad sin tiempo' (Destino), de Francisco González Ledesma, o 'La clave Gaudí' (Plaça & Janés), d'Andreu Carranza i Esteban Martín. 'Cien años de soledad' (Alfaguara), de Gabriel García Márquez, o 'La sombra del viento' (Planeta), de Carlos Ruiz Zafón. No hi ha dubte, que els grans escriptors llueixen les seves obres en els carrers catalans durant aquest dia. Però, em fixo en una dona, d’uns quaranta anys. Dubta entre dos llibres: “Cómo suprimir las preocupaciones y disfrutar de la vida” de Dales Carnegie i un altre que m’és impossible llegir-ne el títol però que l’acabava d’agafar d’un racó on els llibres del qual són d’autoajuda, Llibres per aprendre a relaxar-nos davant de situacions difícils, per a saber decidir entre allò que ens afavoreix i allò que no, per a espantar els mals esperits, per a saber conviure en harmonia, etc. La dona amb ulleres de sol i d’ungles considerablement ben arreglades no és l’única que mostra interès en aquests temes. Altra gent, la majoria de sexe femení, fa cua per intentar fullejar-los. Serà que les roses vermelles amb espigues daurades i les grans novel·les es substitueixen cada cop més per innovadores propostes dels tradicionals símbols del dia 23 d’abril? Sigui com sigui, no hi ha res millor que passejar per Barcelona durant la diada de Sant Jordi.