dijous, 17 d’abril del 2008

La marginació dels documentals a Espanya, una situació desoladora

“El cinema documental social està de moda", així va començar la moderadora Marta Palacín la conferència sobre aquest tipus de cinema, i així ho van confirmar més tard els convidats presents: José González Morandi, co-director de Can Tunis, Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel, i Tono Folguera, productor de Bocamoll i de les pel·lícules de Carles Bosch com Septiembres -qui no va poder assistir a la tertúlia tal com s’havia previst al principi-.
Tono Folguera va explicar que no només està de moda, sinó que “s’ha pecat d’un optimisme excessiu en aquest àmbit, perquè la indústria cinematogràfica no pot assumir 30 documentals per any”. Segons ell, s’han de reduir les estrenes al cinema i potenciar els documentals per televisió. Però aquí ve el gran problema dels documentals; les cadenes públiques espanyoles, al contrari que les franceses, canadenques o escandinaves, no financen aquests productes. Mentre que als altres països donen ajuts i facilitats per aquelles persones que es volen dedicar a aquest gènere, a Espanya els tenen aparcats. “L’única cadena pública que dóna diners per fer documentals és TV3” diu indignat José González. “A més a més, aquest sistema de producció té molts vicis. A les cadenes de televisió els interessen determinats temes; immigració, la Guerra Civil, etc. No permeten la llibertat de creació, perquè sempre busquen el mateix”.
La conferència, que va tenir lloc a la Facultat de Comunicació Blanquerna el dimarts 15 en motiu de les seves Jornades, va estar marcada per el pensament conjunt dels tres convidats, que creien que el cinema documental es troba marginat al nostre país. “La TV seria la porta lògica per fer sortir els documentals, i que alguns d’aquests anessin a parar al cine. S’ha de corregir el mercat” explica Tono. La conferència va anar, sense voler, encarada als problemes de finançament. Tono explica que “fins i tot el Carles Bosch, que va estar nominat a un Òscar per el documental Balseros, té problemes per finançar els seus projectes actuals. Per Septiembres es va haver d’hipotecar la casa”. En definitiva, un panorama força desolador. La gran barrera d’aquesta falta de finançament no és la producció, ja que els documentals es fan majoritàriament amb molt poc pressupost, sinó “la possibilitat d’arribar a les galeries”, tal com va dir Jesús Garay. "Aquí si que, si no tens diners, el públic no s’entera de que existeix el documental", va esmentar.
“La televisió a Espanya es dictatorial” sentencia José González. “No pots veure documentals a la TV pública perquè l’únic que els interessa és obtenir beneficis i, per tant, no financen ni emeten documentals”. Tono Falguera discrepà sobre això, ja que, per exemple, “el programa 30 minuts és, a part del telenotícies, el programa més vist del dia a TV3, i el format és molt semblant al del documental”. Així doncs, diu que “si es promocionés el documental a la televisió, també podria funcionar i donar beneficis com qualsevol altre tipus de programa”.
Més endavant, els tertulians van parlar sobre els diferents festivals que donen reconeixement als documentals, tot i que “els festivals útils per posicionar les teves pel·lícules són 4 comptats” va dir Tono.
Els tres convidats, que tenen experiència en el camp de la ficció, van estar d’acord en les diferències respecte als documentals. En aquests, s’ha d’improvisar constantment perquè estàs subjecte als canvis de la realitat que vols plasmar, al contrari que les pel·lícules de ficció, on tot està més planejat i organitzat.
En general, la conferència va estar marcada per aquest gran problema del documental; la marginació que exerceixen les cadenes de televisió vers aquest gènere, és a dir, el poc finançament que reben per part de la TV. És normal que la tertúlia s’encarés cap a aquest camp, ja que la situació actual dels documentals a Espanya és precària. Esperem que el futur depari millors horitzons en aquest aspecte, i que tots puguem gaudir dels resultats.