dilluns, 23 de febrer de 2009

Els "Pequods" de la premsa

/
A Moby Dick Herman Melville diu que “hi ha algunes empreses en les quals el mètode vertitable és el desordre ordenat”. Fa referència al baleneig, però s’ajusta a la perfecció al periodisme. Un mitjà de comunicació és la transformació d’una realitat immensa, confusa i variable en una de concreta, clara i estàtica en la mesura del possible. De la varietat d’interpretacions que hi ha se n’escull una. El problema és que aquest és un procés prou desconegut pel públic, que no n’espera altra cosa que poder entendre tot allò que passa al món. I encara més en una època –tant si val el nom que se li vulgui donar- orfe de grans veritats. Però no sempre és possible servir una versió de la realitat empaquetada.
En les cròniques de successos és especialment complicat, i, quan periòdicament es donen crims mediàtics -l’any passat la desaparició de la nena McCann a Portugal i més recentment la mort de la jove Marta del Castillo a Sevilla- els periodistes es troben en la necessitat d’especular sobre fets desconeguts o poc clars i donar per provat allò que no ho està per tal de crear aquest ordre en que es basen. Deixem el primer cas perquè ha estat àmpliament debatut i ja és enterrat com a fenòmen mediàtic i passem al succés ocorregut a Espanya. El fet que des d’un bon principi el que havia estat el seu xicot confessés no ens ha estalviat incògnites, com per exemple la manera com es va transportar el cos i quins van ser els col·laboradors i la seva funció en tot plegat. El que no ha evitat, per exemple que algun diari s’atrevís a fer una reconstrucció preliminar dels fets o que d’altres en parlessin com de fets demostrats. I molt més greu que això, un d’ells es va oblidar que un criminal no deixa de ser pressumpte fins que rep una condemna desfavorable, fins i tot havent confessat. El gran risc que corren els diaris –i els mitjans en general- és caure en el sensacionalisme, aprofitar un cas de gran impacte social per guanyar més diners ara que la crisi els ha tocat de ple i ha caigut la inversió publicitària. La temptació pot ser encara major per la premsa escrita, ja que viu un via crucis més pronunciat, i en el tractament que els diaris han donat al cas es detecten errors greus si volen mantenir un mínim de rigor periodístic.
Aquests mateixos diaris informaven la setmana passada que els editors espanyols demanaven ajuda governamental, en l’estela del que ha fet Sarkozy a França. Ho feien en nom de la democràcia, però només seran garants d’aquesta si s’ajusten a unes normes, si s’abstenen de complir papers que no els pertoquen. El de jutges, per exemple. És fa difícil a hores d’ara pensar que, de la mateixa manera que el Pequod, el vaixell protagonista de Moby Dick, la premsa en paper acabi desapareixent per sempre més. Però si actuen amb les ànsies irracionals del capità Ahab en busca i captura de la Balena Blanca perseguint l’ordre pressuposat, l’impacte mediàtic i les vendes que això comporta a qualsevol preu, llavors la cosa ja comença a ser inquietant.