"Abans que sacerdot sóc un home amb pensament propi"

Entrevista a Mossèn Vilaró

Mossèn Vilaró, 77 anys. Ell mateix es defineix com un sacerdot de carrer. Després de treballar en diferents parròquies va demanar una excedència d'un any per fer una reflexió sobre nous reptes que li presentava la vida i l'església, aquest any va acabar convertint-se en 20. Des de jove va renunciar a cobrar de l'església i es guanyava el sou treballant per l'editorial planeta, amb la que va col·laborar a la publicació de "Vocabulario religioso para los hombres de hoy" Va publicar també un recull de poesia "Autobiografia de la vida interior". Ha col·laborat també amb la revista de l'Abadia de Montserrat "Qüestions de vida cristiana" i actualment està acabant un segons recull de poesia. Avui, ja jubilat, fa missa els dissabtes a la parròquia del Pi a Barcelona.

Podríem dir que a més de mossèn és poeta?
Això de poeta és molt seriós, senzillament escric poesia, per mi la poesia és una manera profunda d'expressar tota la meva vida. Llegint el meu llibre és molt fàcil reconeixem. Amb la poesia em despullo per dintre, parlo dels meus dubtes, de la fe i de l'estimació que tinc pels altres.
Fet aquest aclariment, perquè es defineix com un sacerdot de carrer?
Per a mi les veus de la gent del carrer tenen molta importància. M'agrada que interroguin la nostre fe. Jo sempre dic, de manera simbòlica evidentment, que a mi no m'ha fet sacerdot un bisbe sinó la gent del carrer. Crec que justament és darrera aquestes veus que hi ha amagada la veu de Déu.
Però aquesta gent del carrer entra a les esglésies?
La veritat és que poca
Hi haurà una explicació
Deixe'm dir-te una frase; " Tants ocupes tants ocupes, que ocupin les esglésies que estan molt buides"
Ho expliques?
Sí, dic això perquè el missatge que es dóna des de l'església sovint és buit i confús. Els joves i no tan joves no van a missa perquè no els interessa el què es diu, el missatge és molt lluny del què els importa, es donen resposta a preguntes que avui dia ja no es fan.
Sovint es diu que cada cop els interessos de la societat són més materialistes
Sí d'acord, però m'emprenya quan s'argumenti que aquest materialisme és el causant de la crisi en la relació església-societat perquè l'església també ho és, i molt. El Vaticà per exemple, té unes possessions que valen milions i milions.
Ara que menciones el Vaticà sent la figura del Sant Pare com a màxima autoritat de la moral cristiana?
El cas és que jo no em sento gens solidari amb aquest invent anomenat Vaticà. Amb el Papa de Roma em sento en comunió pel fet de que tots dos som creients, i també pecadors, és clar.Però no, ell no té la últma paraula sobre la meva consciència moral, abans que sacerdot soc un home amb pensament propi.
Per tant se sent lliure dins l'església
Sí ara sí, de jove era la viva veu dels meus superiors però, poc a poc la vida em va donar el meu pròpi sentit religiós i humà. Quan vaig entrar a l'església em sentia com quan entres al cinema i la pel·lícula ja està començada, però poc a poc, la vida et porta a fer noves reflexions, i a comprendre aquella pel·lícula amb la teva pròpia ment, i sovint te n'adones que les veritats que t'expliquen són caduques
Com quines?
Moltes
Diga-me'n alguna
Sempre m'havien explicat que l'únic camí d'arribar a Déu era a través de l'església catòlica i ara sé que no. Déu no és catòlic ni musulmà ni budista, Déu ho és tot i no és res.
Ho és tot i no és res?
Perquè m'entenguis, si fóssim vaques pensariem a Déu com a vaques, com que som humans el pensem com a humans. En el fons les religions són com galledes per arribar a una mateixa aigua
I què tal està la galleda catòlica?
Fotudissima i rovellada
I aquesta galleda catòlica rovellada, no t'ha fet callar mai quan l'has intentat desoxidar?
Sí evidentment, però deixem dir-te que vaig estar amenaçat de mort pels Guerrilleros de Cristo rei, va ser molt dur.
Per alguna raó en concret?
Sí, com ja sabrás l'església oficial donava suport al franquisme i jo, com d'altres sacerdots, no només ens declaràvem antifranquistes sinó que érem militants. En un homilia vaig dir que el Judici de Burgos, en el que van condemnar a 6 etarres a mort, s'estava fent sense cap mena de garantia. En el meu sermó demanava que els jutgessin, però no un tribunal militar.
Així que estava implicat en política?
Sí, en aquell moment jo creia que era important adoptar un paper en la política suplint la falta de representació de partits polítics. L'església era l'única que podia expressar-se amb més o menys llibertat.
I a més de intentar-te callar des de fora, dins l'església deies que també se't havia fet callar.
Els meus discursos moltes vegades no han estat ben rebuts. No només algún bisbe m'ha renyat per sermons que he dit a missa, sinó que a vegades gent que a assistit a la parròquia s'ha aixecat i ha marxat. I d'altres encara han anat més lluny i m'han enviat cartes dient-me de tot menys creient.
I en canvi vostè ho és.
Oi tan que ho soc, soc un creient profund, però reconec que amb dificultats. És cert que cada dia la ciència ens refrega per la cara que no som més que un munt de molècules , és cert que la ciència desmunta moltes de les tesis dels creients, però alguna cosa em diu que hi ha més.
Què més hi deu haver?
No em preguntis què, com sempre dic; jo soc creient però no vident. Mai m'han agradat els religiosos que parlen de Déu com si el coneguessin. Et prometo que mai se m'ha aparegut.
Quin paper té aquesta església, segons vostè rovellada, a la societat d'avui ?
Moltes vegades no fa res més que de museu. Però deixem fer un aclariment
Endavant.
Estem parlant de l'església, i evidentment dins hi ha gent molt diferent. Quan em refereixo a l'església amb la qual em sento incòmode em refereixo a la part més poderosa com el Vaticà, o a parts conservadores que donen el suport a personatges com pot ser Bush. De fet, no caldria anar tan lluny, la Conferència Episcopal Espanyola sembla sovint una prolongació del PP. És aquesta la part que m'avergonyeix.
I l'altra part?
Hi ha gent molt bona també, gent que s'entrega totalment, que fa un servei extraordinari com el que fa per exemple, el per mi molt admirable Pere Casaldàliga, bisbe de Brasil. Per tant vull deixar ben clar que no poso dins un mateix sac a tothom.
Ha tingut mai alguna crisi personal seriosa dins l'església?
Si, la primera que vaig tenir és quan em vaig enamorar, em vaig enamorar profundament d'una noia, però al final mai vaig arribar a prendre la decisió de deixar el Ministèri. El meu germà en canvi, era capellà, es va enamorar i va decidir deixar-ho. De fet es va casar i més tard divorciar, ho ha fet tot ell!
I mai ha tingut cap crisi pel què fa a les discrepàncies d'opinió amb l'església?
L'església i jo hem discrepat en molts temes, però hi va haver un moment cap els anys seixanta que l'església va fer una declaració contra l'ús d'anticonceptius. En aquests moment jo em vaig trobar davant un situació molt incòmode, feia anys que aprovava l'ús d'anticonceptius, i què havia de fer? No podia deixar d'aprovar-los perquè el Sant Pare ho hagués decidit. Vaig estar a punt de plegar perquè profundament ho veia així, estava convençut que els anticonceptius eren necessari i de fet els vaig continuar recomanant.
I què me'n diu d'altres lleis que l'església no aprova com la llei que permet l'avortament o la que permet el casament homosexual?
Suposo que com molts de la meva quinta m'ha costat. Pel què fa l'avortament sempre ha sigut un tema, per mi, delicat. Crec tan en el dret de la vida que encara dubto de si avortar és negar-lo. Estic a favor d'un control de la natalitat a través d'anticonceptius, i tampoc veig el sexe com una activitat exclusiva per a la fabricació de nens, sinó que és una forma de comunicar-se.Tot i així, crec que cada cas s'ha de valorar de forma independent i en els cassos que quedi justificat aplicar-lo.
I del casament homosexual?
L'homosexualitat em va costar d'entendre, però amb els anys ho he anat comprenent. Reconec que al principi ho veia com una cosa semblant a una desviació, a un vici, però vaig adonar-me'n que no. Per tant sí, ho trobo bé. Si dos persones s'estimen no importa del sexe que siguin.
Finalment Mossèn, deixi'm fer una úlima pregunta, com és que no ha deixat l'església tenint tants punts dissonants amb ella?
El fet de restar fidel a aquesta església que sovint he trobat contradictòria ha sigut, fins i tot, un repte personal. Finalment m'hi he sentit lliure i malgrat tots els dubtes que he tingut com a home que soc, he sentit sempre dins meu una gran vocació de sacerdot.