dijous, 17 d’abril de 2008

Margarita Rivière: "La teleporqueria té una atracció fatal que et fa relaxar-te"

El dimecres 16 d’abril, a la Facultat de Comunicació Blanquerna, va tenir lloc una conferència que va comptar amb la presència de Víctor Amela (periodista i crític de televisió), Margarita Rivière (periodista i escriptora) i Fernando de Felipe (guionista de cinema i crític de televisió). El motiu d’aquesta conferència i de moltes altres que s’han dut a terme de dimarts a dijous a la facultat, ha estat la celebració de les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna, la temàtica de les quals ha girat entorn les bones notícies del món de la comunicació.
A les 10 del matí, la sala 101 de la Facultat estava plena d’alumnes, tots ells interessats, entregats i atents a la taula rodona que s’estava duent a terme. Els conferenciants parlaren sobre els aspectes positius de la teleporqueria.

D’una banda, Víctor Amela va afirmar que “la teleporqueria mostra que està en les pitjors mans possibles”, i afegí que “els mitjans reflecteixen el gust dels qui manen.”
Segons el periodista, la televisió es pot mirar de moltes maneres, amb la nostra mirada construïm la televisió (podem mirar-la críticament, mirar-la amb distància, etc.)
Va voler aclarir que no hi ha una definició clara i universal sobre el significat de la paraula teleporqueria, però, tot i això, es va esmentar dos possibles definicions que creia apropiades: d’una banda, teleporqueria és tota aquella televisió que un veu avergonyint-se de que puguin veure’l veient-la; i d’altra banda, és tota aquella televisió a la vegada molt vista i molt mal vista.
Però també va aclarir que “ens agrada tot però que de tot ens cansem.”

Margarita Rivière va afirmar que “la teleporqueria té una atracció fatal que et fa relaxar-te, acomodar-te.” Potser fins i tot consoladora, com en el cas de El diario de Patricia.
Va afegir que per quan l’individu té una mirada o postura en què no vol fer cap esforç, té al seu abast la teleporqueria.
Va comentar que la reacció dels espectadors davant d’una televisió en veure tanta desgràcia (com en el cas dels telenotícies) pot ser diversa; o bé els converteix en voyeurs o bé en activistes, ja que col·laboren amb ONGs per solucionar els problemes que hi ha al món.

Fernando de Felipe, que amb prou feines es va fer sentir, va definir la teleporqueria com “allò que tothom veu però que no diu que veu” i denuncià que “el principal problema de la teleporqueria és que no és un model de possibilitat sinó la única oferta possible”.

Els tres coincidiren en la mateixa idea: que tenim la televisió que mereixem i que s’ensenya per televisió tot allò que pot “atrapar ulls”, atrapar l’audiència. Per tant, els espectadors fan possible que la televisió sigui així.

La periodista i escriptora va voler destacar la clara diferencia que hi ha entre la manera de concebre la televisió per part dels nord-americans i els europeus. Segons destacà: “mentre els americans consideren que la televisió és un simple entreteniment i no li donen gran importància, els europeus tenen la sensació que aquesta els ha de salvar d’alguna cosa. Li demanen massa a la televisió, quelcom que no els pot donar”
La televisió és un influx constant en les nostres vides. Ens influeix. La vacuna contra la teleporqueria, segons Víctor Amela, podria ser el sentit de l’humor, la distància, pensar que està feta per guanyar diners... o simplement veure d’altres programes. Però si veiem teleporqueria com “Ana Rosa Quintana” o “Gran Hermano”, al menys hem de ser conscients del que veiem, conscients de que aquestes persones la única cosa que pretenen és guanyar diners. Tot i això, va voler deixar clara una cosa i és que “no hi ha programa, per desastrós que sigui, que no pugui tenir quelcom bó”

Tant Rivière com Amela consideraren oportú comparar la teleporqueria amb un “pati de veins” ja que, segons opinen: “la gent vol veure el que l’altra gent veu, d’alguna manera sentir-se identificats amb el seu grup social. I és que si no veiem el que veu el nostre entorn social ens sentim sols, apartats del cos social. A més, que ens diguin que una cosa té èxit, ens indueix a veure-ho.”

Malgrat que no defensà la teleporqueria, l’escriptora afirmà que manté esperança en la televisió, moment en què en Víctor M. Amela va aprofitar per afegir que ell mantindrà la seva esperança en la televisió “sempre i quan les estadístiques sobre el fracàs escolar millorin”.
Per últim, el crític de televisió, en resposta a una pregunta formulada per un assistent a la conferència, aclarí que “els informatius la única cosa que pretenen és entretenir i si volem informar-nos, hem de llegir.”

El públic, interessat i encuriosit formulava una pregunta rere una altra als conferenciants, que responien extensament i sense cap mena de problema. La taula rodona va durar poc més de dues hores, i podia haver-se allargat molt més, de no ser perquè la moderadora, Marta Puiggròs, va evitar-ho.