dijous, 28 de febrer de 2008

Fets els diners, feta la trampa

“A dins del camp no hi ha amics” proclama un dels refranys més famosos del món de l’esport, i concretament del futbol. Aquesta frase potser us ajudarà a entendre del que parlaré a continuació.
L’esportivitat, entesa com a la solidaritat amb l’adversari i el joc net, està en hores baixes. La davallada d’aquesta, que ja fa temps que està en entredit, va començar aquest any de la mà de l’entrenador de l’Espanyol, Ernesto Valverde. Aquest va convocar una roda de premsa per proclamar que el seu equip ja no tiraria més la pilota fora del terreny de joc quan hi hagi un adversari al terra. Aquesta iniciativa respon a què molts jugadors que es queden a terra o inclús es tiren, el que fan és fingir per tal de perdre temps o de tallar un possible contraatac del contrari. Després s’hi van apuntar altres equips a aquesta iniciativa. Però, ben mirat, no podem titllar aquest fet d’antiesportiu ja que tant o més antiesportiu és el jugador que fingeix una lesió amb la finalitat de beneficiar el seu equip. És a dir, que Valverde el que proposa és una trampa per respondre i abolir per tant una prèvia trampa.

Dins d’aquest ambient de discòrdia apareix a tots els mitjans una notícia que destaca per ser l’antagonisme del que he anomenat primer, la iniciativa Valverde. El fet és el següent: es disputa un partit de futbol entre els alevins (nens d’onze i dotze anys) del Barça i Espanyol. Els blaugrana marquen un gol, però no se n’adonen que en l’execució d’aquest hi ha un rival estès a terra. Seguidament els culés, per ordres del seu entrenador, es deixen marcar un gol. Com he dit aquest fet va aparèixer a tots els mitjans de comunicació, inclús se’ls va atorgar un premi a la esportivitat.

Clar que aquests menuts no guanyen una milionada per practicar aquest esport, i per tant encara no tenen la consciència ni la necessitat de fingir i/o fer joc brut amb el propòsit de beneficiar el seu equip.

Potser fora bo que els adults, en aquesta ocasió, prenguéssim exemple dels més petits i recobréssim la puresa que els caracteritza. D’aquesta manera ens estalviaríem dissenyar trampes per tal d’acabar amb unes trampes prèvies, i així constantment. Però quan hi ha diners per mig ja sabem el que passa.