dissabte, 30 de maig de 2009

La caravana de la il·lusió





El Barça jugava amb un jugador menys per l’expulsió injusta d’Abidal. Stamford Bridge apretava. S’havia superat el minut 90 de partit i totes les esperances blaugranes d’arribar a la final de Roma semblaven esvair-se. Però aleshores don Andrés, el gran Andrés Iniesta va obrar el miracle. Va recollir una passada de Messi per engaltar un xut col·locat allà on el porter no podia arribar, a l’escaire dreta de Peter Cech. El jugador de Fuentealvilla havia marcat a l’últim suspir. El primer record que venia a la memòria del barcelonisme era Kaiserlautern, en què un gol de Bakero als últims minuts havia brindat el passi als quarts de final de la Champions. El gol d’Iniesta obria el camí cap a la final de la Champions, obria el camí cap a Roma.

Tot seguit va venir el sidral de les entrades. Com a les darreres finals, les entrades s’assignarien per sorteig. L’escenari on es celebraria la final de la Lliga de Campions no tenia massa capacitat; hi cabien unes 50000 persones, vint mil per banda i no eren ni de bon tros suficients per satisfer la demanda. El rival a la final seria el vigent campió; el Manchester United. Seria una final entre els dos millors equips d’Europa, amb estils de joc ben diferents però amb un objectiu comú, ser coronats el 27 de maig a Roma com el millor equip del continent europeu.


Havien passat gairebé 20 dies de l’apoteòsica classificació i la marea blaugrana començava el seu desembarcament a la ciutat eterna, a Roma. Encara als caps dels culers sovintejaven les aturades de Valdés a Drogba, l’expulsió injusta d’Abidal, l’agonia de jugar amb un menys però sobretot el deliri final amb el gol d’Iniesta. Alguns havien escollit l’avió, d’altres l’autocar o fins i tot alguns el vaixell com a a mitjà de transport. Els que havien anat amb avió, tal i com explicaven alguns testimonis que hi havia a Roma, “s’havien gastat molts diners a canvi d’una major comoditat i rapidesa”. Altres que no tenien tanta capacitat econòmica van haver d’optar per l’autocar com a mitjà de transport, que era força més econòmic (uns 140 euros). Això si en ser preguntats sobre el tema, alguns afeccionats responien amb cara d’esgotats “18 hores en autocar es fan més llargues que un dia sense pa, la posició en un autocar és tan incòmode que gairebé no pots ni dormir”. Per la impressió dels culers que hi havia a Roma, anar en vaixell era una opció prou bona, tenint en compte que era igual de barata que l’autocar però força més còmode. El problema va ser que es va anunciar massa tard, quan la majoria de socis barcelonistes ja havien concertat el seu viatge.

Una parella que vorejava els 55 anys havien anat amb autocar. No era el més habitual que una parella d’aficionats del Barça amb tal edat viatgessin amb autocar, però a aquella els hi agradaven les emocions fortes. Explicaven amb pèls i senyals les 18 hores que havien estats tancats a l’autocar. Havien sortit el dimarts a les 6 de la tarda i no havien fet la primera parada fins passada la frontera amb França. Després de la primera parada tothom a l’autocar va deixar de parlar amb il·lusió i entusiasme de la final que els esperava l’endemà i van anar caient adormits coma a mosques induïts pel cansament del viatge. Segons expliquen ells a la nit es van fer parades però pràcticament ningú va baixar de l’autocar, la majoria de la gent estava en un son profund tot i la incòmode posició en què s’havia d’estar. L’endemà es van despertar amb la calor dels raigs del sol. Eren prop de les 10 del matí. Estaven a escasses dues hores d’arribar a Roma. La colla de l’autocar s’anava despertant paulatinament. En un primer moment tot eren queixes i renecs per la incomoditat, però de seguida Roma se’ls va aparèixer al fons i la cara els va canviar per complert. Les seves cares transmetien il·lusió per un objectiu, esperança per aconseguir-lo i ansietat perquè arribés el moment. I a la fi van arribar a Roma.

Dos germans havien arribat amb avió. S’havien llevat molt d’hora, però pel Barça arribaven a fer el que calgués. Eren prop de la 1 del migdia. El seu periple no havia estat res en comparació amb els de l’autocar encara que “haver-se de llevar a les 4 sempre és un esforç i fa mandra”. Però el que comptava és que tenien l’entrada i ja eren a Roma.

Roma té 4 llocs emblemàtics d’obligatòria visita com són la Piaza Spagna, la Fontana di Trevi, la Piaza Venezia i el Coliseu. Vaig començar per anar a la Piaza Spagna. Només veia samarretes del Barça, ja fossin les de color llimonera tendra o bé les clàssiques de color blaugrana. On eren els afeccionats del Manchester? Semblaven haver-se escapat. L’ambient era impressionant. Els càntics blaugranes no cessaven en tota l’estona i la gent no parava de fer voleiar les seves bufandes i les seves samarretes blaugranes. Feia molta calor, però això no era impediment perquè aquella plaça fos una autèntica festa. Quan la gent s’atançava a un bar i demanava una cerveseta ben fresca la resposta sempre era la mateixa: un no ben rotund. Tan la UEFA com el govern italià havien acordat prohibir la venda d’alcohol als llocs cèntrics de Roma i a les rodalies de l’estadi, i això provocava cert malestar entre l’afició blaugrana que no entenia com per prevenir els incidents d’una minoria havien de pagar tots els aficionats. De totes maneres tal i com es podia veure, a la mateixa fontana hi havia diversos aficionats amb ampolles de cervesa ben fresques a la mà. “hem hagut de suar de valent per aconseguir-les. Ens les han posat directament a la bossa per evitar ser vistes”, explicaven uns aficionats catalans.

La Fontana di Trevi es troba a tot estirar a 10 minuts caminant de la Piaza Spagna. La Fontana és una plaça petita on hi conflueixen quatre carrers. En aquesta plaça hi destaquen normalment les escultures que dominen la font. Però el que destacava aquell dia no era altra cosa que la marea culé que havia ocupat per complert la plaça. Càntics i més càntics es cantaven mentre els pocs seguidors del Manchester que hi havia es miraven atònits. Els pocs que anaven amb la samarreta blaugrana i no estaven cantant, estaven fent el ritual típic i tòpic: llançar una moneda a la Fontana di Trevi tot demanant un desig. Sense cap dubte el desig de la majoria de culers era aconseguir la victòria en el partit que es celebraria aquella mateixa nit a l'estadi Olímpic de Roma. Després de cantar una estoneta i fer el ritual em vaig encaminar cap a la Piaza Venecia.

A la Piaza Venecia s’hi arribava per un carreró estret. Allà a una de les places més grans de Roma es confirmava un altre dels altres tòpics de la ciutat italiana: el caos circulatori. Una cosa que aquí ens sembla impensable com és la no existència de semàfors a les cruïlles, per ells sembla la cosa més normal del món. De tant en tant hi ha algun Carabinieri palplantat al mig de la plaça intentant dirigir el trànsit però res mes. La plaça on Mussolini feia els seus discursos es presenta imponent davant nostre. Unes llargues escales ens porten fins al capdamunt de l’edificació. No massa lluny d’allà veiem el coliseu imponent. Una joia arquitectònica que s’aguanta dreta des de fa dos milenis i que encara es pot imaginar la seva totalitat perfectament. Allà, el duel d’aficions no estava tan decantat a favor de la banda barcelonista. Hi havia una pila d’anglesos fent cua per fotografiar-se amb la més preuada de totes, l’orelluda.

Un grup de seguidors del Barça estaven situats sota un ombra per evitar el sol de justícia que feia a Roma mentre feien voleiar les estelades i les banderes blaugranes tot entonant les típiques cançons del Barça. Els habitants de Roma que passejaven prop de la mítica construcció romana miraven estranyats tal afluència als voltants del coliseu i no pas al seu interior. Devien ser prop de les 4 de la tarda quan va semblar de sobte que el personal havia de menjar. Hi havia tota mena de gent. N’hi havia que es limitaven a pescar en una de les moltes parades ambulants que abundaven pel centre de Roma, altres seguidors del Manchester preferien sentar-se a taula amb un bon plat de pasta o una bona pizza, encara que aquest cop sense la cervesa com a acompanyament.

A partir de les cinc els aficionats tan d’un equip com de l’altre van anar enfilant cap a l’estadi. Les queixes per la falta de transport públic van ser incomptables. Si estaves prop del Coliseu o de la plaça Spagna, podies agafar el metro per acostar-te a l’estadi. Però era al baixar a la parada corresponent quan la gent se’n duia el desencís i l’empipamenta començava a ser l’estat generalitzat. El metro et deixava molt lluny de l’estadi i només un autobús i un tramvia et deixaven a prop de l’estadi. Òbviament les parades estaven plenes a vessar i si volies agafar tan el tram com el bus t’havies d’esperar ben bé una hora. L’alternativa era anar caminant. Pels seguidors que havien vingut amb avió no suposava cap esforç extraordinari, però com deia un jove aficionat “ si portes 18 hores enllaunat i ara has de caminar 2 hores no ho aguantes”. I aquest noi tenia raó ja que eren unes dues hores ben bones. Però aquí encara no acabava el calvari, tot just començava. Un cop arribaves a l’estadi, després d’una llarga caminada, esperaven els temuts controls d’entrada. Una hora i quart per superar dos controls i poder entrar al camp. Al primer control de bosses i de DNI, al segon divisió per zones del camp i control d’entrada.

El que comptava per tots els aficionats del Barça és que a falta de mitja hora per l’inici del matx ja estaven al camp col·locats als seus seients, expectants per l’inici del matx. Alguns portaven la ràdio posada, ja que RAC1 es va poduer escoltar des d’allà. Abans del començament del partit l’afició va marcar el primer gol. No van parar d’animar en cap moment mentre els del Manchester es mantenien callats, de fet havia estat la tònica durant tot el dia. Va sonar l’himne de la Champions i la pell dels culers que estaven a l’Olímpic de Roma es va posar de gallina. Els primers 10 minuts “vam patir com vedells” tal i com va comentar l’aficionat que tenia la costat. El gol d’Eto’o ens va rescatar. Després un bany de futbol de dalt a baix. A la mitja part tot eren somriures i abraçades. Els aficionats del Barça ho veien possible. La segona part va començar igual que havia acabat la primera. El Manchester semblava incapaç de contrarrestar el joc blaugrana. I va arribar el segon. I va arribar el final del partit. La gent no s’ho creia. Cridava, saltava, s’abraçava, reia, plorava. El Barça acabava de ser campió d’Europa per tercera vegada i acabava d’aconseguir el triplet, un fet històric. Encara faltava el moment culminant, el capità Carles Puyol alçant l’orelluda. Ni els més optimistes s’haurien imaginat tal temporada. S’acavaba de guanyar la Champions davant el Manchester fent un futbol celestial. Vam haver d’esperar 30 minuts a què ens deixessin sortir.

Al sortir del camp tot eren presses. Tan els que anaven amb autocar com els que anaven amb avió havien d’anar a buscar els seus respectius transports. Tot era gent desorientada preguntant on havia d’anar. Al final tothom al seu lloc. Els que tornaven amb avió a les 6 del matí serien a casa, els que tornaven amb autocar, els esperaven 18 hores d’enllaunament.

Els que anaven amb bus ja s’havien fet amics tots. S’havien explicat les anècdotes viscudes a Roma, comentaven el partit i sobretot intentaven assimilar el que s’havia aconseguit. La gent feia cara de cansada i tenien moltes ganes d’arribar a Barcelona.

I així va ser. A les 7 de la tarda del dijous començaven a arribar els autocars. La gen estava cansada però molt contenta. Alguns més valents anirien cap a la rua o a la celebració del Camp Nou. D’altres, amb prou tralla a sobre, anirien a casa a descansar.

Potser passaran anys o potser no, però un dia com aquell serà difícil de tornar-lo a viure.