"Tots vivim de la terra"

La Mercedes Masó va passar dos mesos a L'Antàrtida l'any 2006. Ho va fer amb la seva cosina i artista Mireya Masó. Art i ciència van conviure i el resultant a estat un projecte audiovisual que vol incidir en la percepció humana dels canvis. Uns canvis a primera vista imperceptibles però que elles han volgut mostrar i estudiar. Mercedes Masó es mostra satisfeta del seu treball però està alarmada per l'acció humana, pel mal que conscient o inconscientment estem fem al medi ambient i pel que ja no troba solució.

Em dic Mercedes Masó. Tinc 48 anys. Sòc biòloga marina treballo al Institut de Ciències del Mar de Barcelona. Tinc una filla de 18 anys que estudia Ciències Ambientals. M'estic tornant vegetariana. Els polítics intenten concienciar la gent del canvi climàtic però no prenen mesures. Estem canviant el medi. La primera preocupació de tots hauria de ser que ningú passi gana.


¿Com va sorgir el projecte de l’Antàrtida?
Jo tenia moltes ganes d’anar-hi i amb la Mireya Masó, la meva cosina, tenim molt bona relació i la vaig acompanyar a una localització i va sorgir la idea de fer un projecte juntes i sen's va ocòrrer que un dels llocs per treballar juntes podria ser L’Antàrtida.

¿Per què l’Antàrtida?
Perquè és un lloc on en principi nomès van científics i on tota l’activitat que es desenvolupa està relacionada amb la ciència. A més voliem aillar-nos, és un lloc priviliejat per la solitut, per poder treballar intensament.

¿Perquè descriviu el projecte com un antidocumental?
Va sorgir de la manera que tenim d'observar la natura. Tant la Mireya com jo intentaven treballar com veiem la natura. La idea es treballar els moments que normalment no s’ensenyen, sino tot el contrari. Estem treballant sobre el què és l’espai i el temps i la percepció humana. Observant la natura van adonar-nos que la majoria del temps els animals no fan res, al contrari del que ens mostren els documentals convencionals. No voliem mostrar les típiques imatges dels documentals, sino anar més enllà.

¿Quant estàs allà en canvia la percepció del temps?
Sí

¿El temps com passa?
Hi ha dues coses; estàs allà i t’estàs dedicant només a observar. La Mireya treballava sobre la càmara i jo nomèss observant. Et canvia la percepció perquè estàs en un lloc rodejat de natura tot el dia. En una ciutat tot estem corrent, ens entra molta informació i a més, ràpidament. Moltes vegades no tenim capacitat d'absorvir tot allò que ens està entrant. Allà estàvem soles.

¿Massa solitud potser?
No, perquè nosaltres estàvem a la base argentina erem casi cincuanta persones, com un poblet. El que estava molt bé a la base es que hi havia un gran menjador on et relacionaves amb la gent i un constant moviment de persones. Però quan anàvem a treballar si que estàvem totalment soles, això si, sempre amb walki-talkies.

¿Tenieu algun limit per on poder filmar?
Al principi ens controlaven una mica més, però poc a poc ens vam anar coneixent, vam passar casi un mes, i els últims dies anavem on voliem. Sí que teniem uns marges naturals, la base està a una bahia limitada per dos glaciars per on és molt perillòs caminar.

El projecte l’heu basat sobretot en la percepció i els canvis. Com vius allà aquests canvis imperceptibles?
L’Antàrtida, sorprenenment, és un paisatje que canvia constanment, a més vam arribar en una època de canvis, a finals d’estiu i no hi havia practicament neu. Però els ultims dies va començar a nevar fort. Cada dia era una sorpresa, pensaves; ¿Què passarà avui?. Potser t’aixecaves i hi havia cuatre grans icebergs i al dia següent en veies únicament dos i no podies reconeixer el paisatge que estaves veient.

¿Quan arrives a Barcelona, desprès de tan temps a l’Antàrtida, com et vas sentir?
La veritat es que molt rara, perquè allà el temps és molt diferent, perquè estàs treballant per el camp. Que és la part de la meva feina que m’agrada més. I quan arrives a la ciutat ja teniem molts plans d’exposició, haviem de començar a pensar en els textos, a treballar. I vam estar uns dies amb un estres extrany. Amb moltes ganes de treballar però amb un ritme diferent, vam casi colapsar-nos.

¿Quina intenció teniu amb el projecte?
Això ho hauria d’explicar la Mireya, jo no sòc artista, sòc científica (ha ha ha). La meva contribució en el projecte era conviure i parlar dels aspectes que ens interessaven a les dues. El que jo he treballat des del punt de vista oceanogràfic ha estat la variabilitat ambiental.

¿Variabilitat ambiental?
Les corrents marines sòn molt variables i s’han de tenir sensors col·locats a l’aigua perque gravin determinats comportaments de l’aigua per desprès poder estudiar les seves característiques. El que estudio és aquesta variabilitat i com es relaciona aquesta amb la distribució dels organismes.

...
Desprès de tan observar vam decidir fer un simil entre els sensors oceanogràfics i nosaltres mateixes, que ens sentiem com a sensors del medi. Els sensors erem nosaltres mateixes. Centrar-nos en la percepció del canvis. Moltes vegades no ens donem compte del que estem fent; canviant el món.

¿A l’Antàrtida es nota aquest canvi climàtic?
Sí, la peninsula Antàrtida es un dels llocs on s’està notant més aquest canvi climatic. És ja un canvi a escala humana. La gent que porta anys allà percep com els glaciars retrocedeixen.

¿Tornaries a l’Antàrtida?
Si, en realitat es part del projecte. A llarg termini volem fer l’inversa del que hem fet, participar en un projecte científic, en el que sigui l’artista qui col·labori amb els científics.

¿Convergeixen bé art i ciència?
Crec que es important intentar combinar interessos comuns. Perquè l’artista té la virtut de saber arribar a les persones d’una forma més interior, transmetre. Els científics podem divulgar la ciència i fer documentals però no sabem arribar tan bé a la gent.

¿Estàs satisfeta amb el projecte?
Sí, però m’agradaria poder treballar-hi més.

¿Recomanaries anar a l’Antàrtida?
Això és algo que fa una mica de por. L’Antàrtida ara comença a tenir turisme encara que està força controlat. L’impacte important a L’Antàrtida no són els turistes, sino el canvi climàtic, que pot tenir repercussions importantíssismes. Un pensa; si ho has viscut tu, tothom ha de tenir dret a viure-ho, sap greu dir que la gent no hi vagi. Però és l’únic lloc del planeta que continua sent verge. Jo tinc por dels humans.

¿Del que podriem arribar a fer?
Sí, el que estem fent i del que podem arribar a fer. De lo inconcients que som. Tots vivim de la terra.