dimarts, 24 de febrer de 2009

Un poblet anomenat bar


Jo, home de poble de tota, o quasi, tota la vida conscient he de admetre que sóc un afeccionat als bars. Sol o amb companyia, de cafè o cervesa, grans o petits i, fins i tot, de poble o ciutat.

Ja fa uns anyets, en una de les meves primeres internades a la gran ciutat vaig comprovar la immensa anonimitat de tots els éssers que pul·lulen pels grans carrers i avingudes. No coneixes a ningú, no saludes a ningú, no et relaciones amb ningú. Tot són personetes iguals però (in)diferents de tu, de la teva bondat i costum de saludar a tothom qui trobes pel carrer i de la sensació de gran família que hi ha entre tots.

Necessitava quelcom que em pogués transportar, ni per uns minuts, a la sensació de seguretat i acolliment que em proporcionava el poble. Els cinemes de la gran ciutat eren totalment incapaços, l’aïllament en una cadira reconfortable però allunyada metafísicament de les altres em feien sentir encara més sol. Els restaurants s’apropen, però els nuclis d’éssers vius es concentren en taules totalment perdudes en les converses i el menjar a dins d’elles, incapaces de connectar amb la del costat, agafant com a únic referent exterior la figura del cambrer o cambrera que els hi proporciona els seus queviures aïllants. Seguint buscant vaig veure un cartell on, entre d’altres coses, hi havia la paraula perfecta: Bar. Va ser com veure la llum a l’instant. Allà hi vaig trobar el que s’assemblava més al caliu que buscava; persones que, per uns instants del dia, es trobaven religiosament cada matí per discutir, comentar, elogiar o llençar paraules sense més transcendència per sentir-se més vius. Són reductes de l’esperit de poble, la cultura de poble que coneix als altres, els aprecia i es relaciona ni que sigui amb un simple “bon dia” tot i, segurament, no saber res més de les seves vides fora del local on es reuneixen inintencionadament dia rere dia.

Amb el temps he descobert que és l’únic espai obert al públic que encara conserva aquesta cultura de poble, aquest caliu que es fa i que els que venim de poble necessitem per sobreviure a la rutina anònima de la gran ciutat. En definitiva, l’altra gran família que necessitava.