El Cinema Documental Social està de moda. I com no podia ser d’altre forma, les Jornades de Comunicació Blanquerna han dedicat una taula rodona de dimarts 15 d’abril a parlar dels aspectes positius que s’encabeixen en aquest tipus de cinema. José González Morando, co-director de Can Tunis; Tono Folguera, productor de Balseros i Septiembres, entre d’altres; i Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel, han estat els responsables de radiografiar el sector i explicar les seves pròpies experiències.
Una breu introducció de Marta Palacín, ex estudiant de la facultat i moderadora de la taula, ha donat peu a l’inici de la xerrada.
La primera intervenció ha estat de José González, que ha introduït la base del que seria després el seu discurs al llarg del matí. José González ha emfatitzat el boom que actualment viu el cinema documental, però a la vegada s’ha lamentat de la poca ajuda que aquest rep per les institucions espanyoles. “A Canadà, per exemple, catorze cadenes de televisió inverteixen diners en documentals mentre que a Espanya tan sols una, que és TV3.” Jeus Garay s’ha mostrat molt d’acord amb aquesta anterior opinió i ha dit que creu que “tothom tindria que tindre la potestat per a expressar-se, perquè al cap i a la fi tots volem el mateix:expresar-nos.”. El director de Mirant al Cel, la seva única pel·lícula de cinema documental, ha intervingut molt poc perquè ha manifestat no tindre prou experiència en el sector. I finalment Tono Folguera ha exposat el seu punt de vista, marcat en tot moment per la seva tasca de productor. “Considero que es tindria que reduir dràsticament l’emissió de documentals a sales de cinema i fomentar-los en televisió” ha dit el productor, que també ha subratllat el boom creatiu del sector tot i que “aquest no es veu reflectit en les institucions ni en el sistema.”
Aquesta primera intervenció ja ha pinzellat el que seria la temàtica principal de la taula rodona. Aquesta s’ha convertit bàsicament en una conversa entre Tono Folguera i José González Morando al voltant de la difusió i la producció de documentals, i també de la economia que determina, i sovint limita, aquest tipus de cinema. El director de Can Tunis ha mostrat una visió molt opaca de la indústria del documental. “El pastel es muy pequeño y son muchos a repartir” deia, alhora que explicava com ell té que combinar la tasca de productor amb la de director de les seves pel·lícules perquè no li arriba el pastís. Tono Folguera també s’ha mostrat preocupat per la falta d’interès i valentia per apostar e invertir en aquest cinema tot i que ell té un contacte secundari amb els documentals ja que “la funció del productor és anar sempre un pas per darrere del director, Carles Bosch en el cas de Balseros.” La situació de Tono Folguera es pot considerar excepcional pel que fa a recursos econòmics i tècnics si la compares amb la de José González Morando.
A continuació s’ha parlat dels festivals de cinema. “Són una ocasió imprescindible per a difondre els nostres treballs” comentava José González Morando. Aquesta opinió era compartida per Tono Folguera que ha destacat la funció que aquests festivals van tindre en Balseros. Tot i això Folguera ha assenyalat que “de festivals que valguin realment la pena per a promocionar pel·lícules hi ha dos o tres, la resta són més mediocres tot i que segueixen sent útils per gent amb poc pressupost o que tot just comença.”
Amb el tema dels recursos econòmics per a la producció d’aquest cinema com a cos de la xerrada s’ha arribat al final d’aquesta. En la última intervenció Tono Folguera ha valorat la nova producció: Septiembres, de Carles Bosc, de la qual ha dit que “ha servit per mostrar a la gent la realitat de les presons espanyoles actuals i per fer-los reflexionar sobre les condemnes, a vegades excessives, que compleixen els presos.” José González Morando ha acabat certificant que als seus ulls “ el cinema et permet conèixer la realitat, però no és una acció solidaria.” El darrer ha estat Jesus Garay que ha destacat que Mirant al cel “ha estat un repte molt interessant que m’ha permès conèixer coses noves i a la vegada adonar-me de la gran llacuna que encara pesa sobre meu.”
El que a priori tenia que ser una taula rodona per parlar en positiu sobre l’enlairament del cinema documental ha acabat estant una exposició de crítiques i lamentacions al voltant de la precària situació econòmica del sector. Els tres conferenciants han oblidat la vessant més important i que identifica aquest cinema: la vessant social; i han acabat parlant del tema econòmic, que com ja sabíem, no és un dels aspectes positius a destacar d’aquest cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada