“Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra"

Àngel Lorenzo Barroso va néixer el 29 de febrer de 1928 a Madrid. En plena Guerra Civil Espanyola, va ser adoptat per una família catalana d’Arenys de Mar on, amb 9 anys li va explotar una petita bomba a la mà, la qual cosa ha fet que sigui manc. Aquesta mancança mai li ha estat una limitació, al contrari, l’Àngel, sempre positiu, ha aconseguit tot allò que s’ha proposat. Actualment, vidu, amb tres fills i retirat, viu a Mataró i, tot i ser conegut com un home amb un caràcter difícil, ha obert les portes de casa seva per fer una mirada enrere per allò més interessant de la seva vida.

Com recordes el moment de l’accident?

De petit sempre ho recollia tot, agafava qualsevol objecte que em trobava i me’l emportava a unes golfes de casa per després desmuntar-ho i descobrir com estava fet. Sempre volia saber més. Un dia, en el petit jardí de casa, vaig agafar un espècie de caixa cilíndrica que em va cridar l’atenció. Recordo que semblava un pintallavis. Però no, era el fulminant d’una bomba de mà que, en tocar-la, va explotar. Vaig córrer a buscar ajuda i un taxi em va portar a la “Clínica de la Salud y la Esperanza” de Barcelona. Ho recordo com si fos ara, no podia mirar, tenia la mà destrossada.

Amb què t’ha perjudicat més quedar-te sense la mà?

En res. Encara que sembli mentida, no crec que m’hagi impedit seguir endavant. He actuat sempre amb normalitat, he pogut amb tot. De petit jugava igual que els meus amics, anava a l’escola i, fins i tot, era el cap de la colla. Mai ningú m’ha fet sentir inferior. Potser al contrari, m’han tingut respecte.

A què has tingut por?

Em considero una persona valenta i amb empenta que res m’espanta. Tot i així, em cohibia quan parlava amb les noies i em costava demanar-lis per ballar. Elles eren les que em demostraven més distància. Recordo que a una que m’agradava li vaig dir: no tinguis por, si arribessim a tenir un fill no sortiria manc!

Recordes un moment en concret que has pensat en la necessitat de la mà esquerra?

Sí, un dia fent submarinisme la mà dreta se’m va quedar atrapada en unes pedres i no podia sortir. Se m’acabava l’aire i estava enganxat del tot. Una altra mà m’hagués ajudat a sortir-me’n sense haver d’arribar al límit de témer per la meva vida. Finalment, amb l’ajuda de la força de les cames i els peus vaig salvar-me. Però aquesta va ser una situació extrema, en el dia a dia m’he espavilat sense demanar ajuda per vestir-me, cordar-me les sabates o encendre’m el cigarret. A més a més, res m’ha impedit fer el que m’agrada més: jugar a tennis, pescar, conduir i portar el meu vaixell. 

Com condueixes?

Jo mateix em vaig fer un pom de fusta pel volant per poder-lo girar amb facilitat. Quan vaig anar a treure’m el carnet em van dir que seria impossible i jo els vaig contestar que em posessin a prova. En veure que podia conduir, lògicament, me’l van donar.

Tot i ser autodidacte, qui t’ha ajudat o recolzat més al llarg de la teva vida?

Tot i tenir la família lluny, l’àvia adoptiva d’Arenys –entre llàgrimes- . No m’agrada demanar favors, ni ajuda. Però ella va ser qui em va fer adonar que haver perdut la mà no m’havia de limitar en res. Ella em repetia que jo era un noi especial, però no pel fet de ser manc, sinó pel meu caràcter i la meva intel·ligència. Pensa que a l’escola no era l’alumne, era l’ajudant del professor!

Creus que has tingut sort? Creus en ella? 

La sort no arriba, es busca. Jo he estat una persona molt afortunada a la vida. Cadascú ha de treballar de valent per decidir el seu destí.

Com et vas afrontar a la primera feina?

Tenia 17 anys. Vaig assabentar-me que demanaven un dibuixant en la fàbrica de gènere de punt d’Arenys. Feia els mecanismes de les màquines de teixir. Vaig acabar treballant a quatre fàbriques: a Mataró, Canet, Calella i Arenys. Ah! I a cap d’elles em van rebutjar per no tenir una mà.

Però com vas aprendre coneixements d’enginyeria per dibuixar els mecanismes?

Vaig anar a l’Escola d’Arenys, a l’Acadèmia Cots de Barcelona i a l’Escola tèxtil de Canet, que era la número 1 d’Espanya. Tot i així, els llibres han estat la meva font principal. A la llibreria de Mataró ja em coneixien, jo hi acudia amb els meus dubtes i així m’aconsellaven sobre els llibres que necessitava. Després però, l’experiència m’ha donat saviesa. Això sí, m’hi he dedicat amb cos i ànima.

Però un dia vas trencar amb tot això...

Sí, un dia em va arribar una oferta : havia d’inventar una màquina per cosir cabells a les nines. La vaig fer, va ser la primera d’Espanya que funcionava correctament i l’invent es va anar popularitzant. Però vaig ser beneit i no la vaig patentar, valia massa diners. Després d’aquella experiència vaig despertar: tenia idees, bones idees. Tot i així, em pagaven molt bé, fins el punt d’exigir jo el sou, sabia que em necessitaven. 

Aquí va començar la teva vida com a empresari i negociant.

Volia arribar més lluny, així que vaig començar de nou en un petit taller i amb dos aprenents. Jo manava, jo decidia i el que inventava era per mi. Estava cansat de pensar pels altres. Aquell talleret ple d’il·lusió i suor ha fet 50 anys, i ara és una gran empresa.

Aleshores, hauràs pogut patentar algun dels teus invents... 

I tant! Uns 20.

Creus que t’ha ajudat ser manc?

Aquell accident que veig tan llunyà m’ha donat esperit, un esperit fort, molt fort i lluitador. Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra. Sempre he volgut demostrar-me a mi mateix que podia amb el que em proposés. 

Com et definiries? Saps que tens fama de tenir un fort caràcter...

Sí, però no m’importa. Em considero un home orgullós del meu tarannà i d’haver tingut sempre al meu voltant persones que em consideren i em valoren. Em sento satisfet d’haver aconseguit pujar una família, del meu paper com a pare i d’haver arribat a una bona situació econòmica, però no d’haver-ho fet sense la mà que em falta, sinó per l’esforç que hi he posat.

Has partit de res i has aconseguit molt. Quina és la clau per triomfar en la vida?

La constància –amb una mirada imponent i una veu segura- . Si es treballa amb esforç s’aconsegueix tot. És el més difícil, però et fa vèncer les adversitats.

Si et donessin l’opció d’implantar-te una mà, acceptaries?

Ara, amb 81 anys, per què? No l’he necessitada mai, –entre rialles- em faria més nosa que servei! De jove m’ho van proposar, però m’hi vaig negar. Em vaig confeccionar una mà de cuir que, aparentment, semblava molt real, però quasi no l’he utilitzada. De fet, semblarà increïble però, tot i no tenir la mà, sovint tinc la sensació que moc els dits!